UNA COSA MOLT GRAN EN UNA DE MOLT PETITA

dijous, 31 de desembre del 2009

Fi

Ve la fi de tota cosa:
malaurat el que se'n tem.
La corranda se l'emporta
una mena de gemec,
la mirada, un punt de fosca,
la besada, un poc de fred;
la mirada, un punt de fosca
i l'amor, un fil de vent.

CARNER, Josep

Sense que les coses s’acabessin, no les valoraríem, diu Eduard Punset. Sobretot les més fràgils, com la mirada, la besada i l’amor, que també se’n van amb una cosa tan fràgil com un principi de posta, o un “fil de vent”. És la tesi contrària a Petrarca i el seu amor etern, d’ell i de Laura alhora.

dimecres, 30 de desembre del 2009

VI

Vertígen: on la rosa esdevé la neu.

BESSÓ, Pere Iteràncies, interferències i grafitis

“Vertígen”: por de caure, que la vida es transformi en mort, que la rosa primaveral es converteixi en hivern. Tot i que l’hivern és el que permet de convertir la rosa en un poema, la poesia en versos, perquè el sentiment ha de ser llunyà en crear, diuen els poetes. Es tractaria, doncs, del vertígen de la creació, el salt al buit que és tota bona obra.

dimarts, 29 de desembre del 2009

Rellegint-me

L'instant em porta el seu equívoc
i jo tan sols puc donar-li la raó.
L'ànsia de la monotonia destil•la
el jou nafrat pel pas del temps,
i em desmanega el retorn al passat.
M'escanya el més ínfim pensament
i duc el cor dins un puny de marbre.
L'oblit absent que m'absorbeix
entona els versos més puerils i
es desencadena en mi,
rellegint-me, la fúria del record.

ASSENS, Montse dins el bloc Brisalls de mar

L’instant, allò espontani, és erroni i carregat de raó alhora: de la mateixa manera com allò defectuós, primitiu, és sovint alhora allò més bell en pintura. “L’ànsia de la monotonia”, en canvi, no ajuda a fer poesia. Escanya “el més ínfim pensament”, el lliure albir, i du el cor “dins un puny de marbre”, abstracte, dur, insensible, com ho són els ossos en una persona.

“L’oblit absent” és un epítet, perquè l’oblit és sempre absent, el qual “entona els versos més puerils”, els versos més buits de significat. Però rellegint-se, en canvi, se li desencadena “la fúria del record”. La poesia, una novel·la, sol tenir més força rellegint-la: un poema, com una bona cançó, guanya en la relectura, que pot ser infinita, i més en la memòria.

dilluns, 28 de desembre del 2009

Dia a dia he de recordar
on he deixat la mirada.
Si no perdera
el so dels meus passos
en el grinyolar del món,
si poguera
deixar d’amagar-me
en els racons oberts.
¿Encara és blanca i blava
la flor del romaní?

BLANCH, Berna El baf de l'espill

Diuen que la memòria és una de les parts més importants de la intel·ligència. La memòria involuntària, a més, és la part més important de la creativitat. L’ull poètic ha de recordar constantment on ha deixat aquest “ull”, la mirada del poeta, que cada dia es renova en la poesia que fa. Retén menys del que voldria, perd la memòria dels propis passos. La veu poètica s’amaga “en els racons oberts” dels poemes, l’espai, els llocs buits que deixen els versos, l’expressió el·líptica dels poemes. Entre d’altres coses que oblida hi ha coses tan líriques com el color de la flor del romaní, del qual dubta. Gaudí deia, gran com era, que “mai no se’n sap prou”.

diumenge, 27 de desembre del 2009

El coll es vincla
en la corba d’un gest.
Carícies crida.
Vol passar la tendresa,
la pell és el camí.

El coll, metonímia i personificació alhora, “Carícies crida”. Aquesta frase, així, en punt i a part, al mig del poema, connectant la introduccció i la conclusió. O sigui, la visió de “la corba d’un gest” és corresposta per “la tendresa”, de la qual “la pell és el camí”: sembla posar els sentits per davant, i és que les carícies són la part més noble d’una relació física, allò aparentment més superficial. A mi m’entusiasma el Valéry de “les emocions, els ideals, la bellesa, intervenint com a motors de l’excitació de cert múscul”. Després ja pot venir la pell, des del modest punt de vista de qui escriu això.

TIBAU, Jesús Ma. A la barana dels teus dits (23)

dijous, 24 de desembre del 2009

El saló de les mirades perdudes

Hi ha un saló que l'anomeno
de les mirades perdudes,
és al Tanatori, on la gent,
desconcertada davant la mort,
deixa anar la mirada en un lloc
indefinit, nebulós i llunyà.
Un lloc on la impotència
és mes palesa que mai,
i la sensació de insignificança
d'aquesta fragilitat de l'espècie
es manifesta amb tota cruesa.
Un lloc on hi ha moltes preguntes
i gairebé cap resposta, només
la constatació que no som res
----------------o molt poca cosa.

PUIGCARBÓ, Francesc

Davant la mort, la manca d’empatia absoluta, d’aquí les mirades perdudes, abstretes, al Tanatori. Hi poden haver, a més, escenes grotesques, com jo n’he vist algun cop. La impotència és una cosa tangible, també la insignificança i la fragilitat. Vivim d’esquena a la mort, com Barcelona, i en general tota la població, vivia fa temps d’esquena al mar. L’única seguretat que tenim és que no tenim cap certesa, en aquest tema. No som res, com mostren els guions del principi de l’últim vers, o en tot cas, molt poca cosa, transitoris, no ens penséssim pas gaire cosa més.

dimecres, 23 de desembre del 2009

Si no culls

M'assec i espere.
Plou a les antigues andanes.
Sentor de rovell.
S'atura el temps en les sabates
dels passatgers que corren; perden
el temps perquè pensen que perden
el tren.
L'estació és un lloc perfecte per a mirar la gent que es mira
el mòbil. Qui els estima? A qui estimen? Jo estime
el meu avi. Contemple un toll i el recorde...
Irene, si no culls, espigola.

CLIMENT, Irene (bloc Llast)

Aquest poema és dels que mostra una veu poètica que li agrada de viure en el passat. Espera tranquil·lament en una estació, que simbolitza l’obrir-se al món. Hi ha qui diu que un aeroport metaforitza la solitud, perquè consisteix en un lloc on tothom arriba i marxa, ningú s’hi queda, de manera semblant a una estació. La “sentor de rovell”, que denota vellesa, és paral·lela a “Plou a les antigues andanes”: el passat és envoltat de les inclemències del temps, no sembla un bon moment per recordar. Tot i això, és una idea molt brillant de dir que els passatgers “perden/ el temps perquè pensen que perden/ el tren”: no es preocupen prou del passat, ni del present, ni de la poesia, només s’haurien d’aturar a badar una mica. Ella va a contracorrent: s’estima el seu avi. Contempla “un toll i el recorde”: com una imatge poètica, que sol ser un reflex, l’aigua del terra li recorda l’avi. El toll seria, doncs, imatge de la poesia, on reviu la memòria del seu avi. El vers final és molt suggerent: “si no culls, espigola”: si, per exemple, no pots complir els teus desitjos de viure fent poesia, sempre pots fer-ho a estones perdudes, allò que no és mai perdre el temps. Sembla que sigui una frase sàvia del seu avi.

dimarts, 22 de desembre del 2009

Quan la van treure ofegada de la bassa,
jo sabia que l’havia besada cent vegades sota l’aigua
-aranya, teixidor, cap-gros,
ombra de fulla de codonyer,
vol rasant de libèl·lula,
verdet de bassiol d’estiu,
melic de poma enfonsada, poma?
de cara verda, gerda de créixens,
cabells de planta aquàtica, sedosa, filosa, lli endormiscat,
tel apagat d’ulls engolits, per quí?
cadàver nostàlgic ofegat cent voltes, on m’esperaves?
la teva olor era escampada arreu,
continguda en milers de larves llefiscoses,
els teus pits empassats amb golafreria,
succionats en el silenci de vellut viscós.

Tota aigua em retornava la teva imatge,
però no sabies una cosa:
tenies les mans massa fredes.

XIRINACS, Olga Óssa Major

Tot el poema parla d’un cos tret de l’aigua, menjat pels cucs, per desembocar en aquesta conclusió: “Tota aigua em retornava la teva imatge,/ Però no sabies una cosa:/ Tenies les mans massa fredes”: seria una al.legoria de com retorna una persona en els poemes, amb una diferència respecte la persona que era abans, amb les mans massa fredes. Es tracta d’una relació morta, per més que tota aigua, tota vida en ella retorni la imatge de l’altra persona. Però que no deixa de ser, el record, tot i els elements orgànics que va enumerant, una abstracció, per contrast, una idea, un sentiment que allunyen de la vida, que va sempre en una altra direcció.

dilluns, 21 de desembre del 2009

Acomodació de Wang Wei Ching

Nosaltres no patim
la incontinència dels rierols
o de la pluja
per a virtut del safareig
en la dona de la neteja:
les sobralles de la canya de sucre,
l'excés de maquillatge
i el pot pudent de llentilles
jauen davall del llit.
Ben aviat trencarà l'alba.

BESSÓ, Pere Només per a dones

“Nosaltres”, les dones o els poetes, segurament, no viuen pas la passió desfermada per nodrir la prosa, les xafarderies de la gent, sinó la poesia, una cosa molt petita i molt gran alhora. L’excés de dolçor embafadora, de maquillatge (falsedat), i el vendre’s per un plat de llenties, “jauen davall del llit”: als peus (i es considera que més és amunt, menys és avall). L’alba seria la culminació del poema, que ben aviat es farà present. El títol faria referència a la difícil acomodació d’un personatge xinès a una altra cultura, de la mateixa manera com una dona no s’adapta a certes situacions per naixement, per sensibilitat, com el poeta.

diumenge, 20 de desembre del 2009

V

El ferment i la lava: Vulcà se’n penedirà alguna volta. Ah, forja de poetes!

BESSÓ, Pere Iteràncies, interferències i grafitis

“El ferment”: allò que serà forja de poetes, “la lava”, la passió amb què surt el poema. Algun cop Vulcà, el poeta, que és com un déu, se’n penedirà d’haver deixat sortir la lava, potser haurà ferit alguna sensibilitat. Però és que a un bon poeta “no és equanimitat ni ponderació allò que cal buscar-li, allò que cal demanar-li”, deia Josep Murgades de Ferrater.

dissabte, 19 de desembre del 2009

Molt a sovint el món se’m fa de mentida
MARIA JOSEP ESCRIVÀ



He cordat a un parpelleig
Tota la llum
Que ventrella en la finestra.
Ara puc filar les agulles
Que cusen missatges en l’ànima,
Sentir el temps alentir-se
I somniar el cristall.
Podria parlar-te
Del blanc perfecte de les flors,
De l’angoixa de la llàgrima
En separar-se dels ulls.

Em pertanyen les hores
Que mai no viuré.

BLANCH, Berna El baf de l'espill

El parpelleig de l’ull seria paral·lel al de “la llum/ que ventrella en la finestra” (que fa ventre, una metàfora per indicar com la llum entra en l’habitació): l’ull vol ser equivalent a la finestra, s’hi ha cordat, a la seva llum. Les agulles “que cusen missatges en l’ànima”, serien les plomes amb què escriu poemes. El temps s’alenteix amb la poesia, perquè aquesta reté l’instant, tot somniant el cristall de l’obra artística, allò que no es percep del tot però que hi és. “Podria parlar-te/ del blanc perfecte de les flors”, faria referència a la idea que una mica de brutícia ja fa impura la blancor de la neu, així com ha de ser senzilla i directa la idea per fer un bon poema. Segueix parlant la veu poètica, del fet de ser poeta: “L’angoixa de la llàgrima en separar-se dels ulls”: l’angoixa en mostrar al món els propis sentiments.

Encara que no les visqui, li pertanyen les hores, l’experiència perduda: com en la narració de Kafka, “Davant la llei”, la porta és feta per, dirigida a la veu poètica, encara que no li sigui accessible. “les hores/ que mai no viuré”, són les del parpelleig, les milèssimes de segon en què els ulls es tanquen, això sense tenir en compte quan es dorm. De fet encara que no les visqui, a través de la poesia són seves, és un altre tipus de vida.“el món se’m fa de mentida”, vol dir que no creu en res que no sigui poesia o art, aquesta poesia que acaba de defensar amb tant de sentiment.

divendres, 18 de desembre del 2009

Presents per llavis,
els teus llavis ofrenen
de roig divers.
Espectacle de riures,
sabors arran d’un bes.

