Sembla l'agulla d'una brújula marcant el nord, el que parla del magnetisme. El hierofanta és un sacerdot, d'aquí la sacralitació, l'ensenyament.
Sobre el poema:
"La promesa és que morirem sense saber/ ni on, ni quan": tampoc no sabem qui ens llegirà. La poesia, "l'espai on retrobar-nos", amb els morts, segurament. "A los muertos flores", les dels versos. La veu poètica sabria ser humil, però amb "un punt de rebel·lia", el que correspon a tot aquell que escriu.
Aquest "Només hi havia campanades" enmig de la foscor, parlaria de quan sentim un poema sense acabar d'entendre'l, com passa amb aquest.
dels nivells conscients del pensament i el sentiment,
el poder de la paraula per guanyar disputes.
Pots pujar o baixar dels cavallets que criden,
quan s’acabin tots els sorolls i no s’assembli
la realitat amb la fantasia, el gat faci
ziga-zagues i giri al teu voltant
perquè no el trepitgis, tindràs farcida
d’enganys la veritat per descobrir.
Podríem ser home rellotge i controlar el temps
i el temps potser encara ens enganyaria.
Som en una cursa que ens persuadeix
entre aconseguir objectius o expandir sentits
tot buscant el nostre rumb a la vida.
Escoltar o xerrar, vet aquí el dilema.
Anem a l’oracle per saber del qui sent,
sense saber si sap tot el que ens cal.
I aquesta és una realitat, confiar
en la paraula que dictes i escoltes.
Depèn de creure al sí o al no de la promesa.
Sobre la il·lustració:
"Suport, energia, poder, rigor, pare, implacable, protector, petita pols de l’univers. La Terra aquest tros de planeta que solca l’espai empaitant el pare Sol. Juntament amb la seva atmosfera ha fet possible el miracle de la vida" (dins La resistència).
Els continents i el mar, el sol i el cel estrellat, l'emperadriu i l'emperador, com les dues línies perpendiculars.
Sobre el poema:
Aquest poema parlaria molt de la poesia, amb "la noblesa", perquè fins i tot els qui no entren en ella saben que és molt important, i amb "escoltar el gust de les paraules,/ el so, el ritme". Fent referència a l'eloqüència, l'oratòria, amb "el poder de la paraula per guanyar disputes".
Quan "no s'assembli/ la realitat amb la fantasia", "tindràs farcida/ d'enganys la veritat per descobrir": l'engany de les metàfores, les mentides que valen per mil veritats. La "cursa que ens persuadeix/ entre aconseguir objectius o expandir sentits", entre el materialisme, el sentit pràctic, i els versos. Viure o pensar, "vet aquí el dilema". "Depèn de creure al sí o al no de la promesa": els genis existeixen tan poc com els reis mags, he llegit alguna vegada, i "ningú es pren seriosament els poetes", una altra vegada.
La relació d'aquest poema amb la il·lustració de l'Emperador seria pel contrast entre terra i cel, entre el materialisme i la "nit estrellada d'un vers" de Margarit, de nou.
A La resistència se'n diu això: Matriarca, vida, gestació, plenitud, fecunditat, renovació, previsió, poder, abundància. La gran mare de tota la vida és el mar, aquestes aigües que han set l’úter de tota existència.
Una mar simbolitzada per la pintura blava sobre el paper, que simbolitza la terra ferma al seu torn. El terme mig que també pot representar el número tres en xifres romanes.
Sobre el poema:
La "dama covada en la boira", la poesia misteriosa i amagada en la boira de la plana de Vic, "de les carenes el fil encongit", per la distància. Els xaragalls per on s'enfila no són més que la poesia erosionada per la vida, l'escultura treballada per l'artista. El "mar dels somnis", tant com "l'antic mar on habito el dia a dia", a banda de relacionar-se amb la il·lustració, parla del que és inassolible, del que queda del dia.
La "llengua on no tinc pels", parlaria de la seva sinceritat. La "terra on tinc arrels", perquè, si et plantes, donaràs fruit. La "pedra on m'entrebanco sovint", perquè errare humanum est.
El "capvespre en la poesia", és el millor moment per als versos en relació a la vida, contràriament al que s'acostuma a admetre. La "llanta de minaire" és la del poeta que aprofunditza.
