D’absència tremole en la mà que no em toca.
No hi ha carícia més fràgil.

PORCAR, Josep. Fragment de Poeta i mussol, piulades al vol. Dins Salms. Blog de Josep Porcar

La carícia que més desitgem, que ens fa tremolar, és la que no ens toca, paradoxalment. És la més sublim, fràgil de totes. La carícia sempre és superficial, però pot ser senyal de profunditat alhora. 

Far

Quan sigui dalt del far enviaré
senyals de foc als mariners perduts.
Enfilats a l'escala de cargol
vindran a veure el cor del diamant,
on el meu cos s'oblidarà del fred
i la boira es fondrà des dels ulls
baixant pel pit com una onada tèbia.
Brillant frontera de la nit
quan puja la tempesta
i el mar del Nord tremola contra el dic.

XIRINACS, Olga Amsterdam 1991, dins Óssa Major. Poesia Completa (1977-2009)

Sembla un poema al·legòric. Ser dalt del far pot ser metàfora alhora de la torre de vori on viu la poeta, tant com de la mateixa poesia, que envia "senyals de foc als mariners perduts", als lectors que omple de saviesa. Aquests lectors "vindran a veure el cor del diamant", el cor del poema, i amb això la veu poètica "s'oblidarà del fred" per uns moments. "Brillant frontera de la nit/ quan puja la tempesta", ho és la poesia redemptora de l'autora. 

Inquietud

La tarda és freda, giro els fulls
del llibre que llegeixo, a poc a poc,
mentre ignoro els batecs
que el meu cor assenyala
amb compassos de sang.
He llegit tants poemes
com les fulles que brosten
d'aquest abril d'ulls tèrbols,
i la sang no s'aquieta.
He escrit tantes paraules
com les ones que arriben
perdudes a la platja,
i em sento l'esperit
errant com una ploma
sobre el fred de la tarda.

XIRINACS, Olga. Dins Óssa Major. Poesia completa 1977-2009

La veu poètica gira els fulls del llibre que llegeix, els quals es relacionarien amb les fulles, els poemes llegits, fulles que surten als arbres el mes d'abril; tot això tant com amb les ones, les paraules que ha escrit, que  arriben a la platja (dels lectors). Però aquests elements no fan que el cor deixi de bategar, ni que la sang s'aquieti, o sigui, que la vida deixi de fer patir, la inquietud del títol. Com a conclusió, se sent "l'esperit/ errant com una ploma", no hi veu tan clar com voldria, sinó amb els "ulls tèrbols". Tot i la duresa, és un poema molt ric en imatges poètiques.