TIBAU, Jesús Ma. A la barana dels teus dits (22)

“Presents per llavis”: ella és un regal per a ell, que sap que mai serà seva tot i ser-ho, tal i com deia Maurois. “sabors” relacionat amb “bes” és una sinestèsia més de les que corren per aquest poemari. Tot i que tot prové dels llavis, els besos no tenen sabor estrictament parlant. Diferent tipus de roig, per varietat, "espectacle" de riures, així com sabors sempre nous, no monòtons, no repetits, “arran d’un bes”. “Perquè els destriï,/ els arbres en renglera/ no creixen rectes” (Feliu Formosa). La monotonia no és bona per l’art, ni per l’amor, ni per la vida.

dijous, 17 de desembre del 2009

Faig servir paraules velles i gastades
que molts altres han ja usat.
Envelleixen les paraules, i els mots
dels que maldestrament intento,
amb no massa encert, sembla
donar-els-hi algun sentit.
Faig servir paraules velles i gastades
potser perquè no hi ha res de nou a dir
i tot ja ha estat explicat abans
pels qui em varen precedir.
Quin sentit té doncs continuar
barallant-me amb elles cada dia
patir per que tinguin algun sentit.
Amb paraules gastades intento
explicar noves històries
que encara no han envellit
però ho faràn aviat.
Són les històries de sempre
que ja s'han explicat,
una, dues i cent vegades
pels qui m'han precedit.
La vida és una rutinaria iteració
de situacions quotidianes.

PUIGCARBÓ, Francesc

Els cantants d’un grup musical deien que tot és inventat. També es diu que una idea genial sempre ha de ser una idea original. I com sempre, la veritat en el terme mig. Sempre, sempre, hi ha alguna cosa diferent a dir. L’obra poètica o literària és com una muntanya, més o menys alta, però des d’un avió es veuen totes iguals, fins i tot l’Everest.

Les paraules, certament, envelleixen, es transmuten, canvien de significat, a través de les connotacions i la polisèmia: per creativitat popular. Despés venen els recursos literaris i les llicències poètiques per acabar-ho d’adobar. “La vida és una rutinària iteració/ de situacions quotidianes”: i què faríem sense la quotidianeïtat, tant com sense l’excepció? L’una ressalta l’altra, es necessiten.

dimecres, 16 de desembre del 2009

La llum

La llum són ales
boges, epilèptiques,
d'oronetes espantades
per la sirena d'una ambulància
en aquest matí boirós, ressacós, pigat
per rostres cadavèrics
d'ancians corcats
que unes romaneses pouen
lentament, metòdiques,
pel portaló de l'església.
Les dotze.
Oxigen! Aigua!
No entenc València.
Sol i lluna.
No entenc València.
No entenc la Policia Local.
Ens han amenaçat de mort.
No entenc València.
No entenc la mort dels tarongers.
No entenc l'arròs.
No entenc la benevolència,
la pietat, els ancians,
la dissipació del moviment obrer,
la naturalesa morta dels rics morts.
No entenc València.
Anit hi havia sexe, música, esporàdics
amants del Carme, calfreds,
desigs. Són encara llum
aquelles ales, illes, vols, paraules,
serps d'una mirada que voldria aprendre
a dir, jo,
que no sóc ningú.

CLIMENT, Irene Llast

La llum com la vida, “Oxigen! Aigua!”, com a natura contra progrés: “oronetes espantades/ per la sirena d’una ambulància”-com les odio quan passen pel meu carrer-, contra les esglésies i els ancians corcats i les romaneses al portaló (la misèria de la vida). És un matí “boirós, ressacós, pigat” per aquest mateix progrés. “Sol i lluna” en contrast, dia i nit, prosa i lirisme.

“No entenc València” és un vers repetit que justament costa d’entendre: potser és una referència més a la intuïció, a la poesia que no s’ha d’entendre en últim, últim terme, que no és del tot racional.

Se suposa que no entén tot allò que caracteritza València exteriorment, de dia: taronges, arròs, la “pietat” de la societat de “rics morts”. En canvi, el sexe, la música, els calfreds, “els desigs d’anit” (de nou la nit oposada al dia, la intuïció a la raó): indiquen que la llum habita la foscor, paradoxalment.

“serps d’una mirada que voldria aprendre/ a dir, jo,/ que no sóc ningú”: sense nom, sense ser ningú, vol ser encara llum, la de la poesia.

dimarts, 15 de desembre del 2009

A l’hora justa que es fonien les roselles,
claps sangonosos d’un moment definitiu,
adéus papaveracis de mitja tarda.
Estiu.
A l’hora justa, dic,
els minuts esclataven vidre enllà
quan desfullàvem vides silencioses
que agonitzaven dolces entre el fum
d’una estança colgada de paraules blau cel.
Efímeres.

“Gall o gallina” -dèiem-,
i obríem els ventres àcids
on un fetus rosaci es descabdellava amb mandra.
No vèiem florir les roges,
boges, negre viu, vermell encès,
boques de besada lenta.
Tots els fetus temen,
un moment o altre, ser desvetllats abans de l’hora justa
I fondre’s com una fulla inútil,
sense dret a memòria.

XIRINACS, Olga

La mitja tarda, “hora justa” metafòrica de l’inici de l’estiu. “Gall o gallina”: es tracta d’un joc en el qual s’ha d’obrir el “fetus”, metafòricament parlant també, de la rosella. L’estança colgada de paraules blau cel, no seria res més que la poesia que s’eleva, allò espiritual, que es començava a gestar en aquell moment, efímer.

“Els minuts esclataven vidre enllà”: el temps s’extén en l’espai, sobretot el del vidre de la poesia. Ningú desitja de madurar, de fer-se vell abans d’hora, “seventeen on the seventeen”, deia Graham Greene: no hauríem de “ser desvetllats abans de l’hora justa” (aquestes darreres dues paraules el poema les repeteix tres vegades), “sense dret a la memòria”. Aquells que maduren massa ràpid no viuen la joventut, avortats, no arriben a ser una persona amb dret a la memòria de la delícia que és la joventut.

dilluns, 14 de desembre del 2009

Ara deae

Karen, Karen, t’allunyes de mi,
buscant per les sendes
on només petja el crepuscle
l’aixopluc burleta de l’amor,
creient que els cudols
trepitjats per les sandàlies
et tornaran el cos jove,
la simpatia pel diable.
La darrera nit estaves contenta:
el marcador del teu quadern íntim
ho assenyalava: Cada memòria
disposa d’un enginy especial
per a evocar l’amor.
Karen, cristiana i jueva alhora,
angleseta dels afores de Manchester
o veïna nova del barri indú
a Tel Aviv, mai no oblides
del tot l’ensenyança dels proverbis:
Les paraules de la boca d’un home
són aigües pregones
i la deu de la saviesa és un rierol bullent,
però tu t’assaciaves de la set dels meus llavis,
hi assabories l’aspra escuma dels dies
sense torbar-te un segon
la flor humida del desig de l’altra.
Ara que dorms sola de bell nou
el temps s’atura al llit de les roses
adormides,
a l’aguait que la pedra tibant
del somni
dorma també tranquil·la,
a l’espera del llac,
perquè les aigües del llac són la història
del cos o de la pedra irremeiable.
Escalfa, amor meu, la palma,
els dits, i, immisericorde, avança
cap a la llum de cada ona,
solca els pètals de les roses malastrugues
per atènyer, si pots, els crecles de l’amor
en cada buit o anell que s’endinsa
sense nom al centre mateix de la teua uterança
per deixar-t’hi gravat,
com en l’escorça dels llavis mil·lenaris:
Com d’intercanviables són els genitals,
Com d’específic és el desig.

BESSÓ, Pere Només per a dones

“Ara deae”: l’altar de la deesa. Així la considera la veu poètica, a ella que es refugia en la foscor per fugir de l’amor. Creu que les sandàlies, que no protegeixen, li tornaran “el cos jove,/ la simpatia pel diable” (em recorda una cançó dels Rolling Stones): es vendria l’ànima al dimoni per conservar la joventut, segurament. Tothom compta amb algun recurs per recordar l’amor: la magdalena de Proust, per exemple. Tot i que no hi calen gaires recursos memotècnics, per a això. Les paraules de la boca d’un home són allò més espiritual amb què compta, la font de la saviesa és ardent, a més. La set d’ell és el que l’assaciava a ella, paradoxalment, que no tenia gelos de les altres. Ara que dorm sola de nou, “a l’aguait que la pedra tibant/ del somni/ dorma també tranquil·la” (la petrificació de l’amor), i és “a l’espera del llac” (l’aigua estancada suggereix estabilitat), que miri d’atènyer, si pot, “els cercles de l’amor” (com un pedra llançada a l’aigua), “immisericorde” com és. Allò que s’endinsa al centre mateix de la seva uterança és buit, ella, si pot, l’ha d’omplir de sentit. Kundera diu alguna cosa així com: tenim desig per moltes dones, n’estimem una de sola: “Com d’intercanviables són els genitals,/ com d’específic és el desig”. És un poema que la deixa força malament, per un cantó, ella, però per l'altre la fa digna del seu desig (l'específic). Hi consta el seu nom (tot i que podria ser un pseudònim) i és bastant intel·ligible, en general, aquest poema.

diumenge, 13 de desembre del 2009

XXXIII

Amor, en quin cofí de tulipes has deixat vellutar la memòria?

BESSÓ, Pere Iteràncies, interferències i grafitis

La veu poètica hauria deixat vellutar (amb una veu dolça i vibrant) la memòria d’aquest amor en la poesia, el cofí de tulipes. La pregunta es refereix al dubte d’on trobar aquest amor, en quin cofí de tulipes concret es troba, en quin poema, cosa que seria feina de l’intèrpret. El fet que ho pregunti, faria referència a la mateixa memòria del jo poètic, que no recorda amb claredat. La memòria, i la memòria involuntària, són una part substancial de la intel·ligència i la creativitat.

dissabte, 12 de desembre del 2009

Et posaràs els guants o la tristesa
JOSEP MARIA LLOMPART
He perdut ja
l’esvarar dels dies,
eixe viure sense hores
del xiquet que juga
o de l’amant que besa.
Imagine
colors que arrossega el vent
i papallones, capvespres que omplin
de safrà els cristalls de l’aigua,
la mar, rere esta finestra
cada matí repetida.
Sempre hem vist amb els peus nus,
amb els llums apagats.

BLANCH, Berna El baf de l'espill

La veu poètica ha perdut el tenir temps per donar i per vendre, quan se li escolaven de la mà els dies. “Imagine” (amb la poesia) “colors” (tot fent una sinestèsia), que el vent de la vida s’endú (com en el títol de la pel·lícula), i que provaria de retenir amb la poesia. Els “cristalls d’aigua” (la poesia de nou, pel que té d’abstracte sempre l’art) vol que siguin omplerts de “safrà”, allò que dóna gust al menjar, a la vida, en molt poca quantitat: la poesia en essència. “la mar, rere esta finestra/ cada matí repetida”: no perd l’esperança, amb la finestra oberta al món, al mar inabastable. Sempre ha vist més “descalç i amb nua testa”, que deia Ausiàs March, amb el primitivisme, la naturalitat i la sensibilitat que proporciona el caminar desprotegit, i amb “els llums apagats”, en la foscor, la lucidesa de la nit, en definitiva. Això darrer, la protecció, enllaça amb la cita “Et posaràs els guants o la tristesa”: a vegades protegir-se massa és acabar protegint-te de les alegries.

divendres, 11 de desembre del 2009

Tebi es farà el fred,
nostàlgia la paraula
de pronunciar-te.
Poques lletres, el teu nom,
escut contra l’absència.

TIBAU, Jesús Ma. A la barana dels teus dits (21)

La paraula, el seu nom, el vers, el poema, associats metonímicament amb “nostàlgia”, perquè van units. La nostàlgia és una cosa tèbia, alleugereix el fred. El nom de l’altra fa referència a la seva ànima, sempre ho fa un nom. Pronunciant-lo alleugereix la seva absència, és un escut contra la duresa de la vida. “Poques lletres, el teu nom”: tot li agrada curt, a l’autor, les entrades al bloc, els contes, els poemes: “nunca lo bueno fue mucho”, que diu Cervantes. Aquest poema té cinc versos, com el nom d’ella té cinc lletres. Però el nom no hi surt mai en els poemes, com sol passar en la poesia, que representa l'amor en abstracte, en el fons.

dijous, 10 de desembre del 2009

Pedra

1. Mur
Mirar com perdent la mirada
-liquen, falguera, rovell-,
inundar-me de pedra, ser pedra, ser vell
com el món, reposar...