L'estrofa final, amb "quan el creador es perd en el polsim/ de les ales que bat al vol", em recorda el Margarit d'Edat roja, dins Poètica, amb "Perseguint la bellesa estaràs sol,/ perquè, en trobar-la, s'esvaneix i deixa/ la seva pols de papallona als dits".
"En aquest viatge pel temps i la vida que caracteritza el nostre planeta, la peça fonamental és el gen", diu la publicació La resistència. Un gen simbolitzat per la lletra ix de la il·lustració, que pertany al sistema XY de determinació del sexe, amb els cromosomes sexuals XY els mascles i XX les femelles.
Sobre el poema:
Aquestes "Paraules en vint-i-dos versos acompanyen,/ teixeixen la naturalesa del poema", seria perquè en un poema no és mai tot poesia, que deia Valéry. Els déus als quals fa referència la veu poètica poden fer referència al fet que el poeta, a més de foll, és un déu en petit. "M’agrada veure’t com una dama que excita/ el conscient i l’inconscient", parlaria de la mateixa poesia, i "un mantra que m'indueix" faria referència a la religió, que lliga amb la Sacerdotessa. La "rutina de la ment/ confiada a l'instint, a la intuïció" em recorda el que diu Josep Mir, que "La poesia vol ser, bàsicament, intuïtiva". El "forat negre d'on surt la creació" ho trobo una imatge molt brillant, que per a mi fa referència a la memòria involuntària, a l'inconscient.
"Tenir el foc a dins, l’equilibri, convençut/ que l’amor ens parla a cau de l’orella": el poeta necessita sempre una cosa, la seva musa, per escriure. La seva dama, com a l'època dels trobadors. En aquest cas la dama és la poesia per metonímia. El "saber que jugo a tot o res", seria pel salt al buit que es fa en el moment de crear. Aquest final és molt bo: "si parlo de mi al poema, a la dama". La vida i la mort, la mateixa poesia i l'amor com a temes bàsics de la poesia, segons Jordi Julià.
En aquest poema el gat es fa present en la paraula "esgarrapada", la que fa el poeta "a la veu que dicta", la d'aquest inconscient.
o no hi era, ignorant de la llum i la constel·lació
en què vivia, de saber de lleis, de pàtria.
Enyorat, tal volta, de l’abraçada i la veu amiga.
No de cap fortuna com la que tu o jo
esperem que arribi sense l’enginy del gat.
Entre aquell i aquest hi ha un temps sabut i un temps
ignorat, amb les alforges plenes de misteris,
i som, entre mirar endavant i mirar enrere.
No t’enfadis diu el Foll a la lluna plena,
m’agrada la teva llum però no veig les estrelles.
L’Esperança és l’aventura del camí
farcit de falses promeses, de passions
incontrolables i l’extravagància del somnis.
Tot plegat per anar d’un a un altre lloc
per camins de joc que ens obrin la porta.
Sobre la il·lustració: el color groc que segons Josep Pla és el dels folls, a banda de recordar el desert del que parla la publicació La resistència: "aquell primer ésser humà que fa 200.000 anys va començar a moure’s des del centre de l’Àfrica per descobrir, amb tots els riscos, que comportava el Món i, com a única defensa, la intel·ligència, la memòria i una voluntat de supervivència incansable. Al seu davant i de manera subjectiva hi podem veure l’aridesa de l’horitzó que l’esperava".
Sobre el poema: Aquest "plec de veus" que rondava el cap de la veu poètica no seria res més que la poesia, alhora que parla de les veus que pot sentir un boig. I és que el poeta és metafòricament un foll. La lluna plena, la lluna per definició, que fa pensar en com la veuen adés i ara i ara i adés, entre "mirar endavant i mirar enrere" (el que Paul Auster en deia "el sol del passat, la terra del present, la lluna del futur"). En com la veien en el passat, sense el progrés, l'empatia, en com esperem la lluna plena "sense l'enginy del gat", o sigui, sense esforçar-nos-hi.
Amb un progrés que, també per la seva contaminació lumínica de nit, fa que el foll digui a la lluna plena "m'agrada la teva llum però no veig les estrelles".
Les "falses promeses", les "passions incontrolables" i "l'extravagància dels somnis" formarien part de la follia, del poeta tocat pel foc. "Per camins de joc que ens obrin la porta", els de la creativitat, que sempre hauria de ser un joc, el que ens obre la porta a la qual truquem una vegada i una altra.
i cal penjar-se, de tant en tant, de cap per avall
a mirar el món a l'inrevés. Balancejar
els pensaments que et busquen. Com diu Kafka,
tot allò que busques també et busca a tu.
