Llevantada

A l’altra banda del forat

del pany plou i l’aigua vessa

pels canalons i les rieres,

esquitxa els vidres i convida

a mandrejar sota els llençols

mentre els llevants fan de la seva.

És aquest callar que no calla

i en el parlar de quan s’escolta,

enmig de cossos i moixaines

quan el silenci es fa paraula,

i s’intueixen els sis sentits

i la pell s’ajunta amb l’ànima.

Plou, plaer entre vidres, sí,

si has gosat follar amb l’amor.

Poemes en tres temps

SALVANS, Gabriel. Sant Hipòlit de Voltegrà, Setembre 2025

Aquest poema és una mena d'al·legoria, de metàfora estesa amb el motiu de la llevantada. Quan fa llevant és quan arriba un vent no gaire fred, tot i que porti pluja.

El poema és fet de contrastos, entre "aquest callar que no calla", o sigui la mateixa poesia, que diu sense dir. O "en el parlar de quan s'escolta", com la interpretació que faig jo ara mateix d'aquest poema. I "quan el silenci es fa paraula", una altra manera de dir el mateix. Sempre dic que la poesia és més en l'espai en blanc que l'envolta que no en les mateixes paraules.

Quan "la pell s'ajunta amb l'ànima", la forma amb el contingut del poema, quan dius el que dius tal i com ho dius, en definitiva. Aquesta pell i aquesta ànima lliguen moltíssim amb el darrer contrast: "Plou, plaer entre vidres, sí,/ si has gosat follar amb l’amor": no tothom pot dir-ho, sobretot no pot dir-ho si no ho diu amb la poesia. 

Equilibris

He fet un tracte amb el temps, pacífic,

no fujo d’ell, ni ell em persegueix.

Soc en un carrilet de passa lenta.

El temps ven bitllets per anar allà on

vulguis, a la velocitat que vulguis.

Però hi ha quelcom que s’amaga a l’ombra

dels anys que et volten: el destí, aquell

que juga amb les cartes marcades, i

a vegades comparteix el vi amb tu,

d’altres quedes sol amb el cul a l’aire.

Vull ser vent, brisa, moure aquest cos

que gemega, vull fer-me vell a dins

d’un poema i no perdre cap mot

en un destí que no hagi escollit,

i ser fragilitat en el reflex

dels ulls, amic dels gats i de les ombres.

Poemes en tres temps

SALVANS, Gabriel. Sant Hipòlit de Voltegrà, Setembre 2025

El Gabriel té vint anys més que no jo. Té la sort d'estar jubilat, i de no haver de patir gaire pel temps. I de poder escriure tant i tan bé. La velocitat ve donada per la constància, la resistència, més que no per l'sprint. Una pàgina cada dia i al cap d'un any tens un llibre. 

Però la vida que vius, que sigui feliç, és qüestió de propina, que deia Pla. Conscient que el seu cos gemega per l'edat, alhora vol ser "vent, brisa", pel fet de voler ser poeta. Aquest "fer-me vell a dins/d'un poema" és el fragment amb més sentiment d'aquest, de poema. Ja que fer poesia és la millor manera de passar la vellesa, de continuar vivint, "en el reflex/ dels ulls", el dels lectors, així com "amic dels gats i de les ombres", o sigui, els animals que més li agraden, i les ombres que remeten a la fotografia que feia abans, de nou.

Quarto fosc

D’un temps en blanc i negre i llum vermell.

Soc conscient de com el destí

entra a dins dels meus versos i

n’acapara el ritme, el sentit...

i tampoc faig res per evitar-ho.

Al cap i a la fi tot serveix

per posar-ho a la llum, tancada

o encesa de l’ampliadora

del quarto fosc, per exposar-ne,

revelar o deixar latents les

imatges que ronden pel cap.

T’ensenya el temps que per anar

endavant has de deixar enrere

tot el que pesa a la motxilla.