Pesar,
ocupar un cert volum en l'espai,
un lloc definit i no moure-me'n mai,
escalfar-me amb el sol, refredar-me amb el vespre...

Anar-me esquerdant
molt lentament, esberlar-me
algun dia, engrunar-me més ràpidament cada cop,
ser pols en el vent,
no ser res, reposar...

JOU, David

Heus aquí un poeta que vol ser pedra. Que mira absent, bada (“com perdent la mirada”), que vol ser liquen, falguera, rovell (o sigui paràsit de la pedra o de l’escorça, paràsit de l’art, pel que té d’abstracte, de “pedra”). Quan hom deixa d’estar enamorat, ve la “petrificació”, segons Alberoni. La veu poètica vol ser vella, “reposar...”, no vol estimar, vol que no li facin mal o que no en faci ella, de mal, no té pas gaire en compte la vida.“Pesar”, tocar de peus a terra, en el sentit de no ser lleuger i frívol, no basar-se només en l’estètica. Vol la idea perenne, la poesia que romangui, i viure de manera natural, sense comoditats, austerament. Anar-se erosionant amb la vida, convertir-se en “pols en el vent”, en art. “reposar...”: “Hi ha calma/ a tots els cims,/ cap alè no bressa, dels arbres,/ la branca més alta./ Al bosc callen els ocells./ Espera, que aviat/ també tu reposaràs" (Goethe). El "mur" del subtítol ho seria a la vida, fet de pedra.

dimecres, 9 de desembre del 2009

Teníem un paradís que trèiem dels llibres antics,
i era verd clar i verd fosc.
Viatjàvem per un cel inesperat,
solcat de branques vermelloses
I un llac blau fosc sense temors amagats.
El sol de la tarda hi posava misteris llunyans,
I nosaltres somrèiem.

Ens besàvem les mans i posàvem ales als somnis.
Besàvem el pintor que ens conduïa per terres dolces
i boscos amables.
Sonaven concerts màgics:
pianos de capvespre amb poloneses grogues,
velluts de Brandemburg,
fustes de caoba
i gessamins de finestra al mar.
Després tot quedava tancat als llibres,
que guardaven la llum definitiva.

XIRINACS, Olga Óssa Major

Poema que comença com acaba: “Teníem un paradís que trèiem dels llibres antics”, i : “Després tot quedava tancat als llibres,/ que guardaven la llum definitiva”. Entremig, tot el que desvetllen els llibres. Els llibres, els poemes, com a continents, com a capsa on es guarden i es troben els somnis, les aventures, els sentiments, allò de més líric per a un nen, per a una persona. Llibres com a sinònim diàfan de felicitat, amb tots els colors: “verd clar”, “verd fosc”, “vermelloses”, “blau fosc”, “grogues”: tots els colors de l’art de Sant Martí s’hi troben, allà on torna a encabir-se la llum definitiva fixada per a la posteritat, la llum de l’autor, objectivament preservada per al lector, que la farà subjectiva de nou.

dimarts, 8 de desembre del 2009

No veure

No veure la tele, no llegir,
no escoltar la ràdio
ni fullejar els diaris,
tampoc pensar gaire
ni preocupar-me per res.
Els mots encreuats
com a obligació única,
i la prioritat del dia.
Viure doncs ignorant
i ignoratde tot i per tots.
Vaguejar indolent l’únic esforç
i el més important a fer.
Després de resoldre els mots,
jugar a escacs amb mi mateix
o al solitari sense fer-me trampes
deixan't que passi el temps.
I viure així com un exiliat,
entre les restes de ma decadència.

PUIGCARBÓ, Francesc (Bloc Anoharra)

“No veure la tele”: “no tengo pacienza pal televisor”, diu la cançó. “No llegir, no escoltar la ràdio/ ni fullejar els diaris”: el primer que fem amb el cotxe parat és obrir la ràdio, us hi heu fixat? Deixar de pensar, de preocupar-se, en un dia de festa. Desaparèixer del mapa metafòricament. Només fer els mots encreuats, jugar sense fer-se trampes, no voler guanyar. Viure com un exiliat, fora del context habitual, “entre les restes de ma decadència”, però viure, que la vida continua exactament igual, encara que sigui amb limitacions. "No veure" ara, per a veure-hi més després.

dilluns, 7 de desembre del 2009

La princesa blava

Però, com deia la Roser,
jo no sóc la nina de la faldella
prisada, que ja ho voldries,
per molt que la mare plorara
la segona vergonya
prou abans del nostre mutu renaixement,
així que pots deixar per a un altre dia
una miqueta més solemne
les mostres equívoques d’equitació:
no seràs mai genet de vigorosa euga.
No em destarifaré, doncs,
amb l’estreny dels teus braços,
ni em fregaràs els llavis amb l’escuma
de tanta boca en aplicada celebració
de disciplinant novella,
amb el fuet de la llum i la brida.
No siga
que la curiositat em desficie el sentit
a guitzes
i comence a despullar les teranyines d’estels
als ulls que em demanen, camp a través,
llençols de batalla.
I el beuratge agradós
d’una boja besada barrine la porta
de la mixtificació als delicats
encaixos veronesos.
I de la llinda se m’esborren tots els panys
de la teua apegalosa estació en fuita.

BESSÓ, Pere Només per a dones

D’entrada, el que crida més l’atenció d’aquest poema és el títol, per raons evidents. Margarit afirma que la poesia diu el que voldríem sentir i ningú no ens ho diu, i el que voldríem dir i no diem. Trobo una idea molt encertada de parlar de “La princesa blava”, el femení del príncep blau. Tenint en compte la repetició de “no”s al principi de quatre versos, es tractaria d’una princesa perquè no es dóna fàcilment, i blava perquè estima, al capdavall.

“jo no sóc la nina de la faldella”: no és un ninot/nina a mercè de l’altre. “per molt que la mare plorara/ la segona vergonya”: la primera vergonya seria l’home, la segona la dona, “prou abans del nostre mutu renaixement” (són enamorats). “no seràs mai genet de vigorosa euga”: segona negació, de la resposta animal en aquest cas (com “la llum i la brida”). “No em destarifaré, doncs”, no parlarà de manera exagerada, com a vegades quan s’està enamorat. “No siga”-tercer no- que “comence a despullar les teranyines d’estels”: a esborrar el que li amaga la poesia, “als ulls que demanen, camps a través,/ llençols de batalla”: la batalla entre home i dona al llit.

Finalment es dóna: “el beuratge agradós/ d’una boja besada” fa explotar la porta d’allò que comprèn els dos sexes. Del llindar “s‘esborren tots els panys” davant l’estació primaveral, “apegalosa”, que representa l'altre, “en fuita”, que s’escapa per tots els racons, que s’esfuma com la bellesa.

diumenge, 6 de desembre del 2009

XXXVI

A mà buida, rosada d’estels.

BESSÓ, Pere Iteràncies, interferències i grafitis

Com més curt el poema, més sublim. Com menys opulència t’envolti, més “rosada d’estels" t’omplirà la mà. La poesia, la creació, demana austeritat. "La brevetat és l'essència de l'enginy" (Shakespeare). Els estels surten en la nit, quan ha desaparegut la riquesa buida i materialista del dia. La rosada surt en el punt més fosc de la nit, en anunciar-se l'alba.

divendres, 4 de desembre del 2009

Del desig de viure dies amb tu
els meus dits mai no es cansen,
ni els ulls s’acluquen,
ni té pressa el futur.

Assegut a la falda dels anys
assaboreixo, amb avarícia d’infant,
la polpa eterna d’un fruit madur.

TIBAU, Jesús Ma. A la barana dels teus dits (20)

La veu poètica no vol que passi el temps, no per la vida en ella mateixa, sinó per viure al costat de l’altre, que estima com un nen, “amb avarícia d’infant”. La “polpa eterna d’un fruit madur” faria referència al pas de l’enamorament, la flor, a l’amor, el fruit. Un enamorament, per a mi, molt semblant al de Petrarca per Laura. “els meus dits mai no es cansen,/ ni els ulls s’acluquen”: és permanentment amb la finestra, la barana, la porta oberta a l’altre, com ho fan els ulls. És una hipérbole: els ulls sempre s’han d’aclucar un moment o altre. Hi ha aquell poema d’un vers, el XLIX dins Iteràncies, interferències i grafitis de Pere Bessó, que diu: “L’agulla del vent cus una finestreta a l’ull del somni”: el vent, l’art, cus (tenca i alhora obre, com ho fa una finestra), l’ull del somni, el de l’ull poètic (Eyes wide shut, es deia la pel·lícula de Kubrick). L’art fa cec i lúcid alhora, és objectiu i poc racional al mateix temps.

dijous, 3 de desembre del 2009

Lent: llum i matèria

Llepar la sal, la mel, la fel del teu
somriure

Jo que vaig ser sorra i sóc avui
cristall
per obra d'un gran foc,
jo que m'he sotmès
a l'exigent rigor de l'abrasiva talla,
tinc avui poder
de convocar la flama.
Així
el poeta i el neguit i la paraula
sorra, foc, cristall, estrofa, ritme
-ai d'aquell poema que no inflama!

JOU, David

La poesia és la felicitat i el dolor d’estimar, que deia Maurois, “la sal, la mel, la fel del teu/ somriure”. El poeta va passar de ser sorra, terra, allò més orgànic, viu, a la cristal·lització, l’abstracció en la poesia actual. Per “obra d’un gran foc”: el del sol del passat, ha après l’ofici (“estrofa, ritme”) que li permet de “convocar la flama” de nou en els poemes. El neguit transmutat en poesia, com el pas de la sorra a cristall. “Ai d’aquell poema que no inflama!”: del poema que no colpeix, que no sorprèn ni convenç, que és malaguanyat. El poema ha de ser com un llamp, com un volcà contingut. Fet lentament de “llum i matèria”: d’allò immaterial i allò tangible alhora, els versos.

dimecres, 2 de desembre del 2009

No és la pregunta
el que ens angoixa
és la resposta.

PUIGCARBÓ, Francesc

El haiku, el poema, seria la pregunta. La resposta, la interpretació. El poema és un, però les interpretacions múltiples, i la manca de seguretat de la resposta ens angoixa. D’aquí el mèrit de l’intèrpret, que sempre va a cegues.

dimarts, 1 de desembre del 2009

Vaig pintar la sang dels cossos afusellats.
Llavors, jo no ho sabia;
mentre naixien ocres de tardor, sortíem als afores a pintar.
La soca era ampla i dreta,
la soca on van finir tants cossos
amb el terror de nit i albada clavat als ulls
com una daga.
La terra allà és roja,
potser la sang encara no s’ha esborrat.
El pi era verd tendre, esclarissat,
com els nostres pins de costa.

A l’altra banda hi havia el cementiri:
tan sols un mur gris pel traspàs de vida a mort.
I unes llums velles
amb regust de resines i mareselves
per ungir tots aquells fronts oblidats.

XIRINACS, Olga Óssa Major

“La terra allà és roja”, potser es refereix a la sang que encara no s’ha esborrat. Roja en els dos sentits, de sang i de republicana. “A l’altra banda hi havia el cementiri: tan sols un mur gris pel traspàs de vida a mort”, dos versos carregats de sentiment, el mur simbolitza allò que separa de la mort, també de manera metonímica, simbòlica. “Per ungir tots aquells fronts oblidats”, es tracta d’una cosa espiritual, l’”ungir”, el que fa la seva pròpia poesia amb aquells morts, després de tot. “Llavors, jo no ho sabia” diu la veu poètica, que pintava “la sang dels cossos afusellats”: no era conscient que pintava mentalment allò del qual després en faria poesia.

dilluns, 30 de novembre del 2009

Eva

Ara, si vols, atura’t una estona,
dama dels llargs exilis.
Pensa que finalment ets al jardí de roses.
Deixa ja d’evocar la lluita de la serp
a la cerca de la nostra fosca nissaga.
I, en tot cas, banayat en la dolça desídia
dels naips orbs en escart,
abans que la pluja no esborre
tots els senyals
de la carn que una vegada fou jove,
abans que el foc no recreme el recer
de les teues natges,
i eleve la flama els fluids
que nodriren les roses ombriues
enmig de la humil gespa despullada,
on el mos del llavi i l’os del penediment
jauen en la desmemòria
i sobreviuen davall de la pell en muda
que adorm el teu llinatge,
l’eterna son dels noms secrets.

