La neu que es fon

La neu que es fon és una blanca
geografia: illetes, continents;
i una zoologia: hi ha daines, arments,
foques al mar i un ibis a la tanca.

Talment el son, fosa la llisa
unitat vigilant, conjura un món
de solatge, més viu i més pregon,
que la tenebra irisa.

MANENT, Marià La ciutat del temps, 1961

Aquest poema em recorda una cançó, de petita, on es diu: “vosaltres” -les campanes- “sou la veu de ma infantesa, neu que es fon”. El que es fon en aquest cas és la “unitat vigilant”, o sigui la consciència diürna, ja que el son “conjura un món/ de solatge”: el pòsit que deixa un líquid, metàfora del que resta en l’inconscient. Allò “que la tenebra irisa”: allò menys racional, fa sorgir els colors de l’arc de Sant Martí en els poemes. Aquest món és, doncs, “més viu i més pregon”, perquè per a un poeta sempre és així de real, un poema. Les "illetes, continents;/ i una zoologia" es poden referir a una altra vida, aïllada, en el cervell, en l'obra.

Appassionata

Darrera el teu somriure delicat s’endevina
la teva ànima ardent,
com a l’abril, una tarda de vent,
brilla la posta d’or enllà d’una glicina.

MANENT, Marià L’Ombra i altres poemes, 1931

El somriure delicat seria com la superfície d’un volcà, que no en mostra l’interior ardent, només s’endevina. És un “ardent” semblant al d’una posta de sol, o sigui, molt contingut, al capdavall. La poesia també sol amagar i mostrar alhora una cosa molt profunda en pocs mots, en un vers. Per cert, es pot ser apassionada en més d’un sentit, penso, la “tarda de vent” del mes d’abril en seria una imatge, d'una certa passió.

Les acàcies salvatges

Les acàcies salvatges s’estan vora el camí,
esveltes, amb la vesta molt tènue i florida.
El capvespre de maig exhala un aire fi
i la flor queia, lenta, amb l’aroma esvaïda.

Tal, les dolces amigues, en la pàl.lida llum
d’algun record llunyà, esveltes i lleugeres:
el vent imperceptible fa un vol de cabelleres
i cada ombra diàfana deixa un poc de perfum.

MANENT, Marià La collita en la boira 1920

Les acàcies, equivalents de “les dolces amigues”, vora el camí de la vida, amb el capvespre perden flor i aroma. Però “el vent imperceptible” de la poesia, de cada ombra de noia “diàfana”, recolleix “un poc de perfum”. El que queda de cada dolça amiga, allò que semblava perdut per sempre, el poema ho ha recollit, a través d’ell els seus amors perduren, fins i tot els que no han pogut ser. Són salvatges, les acàcies, perquè no han estat domesticades, doncs.

Moment

Entre el diàleg dels pins i la mar
el teu silenci acompanya el paisatge.
Si aquesta trena que et vola a l’atzar
té la color més gentil de la platja,

El gessamí que ara portes al pit
posa un perfum en la tarda daurada,
i es fa sensible en aquella alenada
la lleu aroma del teu esperit.

MANENT, Marià La collita en la boira, 1920

Poema-sinestèsia: tot desemboca en associar el perfum del “gessamí que ara portes al pit” amb “la lleu aroma del teu esperit” (de la noia). Com si el perfum de la flor anés associat a la seva ànima. És un “moment”: el que dura l’alenada, l’instant fugisser on se li manifesta de manera clara el seu esperit, com un llamp. El poema, llamp al seu torn, recolleix aquesta idea, en un altre moment. I “la trena (...) té la color més gentil de la platja” és una altra sinestèsia, barreja els sentits, el color, i una idea com “gentil”. Tantes sinestèsies per fer referència segurament, al capdavall, a la metàfora del “diàleg dels pins i la mar” que és preciosa, parlaria del contrast entre la terra i la mar, com entre la vida i l’art, entre el gessamí i “la lleu aroma del teu esperit”.

Lluna de gener

A fora fa una nit d’argent molt clara,
i jo arraulit vora del foc mesquí!
La lluna està vetllant com una mare
el llogaret, l’alzina, l’estany que s’adormí.

Prou sento com un gran desig amara
el meu cor, i em voldria deixondir
i caminar sota la lluna clara,
pels senderons on brilla, gebrat, el romaní.

Però m’estic vora el meu foc mesquí.

MANENT, Marià La branca, 1918

Una d’aquelles frases que s’escau més vegades a una obra d’art és aquella que diu “l’home se sol trobar entre el seu anhel de transcendència i la seva consciència de finitud”, que he llegit algun cop. Marià Manent, catòlic, molt intel.ligent, i de “peus” mètrics “forçats” (segons Pla el 31 de gener del 1919 a El quadern gris), es troba entre el crit agosarat de la lluna de gener, que denota fredor extrema -“Fa fred pels estels”, que canta Llach- i el foc dins de casa, l’escalfor de la seguretat. En el conte “Els morts” de James Joyce, dins Dublinesos, també es contrasta l’escalfor buida de la casa i la fredor plena de romanticisme de l’exterior. “Però m’estic vora el meu joc mesquí”, diu Manent, no es veu amb cor d’arriscar-se. En el conte de Joyce, un personatge “mor per amor”, simplement perquè s’exposa al fred, estant malalt, lluitant per la seva estimada.