Com et busca el gat de la llibreria
amb fastuosos i temptadors equilibris, miols
entre la penombra, la llum, i el soroll de la calma.
Que saber caminar al costat dels camps, sabent
el nom del que veig i escolto i distingir
entre el blat i l'ordi, el mussol o la merla,
és oblidar el nom de tantes marques superficials,
i gaudir de fer el badoc sense més parafernàlia.
Que no em cal saber anglès per connectar amb l'entorn,
i escoltar i entendre'l. El paisatge és molt més que mirar Instagram.
Viure fora de nosaltres mateixos és no viure.
Cal perdre la immediatesa per guanyar reflexió
i saber qui som més enllà de Sepharad.
Que em busqui el sol en una posta i em trobi mudat
i àmfores plenes de sabors i talls al poema.
La il·lustració d'aquesta carta té molta relació amb el poema, hi surt una hamaca que faria referència al penjat del títol, en equilibri com els "equilibris a la vida". Per "rebutjar el tedi, l'obtusitat, l'apatia...", com Jane Austen criticava el ser buit, mandrós i ignorant. Caldria mirar el món a l'inrevés a través de la poesia, l'única que ho permet, perquè contraposa lirisme a prosa. "Balancejar els pensaments" com en una hamaca, que penja dels dos costats sense fregar mai el terra, habitant l'aire. Quan cerques la inspiració el teu bagatge en l'inconscient et busca.
El gat que surt després surt en cada poema, a la veu poètica li agraden molt, i ja els ha dedicat una obra abans. Poemes que a més a més tenen la peculiaritat que un poema comença amb l'acabament de l'anterior.
També és mirar el món a l'inrevés conèixer el nom de les plantes dins la natura, no pas saber idiomes com l'anglès. "El paisatge és molt més que mirar Instagram" em sembla un fragment genial. També aquest "Viure fora de nosaltres mateixos és no viure": el món interior ho és tot. Que "Cal perdre la immediatesa per guanyar reflexió", o sigui, passar dels sentits a les idees. Això és el que caldria de fer en darrer terme amb aquestes cartes, que aquí examino d'una en una, però que han de tenir un sentit general amagat. Potser la capacitat de la poesia d'anticipar-se al futur com ho fa el Tarot.
Sobre aquest "gaudir de fer el badoc sense més parafernàlia", sense mòbils, sense ràdio, sense fer res, de tant en tant convé. També "i saber qui som més enllà de Sepharad", d'Espanya.
"Que em busqui el sol en una posta i em trobi mudat", o sigui de festa, tot i ser el final, amb "àmfores plenes de sabors i talls al poema", amb un fons al darrere de cada poema, i amb talls com els que acostuma a fer a llapis quan recita. No ténen pèrdua aquests poemes.
XIII_La mort
Poesia i dilema davant del joc.
L'arcà de la mort du el tretze al costat
i jo porto el tretze amb la meva sort. La vida,
com al tauler d'escacs depèn de tu
tant com de l'altre, perdre o guanyar,
tant se val, el que cal és el camí que faci
a la partida fins al final. Potser mori
un dimarts i tretze al captard de la tarda,
amb l'esgarrifança del gat i de l'amor.
Tindré el llapis a mà quan vingui la mort
a acabar la jugada. Jugo mentrestant
a viure el millor que sé i puc i aprenc
a riure amb la por i les males herbes,
i parlo amb els amics, i els llibres,
i al voltant d'una taula, i amb el vi i l'oracle,
i amb el vent i el mar... que és mentre visc, quan
penso que hi vaig fent camí de mica en mica.
He après a parlar amb els morts que tinc
a tants retrats emmarcats a la vida,
i sé que un dia parlaré des de la mort
amb tu, que tot d'una tot fa un tomb
i s'acaba el joc a mig poema, i al sac.
La mort té la seva il·lustració en un paisatge blanc d'hivern, com acostumem a relacionar-los.
"Poesia i dilema davant del joc": el dilema dins un tauler d'escacs que cita després, fet de blanc i negre. La poesia és bo de fer-la jugant, com la creativitat en general. Pedre o guanyar no és important, l'important és la rosa, que deia Gilbert Bécaud, la poesia.
Quan mori la veu poètica tindrà "el llapis a mà": serà poeta fins la mort, perquè s'és artista fins la mort. Mentrestant, com les males herbes, vol continuar vivint.