BESSÓ, Pere Només per a dones

La veu poètica es dirigeix a Eva en abstracte (i a una dona en concret alhora, segurament), “dama dels llargs exilis”: o sigui de l’exili respecte al paradís, que ho és per a tota l’eternitat en teoria. “finalment ets al jardí de roses”, la fa reflexionar, la fa creure que ja s’ha superat el pecat original. “Deixa ja d’evocar la lluita de la serp”, o sigui, no pensis en el mal de la “nostra fosca nissaga”, la humanitat fosca d’entrada. “banya’t en la dolça desídia”, o sigui, sigues mandrosa, no et preocupis tant de guanyar-te el pa amb la suor del front, “desídia/ dels naips orbs”, ja que la sort és cega. “abans que la pluja no esborre/ tots els senyals/ de la carn que una vegada fou jove” (la pluja que va de dalt a baix, és el que erosiona, metafòricament, la bellesa),“abans que el foc no recreme el recer/ de les teves natges”, el foc que ens torna cendra. “el mos del llavi i l’os del penediment” (la mossegada carnal i la costella d’Eva: com quan es tasta una llimona atractiva però que és amarga, incomestible, i aleshores et trobes amb l’os). Aquest penediment, del qual no se’n té memòria, de totes maneres perviu “davall de la pell en muda” (en la serp de nou, o gràcies al poema que transmuta la realitat en un poema). Les referències al son ho venen a ser dels poemes, també, perquè s’identifica el dormir i la poesia generalment. “l’eterna son dels noms secrets” faria referència a la incògnita del nom de “la protagonista d’un poema”, que deia Margarit, que queda en la bíblica “Eva”. És una exhortació a obrir les finestres a l’experiència, sense prejudicis, tot i que matisada.

diumenge, 29 de novembre del 2009

XXVI

El coltell al llavi: clavecí sagnant de les més altes notes.

BESSÓ, Pere Iteràncies, interferències i grafitis

El coltell fereix, el llavi parla. Les més altes notes surten del dolor, de les ferides, amb les quals els llavis parlen, el poeta escriu. “El clavecí sagnant”: allò amb què es fa música, art, és amb el que es compara el coltell al llavi, per l’escaiença. Dolor i creació unides, doncs. Hi ha la tesi contrària, que l’art prové del plaer, o com a mínim del goig. A vegades ho és tot alhora.

divendres, 27 de novembre del 2009

Ploure és un verb d’aigua fosa
que llisca món avall fins trobar-te.
No pot viure sense tu,
esclava humida de tocar-te.

I el sol, envejós de tants besos,
desfarà boires, núvols i tempestes,
per morir dolç a recer de la teva ombra,
satisfet del llarg viatge.

TIBAU, Jesús Ma. A la barana dels teus dits (19)

“Ploure”, i les gotes, sembla que són, per d’altres poemes que vindran, metàfora de la poesia, que de gota en gota cobreixen l’estimada. L’“aigua fosa” és una oxymoron: l’aigua no es pot fondre pas com la lava, és tot el contrari. Es tractaria d’una passió continguda en cada vers, la poesia és freda per fora i crema per dins, com un volcà. “No pot viure sense tu”, sense ella, “esclava humida de tocar-te” (física i virtualment).

El sol, el contrari de la pluja, té enveja de la poesia, i es torna com ella, gràcies a l’ombra, allò més espiritual que el poema projecta. L’ombra és com la poesia, és com la nit, on el sol acaba el “llarg viatge” del dia, de la vida. D’aquesta manera parla del sol en concret i en abstracte, el sol de tota una vida.

dijous, 26 de novembre del 2009

En mester de bruixa,
m’aclofo als fogons
i en coc amb paraules
milers de pocions.

En mester de bruixa,
m’acosto als infants
els explico contes
i els ensenyo cants.

A dins la marmita,
engrunes de sol
amb polsims de pena
i un raig d’il·lusió,

llàgrimes en gotes,
rialles i cançons,
bàlsam de tendresa :
faig poció d’amor.

Un cop destil·lada,
la guardo en flascó,
la deixo envellir-se
com el vi més bo.

Si algú me’n demana,
li’n dono de grat :
ja en faré de nova
quan s’haurà acabat.

I si no me’n volen,
no m’hi amoïno pas,
un cop envellida
és més eficaç.

En mester de bruixa,
en faré llavors
i aniré a escampar-les
pels camps i pel bosc.

PI i RUSIÑOL, Carla

La poesia com a bruixeria, perquè els versos són màgics sempre. Feta de les experiències vitals, tant les tristes com les barrejades de llum. Llàgrimes que es converteixen en gotes de poesia, rialles en remei contra allò prosaic, fent-ne poció d'amor: "si la música és l'aliment de l'amor,/ continueu tocant, doneu-me'n un excés", deia Shakespeare. Destil·lada, la veu poètica deixa la poesia "envellir-se/ com el vi més bo": és una idea relacionada amb la teoria al voltant de la creació poètica que tenia Gabriel Ferrater, de com l'amor perdut sura al cap dels anys, a vegades no es perd del tot, la poesia ajuda a recuperar-lo. També la bona poesia, com els bons amics, millora deixada reposar, amb els anys. "ja en faré de nova/ quan s'haurà acabat": la poesia, però, no s'acaba mai, sobretot en les interpretacions. Tampoc s'acaba en ella mateixa, sempre es pot dir alguna cosa nova.

dimecres, 25 de novembre del 2009

Si us perdeu en la nit
busqueu-vos un recer
no espereu a l'albada.

PUIGCARBÓ, F. Bloc Haikus

Davant la foscor gairebé total, convé de no aspirar a trobar l’alba, el blanc o negre, sinó buscar-te un recer temporal, fet de clarobscurs, que et permeti a la llarga de sortir a la llum del dia. El recer temporal pot ser un llibre, molts llibres, un dels millors refugis que tenim les persones, i tot el que l’envolta: el món del que es pot fer actualment per la web 2.0, per exemple.

dimarts, 24 de novembre del 2009

Som tots u:
pell cremada i ossos adormits
que adoren el sol aspergint-se d’aigua residual,
ben preparats per esdevenir vidre tou.
Terra.
Pols.
Aigua altra vegada.
Boira.
Ells ja calculaven una altra creació.

Acabàvem el passeig del matí
a l’altra platgeta dita dels capellans,
ben lluny, és clar, de la que us contava abans.
Allà es banyaven, xafarderies, amb banyadors ratllats
tots els clergues de les rodalies
i fins i tot algun seminarista gran,
i devien jugar també a pilota, havent desat el breviari
curosament embolicat per mor de la sorra.
Però jo, els capellans
sempre els havia vist més aviat esblanqueïts.
La via seguia recta amunt, lluent
cap a Barcelona, no aspiràvem pas a gaire més.
Oliveres i atzavares punxaven l’aire blanc i blau
que aromava apartaments i banyadors rossos
de noies brunes.
Els pins eren torts i miraven tots al nord.

XIRINACS, Olga, Óssa Major

“Som tots u”, “pell cremada i ossos adormits”, “per esdevenir vidre tou”: la nuesa ens unifica, i tornant-nos morenos sembla que ens fonem, essent més unificats encara (sense connotacions negatives). “Terra./ Pols./ Aigua altra vegada./ Boira.”: el cicle normal de la vida, que no és eterna, de la terra al cel i de nou a la terra. “Ells ja calculaven una altra creació”, només de la terra al cel, la pretesa a través d’Adam i Eva, la dels capellans, que són més aviat esblanqueïts, per puritans. “Oliveres i atzavares” són plantes del sud. “Els pins eren torts i miraven tots al nord”: s’han de cargolar molt per mirar cap al nord, simbòlicament, al fred. O bé és que és al nord que tendien els banyistes atrevits en la postguerra. Cap a Barcelona, “no aspiràvem pas a gaire més”. Poema que critica la mentalitat religiosa de l’època, la de la dictadura.

dilluns, 23 de novembre del 2009

Aquesta nit el somni

Aquesta nit és la nit és la nit més obscura
del teu cos,
perquè és la nit matèria dels teus somnis
llaurats en l’or de la infantesa,
un deix de llum, pols de carbó, una mà
de terra, i la font més severa
on es banyaven els dits innocents
de la regalimança.
Davall d’aquest somni
vingueren els homes com serpents
atretes pel vent del teu monyo,
les veus que esglaiaren els tarongers del pati,
les estacions successives de les flors
abandonades enmig de la palla,
els focs badats pels vins de les gerres,
els níguls errabunds per la humitat
de les fuites del blau turquí en trencar l’alba,
la fatiga de cada cosa anunciada
pels estels fugaços,
i el reflex d’aquelles dones
que construïren la casa
amb el fang escanyat de cada somni,
la sorra, les pedretes i el peix
de cada xarxa,
les mateixes dones que abans somiaren
per tu no podien abandonar el món
en què havien somiat la imatge teua,
i coneixien l’argument més dur de la nit,
de penes aombrada la carn:
per a elles la història de la nit
només pertanyia als coves del teu cos
curat per la morosa cicatriu de la prudència
amagada al foc dels homes.
Res per això no compensa que tornes
a la riba d’aquest somni sense empremta
si els llençols damunt les aigües
no combaten definitivament l’espill
de la teua son indeclinable,
i vencedora, en despertar, ens mostres
enorgullida, com totes elles,
el cap reluctant de l’amant
digne d’una reina.

BESSÓ, Pere Només per a dones

La nit acostuma a ser metàfora de l’inconscient, on s’encabeixen els somnis “llaurats en l’or de la infantesa”, en el dia, en l’edat d’or que acostuma a ser aquesta època de la vida. També té relació, la nit, amb el cos, amb els sentits, l’ànima s’identificaria amb el dia. El que queda de la infantesa és “un deix de llum”, com el de la lluna, “pols de carbó”, fusta carbonitzada de la passió oblidada, i “la font més severa”, orígen de tota saviesa, però “de regalimança”, plena de dolçor.

Més enllà del somni se li apropen els homes com serpents del paradís, referint-se a la dona protagonista del poema, atrets “pel vent del teu monyo”, atrets per l’ornament artístic que simbolitza el monyo. Tant els tarongers com les flors, el fruit de l’amor o l’enamorament mateix, la passió en definitiva, s’amaguen com una agulla en un paller, com “flors/ abandonades enmig de la palla”, que seria el que només es pot recuperar amb la memòria involuntària, amb la creativitat. Com l’aigua que s’evapora i fa un nígul, un núvol, amb les experiències de la vida. Les relacions frustrades, tot i que el somni escanya el fang de la realitat, i perquè la xarxa d’una relació encabeix tant el bo com el dolent, conformen les diferents dones que ella ha estat.

Res però, no compensa el tornar al somni “sense empremta”, immaterial, del dia, si els llençols, els núvols “no combaten definitivament l’espill/ de la teua son indeclinable” (que seria la lluna reflectint el sol, en la nit, en el son, que s’ha d’assumir necessàriament), i “en despertar” se’ns mostra el cap, encara que de mala gana, "reluctant", del sol.

diumenge, 22 de novembre del 2009

II
Al telar de les roses, tres germanes...

BESSÓ, Pere
Iteràncies, interferències i grafitis

El telar, en relació al teixit, es allà on es produeix la tela, el text del poema. Les roses, “tres germanes”, podria referir-se a una metafòrica santíssima trinitat: l’autor, l’obra i el lector.

divendres, 20 de novembre del 2009

S’amaga el sol del vespre
mentre el teu braç, al meu recer,
busca l’ample tacte dels anys.
El desig de carícies, que tant hem sadollat,
ens farà companyia encara,
tot i l’escalfor que s’allunya,
tot i la llum que escapa.

TIBAU, Jesús Ma. A la barana dels teus dits (18)

Hi ha una pervivència, una constància de l’amor en el capvespre de la vida. “L’ample tacte dels anys”: el temps també fa, també esculpeix una relació. Es tracta d’una sinestèsia, la de barrejar el sentit del temps amb el tacte. Temps que es pot tocar, alhora que les carícies perduren, el tacte continua en el temps. Tot i minvar l’escalfor i la llum de la vida, perviu “el desig de carícies”. Pla deia: “El pensament és sempre insatisfactori; l’acció satisfà més, encara que sovint no satisfaci completament. L’espai és trist, indiferent; el temps és trist o alegre. La raó està centrada en l’espai; la sensibilitat, en el temps”. La veu poètica fa un intent d’unir espai amb temps en aquest poema, doncs.

dijous, 19 de novembre del 2009

Del plany a la rialla,
de la mort a la vida,
de la glòria al no res,
només hi ha una mirada,
una paraula, un gest.
Per què he deixat així
el meu cor, el meu jo,
al capriciós destí
que tu vulguis donar-li?.
Hi jugues i no ho saps...
L’infant orb riu a pler,
de mi, a la meva esquena.

