diumenge 19 de maig de 2013
El haiku laxe
On van els ulls
quan la pell profetitza?
Valls de bellesa.
MOMPÓ, Francesc dins Uendos, greixets i maremortes.
On van els ulls del lector quan la superfície del poema "profetitza", mostra de manera subtil l'interior del poema? A trobar, més enllà de les muntanyes de les idees, com l'arbre enmig de la gespa, les "valls de bellesa", allà on poder pair el poema, allà per on se'l pot agafar. El laxe del títol.
dissabte 18 de maig de 2013
Poeta i mussol, piulades al vol VI
No he perdut cap punt cardinal.
Cap brúixola indica, al mapa,
quin és el compàs d’espera.
Però el magnetisme hi és,
i la llum, i la sendera.
No se sap quan trigarem a arribar, però no perdem el nord, el camí.
L’animal que no existeix
també deixa rastre.
Els dinosauris han existit, i han deixat rastre. Com l'amor que s'ha acabat.
L’alta fidelitat és un disc ratllat.
El joc de paraules amb "alta fidelitat" serveix per dir que les coses es deterioren, malgrat ser molt altes d'entrada.
Mentre cus el seu passat,
el present s’esfilagar-sa.
Res de nou, al capdavall:
l’instant penja d’un fil
i l’avenir no s’apedaça.
Mentre hom viu en el passat, perd el present, a voltes. L'instant és sempre fugisser, i el futur no es pot preveure.
Potser l’esperança cap dins
de la teua mà, però no dura
si no la tens oberta.
Si et vols apoderar de la felicitat, com de l'esperança, et quedaràs sense. S'esmuny com pols de papallona.
No arriscar-se podria ser més perillós que arriscar-se.
Ni el perill és sempre absolut ni únic el risc.
El més perillós podria ser la por.
No tinguis por de res més que de la por.
Aquesta llunyania és l’infinit
on es toquen les paraules:
té la distància exacta d’una carícia
i mil muntanyes de separació.
La combinació de paraules en un text a vegades és tan estranya com si les separessin muntanyes, encara que siguin a la distància d'una carícia. Posar paraules juntes que no ho han estat mai, vet aquí la creativitat.
Com la sang, abisme endins, ressones.
No em deixes un eco sinó roses.
La poesia deixa un rastre de roses en l'interior del lector, en l'abisme de la creació.
El presoner, lliure de triar la grossària dels barrots.
El lliure, presoner de triar-ne el color.
Les idees, que grosses i que boniques…
El lector té un cert marge d'interpretació, el poeta té un cert marge en la forma.
PORCAR, Josep dins Salms
dissabte 11 de maig de 2013
Finestra amb liles
A l'estança blava no hi trobo cap finestra amb liles
i els vidres conviden la pluja a dinar cada dia;
un ocell s'inventa una història molt curta:
quatre plomes, adéu i un forat a la tarda.
La cambra on els amics dibuixen una vida
de febre i de repòs, d'abrics i cartes,
on les urpes al ventre són platges sense ocàs
que preparen altíssims migdies.
XIRINACS, Olga dins Óssa Major Poesia completa (1977-2009). En el 77è aniversari d'Olga Xirinacs.
L'estança blava seria l'habitacle de la poesia, que és un poema escrit amb paraules, d'aquí el color blau, el de la "paraula blava" de Vinyoli. No té "cap finestra amb liles", no l'envolta l'empatia de la primavera, sinó "la pluja a dinar cada dia", pluja a més a més monòtona. Un ocell trenca amb aquest panorama, fa "un forat a la tarda", com ho faria aquest poema. Aquesta cambra és plena de febre i d'abrics (l'acció), de repòs i de cartes (la contemplació). Les urpes al ventre que fa tot allò que és espiritual, són "les platges sense ocàs/ que preparen altíssims migdies", els de la bellesa de la poesia, que no decau mai si és ben feta.
dilluns 6 de maig de 2013
Vestit d'oblit, cavalco entre dos noms,
i em subjecto a la crina del record.
Retrat de vent, el meu corser, i cascs
de goma, i baf de foc esblaïmat.
Empaito el cel amb la fe d'un obsés,
i a cada colzer del camí desperto
d'un somni gris, amb penjolls de misteri.
RIERA, Josep (Oristà 1950)
Poema del llibre A plena pell, publicat l'any 1989 per Columna Edicions
dins el bloc Adverbia
La veu poètica, coberta la nuesa de la seva ànima, amb el vestit del record, el que li queda de l'oblit del passat, avança a cavall "entre dos noms", senyal de dues ànimes, i mira de no caure d'aquest cavall. Cavall que seria també la poesia,"retrat de vent" de la seva realitat. "Cascs de goma", per no eixordir-se amb aquesta realitat, "baf de foc esblaïmat", el del passat en l'inconscient. Empaita el cel, la felicitat, de manera obsessiva. A cada colzer, a cada cantonada, desperta d'un somni gris, sense prou bellesa,"amb penjolls de misteri", la poesia que l'acompanya al llarg del temps.
i em subjecto a la crina del record.
