UNA COSA MOLT GRAN EN UNA DE MOLT PETITA

dijous, 30 de maig del 2013

El xipolleig del haiku


Què en sap l'orella
quan conversa rem i aigua?
Llengua de déus.

MOMPÓ, Francesc dins Uendos, greixets i maremortes

L'orella del lector-oient no en pot saber gaire de la idea de fons, l'aigua, amb la forma visible dels versos, el rem, que conversen entre ells en el poema. Perquè és "llengua de déus", la de la poesia.

dimarts, 21 de maig del 2013

Posthaikum


Pels blancs llençols
una estesa de síl·labes;
peixos dels llavis.

MOMPÓ Francesc dins Uendos, greixets i maremortes

Els blancs llençols, com els fulls en blanc. L'estesa de síl·labes, com les paraules d'amor, que cremen. Els peixos dels llavis, el sadollar la passió física amb les petites coses. Aquest entremesclar "física" i poesia és molt ben trobat.
 

diumenge, 19 de maig del 2013

El haiku laxe


On van els ulls
quan la pell profetitza?
Valls de bellesa.

MOMPÓ, Francesc dins Uendos, greixets i maremortes.

On van els ulls del lector quan la superfície del poema "profetitza", mostra de manera subtil l'interior del poema? A trobar, més enllà de les muntanyes de les idees, com l'arbre enmig de la gespa, les "valls de bellesa", allà on poder pair el poema, allà per on se'l pot agafar. El laxe del títol.


dissabte, 18 de maig del 2013

Poeta i mussol, piulades al vol VI


No he perdut cap punt cardinal.

Cap brúixola indica, al mapa,

quin és el compàs d’espera.

Però el magnetisme hi és,

i la llum, i la sendera.

No se sap quan trigarem a arribar, però no perdem el nord, el camí.

 
L’animal que no existeix

també deixa rastre.

Els dinosauris han existit, i han deixat rastre. Com l'amor que s'ha acabat.


L’alta fidelitat és un disc ratllat.

El joc de paraules amb "alta fidelitat" serveix per dir que les coses es deterioren, malgrat ser molt altes d'entrada.


Mentre cus el seu passat,

el present s’esfilagar-sa.

Res de nou, al capdavall:

l’instant penja d’un fil

i l’avenir no s’apedaça.

Mentre hom viu en el passat, perd el present, a voltes. L'instant és sempre fugisser, i el futur no es pot preveure.


Potser l’esperança cap dins

de la teua mà, però no dura

si no la tens oberta.

Si et vols apoderar de la felicitat, com de l'esperança, et quedaràs sense. S'esmuny com pols de papallona.


No arriscar-se podria ser més perillós que arriscar-se.

Ni el perill és sempre absolut ni únic el risc.

El més perillós podria ser la por.

No tinguis por de res més que de la por.


Aquesta llunyania és l’infinit

on es toquen les paraules:

té la distància exacta d’una carícia

i mil muntanyes de separació.

La combinació de paraules en un text a vegades és tan estranya com si les separessin muntanyes, encara que siguin a la distància d'una carícia. Posar paraules juntes que no ho han estat mai, vet aquí la creativitat.


Com la sang, abisme endins, ressones.

No em deixes un eco sinó roses.

La poesia deixa un rastre de roses en l'interior del lector, en l'abisme de la creació.



El presoner, lliure de triar la grossària dels barrots.

El lliure, presoner de triar-ne el color.

Les idees, que grosses i que boniques…

El lector té un cert marge d'interpretació, el poeta té un cert marge en la forma.



PORCAR, Josep dins Salms

dissabte, 11 de maig del 2013

Finestra amb liles


A l'estança blava no hi trobo cap finestra amb liles
i els vidres conviden la pluja a dinar cada dia;
un ocell s'inventa una història molt curta:
quatre plomes, adéu i un forat a la tarda.
La cambra on els amics dibuixen una vida
de febre i de repòs, d'abrics i cartes,
on les urpes al ventre són platges sense ocàs
que preparen altíssims migdies.

