Un ocell travessa la mirada.
El cel es trenca.
La mirada té una relació directa amb el cel, és el sentit més elevat que tenim. Per això, quan un ocell la travessa, el cel es parteix, perd la seva immensitat, per centrar-se en un ocell petit i expansiu alhora.
L’única cosa que podem posseir constantment
és l’absència i és a l’ensems l’única que ningú
no ens pot arrabassar.
Si no tens res, no tens res a perdre, diuen. Només podem tenir la certesa de la solitud, sense risc de perdre-la mai, aquesta certesa.
Soterrada, l’ala encara
vola.
L'ala soterrada vindria a ser com l'inconscient que conserva el record del passat, tot permetent de fer-ne poesia, i és que l'esperit continua volant, essent "vent de llibertat", per soterrat que estigui.
Bellesa, ets la nit en flor.
La poesia se sol identificar amb la nit, tant com a una flor. Per això la bellesa, metonímia de la poesia, és les dues coses.
Contra embats de la tristesa,
embranzides del deliri.
Una mica bipolars, aquests dos versos. Contrasta la tristesa amb l'eufòria, dos extrems que es contraresten, es neutralitzen tot portant al terme mig, potser, al capdavall.
Córrer: el cor diu «atura’t»
i la ment diu «continua».
Estimar: la ment diu «atura’t»
i el cor diu «continua».
Entre l'intel·lecte i els sentiments. Entre el cor i la raó, que solem moure'ns les persones. El millor és quan són d'acord.
En un llambreig,
el poema ha pres cos
i, de sobte, és tocar-te.
L'espurna de la creació poètica converteix en un poema físic la poesia abstracta.
Volar és poder.
Volar, com voler, és la primera cosa que necessitem per "poder", fugir de la realitat per atènyer els somnis.
PORCAR, Josep. Poeta i mussol, piulades al vol (II) dins Salms (fragments seleccionats)