Jo

Sóc mascle i gironí. Mitja estatura.
Cabell castany, ullets de marrec trist.
Romàntic una mica, cosa dura
en el temps que vivim. Prou ho tinc vist.

Mozart més que cap altre m'entabana,
i, en versos catalans, Josep Carner.
Crec en l'amor, la taula quan tinc gana,
els plaers de la carn, que em moriré.

I si a estones em vaga de fer versos
i confegeixo quatre mots dispersos,
no ho faig pensant en un darrer sentit,

que no vull carrera de poeta.
Ai las! Lletraferit de l'A a la Z
en llengua fosca i en país petit!

COMADIRA, Narcís

La veu poètica parla d’ella mateixa, com a Narcís Comadira, “gironí”, començant pel nom. El “cabell fosc” enllaçaria amb la “llengua fosca”, llengua de país del sud. Per un cantó infantil, “marrec”, i per l’altre, profund, madur: “trist”. Com molts creadors més o menys inadaptats. “Romàntic una mica”, a contracorrent “en el temps que vivim”. Li agraden els clàssics, el cànon. Té anhel de transcendència i alhora té consciència de finitud, toca de peus a terra. Paral.lel a això darrer: fa versos sense esperar que tinguin ressonància ni que s’hi pugui guanyar pas la vida, en un doble “darrer sentit”, “ets poeta: moriràs sense una pesseta”. La “llengua fosca” també té un doble sentit: la morenor física, i l’opressió ideològica del català.

Cançó de rem i de vela nº XII

Entre les barques quan passa l'amor,
no duu la fúria de crits ni besades,
l'amor que passa a la vora del mar,
és blau verdós i flexible com l'aigua.

Entre les barques quan passa l’amor,
no s’ha vestit de passades molt llargues,
l’amor que passa a la vora del mar,
curt refilet de pinsà i cogullada.

Perquè a la platja hi arribi l'amor,
hem de tenir una miqueta de calma,
i una gavina pel cel adormit,
una gavina i una aigua ben blava.

Perquè a la platja hi estigui de grat,
ni una estrelleta li amagui la cara;
l’amor que passa a la vora del mar,
va sospirant per les nits estrellades.

L'amor que passa a la vora del mar,
vol que tot just es bellugui la barca,
vol a la vela una mica de vent,
però té por de sentir les onades.

Vol una galta que es deixi besar,
però que hi posi una certa recança;
l'amor que es diu a la vora del mar,
és un amor de molt poques paraules.

Amor d’estrella que apunta en el cel,
amor tranquil si agonitza la tarda,
ran de la cara se’ns gronxa l’airet
i el cant del grill ens arriba a la platja.

Entre les barques quan passa l'amor,
no vol ni plors ni gemecs ni rialles,
l'amor que passa a la vora del mar,
és un sospir que batega com l'aigua.

Que si per cas hi ha una punta de grop
si xiscla el vent, i si trona, i si llampa,
l’amor que passa a la vora del mar
esporuguit va fugint de la platja.

SAGARRA, Josep Ma. de. Obres completes. Poesia. Editorial Selecta. Barcelona 1981


L’amor que passa “entre les barques”, és el que és digne de passar entre la poesia, de poques paraules, però dient moltes coses, com la poesia, com aquests versos. És l’amor de mida humana, contingut, no una passió completament inabastable. És l’amor que avança de mica en mica, “¿què se n’ha fet de l’amor si ni vel ni pudor no s’oposen al seu avenç?”, he llegit alguna vegada. Si hom es posa neguitós, excessivament tímid o poruc, espanta l’altre. Les estrelles de què parla a la quarta estrofa, no són més que sols molt i molt petits i continguts, per això es relacionen amb aquest amor. Un amor que vol llibertat, fuig de la presó, però tampoc vol anar a parar a les forces desencadenades. T’has d’entregar fins un cert punt, “posar-hi una certa recança”, igual com no es pot dir sempre tota la veritat. A l’estrofa set, el cant del grill connota l’estiu, que és millor que la primavera abrandada. L’amor “és un sospir”, una cosa molt petita i gran alhora. Però “més d’un girant el rostre/ fugirà plorant d’aquí” , diu l’Himne a l’Alegria de F. Schiller. No es pot trair, i tot i que a vegades hi puguin haver desavinences, no s’ha d’arribar mai als llamps. Això és, doncs, la tesi de la veu poètica en aquest poema: només val la pena un amor com el dels paisatges de la Gran Bretanya, recollit, no el de les belleses naturals exhuberants, salvatges, massa directes, elementals. Va a gustos! Ha estat bellíssimament musicat per Llach: http://www.uoc.edu/app/musicadepoetes/servlet/org.uoc.lletra.musicaDePoetes.Titol?autor=199&titol=1363