XIRINACS, Olga dins Óssa Major Poesia completa (1977-2009). En el 77è aniversari d'Olga Xirinacs.

L'estança blava seria l'habitacle de la poesia, que és un poema escrit amb paraules, d'aquí el color blau, el de la "paraula blava" de Vinyoli. No té "cap finestra amb liles", no l'envolta l'empatia de la primavera, sinó "la pluja a dinar cada dia", pluja a més a més monòtona. Un ocell trenca amb aquest panorama, fa "un forat a la tarda", com ho faria aquest poema. Aquesta cambra és plena de febre i d'abrics (l'acció), de repòs i de cartes (la contemplació). Les urpes al ventre que fa tot allò que és espiritual, són "les platges sense ocàs/ que preparen altíssims migdies", els de la bellesa de la poesia, que no decau mai si és ben feta.

dilluns, 6 de maig del 2013

Vestit d'oblit, cavalco entre dos noms,

i em subjecto a la crina del record.

Retrat de vent, el meu corser, i cascs

de goma, i baf de foc esblaïmat.

Empaito el cel amb la fe d'un obsés,

i a cada colzer del camí desperto

d'un somni gris, amb penjolls de misteri.



RIERA, Josep (Oristà 1950)

Poema del llibre A plena pell, publicat l'any 1989 per Columna Edicions
dins el bloc Adverbia

La veu poètica, coberta la nuesa de la seva ànima, amb el vestit del record, el que li queda de l'oblit del passat, avança a cavall "entre dos noms", senyal de dues ànimes, i mira de no caure d'aquest cavall. Cavall que seria també la poesia,"retrat de vent" de la seva realitat. "Cascs de goma", per no eixordir-se amb aquesta realitat, "baf de foc esblaïmat", el del passat en l'inconscient. Empaita el cel, la felicitat, de manera obsessiva. A cada colzer, a cada cantonada, desperta d'un somni gris, sense prou bellesa,"amb penjolls de misteri", la poesia que l'acompanya al llarg del temps.

diumenge, 5 de maig del 2013

Dins d'un sospir
et menge vers a vers
torrent de mel.


POLONIA 

Vet aquí tres elements molt petits: un sospir, els versos, i la mel, que s'ha de dosificar per donar gust, que mai podrà ser un "torrent de mel", si no és dins d'un poema com aquest. Els tres elements, sobretot el sospir i el "vers a vers", són més aviat immaterials, i la mel no es pren pas a glops, però això no impedeix que la veu poètica es mengi els versos "dins un sospir". Un oxymoron, aquest "et menge vers a vers". El haiku en ell mateix és un element molt petit, cosa que arrodoneix el sentit del poema. I el lirisme és acompanyat per la mel.


dimecres, 1 de maig del 2013


La realitat imperant és
fer de la realitat un somni
i no fer el somni realitat.

Voler el que es fa, i no fer el que es vol, sol ser el millor que podem fer. No esperar que s'acabi el temporal sinó aprendre a ballar en la pluja, he llegit alguna vegada.


Glops
de vida
assequen,
d’un glop,
la teua vida.

Per la vida es perd la vida. En un instant es perden els amics, la riquesa que tenim, que costa tant d'aconseguir.


Com el gos quan vinc i m’endevina, i lladra,
i belluga la cua, i refrega el morro
a l’escletxa de la porta. Així el poema:
en arribar, cal asserenar-lo.

Quan tens la idea del poema, n'has d'aconseguir la forma, les imatges amb les quals construir-lo. Cal dominar les ganes de deixar anar el primer que et surt, generalment.


De tu torne i, de lluny, a tu
torne, mirada infinita, a penes
vol, a penes tu, llibertat inèdita.

La "llibertat inèdita", que va i torna entre obra i intèrpret, seria la del poema i els silencis que deixa, el que no s'escriu. Que va de l'autor al lector, en la interpretació que a penes vola, a penes és ell, sinó que tindria aquesta "mirada infinita" que prové del fons del poema. 


PORCAR, Josep. Fragments escollits dins Poeta i mussol, piulades al vol VI.