Fil roig

M’ha punxat una espina del roser

quan només volia olorar la rosa.

Aquestes que floreixen per l’abril.

Han corregut els mots sobre les aigües,

que s’han endut i eixugat la sequera

i frisen per endur-se’n, juntes, sang

i aroma, Ter avall aplegades.

He robat a l’esgarrinxada

un pètal de record. Batega

entre els fulls d’un llibre l’enyor

per mantenir la fesomia.

Aquest dia no tornarà mai més.

Però he menjat, begut, assaborit,

percebut una olor per a tota l’eternitat.

El fil roig del destí relliga el dit petit.

Paul Celan sura en la memòria

del Sena.

Poemes en tres temps

SALVANS, Gabriel. Sant Hipòlit de Voltegrà, Setembre 2025

Els dos primers versos parlarien de com un poema se sent més enllà de valorar-ne la bellesa, o d'entendre'l. I el final de la primera estrofa indicaria que per estètic que sigui, pot, o bé hauria sempre, de fer mal, de mossegar. "Ter avall", amb la vida que aplega "sang i aroma", que en treu profit, de la poesia.

"He robat a l’esgarrinxada/ un pètal de record", el d'aquell vers que s'hi relaciona. "Batega/ entre els fulls d’un llibre", el d'un poemari com aquest, "l’enyor/ per mantenir la fesomia", la de la bellesa que potser l'ha enamorat. 

Els primers tres versos de la darrera estrofa parlarien d'aquells instants de felicitat que no passen. Tot i que el poeta Dannie Abse deia allò de "A vision dies from being too long stared at". 

Aquest "fil roig del destí", roig de la rosa que fereix amb les seves punxes, no seria més que aquell fil que et lligues al dit, el "dit petit" en aquest cas, per no oblidar el que és important. Els dos darrers versos són els més abstrusos. En la superfície de l'aigua del riu Sena, després de parlar del Ter, en la seva forma, hi suraria la poesia, aquella tan hermètica de Celan, com a símbol.

Rumb

 M’agrada vagarejar sense rumb,

pels carrers, carreteres i camins,

i que em faci la guitza el vent, les olors,

els sorolls que d’ací i d’allà t’arriben

i t’entortolliguen a la natura.

Entre clarors, besllums i ombres, sorgeix

la veu d’algun follet trencant silencis

arrossegats i dèries secretes.

Tancar i obrir portes a la distància

i a la indiferència i ser

capaç de viure entre tantes batalles

absurdes, que no tenen cap valor,

i aprendre del que no paga la pena.

El millor de la vida no es pot veure

ni tocar, s’ha de sentir amb el cor.

L’amor d’un solitari és perquè ell vol,

no trenca el silenci per companyia.

De tota manera si de debò

s’estima, és un plaer compartir

la màgia del temps, la vida, i no

oblidar el ser i l’estar aquí i ara.

El llenguatge és qui transforma la vida,

cal poesia quan la vida es desfà a trossos.

Poemes en tres temps

SALVANS, Gabriel. Sant Hipòlit de Voltegrà, Setembre 2025

Un poema en tres estrofes que és fet bàsicament de metapoesia, parla de la seva escriptura. En la qual no té un rumb fix, no cerca, troba, que diria Picasso. Amb "la veu d'algun follet trencant silencis", que no seria res més que la seva inspiració per als poemes. Les "dèries secretes" són les que omplen la seva obra. 

"Tancar i obrir portes" faria referència al voler fer el poema més lleu o més clus, més directe o més subtil; "a la distància/ i a la indiferència" perquè voldria arribar al lector, sigui com sigui. Aquest "aprendre del que no paga la pena" és per voler fer poesia de la grisor de la vida. Aquests dos versos són capdals: "El millor de la vida no es pot veure/ ni tocar, s’ha de sentir amb el cor". Em recorden "l'essencial és invisible als ulls" de El petit príncep. Sembla que sempre hauria de ser així, però pocs hi arriben, a aquest nivell de les coses. Normalment és cosa dels poetes.

"L’amor d’un solitari és perquè ell vol", i és la millor manera d'estimar, no pas enganxat a l'altra persona. Amb el matís que "és un plaer compartir/ la màgia del temps, la vida". Els dos versos finals són molt bons. Seria com una deconstrucció en gastronomia, el que fa el poeta amb el llenguatge.