UNA COSA MOLT GRAN EN UNA DE MOLT PETITA

dissabte, 14 de maig del 2016

Salvatge cor



[I]
Que en el cant sigui baix el bes
i astut el cor en l'abraçada:
el cor vol més, vol en excés,
i en el do rebut es degrada.

Abans dels teus ulls, estimada,
¿hi ha un amor que, dolç, me'ls creés
que me'n fes uns camins d'onada?
¿Uns ulls per l'amor de després?

Dóna't perquè tot recomenci
ordit en perills de silenci,
virginal d'un foc absolut;

com, passant de l'illa inaudita,
qui s'exalta al somni volgut
en la perla ardent que l'imita.

RIBA, Carles

Un dels poemes considerats més difícils de la poesia catalana, però que es pot fondre, de manera intel·ligible, per poc que hom s'hi posi. Primera estrofa: que el cant del poeta toqui sempre de peus a terra, i que, alhora, en allò físic, l'abraçada, hi hagi astúcia, intel·ligència. Tots en volem més, diu la cançó, "i en el do rebut es degrada" el cor: que t'estimin és un fet que només afecta la teva vanitat, deia Thomas Mann.

Abans de caure enamorat possiblement hi ha hagut "uns ulls per a l'amor de després",  aquell a priori necessari.

"Dóna't perquè tot recomenci", perquè reneixi l'amor una vegada més, "ordit en perills de silenci", en el perill del silenci que envolta la poesia, el perill del que se sent i no es diu. "virginal d'un foc absolut", una antítesi que ens recorda que la condició humana estima amb l'ànima i el cos.

Aquest "passant de l'illa inaudita", de l'aïllament extraordinari d'aquell qui viu amb la determinació de negar una vida natural, fins que "s'exalta al somni volgut", el del veritable amor, "en la perla ardent que l'imita", el sexe que vol ser sempre a imatge i semblança del sentiment amorós.

Tot el poema és propi d'un "salvatge cor", d'un romanticisme bolcat en la realitat.


7 comentaris:

Unknown ha dit...

Helena,

Un poema preciós i molt difícil que tu em fas entenedor.
Gràcies!

Helena Bonals ha dit...

Glòria,
gràcies a tu!
Sobre aquest poema, em sorprèn quan Estellés titlla Riba de massa elevat, aquest poeta sap navegar entre el sentiment i la realitat d'una manera envejable.

Anònim ha dit...

Molt aclaridor, Helena, moltes gràcies. Jo entenc el comentari que afegeixes d'Estellés: a en Riba li poden de vegades les formes (però un no pot traduir Homer i surtir-ne indemne). Espero que algun dia en aquest país la nostra memòria reconegui el deute que li tenim. Per començar, sense ell molts no parlarien d'Itaca.

Helena Bonals ha dit...

calordeforn,
gràcies per corroborar el que jo dic.

ANNA ha dit...

anna-historias.blogspot.com .

Et deixo el meu blog de poesia per que em digis que et sembla gracies

Anònim ha dit...

L'any 1985 el vàrem posar en el llibret de casament. Intuïem l'explicació que ens dones ara. És un poema arrelat al fet d'estimar i trobar-ne la mesura fins i tot després de l'amor més físic, per entendre'ns. Hem d'agrair i celebrar aquesta quantitat de grans mestres de la poesia catalana, quantitat i qualitat, que com un far, vull tenir present navegant per aquesta vida esbalotada i amb forta maregassa!
Ha estat un plaer, un esqueix de joia, llegir-lo altra vegada i compartir el teu copmentari tan entenedor.

Helena Bonals ha dit...

Anònim,

Qui ets? Em fa il·lusió d'haver-te arribat!