PI i RUSIÑOL, Carla

Som fràgils com “una espurna de mimosa al vent”, que deia Papasseit. Un poema, una paraula, et pot canviar l’estat d’ànim, sobretot si ets sensible, sobretot si ets com un nen. Tot el que puja baixa i tot el que baixa puja, moltes vegades de cop i volta. Els amics costen molt de fer i es perden en un instant. No s’hauria de deixar l’autoestima a les mans dels altres. L’altre no hauria de ser el sol per a hom, com a molt només un raig de llum (això no és meu, però s'escau aquí). Normalment aquest altre és completament inconscient del mal que et fa, rient com un “infant orb”, amb la innocència perversa dels nens, en un sentit diferent a l'anterior ús, la paraula nen, ja que tot té dues cares, com a mínim.

dimecres, 18 de novembre del 2009

Plou damunt la vila
tot s'esdevé tranquil,
repòs dels somnis.

Puigcarbó, F., Haikus

Els somnis, com l’aigua dels núvols, tendeixen cap amunt, en evaporar-se. De tant en tant s’ha de tocar una mica de peus a terra, per poder volar millor. La pluja, com la tristesa, és tan natural com el bon temps, que deia Pessoa.

dimarts, 17 de novembre del 2009

Quan vaig tornar als anys tendres,
la flor de Sant Joan deia el teu nom, feréstega,
a cops del groc prou aspre:
botons de tiges grises van descordar tot l’enyor
de tant temps adormit.
Els anys que hi havia al darrera
portaven vestits de xiscle de falcia,
feien olor de lluna, sal i espígol.
Tenien el color de la caseta en runes
crestallada de mareselva i vidalba,
i l’escalf de les dolces fogueres d’entranyats capvespres.
Tornaven a l’oïda el parrupeig de la tórtora que venia a la finestra,
el plàcid borbolleig del cafè a l’olleta de test
i les nostres veus que s’encalçaven
fins que els estels s’havien apagat.

Tots aquests febles ornaments amagaven la teva absència,
potser el teu oblit
-alacaiguda volva de rosa, neu, papallona, ploma-
i ara els descloc per recitar
amb veu blana
aquest llibre d’hores tan efímeres com l’alenar dels déus.

XIRINACS, Olga Óssa Major

La veu poètica explica com va tornar al passat, amb nom de Joan, en ple juny (“groc prou aspre” de les espigues del blat). “botons de tiges grises” ( joc de paraula amb la planta del botó i el botó d’una peça de roba que es descorda) la feren recordar, “descordar" (fer visible) "tot l’enyor” contingut: recordar és tornar al cor, etimològicament. Com fa la magdalena de Proust. “Els anys que hi havia al darrere” eren plens de poesia. Eren en runes, però molt líriques, amb l’encant de les herbes silvestres. Els records “amagaven la teva absència, potser el teu oblit”: aquí es posa molt líric, el poema, l’oblit seria com l’“alacaiguda volva de rosa, neu, papallona, ploma” són totes coses molt lleugeres, “tan efímeres com l’alenar dels déus”. Es tracta de l’eterna lluita contra el pas del temps, contra la transitorietat de la vida humana. Jo sóc de les persones que creuen que l’amor és etern, si més no en la memòria. N’hi ha que troben de mal gust de dir versos com “My love is that, that rivers cannot quench”. Però, com en tot, en l’amor també hi ha diferències.

dilluns, 16 de novembre del 2009

L’ombra definitiva

Ets dona fronterera,
contradictòria:
pell d’eben però corfa de taronja.
Recorda-ho:
al mateix llanguiment
resta l’essència de l’ombra,
semblant a la condemna
de mustigar-te a poc a poc.
No voldries fugir
de la còmoda foscúria a mitges,
però tampoc no se’t permet
de trencar definitivament l’alba.
Ets un excipient confús,
rètol de la llum clandestina,
l’entremig més diàfan.

BESSÓ, Pere Només per a dones

“Ets perillosa,/ no saps el que vols”, diu la cançó en anglès. Podria tractar-se d’una dona que no té pas clar si estima. L’ombra fugissera, alhora és definitiva, una contradicció, doncs. L’eben són fustes molt dures, la taronja de dins és flonja. L’ombra, l’ànima, l’esperit, la idea, resideix “al mateix llanguiment”, l’art s’adquireix amb l’edat en gran part, en “la condemna de mustigar-te a poc a poc” (ars longa, vita brevis). També l'amor creix amb el temps a vegades (d'altres mor amb el temps). No vol fugir, ella, només a mitges de la foscor, però tampoc vol arribar a l’alba, hi ha qui no vol sortir de la caverna per no ser enlluernat. És un “excipient confús”, un continent de no se sap què és, un “rètol de la llum clandestina”, o sigui que proclama als quatre vents una llum que ha de ser amagada, “l’entremig més diàfan” un clarobscur que alhora només és blanc o només és negre, que no sembla tenir dubtes. Tot el poema reflecteix una contradicció constant, en contradicció fins i tot amb la mateixa contradicció que és un entremig. Té una gran riquesa d’imatges, seria una metàfora estesa, no té pèrdua, com es pot veure.

diumenge, 15 de novembre del 2009

I
Al llindar de la set, hi ha una mar que ens
percaça.

BESSÓ, Pere
Iteràncies, interferències i grafitis


Quan traspasses el llindar de la teva set, en obrir la finestra o la porta del teu cor, es desencadena la pel·lícula, la "mar que ens percaça", que ens cerca amb insistència amb cada onada. És una mica com el naixement de l'alba, s'ha dit que el moment més fosc de tota la nit. Es pot referir tant a l'acte creatiu com a un outburst amorós, perquè si fa no fa és el mateix, a diferent escala.

Pel que fa al títol del llibre, "iteràncies" està dient que hi pot haver repeticions, "interferències" que hi trobarem contrastos, i "grafitis" que es tracta de brevíssims poemes, com les frases a la porta d'un lababo. La veritat és que és un prodigi de creativitat en molt poques paraules.

dissabte, 14 de novembre del 2009

1986

Com un cop de vent
que obre de bat a bat la finestra,
i omple d’aire nou la meva cambra,
i dóna llum als meus mobles.

Com una onada de cel
que m’inunda, m’arronsa i se m’emporta,
com una vareta màgica
que em transforma,
que em ressuscita cada cop que et veig.

Perquè t’estimo,
perquè m’estimo que m’estimis.

TIBAU, Jesús Ma. A la barana dels teus dits (13)

Senzill, curt i ras (tot i que la veritat rarament és simple, que deia Wilde): està enamorat. Amb una força equivalent a la d’un Petrarca, com es veurà en els versos escrits vint-i-dos anys més tard. L’eufòria de l’enamorament és total, allò que ha de ser recordat d’ara en endavant com l’origen de tot, com “l’arrel de tota saviesa” a la vida, que diu Evelyn Waugh.


2008

M’agrada dir-te,
pronunciar les cinc lletres
que intenten descriure el teu nom,
mentre ondula la roba que et toca,
mentre rellisca l’aigua que et mulla,
juganera, el riure del teu cos.

Però el llenguatge és tendre encara
i el caliu dels mots, abraçat, es fon
a les parpelles que em miren.

TIBAU, Jesús Ma. A la barana dels teus dits (17)

Li agrada de pronunciar el seu nom, el significant que té tant de significat per a ell. “cinc lletres/ que intenten descriure el seu nom”, que no surt en cap poema, només en la dedicatòria al principi del llibre: és habitual en els poetes. Tot i que ja fa vint-i-dos anys de l’anterior poema, “el llenguatge és tendre encara”: som inexperts en tot, sobretot en les relacions sentimentals. “el caliu dels mots, abraçat, es fon/ a les parpelles que em miren”: paraules i vista, esperit i cos, connectats. Vista que se n’aniria cap als poemes, per exemple, punt d’unió, d’amor entre els dos que s’estimen, que encara estan enamorats.

Aquest llibre té tres parts: una escrita el 1986, un sol poema, sobre l’enamorament, la flor. Després venen trenta-set poemes que descriuen l’amor, el fruit. Finalment nou poemes més, que són d’altres temes. Els poemes centrals i els finals sumats fan quaranta-cinc poemes, com l’edat del poeta, que podrien simbolitzar la plenitud d’aquests anys, bàsicament viscuts amb ella i per ella, la Maite.

divendres, 13 de novembre del 2009

32.

Ample paisatge
on més lent és el canvi.
Potser jo hi sobro.

FORMOSA, Feliu

La manca de canvi s’identifica amb Parmènides, si l’ample paisatge no canvia mai, es poden perdre millores; si la veu poètica no s’adapta a la vida, és que potser és més com Heràclit, en qui la realitat és com un riu, que mai no és el mateix. Potser hi sobra, en aquest paisatge, és com un aneguet lleig en aquest cas, s’ha de dedicar a ser cigne, a allò per al que serveix, la poesia, que, en contrast amb la prosa, té molt d’Heràclit. La prosa és allò compacte, es correspon amb l’anàlisi, per això existeix el kerning, l’espai de prosa; la poesia és allò puntual, sintetitzat, més aviat.

Perquè, al capdavall, les interpretacions són múltiples i mudables, per sort, com s’ha vist al llarg d’aquests 32 haikus, que he publicat sense el permís de l’autor. El repte era de comentar-los tots, de principi a final, i això és arriscat: n’hi ha de més bons i de menys, igual com passa amb les meves interpretacions. Gràcies a tots els que em seguiu habitualment!

dijous, 12 de novembre del 2009

31.

Travesso l’era.
Una oca estén les ales.
No ve la calma.

FORMOSA, Feliu

No ve la calma, perquè com l’oca, la veu poètica no vola pas en travessar el poema. En travessar l’era, metàforicament, on se separa el gra de la palla, la idea de la realització: no ha aconseguit el que volia, volar.

dimecres, 11 de novembre del 2009

30.

Solitud: somni.
Discussió: esperança.
Pausa: recança.

FORMOSA, Feliu

El somni s’identificaria amb el futur, és en la solitud que s’origina, per mitjà de “l’ajornament”, que diu Kafka, en el refús a casar-se, per exemple. La recança, la pausa, amb el passat, que no deixa viure tranquil, a vegades: “l’absolució aparent” (també d'El procés), el passat tot sol és insuficient. L’esperança o discussió, es correspon amb el present, la vida en funcionament, allò que cal viure. L’acció, doncs, en equilibri entre la solitud i la pausa, de nou un entrepà de versos.

dimarts, 10 de novembre del 2009

29.

Els sons de l’arpa
Van entrellaçant somnis
A mitja tarda.

FORMOSA, Feliu

Les notes entrellacen matí i tarda, passat i futur, en l’equilibri, la serenor de la mitja tarda. Ho fa sinestèsicament, barrejant els sons amb els somnis (l’art permet de somniar), de fet la mateixa música és abstracta com un somni.“Si la música és l’aliment de l’amor,/ continueu tocant, doneu-me’n un excés”, que deia el duc d’Orsino a Nit de reis, de Shakespeare.

dilluns, 9 de novembre del 2009

28.

Un so de flauta.
(Un parèntesi al centre.)
Un nou cometa.

FORMOSA, Feliu

Un entrepà fet de música i estrelles, amb un parèntesi, un descans per tocar de peus a terra. Entre la poesia i més poesia, la prosa, quina delícia. Després de la reflexió, l’acció, i viceversa. Temps i contrast, he llegit algun cop, per als humans, que no són pas cap déu, que ho sap tot d’entrada. Jo mateixa sempre remato els meus comentaris a l'últim moment, com ara.

diumenge, 8 de novembre del 2009

27.

Tarda serena.
Els altiplans confien
que res no minvi.

FORMOSA, Feliu

Tant de bo "sempre fos setembre" (de Jaume Subirana), i tinguéssim la maduresa de la vida, amb la seva serenor, però sense que hom sigui massa vell, sense "que res no minvi". Els altiplans confien que no hi hagi torrentades, ni sequera, en una personificació: es tracta de la veu poètica, la que ho desitja.

dissabte, 7 de novembre del 2009

26.

Em segueix l’home
del tamborí. M’oblido
d’allà on anava.

FORMOSA, Feliu

Deixa les cabòries, possiblement deixa d’escriure, per un tamborí que el segueix, que li crida més l’atenció, com passa a vegades a la vida (podria ser que fos una mica infidel fins i tot). Aquest haiku és en un sentit contrari a l’últim, el 25, i és relacionat amb el 16 sobretot. No es pot matar tot el que és gras.

divendres, 6 de novembre del 2009

25.

El bosc t’enganya
amb un soroll continu.
Passen els dies.

