CLXVII

Damunt del teu desig cau la neu. Ni la nit ni l'alba. És l'hora del poeta.

BESSÓ, Pere Itineràncies, interferències i grafitis

El desig, l'amor, es transforma en poema, es congela per durar una mica més, alhora que decreix el foc. El que fa amb la poesia és més enllà del bé o del mal, de la claror o la foscor. Ara el poeta pot estimar amb la llibertat que li permet el poema. Es diu que la poesia sol venir posterior a l'acció, no pas quan tens una vivència.

Bateig marítim

Hi ha un home que es despulla i entra a l’aigua.
Fa temps es despullava per entrar
al seu cos que era inici de bellesa.
Quina mar, quines ones, el seu cos,
bategant i esquitxant plaers d’escuma,
pessigolles de sal. És com un trànsit
de peixos molt petits damunt el tacte,
el color de les algues i el mirall
en el reflex sublim de la carn tendra.
Hi ha un home que es despulla i entra a un mar
que és tan sols el record d’aquell cos d’ella,
un vol lleuger d’ocells que el temps dibuixa
sobre un cel on s’apaguen les estrelles,
i és el destí de l’home, allò que sap,
despullar-se i rentar l’amor dins l’aigua
quan es retroba amb una pell humida
en submergir-se al fons del mar llunyà.

CLARÀ, Israel Pluja de nit

Aquest poema em recorda els Manel, i la cançó "Al mar". És una meravella com parla de l'acte sexual que connota l'entrar en el mar. Era "inici de bellesa" la joventut de l'altra persona. Les ones, els "plaers d'escuma", les "pessigolles de sal", tot són metàfores d'allò sensual. "el mirall/ en el reflex sublim de la carn tendra": el seu cos es reflecteix en la seva poesia, el mar "que és tansols el record d'aquell cos d'ella". Mar on s'ha batejat el poeta, allò que és origen del que és ara. "despullar-se i rentar l'amor dins l'aigua": el que fem amb la poesia, ennoblir les nostres vides. A la llarga, encara que les estrelles s'apaguin, es retrobarà amb una pell humida en entrar de nou ben "al fons del mar llunyà".

El poema

El poema és la nit
i un balancí al terrat,
i jo,
assajant de dir coses en veu baixa.

Si ara apaguessin el llums del carrers,
i també els llums del pont
i els de les cases,
el poble esdevindria
paorosament gran,
tràgicament indefens.

El poema és la nit,
la nit del poble,
el poble dins la nit en una
meravellosa harmonia,

i jo al terrat,
segut al balancí,
dins el poble i la nit,
assajant de dir coses en veu baixa.

MARTÍ I POL, Miquel

El poema sempre és la nit, la prosa el dia, però és que a més aquí es tractaria de la nit de la dictadura. El poema és allò més elevat, el terrat, i un balancí que es gronxa, que no acaba de tocar el terra. La veu poètica assaja "de dir coses en veu baixa", com ho fa un poema dins o fora la dictadura. Sense cap llum, el poble es torna "gran" i "indefens", enmig de la foscor. El poble, la civilització, enmig de la nit d'allò menys racional. El poema sempre diu coses, encara que contingudament.

Llistat quotidià

Desbrossar el camí amb carícies,
Parar taula amb verbs eterns.
Bastir el llit de converses nocturnes,
escriure elegies de les hores
Que hem deixat escapar.
eixugar hipoteques de petons
o voler perdurar en vigília als braços.
Hissar un croissant cada matí
igualment amable o hostil
que el primer cafè amb llet.
Adonar-se sobtadament de l’altra pell.
Convertir-se, ferir-se, viure
amb tot el temps del món.
Llegir plegats l’Albert Espinosa.
Planxar mentre cole porter ens recorda
que no hem posat prou suavitzant.
Hidratar la raó. Tocar els sons del mirall.
Saltar-se la secció d’ultracongelats
i anar directes a la verdura.
Creuar somriures amb dedicació.

A tot això li hem dit
amor.

CHUSCARTES dins El rincón de Chuscartes

Les sinestèsies corren per aquest poema. Coses quotidianes amb d'altres de líriques de costat. Coses materials fetes de d'altres d'espirituals. Coses prosaiques com les hipoteques al costat dels petons. La monotonia de cada matí compensada amb un croissant, adonant-se del temps deixat escapar. Ser conscient de "l'altra pell", de la superfície tant com del "ferir-se", de la profunditat. Somniar amb els llibres que ho permeten. Adonar-se que hem posat poc suavitzant a la nostra relació, sentint música. Ignorar allò congelat i anar directament a allò fresc. Somriure amb ganes, "A tot això li hem dit/ amor": un amor autèntic que permet a l'ull poètic de lluir aquesta veu tan inspirada.

Lament d'Odisseu entre Escila i Caribdis

T'he oblidat, Ítaca, tan lluny en el temps,
mar endins, a tantes llunes de distància,
el teu record sembla ara només un somni,
la història d'altres, pròleg fet de fragments.

