1.
Insomne d’una terra i d’un país
ordene les pedres del passat,
i patesc el coltell de tots els dies
quan el meu cervel em reitera
aquesta passió inútil de lletres.
Perdut pels carrers, els matins,
víctima de les notificacions,
els pagaments, els rebuts infinits,
no encerte de dir-me poeta,
sóc només el pobre vianant
el turista impàvid d’un poble
sense destí, sense principi ni final,
vagabund sense direcció.
I, tot ho deixaria ara mateix,
les comptabilitats, els recursos,
el trànsit indomable, les fal•làcies,
tot per deixar-me dur pels camins
on assedegar-me de pluja,
de canyars, tarongina i mel.
Ara mateix enfilo aquesta agulla…
NÀCHER, Vicent
Un entre tantsHi ha passats lligats a un lloc que quan hom hi pensa no fan més que desvetllar-te, porten la veu poètica a fer poesia, però de manera contrària a l’“És quan dormo que hi veig clar” de Foix. La seva lucidesa es reflecteix en la intel·ligibilitat d’aquest poema. Considera que la seva és una “passió inútil de lletres”, ja que la bellesa no sol tenir res a veure amb la utilitat. En canvi viu envoltat de coses prosaiques, relacionades amb els diners, que el fan tocar de peus a terra. Ho deixaria tot, però no tenir llibertat es compensa amb tenir cultura moltes vegades. Amb aquest poema, el primer del recull “Un entre tants”, vol començar a alliberar-se de tot el que el molesta, encara que només sigui d’aquesta manera tan immaterial, o justament per això. “Ara mateix enfilo aquesta agulla...”, la del teixit de la poesia.