Mort blanca

I aquell cop!, un sol impacte,

La ferida, tota la llum per beure.

Contra el món sencer.

Un angle, un incendi,

el caire viu que em ve a rebre.

Un caire i prou, tan prim, punyent.

Tota la sang oferir-li.

Bressol, mortalla.

Blanca, blanca

la música del bisturí.

DORCA, Jordi dins Sang vençuda, de propera publicació

Una ferida, un sol cop, com a origen de tot. Que ens du a anar Contra mundum, "Contra el món sencer". Un incendi (forestal, que diuen els Manel) que comença amb aquest cop, amb la ferida del "caire" metafòric, "tota la sang oferir-li", tota la teva vida. "Bressol, mortalla", la connexió entre l'inici de la vida i la proximitat de la mort és evident. El bisturí que tant pot curar com matar però que sempre és una ferida d'arma blanca, el "blanca" és doncs una metonímia molt expressiva. "La música del bisturí" perquè es relaciona amb l'art, la ferida inicial es pot referir tant a l'amor com a la creació, estretament relacionats.

No té nom el teu nom

[publico de nou aquesta entrada en motiu del centenari de Vicent Andrés Estellés]

Sortiu, amics, eixiu al món

i abandoneu la vida

al vell carrer sense nom,

i a les cruïlles, tant com pugueu,

beseu-vos les estelles acarnissadament.

Beseu-vos, oh vosaltres,

en perfecte estat de destrucció,

beseu-vos que faci feredat!,

llepeu les flames,

unteu les fonts,

abraceu les places,

i lleveu-vos, oh sí,

la pàtria,

lliures,

ben lliure.

No té nom el teu nom. 

DORCA, Jordi

Sembla que la veu poètica, en l’aniversari del naixement d’Estellés, el quatre de setembre del 2013, exhorti els lectors poetes a sortir a la superfície del que seria un poema, amb la metàfora que seria el "vell carrer sense nom", que pot amagar la poesia. Les cruïlles seria on es troba la connexió entre estelles i carn. I és que “estelles acarnissadament” és un joc de paraules molt brillant, que entremesclaria  els ossos en estelles, l’abstracció, amb l’empatia de la carn, fent servir en part el cognom “Estellés”.

Beseu-vos, oh vosaltres,/ en perfecte estat de destrucció", com tot el que és orgànic. En relació amb aquest apassionament hi ha una sèrie d'elements contradictoris. "llepeu les flames", com quan es vol apagar un foc forestal amb un hidroavió, "unteu les fonts", com si es pogués frenar el torrent, "abraceu les places", tot són petites coses a contracorrent, però amb significat per al poeta malgrat tot, que lluita. "i lleveu-vos, oh, sí,/ la pàtria", em recorda el ferrater de "Com una pàtria", en el sentit de fugir de l'abstracció, no pas de no estimar el seu país. I de ser "ben lliure" d'aquesta manera. Un molt bon homentge a Vicent Andrés Estellés, fent servir el seu nom simbòlicament, d'aquí el "No té nom el teu nom".

Forats negres

Els silencis poden ser forats
per on la llum s'escoli
amb la facilitat del desacord.
Llavors, el sentiment s'entela
i no existeix un llumí prou gran
per insuflar-li vida, sense que abans
deixin de sonar els tambors de guerra
que el vent de l'orgull magnifica.

MADUEÑO SENTÍS, David dins Desvetlla de mots és feina obscura

Els poemes amb massa silenci, amb massa misteri, generen desacord, fan forats negres on es perd la informació que caldria ser interpretada. El sentiment del poema "s'entela", el poema es fa massa opac, i no hi ha lucidesa prou gran per arribar-lo a entendre. No sense que la vanitat del creador, del poeta, deixi de lluitar amb "els tambors de guerra" amb els que treballa, magnificats pel "vent de l'orgull", un excés d'amor propi. Aquest poema s'escau al títol del poemari.

