UNA COSA MOLT GRAN EN UNA DE MOLT PETITA

Als flocs de versos, et llegeixo.
I ho faig des del clos recinte
on les flors més amargues
ara brosten com fenassa.

Dolors vells, dolors fressats
per petjades d'oblit;
i dolors nostres, tan punyents,
que en silenci maldaven.

Però als murs que avui m'encerclen,
el dret d'eixir-ne proclamo,
quan beso, pam a pam,
els instants de llum, els breus reflexos
que el glaç de nit no gosa rompre.

Tastar, tastar la vida.
Tastar-la sempre,
hereus de l'alba.

DORCA, Jordi [poema per a la presentació de Fils de vidre, de  Marta Sempere Compte]

La veu poètica, que pateix, troba alleugeriment, segurament, en llegir els poemes de l'altra persona. "Dolors vells" que reviuen en aquest moment de la vida, encara que silenciats. Però entre "el glaç de nit", els murs que encerclen la veu poètica, encara pot besar moments d'empatia. "Tastar la vida", cal saber bolcar-se en l'experiència, malgrat tot. "Hereus de l'alba", una imatge final excel·lent. El passat en relació directa amb el futur, que preconitza. Heredem, amb el passat, l'esperança en un esdevenir millor. O som hereus, en una altra lectura, del que hem trobat a l'alba de la nostra vida.