Tarot de Folgueroles XXI_ El Món

 

Prou feina he tingut des del gener estant,

que vaig mirar la lluna al cel de Folgueroles,

per arribar fins aquest Estiuet de Sant Martí.

A l’any passat hi tinc els setanta anys i mitja

vida compartida al costat de la Carme. Mai més

tornarà aquell somriure, però quedarà sempre

reflectit per l’eternitat. Venim amb poc,

marxem amb res, a la darrera butxaca només hi queda

allò que hem sigut. Sé que faig via cap a la vida eterna.

Ara que estic sotmès als versos del “Retour d’âge”

com diu en Pla. Buscaré en el poema el camí

de la plenitud cap al sender de les paraules.

Que el joc amb el món i el foc del mots encenguin la flama,

a cada cim que vull trepitjar, a tantes taules

que vull compartir, en tots els ulls clars

on pugui aturar la vida i pensar en la mort,

amb un somriure a flor de llavi.

En cada ratlla de vers que escric, hi surt,

hi penja, el reflex furtiu d’un raig de llum

que s’ha filtrat per l’objectiu de la càmera.

Sóc, doncs, encabit al món d’una fotografia

mirant al cel el vol d’una mosca que encalça el gat.

 

Sobre la il·lustració: “Principi, perfecció, vida futura, amor, etern femení, ou còsmic, inspiració, retorn vital, gran fortuna, creativitat.

Després d’una hecatombe, caldrà torna esperar que l’univers torni a sembrar la vida al fons de la mar i de recomençar de bell nou tot el procés vital, com si res hagués passat”.

L’ou fa pensar en què és primer, l’ou o la gallina a l’univers. En com va començar tot.

Sobre el poema: En aquest poema final parla de la seva parella absent, la Carme, amb un somriure seu que no tornarà com no sigui en una fotografia, o indirectament en un poema com aquest. Que “a la darrera butxaca només hi queda/ allò que hem sigut”, a banda de parlar de la importància d’anar del tenir al ser, em recorda un fragment del Gabriel dins Un poema per a cada dia de l’any, en què diu que porta sempre el seu amor amb ell, com el mocador dins la butxaca que sempre l’acompanya.

Diu que està sotmès als versos del “Retour d’âge”, del canvi de vida. Que vol que s’encengui la flama de la poesia, en els cims, la companyia, “en tots els ulls clars”, el que seria una metonímia per parlar de veure-hi clar. Amb optimisme.

En cada poema hi ha el “reflex furtiu”, el que s’ha infiltrat sense demanar permís, com el de la llum en alguna fotografia seva. Un bon final, aquest.

Tarot de Folgueroles XX_ El Judici

 

Pot ser una tarda qualsevol que el gat

vingui a fer-me memòria que hi és.

Sovint m’abstrec en les meves cabòries.

I ara que les tardes fan olor de castanyes

i fosqueja d’hora, tot convida a somiar

sota l’escalfor d’una manta, en el jo

més profund, valorar qui sóc, què sóc, on sóc.

Què cal saber en el temps del pas del temps.

Que el riu dels dies no es detura.

Ara, el tinc palplantat davant meu, escodrinya.

Mentre, intento reflectir reflexions i vivències,

nu, desxifrar entre ombres i silencis, misteris

més enllà de la tomba. No, no. No vull esborrar

rastres, més que res trobar-ne en el camí fet.

Emmirallar-me en el poema, sense mans.

Que el jeroglífic és prou complicat,

tant, com mirar al mar esbraveït des d’una via ferrada.

Voldria robar bellesa a la vida, al paisatge,

a l’amistat i deixar-ne constància

en el temps i en la paraula i compartir

amor i sofriment i saber-me honest.

No cal que els déus hi diguin res, tenen prou feina.

Sobre la il·lustració: “Renovació, retorn, autodestrucció, renaixement, metamorfosi vital, cicles vitals de la terra, regeneració, llibertat, estabilitat energètica.

Hem començat un camí sense retorn que ens passarà comptes, és possible que el destí de la vida intel·ligent sigui el d’un progres inevitable que ens portarà al col·lapse ja iniciat, hi ha una futura extinció d’aquests animals insatisfets?”.

En un judici cal que tots els elements d’un trencaclosques encaixin.  Els de l’acusat i els de l’acusador.

Sobre el poema: Aquest  abstreure’s en les cabòries una tarda de tardor, tan fosca, permet de fer poesia,  sent conscient del pas del temps. Sense  voler esborrar el passat, sinó  aprendre d’ell. Projectant-se en el poema, sense mans,  quan ja s’ha escrit, perquè els bons poemes no s’esgoten mai.

