UNA COSA MOLT GRAN EN UNA DE MOLT PETITA

dilluns, 13 octubre de 2014

Partença

La vida
és un carrer de sentit únic.
El passat
és el rastre intermitent
d'un estel en suspens. 

Creixem
-perquè és llei de vida- 
al llarg d'una odissea
amb sentit o sense. 
Avancem sense fre
davant la presència eterna
de la reminiscència absent. 
Tracem línies amb cendres
que corren davant del vent. 
Ens allunyem enmig d'una pluja
d'imatges agonitzants. 

ARCOS, Manel dins El vol del silenci

"Tots els matins del món són un camí sense retorn" deia Pascal Quignard. El passat és com un sol que ja només és una estrella. Vivim una odissea l'haguem cercat o no, a la recerca de l'Ítaca perduda. L'absència ens fa avançar, perquè encara se'ns fa més present el que hem perdut. Com "cendres que corren davant del vent", el passat que arrossega el vent de l'art.  Ens anem fent vells "enmig d'una pluja/ d'imatges agonitzants", les dels poemes que fem de la nostra vida, que, com ella, neixen morint. Tot el poema seria una al·legoria per parlar de com el passat, el punt de "partença", condiciona la nostra existència.

diumenge, 5 octubre de 2014

XII

No la que dónes, la flor que ets jo vull.
¿Per què negar-me allò que no et demano?
        Temps hi haurà de negar
        després que hagis donat.
Flor, sigues-me flor! Si et collís, avar,
la mà de la infausta esfinx, tu, perenne
        ombra, erraràs absurda,
        rere el que no donares.

PESSOA, Fernando, Odes de Ricardo Reis
Traducció de Joaquim Sala-Sanahuja

Que bell quan un home li diu a una dona que no hi vol fer l'amor perquè s'hi vol casar. Quan no li demana el cos, perquè la vol tota ella. És lliure de deixar-lo un cop se li hagi donat. Una flor no pot mai ser res lleig. Si un monstre l'acaba collint, se'n penedirà de no haver acceptat aquell que l'estima. El que a moltes dones els agradaria sentir.

dilluns, 22 setembre de 2014

XIV

Ets el record d'un somni,
és a dir, potser no res.

Llavors, per què encara avui
és el teu nom un neguit que estimo?

Estimar un neguit m'ha estat la vida.

Amor prim per a volar sense repòs,
amor no compartit,
amor inútil en un redós de poeta,
amor per a ser llegit.

PARCERISA, Valentí dins Amor núvol, el seu darrer poemari

Un somni recordat, el d'un amor que és com si no hagués existit per aquesta mateixa paradoxa. Però el nom de l'altra persona, el que fa referència a la seva ànima, representa un cert patiment que el poeta tot i això estima, que ha omplert la seva vida com el primer amor de Vincent Van Gogh. Un amor tan poc material que li permet de volar com volen els xiprers com foc d'aquest pintor. Un amor "no compartit", no correspost. En el recer de l'obra, "un amor per a ser llegit", per transformar-se en poemes i arribar al lector. Aquell "excés de sentiment" del qual em parlava l'autor un dia, el que permet de dur a terme joies com aquest poema. Valentí Parcerisa sí que prova de reflectir la llum del sol amb la seva poesia.

diumenge, 14 setembre de 2014

Bellesa terrible

Esclat,
gebrada inútil,
tot desapareix.
Veig la bellesa
esmorteïda,
lluna a la flassada,
cove impossible.

El bagul sota la pols
de les golfes
mostra fragments
que pertanyen
a altres vides,
potser les nostres.
Ni recordem
que les vam viure.

MADUEÑO SENTÍS, David dins Desvetlla de mots és feina obscura


"A terrible beauty is born" diu en el poema Easter, 1916 W.B. Yeats. Es tracta d'una paradoxa, que amb l'execució d'uns insurrectes a Irlanda alhora vingués al món una mena de terriblle bellesa.