Olívia:
El vostre amo em coneix el pensament.
Jo no el puc estimar. Tanmateix el suposo
virtuós, i sé que és noble,d'alta condició,
de fresca joventut i sense tara,
considerat per tots lliure, savi i valent,
i d'aspecte i figura corporals,
una persona agraciada. I tot i així, jo... no el puc estimar.
Ja fa temps que ell ho hauria de saber.
Viola:
Doncs si jo us estimés amb el seu foc,
amb tant de sofriment i tanta mort en vida,
en el vostre rebuig no trobaria cap sentit,
ni tan sols l'entendria.
Olivia:
Així doncs què faríeu?
Viola:
Faria una cabana davant la vostra porta
i cridaria la meva ànima, que viu a aquesta casa,
cantaria cançons d'amor no correspost,
que cantaria fins i tot a plena nit;
invocaria el vostre nom
als tornaveus de les muntanyes
fent que el murmuriós parlar dels aires
digués "Olívia!". Ah, no reposaríeu
entre cap element de terra i aire
fins que no em compadíssiu.

SHAKESPEARE, William, Comèdies I, Nit de reis.Traducció de Salvador Oliva. Barcelona: Universitat Pompeu Fabra /Destino, 2004.


Heus aquí un fragment de Nit de reis, de teatre, que és, rotundament, poesia. I és que és escrit en versos, i és que mai cap poema m'ha arribat tan al cor com aquest fragment. De fet, si mai algú em recita això, li prometré amor etern! Shakespeare tracta de contraposar l'amor il.lusori, el de qui només sap queixar-se, el de qui tracta d'extorsionar l'altre fent-li pena, enfront l'amor "proactiu", el del qui lluita, el qui no pertany a "un món de pur joc", segons el traductor, Salvador Oliva. Es tracta de l'amor quan aconsegueix de trascendir, malgrat continuar sent humà. Hi hauria un paralel.lisme amb la creació artística. Per un cantó, les idees simplement correctes, per l'altre l'autèntica creació, feta amb ganes. Tant de bo la realitat fos sempre com en aquest model de poesia, i de comportament amorós. Quanta bellesa! M'he adonat que la majoria de cançons d'amor ho són, "d'amor no correspost". Me'l sé de memòria, m'ho he après sense esforç, el que diu Viola.

How do I love thee, let me count the ways.
I love thee to the depth and breadth and height
my soul can reach, when feeling out of sight
for the ends of Being and Ideal Grace.
I love thee to the level of everyday's
most quiet need, by sun and candlelight.
I love thee freely, as men strive for Right;
I love thee purely, as they turn from Praise;
I love the with the passion put to use
in my old griefs, and with my childhood's faith;
I love thee with the love I seemed to lose
with my lost saints,-I love thee with the breath,
smiles, tears, of all my life!- and if God choose,
I shall but love thee better after death.

BARRETT BROWNING, Elizabeth, Sonnets from the Portuguese


¿Que com t’estimo? Ara t’ho diré.
T’estimo fins al fons, l’ample i el cim
de l’ànima que a les palpentes cerca
els límits de la gràcia i l’existència.
T’estimo en el viure de cada dia
sota el sol i a la llum de les espelmes.
Lliurement, com cerca l’home la Fe,
purament, com fuig també de l’Elogi.
T’estimo amb tota la passió esmerçada
en la pena i amb una fe infantil.
T’estimo amb l’amor que creia perdut
amb tots els morts. T’estimo amb tot l’alè,
Riure i plor de la vida – I si Déu vol,
T’estimaré més després de la mort.

(Sonets de la portuguesa)


Com un Cyrano, l’autora broda la resposta a “¿Que com t’estimo?”: En l’ànima i el cos, en el sol i la llum de les espelmes. Estima buscant la Fe, fugint de l’Elogi: per a ella la persona estimada no és un propòsit, sinó una passió. Estima sense estratègia de seducció, amb una fe cega, com només ho fan els infants. La “passió esmerçada en la pena” parla del dolor d’estimar. Que “creia perdut amb tots els morts”, els clàssics, com Petrarca. Sorprèn que una dona proclami als quatre vents, amb tanta gràcia, el seu amor, a finals del segle XIX.

Mysteries

At night, I do not know who I am
when I dream, when I am sleeping.

Awakened, I hold my breath and listen:
a thumbnail scratches the other side of the wall.

At midday, I enter a sunlit room
to observe the lamplight on for no reason.

I should know by now that few octaves can be heard,
that a vision dies from being too long stared at;

that the whole of recorded history even
is but a little gossip in a great silence;

that a magnesium flash cannot illumine,
for one single moment, the invisible.

I do not complain. I start with the visible
and am startled by the visible.


DANNIE, Abse, New and collected poems. London: Hutchison, 2003


Misteris

De nit, quan somio, quan dormo,
no sé pas qui sóc.

Despert, aguanto l’alè i escolto:
una ungla grata l’altre costat de la paret.

A migdia, entro en una habitació assolellada
i veig el llum encès, sense cap raó.

Hauria de començar a saber que sentim poques octaves,
que una visió mor, si l’observem massa estona;

que fins i tot el conjunt de la història que coneixem
no passa de ser un rumor enmig d’un gran silenci;

que un flaix de magnesi no podrà il.luminar,
ni que fos un instant, l’invisible.

