UNA COSA MOLT GRAN EN UNA DE MOLT PETITA

divendres, 15 de gener de 2016

LXIX
L’empremta d’aquells besos;
cordills nuats

al dit de la memòria.

Jesús M. Tibau dins La pluja ha vessat milions de núvols abans

La realitat viscuda en forma de besos fets, la veu poètica voldria recordar-la com a experiència que es vol retenir en la memòria, com quan et fas un nus al dit per a això. És l'empremta de la bellesa, que romandrà a l'inconscient com a mínim gràcies a aquest mateix poema, que és un nus en ell mateix.

dijous, 14 de gener de 2016

Dins Poeta i mussol, piulades a l vol (XVI)

Hi ha somnis com fulles
als bancs: sense bitllets
de tornada.


PORCAR, Josep

Aquest poema em recorda Machado: "¿Dices que nada se pierde?/ Si esta copa de cristal/ se me rompe, nunca en ella/ beberé, nunca jamás". A vegades, quan t'entestes en un somni, tothom et recomana mudar de persona, com si fos possible un amor intercanviable. Doncs resulta que no, hi ha amors, com fulles d'arbre, que si es perden no es recuperen mai més. "You can transmute love, ignore it, muddle it, but you can never pull it out of you" (Forster), malgrat tot.

dimecres, 13 de gener de 2016




Si veiessis com brosten les flors d’ametller,
només un instant, encara amb ulls de somni...
Se’n va la il·lusió pels núvols
buscant la il·lusió del cor de la terra florida,
bevent la blancor, la joia, l’amor.
Les flors d’ametller només són
al camí de la terra estimada.

BOLDÚ, Abel

La meravella que es veure florir les primeres flors d’ametller de cada any, “encara amb ulls de somni”, encara en l’hivern, fa que la seva blancor es confongui amb els núvols, que en beuen l'evaporació, en una imatge molt lírica, de “la blancor, la joia, l’amor” que neix amb la preprimavera. Unes flors que només es troben en la terra, el paisatge estimat per una veu poètica que tenia disset anys en compondre aquest poema, tot dirigint-se a algú que no se’n pot fer una idea, de tanta bellesa.

dissabte, 9 de gener de 2016

Abans que els ocells



A Albert Lázaro Tinaut


La soledat vessa el seu fum dens
enmig del camí existencial,
abans que els ocells no badallen
i guien la bellesa cap als núvols.


ANTES DE QUE LOS PÁJAROS


A Albert Lázaro Tinaut


La soledad derrama su humo denso
en medio del camino existencial
antes de que los pájaros bostecen
y guíen la belleza hacia las nubes.


MUELA SOPEÑA, Ana, traduïda per Pere Bessó

La soledat en la qual s'escriu el poema, enmig de la vida, "vessa el seu fum dens", el senyal del foc dins el poeta. "Abans que els ocells no badallen", senyal de son en aquest cas ( i "és quan dormo que hi veig clar", que deia Foix), "i guien la bellesa cap als núvols" de la interpretació, que és com l'evaporació de la pluja del poema. El poema és abans que la seva lectura sempre.

dijous, 31 de desembre de 2015



¿He estimat? ¿No he estimat? Jo no ho sé dir.
He desitjat o no? No ho sé sentir.
El que va ser i el que seria jeuen
dins la mateixa tomba. ¿I què és morir?

PESSOA, Fernando dins Robaiyat (Cançons de beure). Girona: Edicions de la l·l, 2014

Diu Milan Kundera a La immortalitat que només si no ens imaginem una altra vida sense la nostra parella és que estimem. La veu poètica, exigent amb ella mateixa, es pregunta si ha estimat. També es pregunta si ha desitjat. Si no desitges amb el cos, per exemple, es pot dir que no desitges? El passat i el que podia haver estat ja no hi són. Però la mort en aquest cas també és dubtosa. Un quartet en el millor estil d'Alberto Caeiro, un dels heterònims de Fernando Pessoa.

dimarts, 29 de desembre de 2015

Un dia vaig escriure


Un dia vaig escriure que fer poesia
consistia talment a preguntar
a cada nom quin altre nom volia per a ell: et dius
enyor, ¿no et vols pas dir pressentiment o cuc?, la pluja
és el teu nom, ¿vols dir-te llàgrima? D'això
fa molt de temps i els noms no van repondre mai,
deu ser que s'ho pensaven.


Ara és diferent, no ho escriuria.
Sé que cap cosa,
tot i sent l'enveja permanent d'una altra,
per tal com és ella mateixa no pot desistir
del seu esforç essencial, no té resposta, és
pura indecisió, només vacil·la. I han passat molts anys
i cada nom s'està morint vora el caliu
del seu sentit primer i invariable.

I penso, ja de lluny,
que la poesia és fer emmudir
el llavi de la terra amb la paraula justa.

SAMPERE, Màrius, de La cançó de la metamorfosi (1995)
Dins Flux, de Jaume Subirana


La veu poètica sembla que parla de com abans creia que  bàsicament fer poesia és trobar les metàfores per dir cada cosa. 

Però fer poesia és alguna cosa més. Tot i desitjar ser comparada amb una altra paraula, ja que cada paraula "sent l'enveja permanent d'una altra", no pot renunciar al realisme del sentit original. És "pura indecisió", la del misteri que envolta la poesia. I "cada nom s'està morint vora el caliu", les cendres del foc on torna al "seu sentit primer i invariable".

Conclusió: la poesia és portar cap al silenci "el llavi de la terra", la prosa, amb la paraula breu i concisa, "justa". La que genera el tenir la visió exacta sobre el que es diu, amb metàfores o sense.

divendres, 11 de desembre de 2015

El meu rellotge

Els instants són fugissers,
el meu rellotge els vol atrapar
en una cursa que cada gambada té premi.
Tota la vida en un instant
 amb el seu horitzó a l’infinit.
El tic-tac del meu rellotge
són  somriures del sol i la lluna.
El meu rellotge i jo
som u.
Els seus tic-tac són batecs del cor
d’uns missatges d’amor global.
El sol i la lluna
li donen corda cada dia.
Cada gambada és un instant infinit,
cada respir un anhel de victòria
i a l’arribada  m’espera la corona de llorer.
El meu rellotge és jutge de la cursa.

SALA VILA, Joan dins Estones amb el meu silenci

El rellotge, per connotacions, seria la poesia de l'autor. La poesia que vol atrapar més que cap altra cosa els instants fugissers, que en cada gambada, cada pas, cada vers, té premi, el de la inspiració. Tota la vida es resumeix en "un instant/ amb el seu horitzó a l'infinit", en l'eternitat del que alhora és efímer. El tic-tac del rellotge, "tic" pel sol, "tac" per la lluna, són els somriures, l'alegria de la vida, de dia i de nit. La poesia i la veu poètica són u, són indissociables. El seu "tic-tac" de nou, són com "els batecs del cor", una nova imatge molt lírica. "A l'arribada m'espera la corona de llorer" del reconeixement dels altres. "El meu rellotge és jutge de la cursa", la crítica també és poesia. L'important és sempre la rosa, aquesta poesia. Brillant, brillant, aquest poema.