Subterrani

Recordo un banc on em va atrapar el temps

una bona estona, assegut com si

volgués agafar conversa amb algú

que no venia, mentre caminava

amb l’ànima cap a indrets, com qui va

sense pressa, amb la serenor de no

fer tard a cap lloc; palplantat, de fet,

al banc on no m’esperava ningú.

Fa temps que ni el veig ni el busco, segur

que ni m’espera. Però hi és encara

en un racó de la memòria? Ves

a saber. Si em veiés em recordaria?

Qui sap si rau o dorm al subterrani.

Poemes en tres temps, dins A peu dret

SALVANS, Gabriel. Sant Hipòlit de Voltegrà, Setembre 2025

"Tota la vida esperant que passi alguna cosa, i l'únic que passa és la vida", he sentit a dir, i "La vida és el que et passa quan estàs ocupat fent d'altres plans" cantava John Lennon. Sempre pendents de l'arribada del ver amor, de la seva continuació tant com de la seva fi, tot i que "Només acaba el que no ha existit mai", que és la cita de Punset que val per totes les altres. Tot això simbolitzat en aquest banc on no arriba ningú. Una espera que continuaria en l'inconscient, el subterrani, la poesia. Encara que vulguem ignorar-lo, aquest banc és com els dos coixins sobre el llit on dormia Van Gogh en la seva habitació a Arles, que parlen de la necessitat de companyia que tenim tots.

Indecisa

Aquest poema el començo enclaustrat

entre tres llums molt distintes, un focus,

una espelma i la llum de migdia

que s’escola per la finestra; i

cadascuna em porta cap a camins

prou diversos. La finestra convida

a mirar el món de l’altra banda, molt

diferent a cada instant, el paper

on escric me l’il·lumina la llum

del llum de sobre la taula. L’espelma,

en canvi, em fa dolça companyia

i belluga la flama amb l’aire mentre

trontolla en ombres la llum indecisa.

Poemes en tres temps, dins A peu dret

SALVANS, Gabriel. Sant Hipòlit de Voltegrà, Setembre 2025

Aquest poema no sé per què m'agrada tant. Potser pel poema Mysteries, de Dannie Abse, que em va arribar molt i me'l recorda una mica. 

La veu poètica diu trobar-se condicionada per tres tipus de llum, en el moment de començar el poema, quan sol aparèixer la "paraula viva" de Maragall, quan "pel fil es treu el capdell" de la creativitat. Cadascuna d'aquestes llums ho són de manera real i figurada. La llum dels sentits, objectiva, la del focus elèctric. Que sempre hauria de ser protegida per un pàmpol, ja que la visió d'una bombeta encesa fereix els ulls. La llum de migdia, la de la raó. La que ens du el progrés, el benestar, la bona vista. I la de l'espelma, la de la Crítica de la raó pura de Kant, la de la poesia per connotació. La més etèria, màgica, la que prové de l'inconscient, i per això és indecisa, amb prou feines es copsa. La que s'identifica amb el bell, el sublim. La que "fa dolça companyia", la que de fet és imprescindible, si es vol ser poeta. No hi ha res de tan confortable en una llar com una espelma en el seu canelobre. Quan tot falla és com un llibre de sempre davant d'un d'electrònic. També diuen que la contemplació d'una flama o d'un foc és una cosa fascinant, com fer-ho amb l'horitzó del mar o en mirar un nadó. Com llegir aquest poema.

M'agrada

M’han calgut tres dies per pensar i

dues nits per decidir allò que vull.

No vull donar més voltes al temps per

anar al mateix lloc de sempre, i n’hi ha tants

per no ser-hi, i tants per què somiar,

que ser a tots és com somiar truites.

He decidit, doncs, que al lloc d’on soc i

visc és com si visqués al paradís.

Per què anar més lluny si el que puc tocar

tan de prop val tant com el que em promet

el lluny, i el que necessito és tan poc?

M’he fet una carta a mi mateix per

no dubtar mai més del que tant m’agrada.