No me’n queixo. Començo amb el que és visible
i el que és visible és el meu començament.


(Traducció de Francesc Parcerisas)



Quan no hi ha la llum de la raó, “de nit”, sorgeixen els misteris. D’entrada, la paraula “misteris” és en contrast amb la tesi del poema, ja que la veu poètica es queda amb el tangible, l’empíric, el transitori. De fet, els misteris que descriu en el poema li serveixen per reafirmar aquesta tesi, per exemple: com pot competir la llum artificial d’una bombeta amb la llum del sol, com pot l’home deixar de ser transitori, com pot l’home entendre l’invisible, els misteris, l’univers, afegiríem. O bé: “que una visió mor, si l’observem massa estona”. A tothom li ha passat, aquella cançó que ja no ens diu res, aquella idea artística que ja no ens corprèn, aquell amor que esdevé cendra. És la postura realista, però hem de saber que un mateix autor pot proclamar que l’amor és etern en un altre vers, cosa que no sabem si és el cas de l’autor que tractem. De totes maneres, el fet que la veu poètica digui “hauria de començar a saber” demostra que fins i tot s’ha de convèncer ella mateixa, que probablement s’havia cregut massa certes obres. Una cosa és veritat: no hi ha ni un bri de palla en aquest poema.

Sonnet CXVI

Let me not to the marriage of true minds
Admit impediments. Love is not love
Which alters when it alteration finds,
Or bends with the remover to remove:
O no! it is an ever-fixed mark
That looks on tempests and is never shaken;
It is the star to every wandering bark,
Whose worth's unknown, although his height be taken.
Love's not Time's fool, though rosy lips and cheeks
Within his bending sickle's compass come:
Love alters not with his brief hours and weeks,
But bears it out even to the edge of doom.
If this be error and upon me proved,
I never writ, nor no man ever loved.


No permeteu que posi impediments
a l'enllaç de dos cors; que és amor fals
el qui muda davant dels mudaments
i és deslleial si els altres deslleials.
L'amor és sòlid far que difon llum
enmig de la tempesta i la foscura:
estel per als navilis sense rumb,
estel d'oculta força, allà a l'altura.
No és joguina del Temps, i la bellesa
pot esmunyir-se de la seva falç,
igual com l'amor salva l'escomesa
del temps d'ara, esperant els temps finals.
Si estic en un error -i es demostrés-
no he estimat mai ningú ni he escrit mai res.

SHAKESPEARE, William. Traducció de Gerard Vergés

En aquest sonet tan i tan preciós, hi veig una mica d'ironia, a l'estil de Jane Austen. "No permeteu que posi impediments/ a l'enllaç de dos cors", d'entrada sembla que hi ha algú que objecta, però no cal: "que és amor fals el qui muda davant dels mudaments/ i és deslleial si els altres deslleials": aquesta és la condició que posa l'ull poètic per aprovar la relació. Coneixeu algú que no s'hi torni mai, una vegada rere l'altra, si no és dins l'art, la poesia, les seves obres teatrals? Algú que estimi en abstracte, per a qui l'amor no sigui un joc, en qui l'amor no minvi ni amb la vellesa?

Ja ho pot ben dir al final: "no he estimat mai ningú", o sigui no d'aquesta manera tan exigent, "ni he escrit mai res", això no, diuen que Shakespeare és qui ha creat més després de Déu. Però la vida no es pot comparar amb l'art. Aquest poema era recitat per Kate Winslet a la pel.lícula de l'obra de Jane Austen Sense&sensibility. La connexió entre aquests dos autors no em sembla gens gratuïta, pel que he dit de la ironia. De fet, el valor, el misteri principal d'aquest poema resideix en l'entrada, des del meu punt de vista.

Cap a les deus

Sigues del tot fidel
a les petites coses;
no t’és donat volar
sobre el callat abisme.
Pel fràgil pont suspès
del cant humil assaja
l’incert, boirós camí
d’aquesta a l’altra vora.

Caduques flors al prat,
un raig de sol efímer,
són ara talismans
que tot ho transfiguren.
Les portes del ponent
de bat a bat se t’obren;
per elles, riu amunt,
cap a les deus penetres.

Indesxifrables són
els signes que il.luminen;
el cant humil, però,
sovint els interpreta.

VINYOLI, Joan


Petites coses com un pont, com el cant humil (sense música), la poesia, permeten d’orientar-se en la foscor de la vida, d’una a l’altra vora. Les “flors”, el “raig de sol efímer”, també són coses petites amb un gran poder, “talismans”, són com la poesia també. Les "petites alegries", que deia el romàntic Kandinsky. El ponent, el final de la vida metafòric, és estretament relacionat amb el principi de la vida, les deus dels rius. De l’un a l’altre passa el pont sobre la vida. “els signes que il.luminen” són invisibles, però la poesia, el cant humil, pot arribar a entendre’ls, interpretar-los, fent-nos savis en les “petites coses”. Un cant humil doncs, que és molt rellevant, per a ell, i per a nosaltres.