SALVÀ, Maria Antònia
La "boira del cim": moltes vegades a la vida fem el cim envoltats de boira, com a persones humanes que som. La qual cosa vol dir que ens perdem la vista. Però la boira alhora és romàntica, és inspiradora, com les poncelles, flors descloses, que són un símbol de com la bellesa es marceix. Fins i tot quan es fa notar "ja duu l'enyorança amb ella", de tan ràpid com desapareix, deixant "la seva pols de papallona als dits", que diu Margarit. Tot el poema tracta de reflectir aquesta ambivalència de la bellesa. Ella passa de llarg, tot vibrant i fent vibrar, i alhora omple tota una vida. La "fontana d'argent" final: la vida que flueix, que s'escapa, però amb la brillantor de la plata, de la bellesa malgrat tot, recollida en la poesia.
5 comentaris:
Totalment d'acord amb tu, Helena.
Fugisseres sensacions de la vida, però, a la fi, bellesa i fites assolides.
Joana: gràcies, no sabia si m'havia explicat prou bé.
Rafel: tens raó, les fites assolides no ens les pot prendre ningú. Aquesta teva idea n'és una.
Fer el cim envoltats de boira és bell, fem el camí acompanyats, de persones, d'adéus, d'alegria i de tristesa.
Barcelona: el cim tothom el fa com pot.
Publica un comentari a l'entrada