Sobre les ressonàncies d'un poema

Aquesta és la meva darrera entrada a la revista Nervi, sobre un poema de Margarit, el que més valor ha tingut per mi i segurament per tothom que el conegui de fa temps.

Només la veu, per al Dia Mundial de la Poesia

Emmudit el vent,
inventem el silenci, l’equilibri.
Només la veu, el poema,
atansa espais oberts,
acull el temps
—arena que sense pietat
llisca i no es detura—,
arrela l’instant, tan fràgil.
Només la veu, el poema,
desxifra la clau, el somni,
el so profund dels morts,
els signes ara obscurs de la mirada,
la ferida encesa dels amants,
la vermellor dels núvols
a trenc d’alba,
els contrallums opacs dels paisatges
i les llunes surant sobre les aigües.
Només la veu, el poema,
dissol els temps dels verbs,
sotmet l’oblit.
El vers reté als dits el gest,
el calfred intacte de la pell.

BURGOS, Zoraida per al Dia Mundial de la Poesia

"Emmudit el vent", quan l'acció ha passat, també quan ha acabat una relació, "inventem el silenci", el de la poesia, "l'equilibri", el de la creació, que connecta contraris. La poesia, "la veu, el poema", atrapa el temps, (ell que no es detura mai), i fixa l'instant fugisser. Només ella permet d'entendre molts misteris, molts somnis, l'amor, la bellesa de l'alba i la natura de nit i de dia. Només ella es gira en contra de l'oblit. En definitiva, ella fa perdurar els sentits més enllà del cos on habiten, fa perdurar "el gest,/ el calfred intacte de la pell". Un poema, aquest, que troba molt de sentit a la poesia.

InConNexes

Ara sé del cert, i ho dic avergonyit, que tots els poemes que he escrit, en el fons eren per mi.

És veritat que en últim terme, l'artista l'únic que vol és sortir-se'n, encara que, tancat a la seva torre de vori, no sigui llegit mai per ningú.

No desaprofitis aquest vall, la música després mai sona igual.

El riu és i no és el mateix, que deia Heràclit. Però no fa pas falta d'aprofitar tots els balls.

No tothom necessita que el valorin, però ben segur que a tothom li agrada que ho facin.

Una mica de vanitat ajuda.

Si t'hi fixes bé al mirall i li aguantes la mirada et veuràs per dins.

El mirall de la poesia, efectivament, et mostra per dins, si saps entrar dins del poema.

La llum no s'apaga ni s'encén perquè tu t'adormis o et despertis. Tal com la vida, a ella s'entra i d'ella se surt però mai no es posseeix.

El sol no gira al voltant de la terra, sinó la terra al voltant  del sol.

ABELLANEDA, Joan dins 2012+1

Un ocell travessa la mirada.

El cel es trenca.

La mirada té una relació directa amb el cel, és el sentit més elevat que tenim. Per això, quan un ocell la travessa, el cel es parteix, perd la seva immensitat, per centrar-se en un ocell petit i expansiu alhora.

L’única cosa que podem posseir constantment

és l’absència i és a l’ensems l’única que ningú

no ens pot arrabassar.

Si no tens res, no tens res a perdre, diuen. Només podem tenir la certesa de la solitud, sense risc de perdre-la mai, aquesta certesa.

Soterrada, l’ala encara

vola.

L'ala soterrada vindria a ser com l'inconscient que conserva el record del passat, tot permetent de fer-ne poesia, i és que l'esperit continua volant, essent "vent de llibertat", per soterrat que estigui.

Bellesa, ets la nit en flor.

La poesia se sol identificar amb la nit, tant com a una flor. Per això la bellesa, metonímia de la poesia, és les dues coses.

Contra embats de la tristesa,

embranzides del deliri.

Una mica bipolars, aquests dos versos. Contrasta la tristesa amb l'eufòria, dos extrems que es contraresten, es neutralitzen tot portant al terme mig, potser, al capdavall.

Córrer: el cor diu «atura’t»

i la ment diu «continua».

Estimar: la ment diu «atura’t»

i el cor diu «continua».

Entre l'intel·lecte i els sentiments. Entre el cor i la raó, que solem moure'ns les persones. El millor és quan són d'acord. 

En un llambreig,

el poema ha pres cos

i, de sobte, és tocar-te.

L'espurna de la creació poètica converteix en un poema físic la poesia abstracta.

Volar és poder.

Volar, com voler, és la primera cosa que necessitem per "poder", fugir de la realitat per atènyer els somnis. 

PORCAR, Josep. Poeta i mussol, piulades al vol (II) dins Salms (fragments seleccionats)

A mesura que ens acostem
com una resposta, creixem
com una pregunta.

Els trens que només passen una vegada
no tenen bitllets de tornada.
Hi aniré caminant.

La muntanya és més gran dins
dels teus ulls.

Per a un big bang només cal una espurna.

PORCAR, Josep. Versos escollits dins Poeta i mussol, piulades al vol

A mesura que llegim, aprenem a interpretar. A mesura que interpretem (que responem), aprenem a crear (a preguntar). Tot i que no tothom serveix per tot.

Amb "Els trens que només passen una vegada", no cal córrer, si cal tornes a peu, amb la poesia, sense la prosa de la rapidesa.

Els ulls, petits i grans alhora com un vers, reflecteixen la muntanya, i la fan més inabastable en qui la mira, seduït per l'esguard de l'altra persona.

Per a una gran idea només cal una espurna. Un poema pot ser l'espurna de tota una vida, i igual en intensitat a tota una novel·la.

Com la nit

Semblant a la pluja

la teua mirada d'aigua.

Pluja en els carrers.

Como la noche

Como la noche

tu mirada de agua.

Lluvia en las calles.

Poema d'Ana Muela Sopeña

traduït al valencià per Pere Bessó.
Bloc Laberint de pluja

Nit i pluja són estretament relacionades. Són el que s'acostuma a considerar la part dolenta de la realitat, l'abstracció en contrast amb l'empatia. També es relacionen molt amb la poesia, per altra banda. "La teua mirada d'aigua" no tan sols té relació amb la pluja, sinó també amb els ulls que són un petit mirall ple de vida, que trasllueix alhora el cor de l'altra persona, com ho fa la poesia.

Repòs

Segello amb fang l’entrada de la cova

on els records hivernen pel gener.

He intentat no peixar-los, vull que dormin

de forma inalterable ja per sempre

sense somniar improbables primaveres.

M’assec davant la porta segellada,

vora la font que cerca un riu més gran,

per on s’esmuny silent la salamandra,

i el vent hi troba el niu de la serp d’aigua

i la molsa més tendra del bosc vell.

I espero el pelegrí de veu cansada

per anar-me’n amb ell, camins enllà,

cap a la catedral de l’Esperança

on a l’urna d’argent hi ha l’incorrupte

cor venerat d’un sant desconegut.

Júlia Costa. Poemes inèdits (2012). Dins JÚLIA COSTA, Literatura

La veu poètica desterra de la seva vida els records que no tornaran. Alhora espera de de viure a fons, de convertir la font en riu. I caminar cap a una mena de catedral de Santiago, "de l'Esperança". Encara que el passat no pugui tornar, sempre hi ha el futur.