FORMOSA, Feliu

Hi ha una aparent vida en el bosc, que no permet la veu poètica de trobar la poesia que cerca, només comptant amb allò immediat, amb l’empatia. Passen els dies vanament, sense més sentit. La veu poètica considera més real l’art que la vida, en definitiva, allò que hi ha més enllà del bosc, dels arbres que no deixen apreciar el vent, la poesia, com caldria.

dijous, 5 de novembre del 2009

24.

Escull els còdols
entre l’aigua que corre
i et sabràs lliure.

FORMOSA, Feliu

L’espontaneïtat és primordial per sentir-se lliure, deixar-se anar controladament, d’acord amb la natura. Els còdols són erosionats de manera natural per l’aigua, a més. La vida és en moviment, i cal alçar-se, saltar contínuament per aferrar els cables de la sort, cal provar d’atrapar els còdols en l’aigua en passar, sense cesar mai, sense baixar de la bicicleta, continuar en marxa.

dimecres, 4 de novembre del 2009

23.

Torna a ser hora
de pintar amb groc de cadmi
parets de cingles.

FORMOSA, Feliu

Entre la profunditat del cadmi en els jaciments, i la passió dels cingles, precipicis romàntics. Torna a ser hora de trobar les dues coses juntes. Dos en un, o un en dos, “només connecta”, que diu Forster. La terra i el cel, la nit i el dia, la realitat i el somni, la naturalesa i allò artificial, l’empatia i l'abstracció, la resposta animal i l’afecte, tot entremesclat amb l’amor, la creativitat.

dimarts, 3 de novembre del 2009

22.

Els vells dilemes.
Dialèctica viva
d’ocells i arbres.

FORMOSA, Feliu

Dialèctica vella, però viva, entre dos elements: els ocells, el poder volar, la poesia, per un cantó. Els arbres, l’arrelar-se a un lloc, el tocar de peus a terra, la prosa, per l’altre. Dilemes de la humanitat, sembla, que s’han de resoldre alhora, si es vol ser mínimament feliç. La sintaxi, la fonologia per un cantó, i la literatura més elevada, alhora, per exemple, per a un filòleg. Idea que extrec del llibre Camí d’amor de Francesc Mompó.

dilluns, 2 de novembre del 2009

21.

La lluna queia
Damunt els sots feréstecs.
Algú vetllava.

FORMOSA, Feliu

Els sots feréstecs són símbol de salvatgia. “Algú vetllava”, de ser despert, de racionalitat. La lluna els il.lumina tots dos, perquè la poesia és feta durant la nit, metafòricament, misteriosament, en oposició a la claredat del dia. Vetllant o no, essent més racional o més surrealista, tota té el mateix origen, el mateix nucli.

diumenge, 1 de novembre del 2009

20.

Humida calma.
Una cantata amara
la boira baixa.

FORMOSA, Feliu

La boira baixa: com en un quadre de Turner, en no veure-hi clar hi ha lucidesa, art, per paradoxal que sembli. La cantata (com en l'anterior poema) l’amara, la boira, perquè sap què porta dins, quins fruits pot arribar a donar l’aparent mancança, com el cep pelat que tard o d’hora farà fruit. El talent no sol néixer de l’abundància, l’autenticitat és austera, tot i que per ser artista s’ha de disposar d’un cert coixí, o tenir una feina que no ocupi tot el dia.

dissabte, 31 d’octubre del 2009

19.

Grisor quieta.
Una cantata encercla
les xemeneies.

FORMOSA, Feliu

“Grisor quieta”: absència de foc, de fum. La música envolta les xemeneies, com el poema encercla la poesia que conté dins seu, el fum de la qual en sortir-ne és el senyal que en percebrà en primer lloc el lector o intèrpret, encara sense entendre’l completament. I és que sense entrar a fons en un poema, es pot disfrutar llegint-lo, moltes vegades no hi ha necessitat d'interpretar-lo fil per randa.

divendres, 30 d’octubre del 2009

18.

Els blocs de pedra.
Les veus. La gent que estimo.
Els tubs de l’orgue.

FORMOSA, Feliu

Com un entrepà, el haiku, dos elements relacionats amb l’abstracció: la pedra, perquè no té gens d’orgànica, i l’orgue, la música, per definició l’art més abstracte. Entre els dos hi trobem “La gent que estimo”, que s’identificaria amb l’empatia, amb l'adhesió a la vida. Resum del que és una vida: passar de l’abstracció de l’infant, a l’empatia de la persona madura, per tornar a l’abstracció del vell, que viu del record, a través de la música, per exemple.

dijous, 29 d’octubre del 2009

17.

Sonen les notes
que un dolor m'alleujaven.
Ara me'l tornen.

FORMOSA, Feliu

"No hi ha res que faci tant de mal com el record dels temps feliços estant en la infelicitat". És per això que la música que alleujava la veu poètica, ara li torna el dolor del record. De totes maneres, als escriptors els hi agrada, malgrat tot, de tornar al passat, el que en queda. Es tracta d'un comportament molt ambivalent, com ho ve a ser tota la vida: la mateixa felicitat i dolor d'estimar.

dimecres, 28 d’octubre del 2009

16.

Davant la intensa
Llum del balcó, tu passes.
Deixo d’escriure.

FORMOSA, Feliu

Davant la realitat exterior, al balcó, de la vida, el poeta deixa d’escriure, de reflexionar, d’obsessionar-se. Deixa les cabòries i toca de peus a terra, obre les finestres, per un moment, i surt de la torre de vori de la qual n’estava tan orgullós. Potser ha vist “la poesia en moviment”, que diu la cançó...

dimarts, 27 d’octubre del 2009

15.

Migdia: lluita
de ciment i pineda.
Gronxador. Brisa.

FORMOSA, Feliu

Migdia seria el punt mig, com la mateixa paraula indica. Sintetitzat per la “lluita/ de ciment i pineda”, entre l’artifici i la natura, per exemple. El gronxador, allò artificial, que seria el poema, és gronxat per la brisa, la natura, la Poesia. La”lluita” entre els dos elements és semblant a la del dia i la nit, el sol i la lluna, l’art i la crítica. Poques vegades es concilien: tothom sol tenir el prejudici de considerar que la interpretació no és important, no és creació, per exemple. Un nen d’onze anys em diu que no li agrada la nit perquè és com la mort. En canvi Baudelaire posava per davant la lluna respecte el sol, en el que envolta la lluna se sol trobar la poesia, no pas en el positivisme del dia.

dilluns, 26 d’octubre del 2009

14.

Per ara, em quedo
Una miqueta enrere
Sense obrir boca.

FORMOSA, Feliu

Davant la realitat que no acaba de comprendre, es queda lleugerament encongit, “sense obrir boca”, o sigui, sense posar-se a escriure. A vegades, moltes vegades, l’única conclusió és que no podem arribar a cap conclusió.
13.

¿Haig de comprendre
el qui truca a la porta
del lloc que deixo?

FORMOSA, Feliu

L’home es troba entre el desig de transcendència i la consciència de finitud. Si s’abandona una de les dues opcions, és difícil que es pugui comprendre el qui s’aconforma amb la possibilitat abandonada. "Per a poder ésser imparcial cal ésser apassionat" deia Lluís Montanyà.

dissabte, 24 d’octubre del 2009

12.

Tensa esperança
de no transformar encara
l’esforç en versos.

FORMOSA, Feliu

Que la vida continuï, que no es transformi encara en versos (en la tensió hi sol haver la creació, en el reprimir-se de posar el primer que ens passa pel cap, també). O bé: cal no donar per feta l’obra, quan encara és viu el sentiment,“l’esforç”, dins la vida (relacionat amb el haiku número 14, 16 i 26). Quan el fruit poètic sigui madur, ja caurà per si sol, la filologia és una disciplina que exigeix lentitud en aquest món de presses.

divendres, 23 d’octubre del 2009

11.

Els sons i l’eco
s’encalcen dins l’obaga.
Destrals. Aloses.

FORMOSA, Feliu

El poema: “els sons”, “l’eco”: la interpretació. Una encalça l’altra, s’entremesclen. Tan creativa ve a ser l’una com l’altra, "dins l'obaga", cercant la llum per igual. Destrals: allò més baix, que vol contribuir a fer entrar la claror al bosc, tallant els arbres. Aloses: allò més alt, que sobrepassa aquests arbres. Tot forma part de la producció poètica.

dijous, 22 d’octubre del 2009

10.

Múltiples llances
del pi, falsa defensa
contra la posta.

FORMOSA, Feliu

Els pins pugen, la posta baixa: les punxes dels pins no poden, com llances, acabar amb la bellesa, propera a la terra, de la posta, encara que la tapin. La bellesa que ens envolta en aquest món no la podem destruir amb el nostre odi, la nostra maldat.
9.

Perquè els destriï,
els arbres en renglera
no creixen rectes.

FORMOSA, Feliu

La uniformitat no permet de distingir, talment com el comunisme i el nudisme acaben amb les diferències de les persones. Els arbres, com els alumnes d’una classe, no poden ser simètrics, per ser destriats. Tot i que la inspiració és filla del treball quotidià, que deia Baudelaire, la monotonia no genera art, ni originalitat. La natura és imperfecta, desigual, expressament, les diferències poden portar alegria, al capdavall.

dimecres, 21 d’octubre del 2009

8.

Dic la mudança
i no sé si canvien
els mots que guardo.

FORMOSA, Feliu

Per un cantó, la llengua és viva, canvia, i a més les paraules poden tenir més d’un significat, per sinonímia i homonímia, per molt que fixem els mots en el poema. Per l’altre, el lector també fa les seves interpretacions personals. Tot és estantís, mudable, tant la idea com la realització, poques vegades s’aconsegueix l’objectivitat completa. Però en això mateix resideix la creativitat, al capdavall. També hi ha un quiasme, en la construcció d’aquest haikú.

dilluns, 19 d’octubre del 2009

7.

Una mirada
Damunt el jonc, que es vincla.
Tu, que em coneixes.

FORMOSA, Feliu

La vida, diuen, és un “toma/ daca”. Quan un estira l’altre arronsa. El jonc es vincla, perquè ja coneix l’altre, i davant la seva mirada s’anticipa als seus desitjos, perquè se l’estima. També la seva obra poètica es vincla davant el seu esperit creatiu, se li dóna amb facilitat, adquirida amb un gran esforç.

diumenge, 18 d’octubre del 2009

6.

L’ocell s’enlaira.
L’ésser i el desplaçar-se
no es contradiuen.

FORMOSA, Feliu

L’ésser simbolitzaria Parmènides. El desplaçar-se, Heràclit, i el riu que mai és el mateix. Totes dues coses alhora, en un ocell que s’enlaira, que no es contradiuen, es complementen, les dues són veritat. L'ambivalència forma part de les nostres vides.
5.

Rajolins d’aigua
i ferros que recorden
perquè el mar parla.

FORMOSA, Feliu

Allò tan petit, “rajolins d’aigua”, i els ferros del progrés, es contraposen amb la profunditat inabastable del mar, que en la superfície no es mostra pas. Per això el mar parla, per això també parla la poesia, i molt, sota la forma d’uns versos curts.

divendres, 16 d’octubre del 2009

4.

T’escric en somnis
i hauré d’esperar insomne
una resposta.

FORMOSA, Feliu

Joc de paraules molt enginyós. Tot en relació al son, motiu molt adequat. Els somnis serien la poesia, perquè la poesia es fa quan es dorm, metafòricament, pel que té de poc racional el son. L’insomni és produït pel desig de l’altre, per altra banda.

dijous, 15 d’octubre del 2009

3.

Alcen adreços
les siluetes joves
en parets blanques.

FORMOSA, Feliu

S’alcen els ornaments, de siluetes joves i per tant belles, sobre la màxima senzillesa de les parets blanques, símbol de la idea clàssica que s’envolta d’allò més extremat. La màxima elegància, diuen, és un sol toc de sofisticació. De fet, podria tractar-se de les ombres, en una metonímia, de les siluetes contra la paret. Les ànimes fugisseres projectades sobre allò etern, la poesia, per exemple.

dimecres, 14 d’octubre del 2009

2.

La pregonesa
d’uns ulls em desconcerta.
Tanco la porta.

FORMOSA, Feliu

La por davant la profunditat, d’allò abstracte o primitiu, pertorba, si ens volem mantenir en l’empatia, en la superficialitat, la lleugeresa, a vegades passa. Llavors tanquem la porta.

dimarts, 13 d’octubre del 2009

Haikus dels marges
1.

El milagro de un haikú que lo fijaría
todo en tres líneas y paf.
JULIO CORTÁZAR

Darrere el vidre
la terra on em caldria
plantar paraules.

