UNA COSA MOLT GRAN EN UNA DE MOLT PETITA

dijous, 25 de desembre del 2014

El rastre blau de les formigues (I)

Per Ponç Pons

L'austeritat com a símbol de llibertat. La bondat com a forma natural de vida.

Les dues consignes a seguir de qui comenta això, contra l'opulència, contra la malícia.


Hi ha llibres contingents. Necessari, el diccionari.

La literatura no és útil, l'únic imprescindible és la llengua amb què s'escriu.


També depèn del paper, però cada ploma té una música i fa una lletra diferent.

No hi ha cap poeta igual, ni en la forma ni en el contingut.


Intentar com Spinoza prescindir de riqueses, honors, plaers i vanitats. Polir, com si fossin lents, versos rotunds plens de vida, bellesa i veritat.

Sacrificar-ho tot per la poesia.


Les gallines no poden volar perquè tenen les ales massa curtes. Certs poetes també.

Tot i que aquests poemes que analitzem aquí són tan curts, cal molta intel·ligència per escriure'ls. N'hi ha que s'estenen més sense aconseguir volar.


Dormir sempre amb el bolígraf i el quadern vora el llit. Somiar un poema preciós i, en despertar, no poder recordar-lo.

A qui comenta això aquesta experiència li ha passat més d'un cop.


Davant un haiku de Basho, la poètica de Boileau és pura faramalla.

Tothom té el seu estil, nosaltres ens quedem amb el breu.


L'estil és moltes vegades una qüestió d'impotència.

L'estil com a metonímia de l'escriptura, és el producte del dolor i ràbia en la vida de no poder tenir l'amor.


En la nit de Sa Figuera Verda, m'il·lumín d'estels i espelmes. Viure és escriure'm amb l'alfabet dels sentits.

Viure és com escriure, però amb el llenguatge del cos.


Figurar, provocar, escandalitzar... és fàcil. El que és difícil és ser un gran artista.

Sense cridar l'atenció pots dir coses molt profundes.


Una mania. Escriure amb tinta negra em sembla convocar la mort. I la tristesa.

El títol del llibre on surt aquest poema en prosa ja indica la predilecció pel blau de la veu poètica. Normalment s'escriu amb tinta blava, una convenció que potser té a veure amb el que es diu aquí. Però sigui com sigui, la impremta imprimeix en negre.


Versos que són com trinxeres excavades en el camp de la realitat.

La poesia com a fugida d'estudi de la vida.


El gran art té efectes secundaris.

El gran art té efectes secundaris i danys col·laterals. Pot canviar la manera de pensar d'una persona.


Escriure amb el pensament, sense ploma, sense mans, i que quedi registrat en el quadern.

A vegades el poema neix sense ni posar-se a escriure'l, i no s'oblida pas.


Llegir amb els ulls tancats. Escriure a les fosques.

Llegir encara que sigui inintel·ligible; escriure sense saber què diràs.


L'alegria canta, la tristesa escriu.

La joia per la músca, l'estat d'ànim baix per la lletra de la cançó.


Llegeix amb la boca oberta. Escriu estrenyent les dents.

Llegeix admirant, absorvint; escriu amb contenció i concisió.


Les paraules ens miren.

La literatura interpreta sovint les imatges, la realitat, i ens interpel·la a nosaltres.


6 comentaris:

Relatus ha dit...

M'agraden tots però aquest és especialment quotidià, i no només quan parlem de literatura:

"Figurar, provocar, escandalitzar... és fàcil. El que és difícil és ser un gran artista."

Helena Bonals ha dit...

Tele cinco és molt fàcil, Loreto.

Jordi Dorca ha dit...

Ens interpel·la.
I llavors no sabem què contestar.

Helena Bonals ha dit...

És veritat! No sabem interpretar-la la majoria de vegades.

Roc ha dit...

Ponç Pons diu "Intentar com Spinoza"... El teu comentari fa "Sacrificar-ho tot per la poesia." El teu esperit romàntic, Helena, s'ha parat sobre Spinoza. Crec que ell et diria que el teu camí de poesia no hauria d'implicar sacrifici, doncs en la poesia, en tant que és bona, es troba la teva felicitat. El sacrifici seria renunciar a la poesia, doncs, i no pas a aquelles coses que l'entorpeixen. Però és clar, ell era un racionalista. Em pregunto com seria una sobretaula amb Spinoza i Baudelaire.
Per altra banda, crec que posaré el teu "Llegeix admirant, absorvint; escriu amb contenció i concisió" on ho pugui veure sovint.

Helena Bonals ha dit...

Roc, jo escric per ser feliç i perquè sóc feliç, però abans ho he d'haver sacrificat tot per arribar aquí. Ara l'únic que sacrifico és el temps.

Em fa il·lusió que t'agradi!