Poemes en tres temps

SALVANS, Gabriel. Sant Hipòlit de Voltegrà, Setembre 2025

Jo també havia començat fent fotografia, quan estudiava disseny, i he acabat provant de ser poeta. Aquest "temps en blanc i negre i llum vermell", del revelat que ara, amb la fotografia digital, s'ha perdut, és la imatge de com "per anar/ endavant has de deixar enrere/ tot el que pesa a la motxilla". Però, com es deia a Il gattopardo, "cal que tot canviï perquè res canviï": amb els poemes el Gabriel Salvans continua fent fotografia metafòrica. Aquest tros: "per exposar-ne,/ revelar o deixar latents les/ imatges que ronden pel cap", parla de quan la poesia és més misteriosa o més transparent, el trobar clus o el trobar lleu, que deien els trobadors. Recordo el que ens ensenyava un professor de fotografia, que cal exposar les ombres a la llum en revelar, perquè es vegi en elles, i revelar les llums perquè no surtin cremades, perquè també s'hi distingeixi alguna cosa. Pot ser que, al capdavall, el que ronda pel cap ho deixis latent. El que seria l'inefable, el que no es pot traduir en paraules, i el que fa que una imatge no sigui valuosa per ser maca, com la d'una posta de sol, sinó pel que hi ha darrere, per tot el que està dient i tu pots escoltar.

Subterrani

Recordo un banc on em va atrapar el temps

una bona estona, assegut com si

volgués agafar conversa amb algú

que no venia, mentre caminava

amb l’ànima cap a indrets, com qui va

sense pressa, amb la serenor de no

fer tard a cap lloc; palplantat, de fet,

al banc on no m’esperava ningú.

Fa temps que ni el veig ni el busco, segur

que ni m’espera. Però hi és encara

en un racó de la memòria? Ves

a saber. Si em veiés em recordaria?

Qui sap si rau o dorm al subterrani.

Poemes en tres temps, dins A peu dret

SALVANS, Gabriel. Sant Hipòlit de Voltegrà, Setembre 2025

"Tota la vida esperant que passi alguna cosa, i l'únic que passa és la vida", he sentit a dir, i "La vida és el que et passa quan estàs ocupat fent d'altres plans" cantava John Lennon. Sempre pendents de l'arribada del ver amor, de la seva continuació tant com de la seva fi, tot i que "Només acaba el que no ha existit mai", que és la cita de Punset que val per totes les altres. Tot això simbolitzat en aquest banc on no arriba ningú. Una espera que continuaria en l'inconscient, el subterrani, la poesia. Encara que vulguem ignorar-lo, aquest banc és com els dos coixins sobre el llit on dormia Van Gogh en la seva habitació a Arles, que parlen de la necessitat de companyia que tenim tots.

Indecisa

Aquest poema el començo enclaustrat

entre tres llums molt distintes, un focus,

una espelma i la llum de migdia

que s’escola per la finestra; i

cadascuna em porta cap a camins

prou diversos. La finestra convida

a mirar el món de l’altra banda, molt

diferent a cada instant, el paper

on escric me l’il·lumina la llum

del llum de sobre la taula. L’espelma,

en canvi, em fa dolça companyia

i belluga la flama amb l’aire mentre

trontolla en ombres la llum indecisa.

Poemes en tres temps, dins A peu dret

SALVANS, Gabriel. Sant Hipòlit de Voltegrà, Setembre 2025

Aquest poema no sé per què m'agrada tant. Potser pel poema Mysteries, de Dannie Abse, que em va arribar molt i me'l recorda una mica. 

La veu poètica diu trobar-se condicionada per tres tipus de llum, en el moment de començar el poema, quan sol aparèixer la "paraula viva" de Maragall, quan "pel fil es treu el capdell" de la creativitat. Cadascuna d'aquestes llums ho són de manera real i figurada. La llum dels sentits, objectiva, la del focus elèctric. Que sempre hauria de ser protegida per un pàmpol, ja que la visió d'una bombeta encesa fereix els ulls. La llum de migdia, la de la raó. La que ens du el progrés, el benestar, la bona vista. I la de l'espelma, la de la Crítica de la raó pura de Kant, la de la poesia per connotació. La més etèria, màgica, la que prové de l'inconscient, i per això és indecisa, amb prou feines es copsa. La que s'identifica amb el bell, el sublim. La que "fa dolça companyia", la que de fet és imprescindible, si es vol ser poeta. No hi ha res de tan confortable en una llar com una espelma en el seu canelobre. Quan tot falla és com un llibre de sempre davant d'un d'electrònic. També diuen que la contemplació d'una flama o d'un foc és una cosa fascinant, com fer-ho amb l'horitzó del mar o en mirar un nadó. Com llegir aquest poema.

