Dels mil embats contra la solitud
n'acaba vençuda, a cops, la llibertat.
Seguir camins marcats sense excepció.
Aïllar-nos massa per viure a la nostra manera.
Trobar el sempre amagat camí del mig.
Carme Rosanas dins Col·lecció de moments
Forster deia que el camí del mig es troba en moviment d’un costat a l’altre. Seria entre la tesi i l’antítesi, la síntesi.
Entre “Seguir camins marcats sense excepció, i “aïllar-nos massa per viure a la nostra manera”, rauria el terme mig.
Que lluitar contra la solitud fa perdre llibertat és una reflexió molt bona. De fet el trobo genial, aquest poema.
Entre “Seguir camins marcats sense excepció, i “aïllar-nos massa per viure a la nostra manera”, rauria el terme mig.
Que lluitar contra la solitud fa perdre llibertat és una reflexió molt bona. De fet el trobo genial, aquest poema.
Entrades
4 comentaris:
Ostres, juraria que havia comentar el teu post… però no sé, a vegades em despisto i llegeixo en un moment sense temps de comentar i després em sembla que ja jo he fet.
En primer lloc, moltíssimes gràcies, Helena, per endur-te aquest poema a casa teva.
Quan parlo d'evitar la solitud, en parlo d'una manera poc precisa, perquè hi ha tantes menes de solitud! La primera és que sigui buscada o no, que sigui plaent o no. Però també penso que hi ha una solitud relativa de no viure an parella ni en família, que és un cert tipus i l'altra solitud que és que encara que visquis en parella i en família, aïllar-te socialment, veure poca gent, veure poc els amics. Pel que fa a la parella, em sembla tan evident que ka companyia assegurada és pèrdua de llibertats que no cal ni explicar-ho. I per l,altra solitud, penso en el meu pare que havia estat una persona molt "buscada" i molt reclamada pels amics i coneguts i que al final de la seva vida, voluntàriament es va aïllar de tothom per quedar-se només amb la família. No vull pas analitzar els seus motius, però crec que el tema de la llibertat i el no voler compromisos social per quedar bé el va dur a una reacció potser exagerada. Hi penso, perquè a vegades m'hi reconec i no voldria pas aïllar-me dels meus amics.
Carme,
M'agraden el poema i totes les teves reflexions!
Jo també el trobo magnífic, el poema. Gràcies a totes dues per publicar-lo i comentar-lo.
De res, Ramon!
Publica un comentari a l'entrada