Retrat de vent, el meu corser, i cascs
de goma, i baf de foc esblaïmat.
Empaito el cel amb la fe d'un obsés,
i a cada colzer del camí desperto
d'un somni gris, amb penjolls de misteri.
RIERA, Josep (Oristà 1950)
Poema del llibre A plena pell, publicat l'any 1989 per Columna Edicions
dins el bloc Adverbia
La veu poètica, coberta la nuesa de la seva ànima, amb el vestit del record, el que li queda de l'oblit del passat, avança a cavall "entre dos noms", senyal de dues ànimes, i mira de no caure d'aquest cavall. Cavall que seria també la poesia,"retrat de vent" de la seva realitat. "Cascs de goma", per no eixordir-se amb aquesta realitat, "baf de foc esblaïmat", el del passat en l'inconscient. Empaita el cel, la felicitat, de manera obsessiva. A cada colzer, a cada cantonada, desperta d'un somni gris, sense prou bellesa,"amb penjolls de misteri", la poesia que l'acompanya al llarg del temps.
diumenge 5 de maig de 2013
Dins d'un sospir
et menge vers a vers
torrent de mel.
POLONIA
Vet aquí tres elements molt petits: un sospir, els versos, i la mel, que s'ha de dosificar per donar gust, que mai podrà ser un "torrent de mel", si no és dins d'un poema com aquest. Els tres elements, sobretot el sospir i el "vers a vers", són més aviat immaterials, i la mel no es pren pas a glops, però això no impedeix que la veu poètica es mengi els versos "dins un sospir". Un oxymoron, aquest "et menge vers a vers". El haiku en ell mateix és un element molt petit, cosa que arrodoneix el sentit del poema. I el lirisme és acompanyat per la mel.
et menge vers a vers
torrent de mel.
POLONIA
Vet aquí tres elements molt petits: un sospir, els versos, i la mel, que s'ha de dosificar per donar gust, que mai podrà ser un "torrent de mel", si no és dins d'un poema com aquest. Els tres elements, sobretot el sospir i el "vers a vers", són més aviat immaterials, i la mel no es pren pas a glops, però això no impedeix que la veu poètica es mengi els versos "dins un sospir". Un oxymoron, aquest "et menge vers a vers". El haiku en ell mateix és un element molt petit, cosa que arrodoneix el sentit del poema. I el lirisme és acompanyat per la mel.
dimecres 1 de maig de 2013
La realitat
imperant és
fer de la realitat un somni
i no fer el somni realitat.
fer de la realitat un somni
i no fer el somni realitat.
Voler el que es fa, i no fer el que es vol, sol ser el millor
que podem fer. No esperar que s'acabi el temporal sinó aprendre a ballar en la
pluja, he llegit alguna vegada.
Glops
de vida
assequen,
d’un glop,
la teua vida.
assequen,
d’un glop,
la teua vida.
Per la vida es perd la vida. En un instant es perden els
amics, la riquesa que tenim, que costa tant d'aconseguir.
Com el gos quan vinc i m’endevina, i lladra,
i belluga la cua, i refrega el morro
a l’escletxa de la porta. Així el poema:
en arribar, cal asserenar-lo.
a l’escletxa de la porta. Així el poema:
en arribar, cal asserenar-lo.
Quan
tens la idea del poema, n'has d'aconseguir la forma, les imatges amb les quals
construir-lo. Cal dominar les ganes de deixar anar el primer que et surt,
generalment.
De tu torne i, de lluny, a tu
torne, mirada infinita, a penes
vol, a penes tu, llibertat inèdita.
vol, a penes tu, llibertat inèdita.
La
"llibertat inèdita", que va i torna entre obra i intèrpret, seria la
del poema i els silencis que deixa, el que no s'escriu. Que va de l'autor al
lector, en la interpretació que a penes vola, a penes és ell, sinó que tindria
aquesta "mirada infinita" que prové del fons del poema.
PORCAR,
Josep. Fragments escollits dins Poeta
i mussol, piulades al vol VI.
dimarts 23 d’abril de 2013
Muda, la mirada ens inunda:
tot paisatge és un autoretrat.
Tota imatge és un retrat del retratista, del seu món interior, encara que no faci servir les paraules, parla.
Són arbres, no barrots;
obri els ulls, escull sender,
respira el bosc.
El bosc no impedeix la llibertat d'anar-se fent camí.
La nit és una pell
de pigues blanques, sal
de mar negra, silenci
tacat de tu.