FORMOSA, Feliu

El vidre on xoca l’autor seria el de la poesia, pràcticament invisible, però que hi és. La poesia en passar a un poema pot arribar a ser opaca, per altra banda: la transitivitat d’un poema, allò que distancia l’art de la realitat, bàsicament el que fa una metàfora, qualsevol imatge. Les paraules es plantarien per fer fruit, per generar interpretacions.
Instant de glòria

Per un instant de glòria
hi ha una vida pel fracàs
no llenço cap més cabòria
i tancant el cartipàs
la deixo rodar transitòria.

El moment de gran eufòria
esdevé tan prompte escàs
de tan plena i tan notòria
en acabar, al seu ocàs,
resta com alegria irrisòria.

Desprès d’aquesta història,
qui aixeca del cabàs
emoció jaculatòria?
Resto tal un bordegàs
dins realitat supletòria.

UBACH, Joan (dins del bloc Espock)

Per un instant d’alba, hi ha abans tota una nit. Un poema pot ser el resultat de tota una vida, com un llamp. Les cabòries fan poesia, encara que siguin transitòries. La poesia és feta d'instants immutables. Però fins i tot davant d’una gran il·lusió, després d’una gran foguerada, només sol haver-hi cendra, “alegria irrisòria”. La veu poètica resta borda, inadaptada. Fora de la vida, que és allò no real per a qui fa el poema, en definitiva.

dilluns, 12 d’octubre del 2009

Impuntualitat

Per esdevenir puntual
no fa falta cap rellotge
ni altre mena de col·lotge
per justificar un ritual.

És un afer prou gestual
irrespectuós i ferotge
a qui, com a paradoxa,
tens en espera habitual.

Diu bastant de la persona
si reincideix constantment
o ho fa a causa motivada.

Tothom te una mala estona
però en reiterat moment
l'amistat és bufetada.

UBACH, Joan (dins el bloc Espock)

El fet de no fer trampa, de no dir mentides, de no flirtejar o bé de no arribar tard, és sinònim de ser una persona íntegra. Si un sempre espera i, en contrast, l’altre arriba tard sempre, és que alguna cosa falla. Però normalment només te’n pots deslliurar en la poesia, d’aquestes coses, de la vida en general. Tothom pot ser impuntual una vegada, però ser-ho sempre indica menyspreu per l’altre. El que havia de ser goig i plaer, es converteix en un suplici, com passa tantes vegades.

diumenge, 11 d’octubre del 2009

Pensava que m'estimaves

Pensava, ens estimàvem
jugant al joc de l’engany,
deies molt t’importava
jo, “ets d’allò més gran”
fèiem veure el sentiment
bé com rondalla bé cant.

Ara desprès d’aquells mesos
quan les mentires se’n van
veig ambdós coneixíem
de l’amor el seu parany,
preveiem d’aquells deliris
poc de cor i molta sang.

No se d’on sorgir l’entesa
d’un plural o singular.
A bon moment de lucidesa
no ha costat oblidar.

UBACH, Joan (Espock)

El món de la “delusió”, de la il.lusió o de l'engany, en relació a l’amor. El poema descriu l’amor fet d’aparences, no de “desig i voluntat”, que deia Salvador Oliva en relació a Nit de reis de Shakespeare. “Fèiem veure el sentiment” amb els contes de fades o cançons, aliment del desig. “Poc de cor i molta sang”, el que és evident, moltes relacions físiques i poc amor. No sap com s’ho feien per ser parella, ni com li ha costat ben poc d’oblidar. Aquest “pensava que m’estimaves” és ben ingenu. Com ingenus, innocents, són els que s’ho creuen tot. De totes maneres sempre és millor ser així, no saber adonar-se de la realitat, com un Don Quixot. Diu molt de la persona.

dissabte, 10 d’octubre del 2009

Presentació

Qui sap que sóc i no què semblo,
entre les vestidures
del que vull aparentar.

Qui sap a quin mot contesto
i amb d’altre resto
convenientment determinat.

Per quins set sants em titllen
d’intitllable; i pel casual
allò a comparar-me o rebutjar.

Qui sàpiga què em revolta,
m’explicarà perquè em calma
la senzillesa d’una complexitat.

Tanmateix immers en el contradictori,
continuaré prou bèstia
i profundament humà.

UBACH, Joan (dins el bloc Espock)

El que val la veu poètica com a poeta només ho pot dir el lector-intèrpret, en últim terme. Les “vestidures”, o sigui els versos, vol que siguin bells. Qui sap a què fa referència la seva poesia: què diu, i què amaga, o què mostra al mateix temps que amaga. El “titllen/ d’intitllatble”: com si no existís, com si només tingués valor en comparació amb un altre, o sense valor d’entrada. “Qui sàpiga què em revolta” (sospito que la vida), s’explicarà perquè el “calma/ la senzillesa d’una complexitat”: o sigui la poesia. Continuarà “prou bèstia/ i profundament humà” (l’humà ja inclou “bèstia”). No es tracta doncs, d’un poeta intel.lectualitzat, fred, excessivament elevat. D’aquesta manera es presenta.

divendres, 9 d’octubre del 2009

De pecats

He tingut temps a la vida
de conèixer molta gent
alguna m'ha estat feta a mida
d'altre, ni la tinc present
engreixant allà on s'oblida.

Però de sobte em ve al cap
una paraula, un somriure
una cançó ha reparat
el record que ja vaig viure
a propòsit d'amistat.

Llavors, em poso en el cos
(continent de tal jornada)
desenterro aquell vell os
després d'una rossegada
cobert de destemps, sigilós,
me'l guardo per altre vegada.

Retorno a l’avui només
per seguir part d'aquest ban
els llocs, són fets del mai més
i els amics se'n van anant.
Lliures de mi, no han comés
el pecat de fer-se gran.

UBACH, Joan (del bloc Espock)

És bo de “conèixer molta gent”, però hi ha persones que no t’arriben mai al cor. Com passa amb la magdalena de Proust, “una paraula, un somriure, una cançó” retornen de sobte el passat, la memòria involuntària. El cos recorda allò que ja només és un vell os, el que queda de la relació, allò més abstracte, que queda fixat “definitivament” en el poema, i en el seu cor. Fa aquest “ban” als quatre vents, ja que “els llocs” que recorda són fets del “mai més”: qui no pensa en aquestes paraules de Poe en perdre algú? La veu poètica és de les que no deixen mai ningú, en tot cas se’n van els altres. Tot i que no s’han fet pas grans (perquè els ha pogut recordar i idealitzar), sobretot per dintre, allò que seria el veritable pecat.

dijous, 8 d’octubre del 2009

Plotí va dir

Plotí va dir que la natura calla,
i el vell roure em somriu,
tot ell mots i murmuris. La rialla
del pigot sento, clara, vora el riu.

Lliscant dels arbres, parla la neu pura,
paraules blaves diu l’estany, quiet.
La natura ens murmura,
però només a mitges, el secret.

MANENT, Marià El cant amagadís, 1986

La Natura (en majúscula) podria en el fons no ser res més que una metàfora de la Poesia, que segons Plotí, calla. Però la veu poètica ha detectat mots i murmuris en ella. “La Natura” ens murmura/ però només a mitges, el secret”. Una poesia és bona tant pel que mostra com pel que amaga, tant pel que s’hi posa com pel que s’hi treu. L’important és que hi hagi un cert misteri, que no es doni tot mastegat. Cal no rendir-se a la primera lectura (a vegades n’hi ha prou, però). Després, si es mostra gaire difícil d’entendre, el lector ja passarà a una altra pàgina, perquè potser aquest poema no va dirigit a ell.

dimecres, 7 d’octubre del 2009

La neu que es fon

La neu que es fon és una blanca
geografia: illetes, continents;
i una zoologia: hi ha daines, arments,
foques al mar i un ibis a la tanca.

Talment el son, fosa la llisa
unitat vigilant, conjura un món
de solatge, més viu i més pregon,
que la tenebra irisa.

MANENT, Marià La ciutat del temps, 1961

Aquest poema em recorda una cançó, de petita, on es diu: “vosaltres” -les campanes- “sou la veu de ma infantesa, neu que es fon”. El que es fon en aquest cas és la “unitat vigilant”, o sigui la consciència diürna, ja que el son “conjura un món/ de solatge”: el pòsit que deixa un líquid, metàfora del que resta en l’inconscient. Allò “que la tenebra irisa”: allò menys racional, fa sorgir els colors de l’arc de Sant Martí en els poemes. Aquest món és, doncs, “més viu i més pregon”, perquè per a un poeta sempre és així de real, un poema. Les "illetes, continents;/ i una zoologia" es poden referir a una altra vida, aïllada, en el cervell, en l'obra.

dimarts, 6 d’octubre del 2009

Appassionata

Darrera el teu somriure delicat s’endevina
la teva ànima ardent,
com a l’abril, una tarda de vent,
brilla la posta d’or enllà d’una glicina.

MANENT, Marià L’Ombra i altres poemes, 1931

El somriure delicat seria com la superfície d’un volcà, que no en mostra l’interior ardent, només s’endevina. És un “ardent” semblant al d’una posta de sol, o sigui, molt contingut, al capdavall. La poesia també sol amagar i mostrar alhora una cosa molt profunda en pocs mots, en un vers. Per cert, es pot ser apassionada en més d’un sentit, penso, la “tarda de vent” del mes d’abril en seria una imatge, d'una certa passió.

dilluns, 5 d’octubre del 2009

Les acàcies salvatges

Les acàcies salvatges s’estan vora el camí,
esveltes, amb la vesta molt tènue i florida.
El capvespre de maig exhala un aire fi
i la flor queia, lenta, amb l’aroma esvaïda.

Tal, les dolces amigues, en la pàl.lida llum
d’algun record llunyà, esveltes i lleugeres:
el vent imperceptible fa un vol de cabelleres
i cada ombra diàfana deixa un poc de perfum.

MANENT, Marià La collita en la boira 1920

Les acàcies, equivalents de “les dolces amigues”, vora el camí de la vida, amb el capvespre perden flor i aroma. Però “el vent imperceptible” de la poesia, de cada ombra de noia “diàfana”, recolleix “un poc de perfum”. El que queda de cada dolça amiga, allò que semblava perdut per sempre, el poema ho ha recollit, a través d’ell els seus amors perduren, fins i tot els que no han pogut ser. Són salvatges, les acàcies, perquè no han estat domesticades, doncs.

diumenge, 4 d’octubre del 2009

Moment

Entre el diàleg dels pins i la mar
el teu silenci acompanya el paisatge.
Si aquesta trena que et vola a l’atzar
té la color més gentil de la platja,

El gessamí que ara portes al pit
posa un perfum en la tarda daurada,
i es fa sensible en aquella alenada
la lleu aroma del teu esperit.

MANENT, Marià La collita en la boira, 1920

Poema-sinestèsia: tot desemboca en associar el perfum del “gessamí que ara portes al pit” amb “la lleu aroma del teu esperit” (de la noia). Com si el perfum de la flor anés associat a la seva ànima. És un “moment”: el que dura l’alenada, l’instant fugisser on se li manifesta de manera clara el seu esperit, com un llamp. El poema, llamp al seu torn, recolleix aquesta idea, en un altre moment. I “la trena (...) té la color més gentil de la platja” és una altra sinestèsia, barreja els sentits, el color, i una idea com “gentil”. Tantes sinestèsies per fer referència segurament, al capdavall, a la metàfora del “diàleg dels pins i la mar” que és preciosa, parlaria del contrast entre la terra i la mar, com entre la vida i l’art, entre el gessamí i “la lleu aroma del teu esperit”.

dissabte, 3 d’octubre del 2009

Lluna de gener

A fora fa una nit d’argent molt clara,
i jo arraulit vora del foc mesquí!
La lluna està vetllant com una mare
el llogaret, l’alzina, l’estany que s’adormí.

Prou sento com un gran desig amara
el meu cor, i em voldria deixondir
i caminar sota la lluna clara,
pels senderons on brilla, gebrat, el romaní.

Però m’estic vora el meu foc mesquí.