“Que el jeroglífic ja és prou complicat”, i l’home té tanta por de les forces desencadenades com de la presó, el “mar esbraveït”  i la “via ferrada”.

Aquest final: “Voldria robar bellesa a la vida, al paisatge,/ a l’amistat “ és bell per si sol. I això alhora va acompanyat d’un altre lladre o paràsit, el de  l’intèrpret sobre tot allò que la veu poètica ha inclòs en el poema. 

 

Tarot de Folgueroles_ XIX

 

La lluna ha fugit del sol de migdia

i el murmuri de les ones jugava

amb la sorra de la platja de Tamariu,

el camió, i la imaginació del nen

que no s’ha torbat quan ha passat la noia

bellugant el cul de les calces a la regatera.

L’altruisme de la mirada ha fet

possible una breu felicitat terrenal.

Sincerament, el cul de la noia

m’ha distret del joc, de l’infant entossudit

a enfonsar el camió endins ben endins del sorral.

És subtil i enigmàtic el paradís del gat.

El camí m’ha dut amb l’amic i la conversa

a cala Pedrosa. Fruir de les petites coses

agombola el bategar del cor.

Si som capaços d’acceptar la vida

tal com ve, també és possible escoltar el cant de la sirena.

Solitària, bull una remor de pensaments

mentre es barregen les gotes d’aigua de mar

amb les gotes d’aigua de pluja. L’impuls m’ha fet quedar

sol sota el sol, surant com una barca. Plou un xic

a la platja de Tamariu un divendres a la tarda.

Sobre la il·lustració: “Concòrdia, joia, amistat, influencia, atracció, amor, salut, rigor, bellesa, primordial, amistat, constància.

El pare de tota vida, font de energia, llum i escalfor, guia a seguir”.

El sol de la infantesa, que deia Machado, amb la maduresa perd lluminositat, però continua sent primordial.

Sobre el poema: Hi ha una sèrie d’idees, dicotomies, relacionades, entrelligades en aquest poema. La lluna de la poesia s’ha apartat del sol de la realitat en ple migdia. Les petites coses agombolen el cor. Si acceptem les coses com venen, si som realistes, també podem somniar, “escoltar el cant de la sirena”. Les gotes d’aigua del mar es barregen amb les de la pluja, són mar i cel alhora. I, el joc de paraules “sol sota el sol, surant com una barca” és una cosa molt gran i una de molt petita, solitària. Com la “vela en el mar blau” de Carner. 

Tarot de Folgueroles XVII_L'estel

 

 

Quan els ulls miren l’estrella i l’estrella mira

els ulls, es para el temps i flueix al fil

de la mirada energia entre l’espai i el pensament,

el tot i el res, llum i foscor, paraula i desig

alhora. No passa res en va i hi ha màgia

en l’instant en què passat i present s’ajunten.

Si passem de puntetes per la vida

passarà la vida rere el Vel de Maia.

T’has d’arrelar fort a la terra perquè les branques

s’alcin al cel, i adonar-te que el pot petit és,

dessota la immensitat de l’univers, un més

en la grandesa que ens aclapara el ser i el som.

I som d’on som, i cal cantar-ho i dir-ho,

que no cal voler ser d’allà quan som d’aquí,

que el gat sap del lloc on mirar la lluna.

Que la intenció no substitueix l’aptitud

i la felicitat és un miratge passatger.

 

I tant, que ens cal mirar al cel estrellat!

tant com al fons dels ulls de qui t’estimes,

que si per un instant es para el temps

cal que siguis allà on és allò que cerques.

Que la inspiració no ve sola ni en la nit més fosca.

Sobre la il·lustració: La  Resistència en diu “Revelació, guia, harmonia, plenitud, confiança, intuïció, esperança, bellesa, naturisme, bons sentiments, sensibilitat, enigma, amor.

El viatge vital sempre el farem acompanyats de les llumeneres que ens marcant la nostra ínfima condició, prenen consciencia de la nostre existència”.

El naturisme seria en el verd de la pintura, l’amor en el vermell. L’enigma en el fet que és un quadre abstracte. Com enigmàtics són els estels al cel, inabastables.

