Indecisa

Aquest poema el començo enclaustrat

entre tres llums molt distintes, un focus,

una espelma i la llum de migdia

que s’escola per la finestra; i

cadascuna em porta cap a camins

prou diversos. La finestra convida

a mirar el món de l’altra banda, molt

diferent a cada instant, el paper

on escric me l’il·lumina la llum

del llum de sobre la taula. L’espelma,

en canvi, em fa dolça companyia

i belluga la flama amb l’aire mentre

trontolla en ombres la llum indecisa.

Poemes en tres temps, dins A peu dret

SALVANS, Gabriel. Sant Hipòlit de Voltegrà, Setembre 2025

Aquest poema no sé per què m'agrada tant. Potser pel poema Mysteries, de Dannie Abse, que em va arribar molt i me'l recorda una mica. 

La veu poètica diu trobar-se condicionada per tres tipus de llum, en el moment de començar el poema, quan sol aparèixer la "paraula viva" de Maragall, quan "pel fil es treu el capdell" de la creativitat. Cadascuna d'aquestes llums ho són de manera real i figurada. La llum dels sentits, objectiva, la del focus elèctric. Que sempre hauria de ser protegida per un pàmpol, ja que la visió d'una bombeta encesa fereix els ulls. La llum de migdia, la de la raó. La que ens du el progrés, el benestar, la bona vista. I la de l'espelma, la de la Crítica de la raó pura de Kant, la de la poesia per connotació. La més etèria, màgica, la que prové de l'inconscient, i per això és indecisa, amb prou feines es copsa. La que s'identifica amb el bell, el sublim. La que "fa dolça companyia", la que de fet és imprescindible, si es vol ser poeta. No hi ha res de tan confortable en una llar com una espelma en el seu canelobre. Quan tot falla és com un llibre de sempre davant d'un d'electrònic. També diuen que la contemplació d'una flama o d'un foc és una cosa fascinant, com fer-ho amb l'horitzó del mar o en mirar un nadó. Com llegir aquest poema.

M'agrada

M’han calgut tres dies per pensar i

dues nits per decidir allò que vull.

No vull donar més voltes al temps per

anar al mateix lloc de sempre, i n’hi ha tants

per no ser-hi, i tants per què somiar,

que ser a tots és com somiar truites.

He decidit, doncs, que al lloc d’on soc i

visc és com si visqués al paradís.

Per què anar més lluny si el que puc tocar

tan de prop val tant com el que em promet

el lluny, i el que necessito és tan poc?

M’he fet una carta a mi mateix per

no dubtar mai més del que tant m’agrada.

Poemes en tres temps, dins A peu dret

SALVANS, Gabriel. Sant Hipòlit de Voltegrà, Setembre 2025

Era Pessoa que deia que el lloc de la terra més lluny on pots aspirar a anar és aquell on ja ets, després de donar la volta al món. I Blai Bonet, que no volia fer res del que li vingués de gust, perquè l'únic que volia era estar content amb si mateix. L'austeritat, l'estoïcisme omplen aquest poema. Diuen que un autor parla sempre d'ell mateix, i jo hi afegiria que parla sempre amb ell mateix. "M'he fet una carta a mi mateix" és molt ben trobat, "per/no dubtar mai més del que tant m'agrada" és un bon propòsit d'any nou. Que "al lloc d'on soc i/ visc és com si visqués al paradís" fa pensar en el que vaig llegir una vegada en una agenda d'aquelles que inclouen cites, que la primera norma per ser feliç és voler ser el que ets. I també penso en la recomanació "val més voler el que es fa que fer el que es vol".

Enlloc

                                             

                                                            A Jordi Salvans Casas, 1976-2023.                                                                               

                                                                                              

No podrem resistir la curiositat de constatar-ho.

Has sigut tan fugaç com un estel

en la nit de Sant Llorenç, i encara

seguim buscant, entre les dues grans llunes

d’agost, el fil de l’estela caiguda.

Ens fa il·lusió pensar que la veurem

en el moment més inesperat,

suspesa del llum d’una bicicleta

que pedala cels enllà per camins que... qui sap

on menen. No ens queda més remei

que desitjar-te bon camí, en aquest

que has pres; i que t’allunya... i no torna...

Ha quedat pendent de fer tanta cosa

que haurem de fer amb tu, sense tu.

En el record sempre seràs el que vas ser,

el que vas construir entre mirada i mirada,

entre full i full, entre paraula i paraula,

la imatge latent al visor dels teus silencis.

Que és allà on el temps es troba amb l’estel perdut.

El groc d’estiu de la Bianchi es queda

com el marro al fons d’una tassa de cafè.

La veu de dedins que fa mal i que consola

el cor, ni que sigui fora d’hora, fora d’enlloc.

Poemes en tres temps, dins La cambra 

SALVANS, Gabriel. Sant Hipòlit de Voltegrà, Setembre 2025

Encara que hom pugui no ser creient, la veu poètica parla de com la família del Jordi (fill seu que ha tingut una mort prematura, anant en la seva bicicleta), té "la curiositat" d'arribar a veure com aquesta bicicleta pot veure's volant en el firmament, com "un estel/ en la nit de Sant Llorenç". Justament per aquesta fugacitat de la seva vida. El motiu de la bicicleta també serveix, en una analogia, per parlar del viatge que pot haver emprès en una altra vida.

Es poden trobar un parell de conceptes ambivalents en aquest poema: "amb tu, sense tu", i "que fa mal i que consola/ el cor", alhora. Les coses sempre es poden veure, sentir de més d'un costat. 

Té molta força aquest "En el record sempre seràs el que vas ser": ho serà "entre mirada i mirada,/ entre full i full, entre paraula i paraula", les de les fotografies tant com els poemes gestats per l'ull poètic, en "la imatge latent al visor dels teus silencis", un visor que pot parlar de com en el seu art enfoca, té la imatge precisa d'aquesta vida perduda, ja en silenci.

Aquest "com el marro al fons d'una tassa de cafè" és una imatge molt ben trobada del que resta de la seva vida, el que voldria retenir aquest poema en el seu fons també. 

"La veu de dedins", i "ni que sigui fora d'hora, fora d'enlloc", parlaria tant del temps com de l'espai que no tornaran, però que reviuen en l'interior d'aquest poema.