MANENT, Marià La branca, 1918

Una d’aquelles frases que s’escau més vegades a una obra d’art és aquella que diu “l’home se sol trobar entre el seu anhel de transcendència i la seva consciència de finitud”, que he llegit algun cop. Marià Manent, catòlic, molt intel.ligent, i de “peus” mètrics “forçats” (segons Pla el 31 de gener del 1919 a El quadern gris), es troba entre el crit agosarat de la lluna de gener, que denota fredor extrema -“Fa fred pels estels”, que canta Llach- i el foc dins de casa, l’escalfor de la seguretat. En el conte “Els morts” de James Joyce, dins Dublinesos, també es contrasta l’escalfor buida de la casa i la fredor plena de romanticisme de l’exterior. “Però m’estic vora el meu joc mesquí”, diu Manent, no es veu amb cor d’arriscar-se. En el conte de Joyce, un personatge “mor per amor”, simplement perquè s’exposa al fred, estant malalt, lluitant per la seva estimada.

dijous, 1 d’octubre del 2009

L'estiuet de Sant Martí

Till by broad spreading it disperse to nought.
William Shakespeare

S’acabaren els dies de l’alció,
els dies de glòria són cercles a l’aigua
després de la pedrada.
Mai no cessen d’allargassar-s’hi
per a la nostra pena.
El codol pla rellisca dues, tres vegades,
damunt de la superficie,
abans de fondre’s definitivament al fons llotós de la memòria.
Lady Madonna, però, segueix nua a la neu dels cinc sentits.
Inútil.
Com una cançó de taverna mal sonada,
els seus ulls en minva,
els seus capcirons segellats
picotegen com ocellets de passa els raïms
d’aquesta estació serena, limitada.
De penes esbossa un mig somriure,
pren una altra mena de sosté avorridíssim,
la darrera fulla abandonada a l’arbre
per a drecera del temps empedreït de les lamentacions,
que aviat serà només carcassa entre dues llums.

BESSÓ, Pere

La cita de Shakespeare: “fins que de tant estendre’s amplament es dispersa en el no res”, dins Enric VI.

“S’acabaren els dies de l’alció," (un ocell), “els dies de glòria són cercles a l’aigua/ després de la pedrada”. Això fa referència a la cita de Shakespeare. La glòria, sempre temporal, s’extén com els cercles a l’aigua, fins desaparèixer, com un estiuet de Sant Martí pretén d’allargar la calor. “Mai no cessen d’allargassar-s’hi/ per a la nostra pena” (la glòria es converteix en sofriment en recordar, fa mal). Però finalment el còdol es fon “al fons llotós” de la memòria. És una tesi poètica que no tothom subscriu, però sí que és la de Ferrater.

“Lady Madonna”: la dona que agrada a la veu poètica, segueix essent desitjable, amb els cinc sentits, però ara en la neu. Com una cançó de taverna mal tocada, esbravada, pica amb els capcirons segellats, de deixar emprenta, en aquesta “estació serena, limitada”, la tardor.

“Pren una altra mena de sosté avorridíssim”, allò que la sosté a la vida no val la pena, “la darrera fulla abandonada a l’arbre”, el que resta de l’amor o la vida, a la tardor, “per la drecera del temps empedreït de les lamentacions” (lamentacions que es troben en la poesia), que aviat serà només carcassa entre dues llums” (allò buit, fosc, entre la posta i l’alba). Poema realista-pessimista, que parla de la caducitat de les relacions, amb la seva part de raó innegable, però que hi ha també qui el contradeix, per sort, segurament ell mateix en un altre poema.
Vacuitat

La buidesa del concepte ens estreny:
horror vaccui.
El desamor,
de lluny
i jutjat amb certa perspectiva,
també és.
Com un forat
o un clot.

Un principi elemental de la termodinàmica
Dels cossos.

Ni tan sols ens permet combatre
l’abús de sentit:
Crepuscle inacabat de llums de jade,
horitzó negat a l’ombra,
hivernacle per a la rosa de neu,
fals amfitrió del castell de naips,
vaixell embriac que convoca
l’aspre renill de l’haca.

És veritat ex nihilo,
només de pensament:
així com feren els primers
desenlluernats
amb els petits deús,
podem emprar-la.

BESSÓ, Pere

L’ horror vaccui: allò que fa que cerquem encara quan ja hem trobat, allò que fa que no vulguem diferir de l’espècie. Però el dominar l'horror vaccui en l’art és tan important com en la vida. De fet és el secret de la vida, saber esperar i esperar-ho tot. L’“abús de sentit”: el de l’amor abans de morir, que es nega a morir, “crepuscle”, “horitzó negat a l’ombra”: l’entorn acaba amb l’esperit d’aquest amor, que persisteix tot i això. Però també abusaria de sentit l’“hivernacle per a la rosa de neu” (allò que rescata l’amor de l’oblit, com una rosa en la neu, dues coses antitètiques). “fals amfitrió del castell de naips” (fràgil, inexistent de cop, és aquest amor) d’aquí l’abús de sentit d’aquest amor, que és com un delicat castell de naips, però que la poesia prova de perllongar.

“Veritat ex nihilo”, a partir de res, “només de pensament”: “El desamor,/ de lluny/ i jutjat amb certa perspectiva,/ també és”: s’ha de tenir fe per creure-hi, en què un antic amor també és. És aquí on resideix en gran part l’oposició entre l’art i la vida, per allò
d’ars longa, vita brevis, continuant amb les expressions llatines. L’obra poètica va per un cantó, la vida, per tot un altre. El concepte de vacuitat és ambigu: pot tractar-se del menyspreu de la vacuitat general de la vida, tant com l’exaltació de la manca de por per l’espai buit, l’anomenat horror vaccui.

dimecres, 30 de setembre del 2009

Foc

D.H.Lawrence només atinava a mitges:

El foc no pot il·luminar el foc.
Allò que s’ il·lumina pel foc no és foc.
El foc cala la túnica de la primera donzella dessagnada,
el foc il·lumina el cresol de l’alquimista reflectit en la copel·la,
la pudor de les aigües en les nits de marjal.
Tots els focs, un únic foc, element de natura,
passió de la fusta,
pell acaronada predient allò lògic,
un ballo in maschero.
El foc lluent i net,
com si s’oposàs a la foscor i a la brutícia.
Però sovint oblidem que la guspira
naix de la foscor,
com l’arc del cel de la pluja,
i acarem de bades el foc a la mort,
la sang gelada en pacte amb la màquina de Satan.
El foc, l’esperit de la creació, en diem,
però sabem que és també segell solitari.
Foc lliure, maternal i, si de cas, caut:
no esperona el creixement de cap vida,
ni suporta l’amàs de troncs oblidat
sa l’arrossegament de les aigües.
Només el neguitós de la foguera engrandeix
en l’encontre,
a l’aguait del dolç cauteri:
accepta el foc,
accepta de bon grat gran sacrifici,
el rònec honor de la cendra.

BESSÓ, Pere

“D.H.Lawrence només atinava a mitges:/El foc no pot il·luminar el foc/ Allò que s’il·lumina pel foc no és foc.”. No conec aquesta referència, però sí que em sembla que sé quina és la tesi de la veu poètica, en relació a John Donne. El qual deia que una relació amorosa no hauria de ser com el sol que il.lumina la lluna, sinó una relació d’igual a igual: jo sóc el sol i la lluna alhora i tu viceversa amb mi. Però tal i com diu la veu poètica, el foc no pot il.luminar el foc, allò que ja crema. Per estar molt enamorat, l’altre no ho ha d’estar gaire, en definitiva. Una idea molt agosarada.

Podria ser que no existís l’amor d’igual a igual, perquè o estimes o ets estimat, o hi ha contrast, un fosc i l’altre clar, o no hi ha res? En tot cas quan passaria això, estimar i ser estimat, seria un gran amor.

Relacionat amb això: “Però sovint oblidem que la guspira/ naix de la foscor”, de la mateixa manera que l’alba neix de la foscor de la nit, la foscor és necessària perquè ressalti la llum. “El foc lluent i net,/ com si s’oposàs a la foscor i a la brutícia” un element sembla que necessita l’altre, a la vida.

“pell acaronada predient allò lògic,/ un ballo in maschero”: allò lògic, allò que es mostra; les masqueres, allò que s’amaga. La llum del foc, del sol, en definitiva, i la foscor.

“Només el neguitós de la foguera (només el qui vol ser il.luminat pel foc, qui vol entendre un poema, per exemple) “engrandeix en l’encontre”/ “a l’aguait del dolç cauteri” (foc utilitzat per cremar teixits orgànics): pot connotar el sexe, aquest foc.

“Accepta el foc/ accepta de bon grat gran sacrifici/ el rònec honor de la cendra”: accepta el foc i el que comporta, fins i tot el rònec l’honor enderrocat de la cendra, dels sentits. Una reflexió: segons aquest poeta, doncs, un amant de la poesia no pot arribar a constituir un sol per ell mateix, no pot competir-hi, amb l’obra, s’ha de conformar amb fer la llum que fa la lluna. Per altra banda tan bella. Arribar a interpretar el sentit general d’una obra sempre és difícil.

dilluns, 28 de setembre del 2009

Els fluents del palp

A Carmelina Sánchez-Cutillas


Les meues mans
tenen l’afluència dels rius,
l’emprenta dels dits als capcirons de la rosa humida,
la rosa gebrada en les dunes de la consciència,
testimoniatges dels raigs del sol en blat moro,
geografia en la pedra rosetta del fals desert,
el palp del gerro oblidat en les arenes del somni del desert,
la còpia del jo sóc l’altre,
destravat,
refet subjecte del poema.
Les meues mans acaronen l’arena agarena,
el pou del desert en la boca inabastable de gerro
que amb prou feines justifica la buidesa de les paraules,
la mera hipòtesi del desamor a destralades,
la crema de la romeguera
que sí es consumeix amb greix de porc
en la festa de Sant Antoni,
quan els quints es la deixen llepar
per Viliento,el primogènit,
el comte del Pla de Blai
a la porta del cementeri.
Les meues mans tenen el tacte del forrellat de la garjola
amb excrements,
coneixen la maquinació del gest,
la muda del pensar,
la memòria lleu,
la sorpresa de l’estalonament del mannà.
A cadascun, però, el seu sant Martí,
el destí
el desencert,
la potejada de la vida mesurada,
El descompassament del veïnatge,
el beguinatge,
la por –no la joia- de viure,
la vida menuda de les mans que s’alcen.

BESSÓ, Pere (inèdit)

Les mans de la veu poètica, amb les que pot escriure, són alhora apassionades (amb “l’afluència dels rius”), i delicades (“l’emprenta dels dits”), com “la rosa gebrada”, allò gelat enmig de “les dunes de la consciència”, allò molt càlid. Aquest contrast entre “els fluents del palp”, també seria reflectit en els “testimoniatges dels raigs de sol en blat de moro”: el resultat natural de l’efecte del sol sobre la planta de blat de moro, d’allò que s’estima (el sol) en la poesia. La “pedra rosetta del fals desert”, seria la interpretació de la poesia, que sembla que sigui única i no ho és, generalment. “La còpia del jo sóc l’altre” (el lector de poesia), “destravat” (amb deseiximent en comentar), “refet subjecte del poema” (el subjecte passa a ser el lector, que s’hi projecta). Les dues vegades que surt la paraula gerro són significatives: parla del “pou del desert” en contrast amb “la boca inabastable del gerro” (la superfície del poema, com la del mar). És difícil de dir alguna cosa profunda, que justifiqui la “buidesa de les paraules”, més enllà de parlar del “desamor a destralades”, queixant-se, cal fer “la crema de la romeguera” (desfer-se d’una cosa o persona que és una nosa).

“Les meues mans tenen el tacte del forrellat de la garjola/ amb excrements”: aquell efecte del resclosit a vegades. “coneixen la maquinació del gest” (de calcular l’acció), “la muda del pensar” (el canvi d’opinió), “la memòria lleu” (involuntària, creativa), “la sorpresa de l’estalonament del mannà” (mannà: recursos inesperats que ajuden a resoldre una situació materialment precària, com passa amb la creativitat).

“A cadascun, però, el seu Sant Martí,/ el destí/ el desencert”: cadascú sap què és el que el fa feliç, amb espina i tot (el desencert). “la potejada” (de moure un animal les potes de davant) pot referir-se al tocar de peus a terra i volar amb les mans, lliures (de davant), el que pot fer l’home, que pot alçar els ulls al cel.

“El descompassament del veïnatge, el beguinatge”, és com viure sota certa regla religiosa sense pertànyer-hi, paral.lel al que hem dit que pot fer l’home amb les mans. “La por –no la joia- de viure”: és el vers central en el poema com a conclusió. Em recorda els versos de Wislawa Szymborska -dins aquest bloc-: “Alegria d’escriure./” (no de viure), “Facultat de perpetuar./ Venjança de la mà mortal”. La veu poètica exalta la por irracional del primitiu, el nen, i l’artista davant la natura; la subestimació important de la vida d’aquell qui se sol dedicar a escriure, de qui vol trepitjar al mínim, amb “la vida menuda de les mans que s’alcen”, el món de les convencions, de l’empatia, dels sentits: la veu poètica es decanta doncs, entre els fluents amb què palpa, amb què fa poesia, per l’art, per allò més abstracte, almenys en aquest poema.