Sobre el poema: quan “els ulls miren l’estrella i l’estrella mira els ulls” seria el moment de l’enamorament, com la lluna amb el sol i el sol amb la lluna, com una cosa molt gran com un estel però petit en la distància, i petit en l’ull que el mira. Aquest “es para el temps” és una imatge preciosa, que parla d’aquell instant que es recorda per sempre. Sobre “l’espai i el pensament, el tot i el res, llum i foscor, paraula i desig alhora, “, són dicotomies que parlarien de l’ambivalència, del fet que s’estima de manera dual. “No passa res en va” , ni aquest poema és en va. Quan instant i present s’ajunten és màgic, perquè el retorn del passat sempre ho és, tot i que pot ser dolorós. Passar de puntetes de la vida és el fracàs de no arriscar-se, de viure només d’il·lusions, sense sortir de la caverna, sense arrelar-se per donar fruits. El pot petit “dessota la immensitat de l’univers” seria el de la poesia.

“Que la intenció no substitueix l’aptitud” , fa pensar en Quod natura non dat, Salmantica non præstat, això pot ser veritat igual que “la felicitat és un miratge passatger”, que és el punt de vista realista. I no té per què ser veritat. Igual que, contràriament al darrer vers, la millor inspiració és la que ve sola, quan no la cerques, i prové de l’inconscient, de “la nit més fosca”.

 

 

Tarot de Folgueroles XVI_ La Torre

 

Recordo dies de jugar amb els crancs, als còdols

mig amagats a la riera, m’acarnissava

per agafar-los sense ser pres de les seves pinces.

Els mantinc en el record d’aquelles aigües

transparents i clares que hem destruït amb engany.

Sacsegem l’entorn sense mirar ni pensar

de què som culpables. On posem el llistó

quan la sequera no ens mulla els peus?

Potser somiant una torre de cristall

en una illa al bell mig del mar?

Cal ser sincer amb un mateix, i no esperar

de la vida només progrés i prosperitat.

No es pot matar tot el que és gras

i estem matant l’equilibri del clima

a canvi de suïcidar-nos, mica en mica.

Guanys, guanys, guanys... per aconseguir

pèrdues, pèrdues i més pèrdues.

 

Diguem ja! És hora de trencar amb el passat.

Ens precipitem cap a un abisme sense gats

on alguns miolen i altres amenacen.

Diguem ja és hora! de pensar en nous propòsits

i mantinguem la innocència dels ulls.

Sobre la il·lustració: “Catàstrofe, brutalitat, càstig, destrucció, venjança, esfondrament, ruïna, orgull, subversió, guerra, pandèmia, contaminació, inconsciència.

El càstig suprem per haver alterar l’ordre natural amb pèrdues de milions de vides de totes mena”.

La torre d’un edifici que s’aixeca sobre unes arrels vermelles representaria el progrés que es carrega la natura.

Sobre el poema: Jugar amb els crancs “sense ser pres de les seves pinces” és el que voldríem tots respecte el medi ambient. I la veu poètica recorda com jugava amb els crancs en “aquelles aigües transparents i clares que hem destruït amb engany”, ja que no volem admetre-ho.

Somniar “una torre de cristall/ en una illa al bell mig del mar” no és gens factible, per la seva fragilitat. El que fem té conseqüències.

La vida  no és “només progrés i prosperitat”, de fet no és res més que decadència, al capdavall. Que “no es pot matar tot el que és gras” és un refrany molt adequat aquí.

Aquest “mantinguem la innocència dels ulls” és un molt bon final d’aquest poema, els ulls amb els que mira la veu poètica per sobre de tot.

 

 

Tarot de Folgueroles_15 El Diable

 

A la festa no pots deixar-hi la llibertat

de ser qui ets, mal que et pesi anar-hi.

I si caus de l’escambell, mira als ulls

de qui t’ajuda, no sigui que vulgui llenya

pel foc d’ell. Que no tothom t’ofereix una almosta

quan més et cal, ni et sadollen l’esperit

en la nit més fosca. I al ratpenat,

quan busca l’amor consol, només li veus l’ombra.

Que hi ha llocs on atipen els tips de gana.

És tan fugisser l’exquisit inassolible

que fins i tot es pot culpar del pont al diable

si no t’atreveixes a assumir el fracàs.

I el camí es fa feixuc si no es camina,

sigui amb sol, o vent, o en dies de pluja,

mai sabrem si el camí no emprès era millor.

Ni del gat sabrem mai si quan travessa dubta,

i el dubte és frec a frec de la pell i enverina.

 

La temptació sempre fita des del pis de dalt.

I el mal hi és, tot i que el neguem tres vegades

i amb les mans ens tapem els ulls, el mal hi és.

Si no t’adones del passerell quan refila

potser sigui tard per fer el ploricó o el cranc.

 

Sobre la il·lustració:  “Egoisme, repressió, angoixa, passió, vici, magnetisme, poder, esclavatge, dependència, enveja,  desordre, depressió, impunitat, degradació, conflicte,  violència.