Aquest poema agafa la imatge d'aquest vers per parlar de com tots els esclats són alhora decadència, tard o d'hora. Hi ha un "cove impossible" per a la "lluna a la flassada", la impossibilitat d'haver la lluna en la nit de la poesia.

Posats a oblidar, no recordem ni la nostra pròpia vida. Però almenys sabem que hem conegut la bellesa, que també hem estat feliços, es podria dir que no és un poema tan pessimista com sembla.

dimarts, 9 setembre de 2014

XIX

El vell grec
(quin, us preguntareu,
què no eren pas tots vells?
No.)
Penso en Sòfocles
ja vell
que en una tarda d’estiu,
a resguard de la pluja i el vent
en un pòrtic a una columna recolzat,
esbafat de pensar
es mira la mà.
I alena pacientment
mentres les grosses gotes
s’enfonsen en el fang del camí
i l’aigua rossega les fulles del xops
que a batzacs entren i surten dels solcs.

Què diu la calavera?
No res, es el vent que la travessa.
Tanco la finestra i torno al llibre
on un aiguabarreig de passions
ha vessat una taca fosca i persistent.
Sang, sang, sang.
Un esperit es presenta i em diu: mou-te, roc.
Però sé que és la meva imaginació
i l’esvaeixo amb un cop de mà.
Jo, rabejat en el desig,
no tinc força per esmenar-me’n.
Ni vull.
Aquesta vida tràgica capgirada en comèdia com un mitjò
O és ben bé a l’inrevés?
Al final del cercle hi ha Samarkanda
i abans que te n’adonis i vulguis tombar
ja tens un peu al forat.

Tot plegat ens ha d’ensenyar alguna cosa
però la ment i el món
són com l’aigua i l’acer
i el cor fa temps que va callar.

ROCBRU dins calordeforn


No tan sols són savis els vells. Sòfocles mirant-se la mà, deixa la reflexió i passa a l'acció, mentre continua la vida feta de batzacs que "entren i surten dels solcs". 

La calavera, el que és fet d'os, abstracte, situat en el cap, no parla mai directament, com la poesia, sinó que "és el vent que la travessa", el sentit d'un poema. La veu poètica es retreu i torna a un llibre, però la vida el segueix en la taca de sang simbòlica que hi troba.

La vida "tràgica capgirada en comèdia com un mitjó", és la mateixa que desemboca en Samarkanda, l'inici de tot, tant com en tenir un peu al forat. O sigui, inicis i finals estretament lligats.

Aquest poema "ens ha  d'ensenyar alguna cosa", però la ment i el món", l'intel·lecte i la vida, "són com l'aigua i l'acer", no tenen res a veure, "i el cor fa temps que va callar". L'art és mut, com hem dit, abstracte, metafòric, com ha passat bàsicament al segle XX. Malgrat tot, alguna cosa en queda, d'un bon poema com aquest, sobretot aquest final.

divendres, 5 setembre de 2014

L'aire nostre
si n'és d'espès...
Això és
la contaminació:
l'aire,
allò que era el més subtil,
pren pes.

PARCERISA, Valentí A contrallum

L'aire contaminat que descriu aquest poema seria com l'espai que ocupa la prosa al costat d'aquell que ocupen els versos. La poesia és la forma de literatura més subtil, la que pren menys cos. La més elevada, la més musical, la millor.

divendres, 4 juliol de 2014

Plou

Plou, l'aire esdevé fresc,
i, molles, comencen a lluir les fulles.
A voltes, com la pluja, ve el record,
i llavors hi ha coses que reviuen
i prenen lloc al present més cert.
Les fulles lluents d'un arbre que ja hi era.

PARCERISA, Valenti A contrallum

La pluja, com la nit, sol ser el territori de la poesia, per la seva excepcionalitat de vers que no ocupa mai tota la pàgina, i perquè és, com la nit, el contrari de les convencions del dia. La pluja, com el poema, fa veure-hi més nítidament la vegetació, la vida. I és feta de records, que en aquest poema es fan presents de cop i volta, des de l'inconscient on romanien. Un poema al·legòric que és rodó.