Resposta vora riu

Imatge presa de la xarxa

revisând acel pierdut cuvânt 
                         Romulus Iulian Olariu

(revisant aquesta paraula perduda)

El temps, però, separa els joncs
de les aranyes d’aigua
a despit de la paraula perduda.

BESSÓ, Pere

La vida acaba destriant el que perviu més enllà de l'aigua del riu i les aranyes que s'hi troben dins, encara que se n'hagi perdut la forma original, la paraula que n'és significant. És aquesta la resposta que fa el temps a la nostra manca de fe.

Memòria de la forest perduda

Imatge presa de la xarxa

L’ala d’ocell ferit

enmig de les fulles caigudes

preserva encara el món sencer.

BESSÓ, Pere

Com en un poema anterior de Pere Bessó, la constatació que encara que no t'estimin pots continuar estimant. "L'ocell ferit enmig de les fulles caigudes", el desamor enmig de la decadència, dues imatges redundants i que il·lustren el títol del poema. L'ala "preserva encara el món sencer" i ho fa en la poesia.

Estacional

Un poema inacabat de tardor

de Petruta Serban per al sentit

que de ben lluny ens trenca…

BESSÓ, Pere

La tardor per ella mateixa és inacabada, és transitòria cap a l'hivern. I du amb ella el sentit, el rerefons que prové "de  ben lluny", la infantesa que "ens trenca", que s'oposa a l'actualitat per la seva importància en la vida d'algunes persones.

A contramur

A Dumitru Ichim

Al full blanc del poema

un vaixell farcit de flors grogues 

que solca el teu epitafi.

BESSÓ, Pere

Les flors grogues, les que simbolitzen la gelosia. El "full blanc del poema" serà omplert amb pocs versos, com aquests d'aquí, com en un epitafi. Perquè la poesia va més enllà de la mort, del vaixell de la vida que hi porta, a contramur. Hi porta com en l'odissea d'Ulisses, que tenia Calipso i Penèlope enamorades, geloses. Sembla mentida quantes coses es poden veure en aquest poema tan breu.

Poema de la mitjanit RAÓ DE L'IRREAL

Imatge presa de la xarxa per Pere Bessó

La pedra del somni trencà l’ala de l’ocell thai que volava per damunt de les ombres...

BESSÓ, Pere

És una paradoxa que el somni, en comptes de fer-nos volar, ens trenqui les ales amb la petrificació que arriba després de l'enamorament. El qual ens permetia de sobreeixir per un instant de les ombres en la caverna platònica. L'ocell thai, amb el seu exotisme, com el de la fotografia que acompanya el poema, es podria relacionar amb El desig de ser indi de Kafka, el desig d'anar més enllà de la raó amb l'irreal, l'inconscient, la mitjanit, tant en l'art com en la vida. Com sempre, un gran poema en poques paraules, tal i com ens té acostumats Pere Bessó.

No s'aprèn

Què és el que fa que ens agradin els cossos?

Això és el primer que cal saber...

PLOTÍ, "Sobre la bellesa" (Ennèades I.6)

No s'aprèn el desig.
Sorgeix de tu com una lluna
amb uns corns encara per omplir.

T'abrusa una set
que t'empeny cap a les fonts.
El dia que l'aigua et toca els llavis
és més resplendent
que tots els altres.

L'únic que sabem:
vol els plaers el cos
com un pobre que somnia la riquesa.

FORCANO, Manuel dins Ciència exacta, Premi Miquel de Palol 2014

El que diu Francesco Alberoni a Enamorament i amor: l'amor no s'aprèn, és un a priori. Com una lluna que ha d'arribar a ser plena, ha d'arribar al cor. La "set/ que t'empeny cap a les fonts", una doble imatge, perquè el desig és set, i les fonts d'aigua són el passat relacionat amb aquesta set. No cal que l'aigua et cobreixi: tocant-te els llavis (metonímia d'allò amb què fas poemes) en tens prou perquè aquest dia sigui "més resplendent/ que tots els altres". La comparació final té molta força en la seva senzillesa, "com un pobre que somnia la riquesa" és estar enamorat de debò. Jo també somnio d'arribar a escriure com aquest poeta.

Potser no t'estime com voldria estimar-te,

i el temps, cercador de nostàlgies,

m'ha tornat a trair.

Potser no tinga respostes per a explicar els silencis,

les evasions injustificades,

les fugides gratuïtes.

I malgrat tot em quedaré,

com el guardià de l'última frontera,

com la paraula que mai serà dita,

com el record que romandrà fins el darrer sospir.

GUEROLA GIL, Jordi dins Amagatalls

Un poema entre realista i romàntic. La veu poètica s'adona de com el seu amor no és perfecte, és humà. Diuen que no pots estimar al cent per cent, de la mateixa manera que un partit polític no pot guanyar el cent per cent dels vots, ni tan sols el vuitanta, només els feixistes ho fan veure. Però tot això no impedeix que el sentiment per l'altra persona perduri fins la mort, que la "paraula que mai serà dita" no sigui real, de la manera com ho és un poema almenys.