Tota la negació i perversió que comporten els baixos instints humans, la crueltat per llur satisfacció personal o dogmes, supèrbia desmesurada”.

Una pintura de color roig travessada per una franja blava. Seria la victòria  de la bellesa, la llum, la llibertat davant de la barbàrie malgrat tot. La moneda de Franco seria la millor manera de representar el que és el diable.

Sobre el poema: “Que no tothom t’ofereix una almosta/ quan més et cal”: no tothom respon a les teves necessitats inexpressades, que és el que fa l’amor segons Erich Fromm. Mentrestant, “hi ha llocs on atipen els tips de gana”, sempre plou sobre mullat, i els rics es fan més rics. “És tan fugisser l’exquisit inassolible” això és cert per desgràcia, la felicitat és una pastanaga davant d’un burro. Aquest “ culpar del pont al diable/ si no t’atreveixes a assumir el fracàs”, és perquè la culpa és negra i ningú la vol, amb un joc de paraules amb El pont del diable.

Que “mai sabrem si el camí no emprès era millor”. Però és que a vegades no es pot canviar de tren, quan el que ens agrada més va en una altra direcció.

Que “el mal hi és” encara que el neguem, és perquè el pitjor infern no és a l’altra vida, sinó en aquesta.

“Si no t’adones del passerell quan refila”, quan tens l’oportunitat de ser feliç, això de “fer el ploricó”, plànyer-se, “o el cranc”, voler tornar enrere, la veu poètica ja indicaria que no s’ha de fer.

Tarot de Folgueroles_14 La Temprança

Cauran al sac de l’oblit les hores de badocar.
M’han captivat l’un i les altres selfies,
la bellesa de la noia que lluïa solitària
vanitat davant la mirada de la càmera.
En el retrat deixem reflectida la imatge
més real i íntima de nosaltres mateixos.
Per més que es trasbalsi el punt de mira
no enganyarem ni la murrieria del gat,
ni seran menys frugals els pètals d’una rosa,
ni ets, ni deixes de ser, per més ganyotes
que inventis entre el qui mira i qui mires.
La vida flueix mentre es decanta el vi,
el gest i la paraula, amb l’encant dels dies
que fugen, al no-res, dels fulls de calendari.
Ni en nombre, ni amb la manera, ni amb ales d’àngel,
ni tothom com ara, però, qui més qui menys
ha volgut deixar el seu fat al pas del temps.

Velázquez va sortir emmirallat a las Meninas
i ara penja per la pols dels segles al museu.
La meva vanitat és a les fosques, descolorida,
qui ho sap, si d’alguna capsa de retrats,
potser el temps de l’oblit n’obri la festa.

Sobre la il·lustració: “Transformació, harmonia, conciliació, yin i yang, moderació, serenitat, adaptació, estabilitat, renovació.

Una lliçó de vida és el camí del mig, entre l’atreviment i la prudència, el seny i la rauxa”.

És força evident que la pintura vol representar el terme mig que s’aconsegueix anant d’un costat a l’altre.

Sobre el poema: Com que sabem que el poeta Gabriel Salvans ha estat fotògraf abans que poeta, entenem perquè parla tant de fotografia en aquest poema. La connexió amb el “sac” del poema anterior amb “al sac de l’oblit” és molt ben trobada.

La noia davant “la mirada d’una càmera”, o sigui, la seva pròpia mirada reflectida en el fotògraf, com el “Des dels teus ulls de noia un noi em mira” a L’alumna de Margarit dins Edat roja.

No “seran menys frugals els pètals d’una rosa”, perquè són més moderats en bellesa que una rosa sencera, “ni ets, ni deixes de ser, per més ganyotes que inventis”, perquè no pots enganyar la càmera, “que reflecteix “la imatge “més real i íntima de nosaltres mateixos”.

“La vida flueix mentre es decanta el vi, el gest i la paraula”, o sigui, possiblement el pas de la fotografia a la poesia, de l’acció a aquesta paraula. Els dies “que fugen, al no-res, dels fulls de calendari” fan pensar en el poemari del Gabriel Un poema per a cada dia de l’any.

Margarit de nou: aquest “Velázquez va sortir emmirallat a la meninas/ i ara penja per la pols dels segles al museu”, fa pensar en “Malgrat dugui el seu nom algun carrer,/ només l'oblit poden endur-se els morts”, dins Edat roja també. La vanitat “a les fosques, descolorida”, potser reviurà amb el temps, malgrat tot, obrint-ne “la festa” que sol haver estat el passat.