Equilibris

He fet un tracte amb el temps, pacífic,

no fujo d’ell, ni ell em persegueix.

Soc en un carrilet de passa lenta.

El temps ven bitllets per anar allà on

vulguis, a la velocitat que vulguis.

Però hi ha quelcom que s’amaga a l’ombra

dels anys que et volten: el destí, aquell

que juga amb les cartes marcades, i

a vegades comparteix el vi amb tu,

d’altres quedes sol amb el cul a l’aire.

Vull ser vent, brisa, moure aquest cos

que gemega, vull fer-me vell a dins

d’un poema i no perdre cap mot

en un destí que no hagi escollit,

i ser fragilitat en el reflex

dels ulls, amic dels gats i de les ombres.

Poemes en tres temps

SALVANS, Gabriel. Sant Hipòlit de Voltegrà, Setembre 2025

El Gabriel té vint anys més que no jo. Té la sort d'estar jubilat, i de no haver de patir gaire pel temps. I de poder escriure tant i tan bé. La velocitat ve donada per la constància, la resistència, més que no per l'sprint. Una pàgina cada dia i al cap d'un any tens un llibre. 

Però la vida que vius, que sigui feliç, és qüestió de propina, que deia Pla. Conscient que el seu cos gemega per l'edat, alhora vol ser "vent, brisa", pel fet de voler ser poeta. Aquest "fer-me vell a dins/d'un poema" és el fragment amb més sentiment d'aquest, de poema. Ja que fer poesia és la millor manera de passar la vellesa, de continuar vivint, "en el reflex/ dels ulls", el dels lectors, així com "amic dels gats i de les ombres", o sigui, els animals que més li agraden, i les ombres que remeten a la fotografia que feia abans, de nou.

Quarto fosc

D’un temps en blanc i negre i llum vermell.

Soc conscient de com el destí

entra a dins dels meus versos i

n’acapara el ritme, el sentit...

i tampoc faig res per evitar-ho.

Al cap i a la fi tot serveix

per posar-ho a la llum, tancada

o encesa de l’ampliadora

del quarto fosc, per exposar-ne,

revelar o deixar latents les

imatges que ronden pel cap.

T’ensenya el temps que per anar

endavant has de deixar enrere

tot el que pesa a la motxilla.

Poemes en tres temps

SALVANS, Gabriel. Sant Hipòlit de Voltegrà, Setembre 2025

Jo també havia començat fent fotografia, quan estudiava disseny, i he acabat provant de ser poeta. Aquest "temps en blanc i negre i llum vermell", del revelat que ara, amb la fotografia digital, s'ha perdut, és la imatge de com "per anar/ endavant has de deixar enrere/ tot el que pesa a la motxilla". Però, com es deia a Il gattopardo, "cal que tot canviï perquè res canviï": amb els poemes el Gabriel Salvans continua fent fotografia metafòrica. Aquest tros: "per exposar-ne,/ revelar o deixar latents les/ imatges que ronden pel cap", parla de quan la poesia és més misteriosa o més transparent, el trobar clus o el trobar lleu, que deien els trobadors. Recordo el que ens ensenyava un professor de fotografia, que cal exposar les ombres a la llum en revelar, perquè es vegi en elles, i revelar les llums perquè no surtin cremades, perquè també s'hi distingeixi alguna cosa. Pot ser que, al capdavall, el que ronda pel cap ho deixis latent. El que seria l'inefable, el que no es pot traduir en paraules, i el que fa que una imatge no sigui valuosa per ser maca, com la d'una posta de sol, sinó pel que hi ha darrere, per tot el que està dient i tu pots escoltar.

Subterrani

Recordo un banc on em va atrapar el temps

una bona estona, assegut com si

volgués agafar conversa amb algú

que no venia, mentre caminava

amb l’ànima cap a indrets, com qui va

sense pressa, amb la serenor de no

fer tard a cap lloc; palplantat, de fet,

al banc on no m’esperava ningú.

Fa temps que ni el veig ni el busco, segur

que ni m’espera. Però hi és encara

en un racó de la memòria? Ves

a saber. Si em veiés em recordaria?

Qui sap si rau o dorm al subterrani.

Poemes en tres temps, dins A peu dret

SALVANS, Gabriel. Sant Hipòlit de Voltegrà, Setembre 2025

"Tota la vida esperant que passi alguna cosa, i l'únic que passa és la vida", he sentit a dir, i "La vida és el que et passa quan estàs ocupat fent d'altres plans" cantava John Lennon. Sempre pendents de l'arribada del ver amor, de la seva continuació tant com de la seva fi, tot i que "Només acaba el que no ha existit mai", que és la cita de Punset que val per totes les altres. Tot això simbolitzat en aquest banc on no arriba ningú. Una espera que continuaria en l'inconscient, el subterrani, la poesia. Encara que vulguem ignorar-lo, aquest banc és com els dos coixins sobre el llit on dormia Van Gogh en la seva habitació a Arles, que parlen de la necessitat de companyia que tenim tots.