Poemes en tres temps, dins A peu dret

SALVANS, Gabriel. Sant Hipòlit de Voltegrà, Setembre 2025

Era Pessoa que deia que el lloc de la terra més lluny on pots aspirar a anar és aquell on ja ets, després de donar la volta al món. I Blai Bonet, que no volia fer res del que li vingués de gust, perquè l'únic que volia era estar content amb si mateix. L'austeritat, l'estoïcisme omplen aquest poema. Diuen que un autor parla sempre d'ell mateix, i jo hi afegiria que parla sempre amb ell mateix. "M'he fet una carta a mi mateix" és molt ben trobat, "per/no dubtar mai més del que tant m'agrada" és un bon propòsit d'any nou. Que "al lloc d'on soc i/ visc és com si visqués al paradís" fa pensar en el que vaig llegir una vegada en una agenda d'aquelles que inclouen cites, que la primera norma per ser feliç és voler ser el que ets. I també penso en la recomanació "val més voler el que es fa que fer el que es vol".

Enlloc

                                             

                                                            A Jordi Salvans Casas, 1976-2023.                                                                               

                                                                                              

No podrem resistir la curiositat de constatar-ho.

Has sigut tan fugaç com un estel

en la nit de Sant Llorenç, i encara

seguim buscant, entre les dues grans llunes

d’agost, el fil de l’estela caiguda.

Ens fa il·lusió pensar que la veurem

en el moment més inesperat,

suspesa del llum d’una bicicleta

que pedala cels enllà per camins que... qui sap

on menen. No ens queda més remei

que desitjar-te bon camí, en aquest

que has pres; i que t’allunya... i no torna...

Ha quedat pendent de fer tanta cosa

que haurem de fer amb tu, sense tu.

En el record sempre seràs el que vas ser,

el que vas construir entre mirada i mirada,

entre full i full, entre paraula i paraula,

la imatge latent al visor dels teus silencis.

Que és allà on el temps es troba amb l’estel perdut.

El groc d’estiu de la Bianchi es queda

com el marro al fons d’una tassa de cafè.

La veu de dedins que fa mal i que consola

el cor, ni que sigui fora d’hora, fora d’enlloc.

Poemes en tres temps, dins La cambra 

SALVANS, Gabriel. Sant Hipòlit de Voltegrà, Setembre 2025

Encara que hom pugui no ser creient, la veu poètica parla de com la família del Jordi (fill seu que ha tingut una mort prematura, anant en la seva bicicleta), té "la curiositat" d'arribar a veure com aquesta bicicleta pot veure's volant en el firmament, com "un estel/ en la nit de Sant Llorenç". Justament per aquesta fugacitat de la seva vida. El motiu de la bicicleta també serveix, en una analogia, per parlar del viatge que pot haver emprès en una altra vida.

Es poden trobar un parell de conceptes ambivalents en aquest poema: "amb tu, sense tu", i "que fa mal i que consola/ el cor", alhora. Les coses sempre es poden veure, sentir de més d'un costat. 

Té molta força aquest "En el record sempre seràs el que vas ser": ho serà "entre mirada i mirada,/ entre full i full, entre paraula i paraula", les de les fotografies tant com els poemes gestats per l'ull poètic, en "la imatge latent al visor dels teus silencis", un visor que pot parlar de com en el seu art enfoca, té la imatge precisa d'aquesta vida perduda, ja en silenci.

Aquest "com el marro al fons d'una tassa de cafè" és una imatge molt ben trobada del que resta de la seva vida, el que voldria retenir aquest poema en el seu fons també. 

"La veu de dedins", i "ni que sigui fora d'hora, fora d'enlloc", parlaria tant del temps com de l'espai que no tornaran, però que reviuen en l'interior d'aquest poema.

Fragments. Emily Dickinson

16. Qui no ha perdut mai, està poc preparat / Per trobar una Corona. (Poema 136, 1860.)

S'aprèn més dels errors que no dels èxits. Si tens massa èxit perds el talent. No se cerca, es troba, si és que n'ets digne.

27. Una paraula mor, un cop dita / Diuen alguns – / Jo dic que just comença a viure / Aquell dia. (Poema 278, 1862.)

Igual que l'amor, la poesia no mor mai.

40. Això era un Poeta – / És aquell que / Destil·la un sentit sorprenent / De Significats Ordinaris – (Poema 446, 1862.)

Agafar un tòpic i donar-li la volta, és el que fan els poetes. Posar dos contraris en connexió, com en un oxímoron, també.

46. Un Abisme – però Cel al damunt– / I Cel al costat, i Cel al voltant; / I tanmateix un Abisme – Amb Cel al damunt. (Poema 508, 1863.)

Una roca de duresa, un infern envoltat de vels de felicitat, de cel blau, és la vida.

98. Si puc evitar que un Cor es trenqui/ No viuré en va/ Si puc estalviar a una Vida el Patiment/ O apaivagar-ne el Dolor // (...) No viuré en va. (Poema 982, 1865)

El poeta escriu en la seva torre de vori per alliberar-se, però també per agombolar el seu lector.

