El rastre blau de les formigues (II) de Ponç Pons

Ara resultarà que el realisme és un plagi.

Brillantíssima frase-vers. Com que el realisme imita la realitat, seria el pecat d'un plagi.

¿On està escrit que en públic els poetes sempre haguem de ser brillants, amens, profunds, originals? ¿I el dret a la discreció, la normalitat, el silenci?

Aquest autor poques vegades és discret, fins i tot quan voldria passar desapercebut.

Més que un ofici, ser poeta és un desfici.

Qui ha entrat en el món de la poesia "ha accedit a un món al qual difícilment renunciarà", que diu Margarit.

Els mals poetes solen guanyar traduïts.

La traducció a vegades té alguna cosa de metafòrica, a través de la sinonímia, per això pot millorar un original.

M'he plantejat la pregunta que el psiquiatre Viktor Frankl feia als seus pacients: "Vostè per què no se suïcida?". I he pensat en la Literatura.

Literatura sempre amb majúscules, l'única raó per continuar vivint de certes persones.

Parlen de Shakespeare, però no llegeixen Shakespeare. M'imagín Romeu i Julieta separats i amb fills.

Si llegissin Shakespeare, Romeo i Julieta, veurien la diferència entre un amor real i un d'ideal.

No escriure mai amb la bilis. Sempre amb tinta i, a més, blava.

Costa de fer, això. És la ràbia que a vegades ens fa escriure agressivament. Això de la tinta blava és recurrent en aquest poeta.

Literàriament parlant, n'hi ha que aspiren a ser una estrella i n'hi ha que són una constel·lació.

Ponç Pons és una constel·lació.

Si és ver que vida i Literatura s'imiten, deu voler dir que no són el mateix.

No, no són el mateix, però ho voldrien.

La caverna de Plató va ser la primera sala de cine.

Brutal aquesta imatge. La projecció d'una pel·lícula com a l'equivalent de les ombres a la paret de la caverna de Plató. La pel·lícula també com la llum de fora de la caverna que ens enlluerna.