És molt maco aquest "i parlo amb els amics, i els llibres, i al voltant d'una taula", no pas amb el Whatsapp.
Aquests "tants retrats emmarcats a la vida" amb els que parla, serien els simbolitzats per la feina de fotògraf que ha tingut tota la vida Gabriel Salvans. Que un dia parlarà des de la mort amb nosaltres a través de la poesia. Perquè la vida és com un poema inacabat. És un vers molt irònic:"i s'acaba el joc a mig poema, i al sac". Millor pendre's les coses amb filosofia.
XVIII_ La lluna
Són tan fosques les nits amb la lluna cluca
que cal ser caçador d'olors i de sorolls
per orientar-s'hi. Que la lluna és enganyadora
i a les ombres de la nit s'hi amaguen els sospirs
i les traïcions, el perfil dels gats i de l'amor,
els somnis i les carícies amb estels
llunyans, fugaços a les nits de Sant Llorenç.
Des de la carena, amb la mirada,
quan la nuesa del cos sospesa a l'univers
el caos que governa a l'infinit, que s'endú el mar
i els misteris de l'ànima a la seva riba,
udolen els llops per tantes nits desitjades
dels teus abraços i besos, al cau de l'amor.
La talla de les persones es mesura en les coses
petites i en el gos que els hi passeja el tarannà.
Que no brilla tot l'or que llueix
i a la selva hi perds el que no dones.
La vida és molt més del que passa a les pel·lícules,
no hi ha censura, ni amagatall, ni guia,
i dia a dia s'escriuen les escenes del guió.
Si juntes tornen un dia a projectar-se,
seré un riu de llàgrimes al reflex de la lluna.
La il·lustració d'aquesta carta mostra una lluna plena tapada amb línies negres abstractes, perquè la lluna seria abstracció al costat de la realitat del dia.
"Que la lluna és enganyadora", fa pensar molt. Quan t'enamores, com quan vols la lluna, fas com les papallones "inexorablement atretes per la flama que les devora", que deia Flotats.
"La talla de les persones es mesura en les coses/ petites i en el gos que els hi passeja el tarannà": també la felicitat es mesura en instants i prou, les "petites alegries" de Kandinski. Els gossos, si l'amo és depressiu, ells també en són, he sentit a dir. Perdre el que no dones és com fer poesia que no diu res.
"La vida és molt més del que passa a les pel·lícules": també molt menys, perquè són dues coses diferents i ja està. Que no se sap mai com acabarà, aquesta vida, i cada dia és imprevisible per molt que vulguem fer plans i seguir un guió. Les escenes reviscudes no fan res més que fer plorar, com la memòria, que és com una ceba. Que seria com un tall de lluna al capdavall.
De poemes amb tant de suc com aquest ho són tots, però jo n'he volgut escollir aquests tres com quan ara, per internet, consultant un poemari, pots "Llegir-ne un fragment", que és el que faig a la feina amb la compra dels llibres de poesia, una tasca que m'omple molt. El Gabriel escriu molt, i molt bé sempre, perquè en té facilitat.
Trobada
-
Imatge lliure de drets dins Pexels
Com Zipi i Zape,
Starsky i Hutch,
Snoopy i Woodstock,
Mafalda i Quino,
Charles i Sebastian,
la meva morenor
sempre es ...
Jo, que no he conegut els homes
-
La història d'aquest llibre es pateix com qualsevol de les al·legories de
Kafka, però com passa amb aquest escriptor, l'important és el que en
retens, ...
Joliu
-
Logotip per a *La vie en Vert*,
el disseny floral que fa
una amiga meva per encàrrec
Es tracta d'un disseny tipogràfic molt reeixit, que em recorda el ...
Primera part
-
El títol d'aquest llibre em recorda les paraules recollides per André
Maurois a *Un art de viure*, on una dona diu que va estimar un home i ell
la va es...
Dins Enfilant finestres Hauria de recordar qui sóc per escriure'm. Hauria de descolgar entre les rels i la terra la paraula que germina,...
Visualitzacions de pàgina l'últim mes
Joc Interpreta'm
Us proposo un joc com molts que corren per la xarxa 2.0. Escolliu un poema que us agradi molt, proveu d'interpretar-lo, i l'envieu a aquest bloc, com un missatge més. Jo el passaré a la pàgina principal. Segur que ho fareu molt bé!
Entrades
