26.

Em segueix l’home
del tamborí. M’oblido
d’allà on anava.

FORMOSA, Feliu

Deixa les cabòries, possiblement deixa d’escriure, per un tamborí que el segueix, que li crida més l’atenció, com passa a vegades a la vida (podria ser que fos una mica infidel fins i tot). Aquest haiku és en un sentit contrari a l’últim, el 25, i és relacionat amb el 16 sobretot. No es pot matar tot el que és gras.

25.

El bosc t’enganya
amb un soroll continu.
Passen els dies.

FORMOSA, Feliu

Hi ha una aparent vida en el bosc, que no permet la veu poètica de trobar la poesia que cerca, només comptant amb allò immediat, amb l’empatia. Passen els dies vanament, sense més sentit. La veu poètica considera més real l’art que la vida, en definitiva, allò que hi ha més enllà del bosc, dels arbres que no deixen apreciar el vent, la poesia, com caldria.

24.

Escull els còdols
entre l’aigua que corre
i et sabràs lliure.

FORMOSA, Feliu

L’espontaneïtat és primordial per sentir-se lliure, deixar-se anar controladament, d’acord amb la natura. Els còdols són erosionats de manera natural per l’aigua, a més. La vida és en moviment, i cal alçar-se, saltar contínuament per aferrar els cables de la sort, cal provar d’atrapar els còdols en l’aigua en passar, sense cesar mai, sense baixar de la bicicleta, continuar en marxa.

23.

Torna a ser hora
de pintar amb groc de cadmi
parets de cingles.

FORMOSA, Feliu

Entre la profunditat del cadmi en els jaciments, i la passió dels cingles, precipicis romàntics. Torna a ser hora de trobar les dues coses juntes. Dos en un, o un en dos, “només connecta”, que diu Forster. La terra i el cel, la nit i el dia, la realitat i el somni, la naturalesa i allò artificial, l’empatia i l'abstracció, la resposta animal i l’afecte, tot entremesclat amb l’amor, la creativitat.

22.

Els vells dilemes.
Dialèctica viva
d’ocells i arbres.

FORMOSA, Feliu

Dialèctica vella, però viva, entre dos elements: els ocells, el poder volar, la poesia, per un cantó. Els arbres, l’arrelar-se a un lloc, el tocar de peus a terra, la prosa, per l’altre. Dilemes de la humanitat, sembla, que s’han de resoldre alhora, si es vol ser mínimament feliç. La sintaxi, la fonologia per un cantó, i la literatura més elevada, alhora, per exemple, per a un filòleg. Idea que extrec del llibre Camí d’amor de Francesc Mompó.

21.

La lluna queia
Damunt els sots feréstecs.
Algú vetllava.

FORMOSA, Feliu

Els sots feréstecs són símbol de salvatgia. “Algú vetllava”, de ser despert, de racionalitat. La lluna els il.lumina tots dos, perquè la poesia és feta durant la nit, metafòricament, misteriosament, en oposició a la claredat del dia. Vetllant o no, essent més racional o més surrealista, tota té el mateix origen, el mateix nucli.

20.

Humida calma.
Una cantata amara
la boira baixa.

FORMOSA, Feliu

La boira baixa: com en un quadre de Turner, en no veure-hi clar hi ha lucidesa, art, per paradoxal que sembli. La cantata (com en l'anterior poema) l’amara, la boira, perquè sap què porta dins, quins fruits pot arribar a donar l’aparent mancança, com el cep pelat que tard o d’hora farà fruit. El talent no sol néixer de l’abundància, l’autenticitat és austera, tot i que per ser artista s’ha de disposar d’un cert coixí, o tenir una feina que no ocupi tot el dia.