Plats blaus
Hi havia plats pintats blaus
a la lleixa de la cuina. "Veus?",
em deia la mare, "es van trencar
amb les bombes i els vaig enganxar."
"Casa nostra no la van tocar, les bombes,
però sí que van caure molt a prop,
crits, morts, ferits, tot tremolava,
les parets i el terra. Tu tenies dos anys".
Jo tenia dos anys, però allò no ho recordo.
Ara ho penso, perquè quan escric
el cervell em retorna escenes velles
que no sabia, però es van desar
entre matèries viscoses, per sempre.
Veig ara, els plats pintats en blau,
porten un escut heràldic, i sí,
eren a la lleixa de la cuina, ja enganxats.
XIRINACS, Olga Una bomba al jardí. Barcelona: Stonberg, 2021
És curiós, aquest poema al·legòric, que parlaria dels records en l'inconscient que la poesia enganxa en els versos, encara que la veu poètica no hagués estat conscient de les bombes que van caure quan tenia dos anys, em fa pensar en l'obra pictòrica que surt a la coberta del llibre. De la qual l'editorial en regala el facsímil amb els primers exemplars venguts per Amazon. Aquests blaus del mar tan bells, en un quadre mig figuratiu, mig abstracte, com els de Cezanne, m'han captivat igual com ho fa aquest deliciós poema, alhora que colpidor, de l'Olga Xirinacs. També el quadre és fet a bocins. I l'escut heràldic que porten els plats fa pensar en una mena de successió en el poema del que va viure la seva mare, com ho representa un escut, que arrela al passat. Un poema sense pèrdua.