HAIKÚ

Bella. Lluïssor
de l'esguard en mirar-te.
Mirall en acte.

PARCERISA, Valentí dins A contrallum

"L'amor neix de la vista i els ulls el xerren", diu el refrany recollit per Víctor Pàmies a Amb cara i ulls. Quan els ulls et brillen és que ets feliç. L'esguard seria com la mateixa poesia, la que reflecteix la llum del sol metafòrica de la bellesa de l'altra. El "mirall en acte" seria el poema fet i acabat, el desig acompanyat de la voluntat.

Matí d'hivern

L'herba del camí
és blanca de la gebre.
Arreu pels camps
un sol lluent.
Les branques nues
són cant d'ocells.

PARCERISA, Valentí dins A contrallum

L'hivern en ell mateix és un matí, el començament del dia tant com el final de la nit. L'herba gebrada, la nova vida que el fred amaga, en el camí de la vida. El sol, malgrat tot, llueix. I les branques nues, que serien metàfora del poema, aparentment eixorc, "són cant d'ocells", el de la poesia o música que amaguen. La del record de temps feliços que romanen congelats tant com l'anticipació del futur. Una mena d'"a contrallum", seria el d'aquest poema, de mirar-se l'avenir des del passat.

Finestra

La finestra és l'evidència
d'un altre espai ...
enllà.
Des d'un aquí sense remei
deixa mirar.
Fins un aquí sense remei
pot il·luminar.

PARCERISA, Valentí dins A contrallum

La finestra ens permet d'obrir-nos enfora, és el que ens recorda que no només som nosaltres al món (de fet, segur que en d'altres galàxies hi ha vida). "Des d'un aquí sense remei", el del marc de la finestra, condició si ne qua non, ens permet de mirar la vista. "Fins un aquí sense remei", permet d'anar d'enfora cap a dins també, i ens "pot il·luminar", com el sol quan entra per la finestra. Un poema seria com una finestra oberta al món, en definitiva, que ens permet de guaitar i de ser guaitats.

No té nom el teu nom

Sortiu, amics, eixiu al món

i abandoneu la vida

al vell carrer sense nom,

i a les cruïlles, tant com pugueu,

beseu-vos les estelles acarnissadament.

Beseu-vos, oh vosaltres,

en perfecte estat de destrucció,

beseu-vos que faci feredat!,

llepeu les flames,

unteu les fonts,

abraceu les places,

i lleveu-vos, oh sí,

la pàtria,

lliures,

ben lliure.

No té nom el teu nom. 

DORCA, Jordi

Sembla que la veu poètica, en l’aniversari del naixement d’Estellés, el quatre de setembre del 2013, exhorti els lectors poetes a sortir a la superfície del que seria un poema, amb la metàfora que seria el "vell carrer sense nom", que pot amagar la poesia. Les cruïlles seria on es troba la connexió entre estelles i carn. I és que “estelles acarnissadament” és un joc de paraules molt brillant, que entremesclaria  els ossos en estelles, l’abstracció, amb l’empatia de la carn, fent servir en part el cognom “Estellés”.

“Beseu-vos, oh vosaltres,/ en perfecte estat de destrucció”, com tot el que és orgànic. En relació amb aquest apassionament hi ha una sèrie d’elements contradictoris, “llepeu les flames”, com quan es vol apagar un foc forestal amb un hidroavió, “unteu les fonts”, com si es pogués frenar el corrent, “abraceu les places”, tot són petites coses a contracorrent, però amb significat per al poeta malgrat tot, que lluita. “i lleveu-vos, oh, sí,/  la pàtria”, em recorda el Ferrater de “Com una pàtria”, en el sentit de fugir de l’abstracció, no pas de no estimar el seu país. I de ser “ben lliure” d’aquesta manera. Un molt bon homenatge a Vicent Andrés Estellés, fent servir el seu nom simbòlicament, d’aquí el “No té nom el teu nom”.