112. Trobo l'èxtasi en el viure - la simple sensació de viure ja és prou felicitat. (Carta 342a, carta de T. W. Higginson parlant dels propòsits d'Emily Dickinson, 16 d'agost de 1870.)

La persona feliç viu, i la felicitat és la seva recompensa, deia un llibre d'autoajuda.

121. Que la Possessió més bella rau en el que menys es posseeix. (Carta 359, a Elizabeth Holland, primers de gener de 1871.)

L'absència és presència concentrada, he llegit, crec recordar, a la novel·la Oona i Salinger.

125. Només l'Amor pot ferir - Només l'Amor cura la Ferida (Carta 370, a Elizabeth Holland, cap a 1872)

"Love hurts, love scars, love wounds", diu la banda sonora de Wilt. Si estimes, pateixes. Si estimes, pots convertir-ho en poesia, deixant de patir.

143. Haver estat immortal transcendeix arribar a ser-ho. (Carta 441, a T. W. Higginson, juliol de 1875)

Haver estimat fins a la mort és superior a, més important que esdevenir un clàssic.

179. Un llibre és només un Retrat del Cor - cada Pàgina un Batec - (Carta 794, a Elizabeth Holland, després de Nadal de 1882.)

Es pot entrar en un llibre per qualsevol pàgina.

Aquest llibre breu és tot el que cal per conèixer aquesta poeta tan especial, que un moment donat es va tancar a casa, a la seva habitació, i no en va sortir més. Escriu amb una força que he provat de transmetre. Això en diu la Wikipedia: És considerada de manera gairebé universal com a una de les poetes nord-americanes més importants de tots els temps. Durant la seva vida no va arribar a publicar ni una dotzena dels seus gairebé 1800 poemes. La major part de les seves obres s'ocupen del seu amor cap a algú, un home o una dona, i amb qui no es podia casar. 

Haiku. La poesia de l'instant

Aquest llibre introdueix el món del haiku de manera concisa, però efectiva. Hi ha qui se'n riu de la brevetat d'aquesta composició poètica. Que a banda de la mètrica amb la qual es fa fora del Japó, té un esperit particular, que s'acostuma a ignorar a la resta del món. Amb el "kigo", per exemple, que "és una paraula que evoca alguna estació de l'any" (29). I la idea de l'instant, "Un haiku perpetua l'emoció del poeta en transcriure'l" (57). Que no hi ha metàfores potser sí, però cada haiku pot ser interpretat, i acostuma a ser molt ambigu, permet moltes lectures. 

L'autor presenta una antologia de haikus de molts poetes, començant pel gran clàssic Matsuo Basho. Traduits sense la mètrica, però amb tot l'esperit. En comentarem uns quants.

"Cirerers a la nit:/quan més m'allunyo,/ més em tombo a mirar-los", fa pensar que com més t'allunyes de la primavera més hi vols tornar en l'inconscient.

"Amb pluja i boira/ no es veu el mont Fuji/ i és més bell", en què com més s'amaga la bellesa més captiva.

"Un dia/ sense dir ni un mot./ L'ombra d'una papallona". No dir res faria present el que és inefable.

"Com la cloïssa en dues valves/ em separo de tu/ a la tardor". Amb la tardor arriba la maduresa, el saber destriar el que val la pena del que no.

"De no ser-hi tu,/ massa gran seria/ el bosc". Sense l'amor el món seria una selva.

"Al que envelleix,/fins i tot els dies llargs/ l'entristeixen". Amb la decadència no serveix de res que la vida sigui llarga.

"Quina solitud!/ Després dels focs artificials,/ una estrella fugaç". Després de la felicitat sols resta la poesia, que la voldria retenir.

"Assenyalant amb el dit/ i de puntetes els nens/ admiren la lluna". Aixecar-se cap amunt és una forma de tenir la lluna.

"El cucut,/ la pàgina en blanc,/ la solitud". La buidor de la pàgina en blanc, amb  un haiku com el cant d'un cucut al mig.

"El rossinyol torna/ i torna a dir-ho/ i no es cansa". Amb cada nou poema acostumes a dir sempre el mateix.

Els haikus, com les tankas, són la demostració més evident que "menys és més". Ni tan sols porten títol. N'hi ha que t'arriben com un llamp, el que hauria de ser sempre la poesia, res de poemes de més d'una pàgina, que no són més que prosa.