L'estiuet de Sant Martí

Till by broad spreading it disperse to nought.
William Shakespeare

S’acabaren els dies de l’alció,
els dies de glòria són cercles a l’aigua
després de la pedrada.
Mai no cessen d’allargassar-s’hi
per a la nostra pena.
El codol pla rellisca dues, tres vegades,
damunt de la superficie,
abans de fondre’s definitivament al fons llotós de la memòria.
Lady Madonna, però, segueix nua a la neu dels cinc sentits.
Inútil.
Com una cançó de taverna mal sonada,
els seus ulls en minva,
els seus capcirons segellats
picotegen com ocellets de passa els raïms
d’aquesta estació serena, limitada.
De penes esbossa un mig somriure,
pren una altra mena de sosté avorridíssim,
la darrera fulla abandonada a l’arbre
per a drecera del temps empedreït de les lamentacions,
que aviat serà només carcassa entre dues llums.

BESSÓ, Pere

La cita de Shakespeare: “fins que de tant estendre’s amplament es dispersa en el no res”, dins Enric VI.

“S’acabaren els dies de l’alció," (un ocell), “els dies de glòria són cercles a l’aigua/ després de la pedrada”. Això fa referència a la cita de Shakespeare. La glòria, sempre temporal, s’extén com els cercles a l’aigua, fins desaparèixer, com un estiuet de Sant Martí pretén d’allargar la calor. “Mai no cessen d’allargassar-s’hi/ per a la nostra pena” (la glòria es converteix en sofriment en recordar, fa mal). Però finalment el còdol es fon “al fons llotós” de la memòria. És una tesi poètica que no tothom subscriu, però sí que és la de Ferrater.

“Lady Madonna”: la dona que agrada a la veu poètica, segueix essent desitjable, amb els cinc sentits, però ara en la neu. Com una cançó de taverna mal tocada, esbravada, pica amb els capcirons segellats, de deixar emprenta, en aquesta “estació serena, limitada”, la tardor.

“Pren una altra mena de sosté avorridíssim”, allò que la sosté a la vida no val la pena, “la darrera fulla abandonada a l’arbre”, el que resta de l’amor o la vida, a la tardor, “per la drecera del temps empedreït de les lamentacions” (lamentacions que es troben en la poesia), que aviat serà només carcassa entre dues llums” (allò buit, fosc, entre la posta i l’alba). Poema realista-pessimista, que parla de la caducitat de les relacions, amb la seva part de raó innegable, però que hi ha també qui el contradeix, per sort, segurament ell mateix en un altre poema.

Vacuitat

La buidesa del concepte ens estreny:
horror vaccui.
El desamor,
de lluny
i jutjat amb certa perspectiva,
també és.
Com un forat
o un clot.

Un principi elemental de la termodinàmica
Dels cossos.

Ni tan sols ens permet combatre
l’abús de sentit:
Crepuscle inacabat de llums de jade,
horitzó negat a l’ombra,
hivernacle per a la rosa de neu,
fals amfitrió del castell de naips,
vaixell embriac que convoca
l’aspre renill de l’haca.

És veritat ex nihilo,
només de pensament:
així com feren els primers
desenlluernats
amb els petits deús,
podem emprar-la.

BESSÓ, Pere

L’ horror vaccui: allò que fa que cerquem encara quan ja hem trobat, allò que fa que no vulguem diferir de l’espècie. Però el dominar l'horror vaccui en l’art és tan important com en la vida. De fet és el secret de la vida, saber esperar i esperar-ho tot. L’“abús de sentit”: el de l’amor abans de morir, que es nega a morir, “crepuscle”, “horitzó negat a l’ombra”: l’entorn acaba amb l’esperit d’aquest amor, que persisteix tot i això. Però també abusaria de sentit l’“hivernacle per a la rosa de neu” (allò que rescata l’amor de l’oblit, com una rosa en la neu, dues coses antitètiques). “fals amfitrió del castell de naips” (fràgil, inexistent de cop, és aquest amor) d’aquí l’abús de sentit d’aquest amor, que és com un delicat castell de naips, però que la poesia prova de perllongar.

“Veritat ex nihilo”, a partir de res, “només de pensament”: “El desamor,/ de lluny/ i jutjat amb certa perspectiva,/ també és”: s’ha de tenir fe per creure-hi, en què un antic amor també és. És aquí on resideix en gran part l’oposició entre l’art i la vida, per allò d’ars longa, vita brevis, continuant amb les expressions llatines. L’obra poètica va per un cantó, la vida, per tot un altre. El concepte de vacuitat és ambigu: pot tractar-se del menyspreu de la vacuitat general de la vida, tant com l’exaltació de la manca de por per l’espai buit, l’anomenat horror vaccui.