M'agrada

M’han calgut tres dies per pensar i

dues nits per decidir allò que vull.

No vull donar més voltes al temps per

anar al mateix lloc de sempre, i n’hi ha tants

per no ser-hi, i tants per què somiar,

que ser a tots és com somiar truites.

He decidit, doncs, que al lloc d’on soc i

visc és com si visqués al paradís.

Per què anar més lluny si el que puc tocar

tan de prop val tant com el que em promet

el lluny, i el que necessito és tan poc?

M’he fet una carta a mi mateix per

no dubtar mai més del que tant m’agrada.

Poemes en tres temps, dins A peu dret

SALVANS, Gabriel. Sant Hipòlit de Voltegrà, Setembre 2025

Era Pessoa que deia que el lloc de la terra més lluny on pots aspirar a anar és aquell on ja ets, després de donar la volta al món. I Blai Bonet, que no volia fer res del que li vingués de gust, perquè l'únic que volia era estar content amb si mateix. L'austeritat, l'estoïcisme omplen aquest poema. Diuen que un autor parla sempre d'ell mateix, i jo hi afegiria que parla sempre amb ell mateix. "M'he fet una carta a mi mateix" és molt ben trobat, "per/no dubtar mai més del que tant m'agrada" és un bon propòsit d'any nou. Que "al lloc d'on soc i/ visc és com si visqués al paradís" fa pensar en el que vaig llegir una vegada en una agenda d'aquelles que inclouen cites, que la primera norma per ser feliç és voler ser el que ets. I també penso en la recomanació "val més voler el que es fa que fer el que es vol".

Enlloc

                                             

                                                            A Jordi Salvans Casas, 1976-2023.                                                                               

                                                                                              

No podrem resistir la curiositat de constatar-ho.

Has sigut tan fugaç com un estel

en la nit de Sant Llorenç, i encara

seguim buscant, entre les dues grans llunes

d’agost, el fil de l’estela caiguda.

Ens fa il·lusió pensar que la veurem

en el moment més inesperat,

suspesa del llum d’una bicicleta

que pedala cels enllà per camins que... qui sap

on menen. No ens queda més remei

que desitjar-te bon camí, en aquest

que has pres; i que t’allunya... i no torna...

Ha quedat pendent de fer tanta cosa

que haurem de fer amb tu, sense tu.

En el record sempre seràs el que vas ser,

el que vas construir entre mirada i mirada,

entre full i full, entre paraula i paraula,

la imatge latent al visor dels teus silencis.

Que és allà on el temps es troba amb l’estel perdut.

El groc d’estiu de la Bianchi es queda

com el marro al fons d’una tassa de cafè.

La veu de dedins que fa mal i que consola

el cor, ni que sigui fora d’hora, fora d’enlloc.

Poemes en tres temps, dins La cambra 

SALVANS, Gabriel. Sant Hipòlit de Voltegrà, Setembre 2025

Encara que hom pugui no ser creient, la veu poètica parla de com la família del Jordi (fill seu que ha tingut una mort prematura, anant en la seva bicicleta), té "la curiositat" d'arribar a veure com aquesta bicicleta pot veure's volant en el firmament, com "un estel/ en la nit de Sant Llorenç". Justament per aquesta fugacitat de la seva vida. El motiu de la bicicleta també serveix, en una analogia, per parlar del viatge que pot haver emprès en una altra vida.

Es poden trobar un parell de conceptes ambivalents en aquest poema: "amb tu, sense tu", i "que fa mal i que consola/ el cor", alhora. Les coses sempre es poden veure, sentir de més d'un costat. 

Té molta força aquest "En el record sempre seràs el que vas ser": ho serà "entre mirada i mirada,/ entre full i full, entre paraula i paraula", les de les fotografies tant com els poemes gestats per l'ull poètic, en "la imatge latent al visor dels teus silencis", un visor que pot parlar de com en el seu art enfoca, té la imatge precisa d'aquesta vida perduda, ja en silenci.

Aquest "com el marro al fons d'una tassa de cafè" és una imatge molt ben trobada del que resta de la seva vida, el que voldria retenir aquest poema en el seu fons també. 

"La veu de dedins", i "ni que sigui fora d'hora, fora d'enlloc", parlaria tant del temps com de l'espai que no tornaran, però que reviuen en l'interior d'aquest poema.