Les pigues blanques de les estrelles, és com el gra de pus que és la lluna, que he llegit algun cop, i vista de manera poc romàntica. Sal que també són les estrelles entre el mar negre de la nit, que li donen gust. Silenci de la nit, la poesia, tacada de la persona que l'inspira.
La memòria arrapada
al cantó d’un llit
conté més veritats
que qualsevol enciclopèdia.
La memòria amorosa és més sàvia que l'erudició de qualsevol enciclopèdia. "Conèixer i estimar un ésser huma és l'arrel de tota saviesa", deia Evelyn Waugh.
Si no aprén la solitud,
quan enlluerna s’enlluerna:
el farer que s’il·lumina
és el primer nàufrag.
L'obra que escrius és per als altres, no per recrear-t'hi tu mateix. Cal saber conviure amb la soledat, i sense massa amor propi, que només du a ser un nàufrag.
Si escric versos que ni tan sols jo
no sabria explicar és, en part,
perquè tinc la necessitat de dir
coses que de mi necessitaré desxifrar.
Com que l'art s'anticipa al futur, segons Gabriel Janer Manila, els versos que s'escriuen sense acabar d'entendre és perquè tard o d'hora seran desxifrats.
Arrapats, ben a frec,
dos cossos absents
són també l’animal
que exhala l’alè
que respirem.
Els dos cossos absents i abraçats alhora, una oxymoron, es veuen reflectits en l'alè de l'animal, la poesia dins el poema. Poema que els aproxima i els allunya alhora.
La meva mà no es mourà mai
del món secret on la lluna
la va il·luminar.
L'origen de l'amor és immutable, qui estima recordarà sempre aquest a priori.
Els udols cap endins
no ressonen; mosseguen
com ullals de llop
entre les costelles.
El dolor reprimit no arriba enlloc. S'ha de convertir en poema per alliberar-te.
Els pocs centímetres
que ens falten per a tocar la lluna
es fan volant.
Per a l'excel·lent manca poc, però has de saber volar per arribar-hi.
L’esperança és
l’última rosa
que es perd.
L'esperança és feta de poesia, de roses. El joc de paraules és molt ben trobat.
PORCAR, Josep. Fragments dins Poeta i mussol, piulades al vol III
tot paisatge és un autoretrat.
Tota imatge és un retrat del retratista, del seu món interior, encara que no faci servir les paraules, parla.
Són arbres, no barrots;
obri els ulls, escull sender,
respira el bosc.
El bosc no impedeix la llibertat d'anar-se fent camí.
La nit és una pell
de pigues blanques, sal
de mar negra, silenci
tacat de tu.
Les pigues blanques de les estrelles, és com el gra de pus que és la lluna, que he llegit algun cop, i vista de manera poc romàntica. Sal que també són les estrelles entre el mar negre de la nit, que li donen gust. Silenci de la nit, la poesia, tacada de la persona que l'inspira.
La memòria arrapada
al cantó d’un llit
conté més veritats
que qualsevol enciclopèdia.
La memòria amorosa és més sàvia que l'erudició de qualsevol enciclopèdia. "Conèixer i estimar un ésser huma és l'arrel de tota saviesa", deia Evelyn Waugh.
Si no aprén la solitud,
quan enlluerna s’enlluerna:
el farer que s’il·lumina
és el primer nàufrag.
L'obra que escrius és per als altres, no per recrear-t'hi tu mateix. Cal saber conviure amb la soledat, i sense massa amor propi, que només du a ser un nàufrag.
Si escric versos que ni tan sols jo
no sabria explicar és, en part,
perquè tinc la necessitat de dir
coses que de mi necessitaré desxifrar.
Com que l'art s'anticipa al futur, segons Gabriel Janer Manila, els versos que s'escriuen sense acabar d'entendre és perquè tard o d'hora seran desxifrats.
Arrapats, ben a frec,
dos cossos absents
són també l’animal
que exhala l’alè
que respirem.
Els dos cossos absents i abraçats alhora, una oxymoron, es veuen reflectits en l'alè de l'animal, la poesia dins el poema. Poema que els aproxima i els allunya alhora.
La meva mà no es mourà mai
del món secret on la lluna
la va il·luminar.
L'origen de l'amor és immutable, qui estima recordarà sempre aquest a priori.
Els udols cap endins
no ressonen; mosseguen
com ullals de llop
entre les costelles.
El dolor reprimit no arriba enlloc. S'ha de convertir en poema per alliberar-te.
Els pocs centímetres
que ens falten per a tocar la lluna
es fan volant.
Per a l'excel·lent manca poc, però has de saber volar per arribar-hi.
L’esperança és
l’última rosa
que es perd.
L'esperança és feta de poesia, de roses. El joc de paraules és molt ben trobat.
PORCAR, Josep. Fragments dins Poeta i mussol, piulades al vol III
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
Entrades