El mar ha estat el meu laberint, el mar
gegant blau, etern, infinit, aquest mar
que clama, cruel, embogit, el vell mar
que canta m'ha envellit amb la seva dansa.

Tan lluny m'ha portat la còlera dels Déus,
he anat del cim més alt a l'Hades profund
del centre al límit de l'oceà immens,
per un camí de sal, sol i solitud.

T'he oblidat, Ítaca, als llavis de Circe,
ferit d'oblit sota el cant de les sirenes,
i al dolç jardí de la nimfa Calipso,
covard del desig, les meves cadenes.

Has marxat, Ítaca, de tota memòria,
i ara ets, sols, a l'horitzó un miratge,
el port final on em deixi l'esperit
quan entregui el rem i acabi aquest viatge.

I no obstant, Ítaca, navego tenaç
vers les teves platges, i els fèrtils turons
del teu cos són per als meus somnis un jaç
càlid que m'espera rera els horitzons.

Aquí sóc, Ítaca, tan lluny que no sents
el lament distant del nàufrag Odisseu,
castigat pels Déus per desafiament,
entre Escila i Caribdis, la meva veu?

ACÓZAR, Pol dins El quadern blanc

Entre Escila i Caribdis: ser entre dos perills de manera que allunyar-se d'un faci que es caigui en l'altre. La veu poètica és conscient d'una antiga Ítaca, amor lluny en el temps i l'espai. El record que en té és el d'un somni, l'únic que en reté és com un "pròleg fet de fragments", no pas tota la història com voldria. Perduda Ítaca, li ha quedat un mar inabastable com el de la poesia. Es mouria entre els dos fulls del gavinet, entre Escila i Caribdis, entre el que vol i el que té. Entre el miratge de l'horitzó i el "port final". Ha anat d'allò gloriós a l'infern, i al capdavall voldria recuperar l'Ítaca perduda. "Per un camí de sal, sol i solitud" és una al·literació que denota sequera, però amb la força de la sal i el sol. Un poema molt bell.

Subtil

la sal de la mar a la boca de l'ànima
Birsel Salah


Quina dona et portarà al bedollar
t'hi llegirà poemes
paraules cegues
lluernes
en la bellesa de la boira
nua a la llum del darrer dia
abans que el poeta no dorma
al cim del món

BESSÓ, Pere Aigües turques, dins el bloc Poética compartida

La sal, metàfora possible de la poesia, per condensada, concisa, passa de la mar incomesurable, a través de la boca simbòlica, a l'ànima del lector igualment inabastable.

La veu poètica es pregunta quina dona li llegirà poesia al bosc, les "paraules cegues/ lluernes" d'amor, que de nou serien imatges dels versos, bellesa enmig de la boira, que portaria el poeta a dormir al cim del món de la felicitat. Una diferència subtil entre aquesta dona i les altres, però molt important, com la sal del mar.

Raons que rimen

No em parleu d'una tristesa,
la vinguda de l'hivern,
creieu que és el final
quan res no pot esboirar
ni els somnis que heu somiat,
ni una esperança oblidada,
i em dieu que voleu restar amb mí
que voleu ser els meus amics
i us pregunteu on anem?
on hi ha un vers, una raó?

I no podeu acceptar
que és temps de recomençar,
de ser tan clars com els infants,
d'estimar-nos,
perque no som uns extranys.

Jo tinc les flors i els infants
per germanes i germans,
el seu somriure ample i sincer
alegra un dia plujós.
Com la música suau
d'una tarda vora el mar,
son promeses d'un futur
que esdevindran realitat.

Quan s'enfonsen les ciutats
i hem desertat de ser lliures,
el sol es pon aviat
i sents fred i et sents cansat.
Està escrit en els deserts
i en el cor de tots els homes,
en les mans i els pensaments
dels qui es fan com els infants.
Només els qui es fan com ells
retrobarán la llibertat.

Jo tinc les flors i els infants
per germanes i germans,
el seu somriure ample i sincer
alegra un dia plujós.
Com la música suau
d'una tarda vora al mar,
son promeses d'un futur
que esdevindran realitat.

Lletra i música de John Denver Adaptació: J. Boix
Cançó cantada per Víctor Pàmies l'1 de juny del 2011 a la seu d'Òmnium Cultural a Barcelona, per presentar el llibre Amb cara i ulls

Raons que rimen: seria la prosa en vers, la filologia amb la bellesa de la poesia, que és la del llibre "Amb cara i ulls". Quan hom es pregunta "on hi ha un vers, una raó", mirant cap a l'hivern, el cantant mira cap a la primavera, les flors, la infantesa. "són promeses d'un futur/ que esdevindran realitat", és molt explícit. De fet la infantesa sol ser l'origen de tota la saviesa posterior.

"Quan s'enfonsen les ciutats", el que seria la raó, "i hem desertat de ser lliures", el que es correspondria amb la poesia: és la decadència que només es pot contrarestar essent com un infant. Una delícia de cançó.