S’amaga el sol del vespre
mentre el teu braç, al meu recer,
busca l’ample tacte dels anys.
El desig de carícies, que tant hem sadollat,
ens farà companyia encara,
tot i l’escalfor que s’allunya,
tot i la llum que escapa.

TIBAU, Jesús Ma. A la barana dels teus dits (18)

Hi ha una pervivència, una constància de l’amor en el capvespre de la vida. “L’ample tacte dels anys”: el temps també fa, també esculpeix una relació. Es tracta d’una sinestèsia, la de barrejar el sentit del temps amb el tacte. Temps que es pot tocar, alhora que les carícies perduren, el tacte continua en el temps. Tot i minvar l’escalfor i la llum de la vida, perviu “el desig de carícies”. Pla deia: “El pensament és sempre insatisfactori; l’acció satisfà més, encara que sovint no satisfaci completament. L’espai és trist, indiferent; el temps és trist o alegre. La raó està centrada en l’espai; la sensibilitat, en el temps”. La veu poètica fa un intent d’unir espai amb temps en aquest poema, doncs.

Del plany a la rialla,
de la mort a la vida,
de la glòria al no res,
només hi ha una mirada,
una paraula, un gest.
Per què he deixat així
el meu cor, el meu jo,
al capriciós destí
que tu vulguis donar-li?.
Hi jugues i no ho saps...
L’infant orb riu a pler,
de mi, a la meva esquena.

PI i RUSIÑOL, Carla

Som fràgils com “una espurna de mimosa al vent”, que deia Papasseit. Un poema, una paraula, et pot canviar l’estat d’ànim, sobretot si ets sensible, sobretot si ets com un nen. Tot el que puja baixa i tot el que baixa puja, moltes vegades de cop i volta. Els amics costen molt de fer i es perden en un instant. No s’hauria de deixar l’autoestima a les mans dels altres. L’altre no hauria de ser el sol per a hom, com a molt només un raig de llum (això no és meu, però s'escau aquí). Normalment aquest altre és completament inconscient del mal que et fa, rient com un “infant orb”, amb la innocència perversa dels nens, en un sentit diferent a l'anterior ús, la paraula nen, ja que tot té dues cares, com a mínim.

Plou damunt la vila
tot s'esdevé tranquil,
repòs dels somnis.

Puigcarbó, F., Haikus

Els somnis, com l’aigua dels núvols, tendeixen cap amunt, en evaporar-se. De tant en tant s’ha de tocar una mica de peus a terra, per poder volar millor. La pluja, com la tristesa, és tan natural com el bon temps, que deia Pessoa.

Quan vaig tornar als anys tendres,
la flor de Sant Joan deia el teu nom, feréstega,
a cops del groc prou aspre:
botons de tiges grises van descordar tot l’enyor
de tant temps adormit.
Els anys que hi havia al darrera
portaven vestits de xiscle de falcia,
feien olor de lluna, sal i espígol.
Tenien el color de la caseta en runes
crestallada de mareselva i vidalba,
i l’escalf de les dolces fogueres d’entranyats capvespres.
Tornaven a l’oïda el parrupeig de la tórtora que venia a la finestra,
el plàcid borbolleig del cafè a l’olleta de test
i les nostres veus que s’encalçaven
fins que els estels s’havien apagat.

Tots aquests febles ornaments amagaven la teva absència,
potser el teu oblit
-alacaiguda volva de rosa, neu, papallona, ploma-
i ara els descloc per recitar
amb veu blana
aquest llibre d’hores tan efímeres com l’alenar dels déus.

XIRINACS, Olga Óssa Major

La veu poètica explica com va tornar al passat, amb nom de Joan, en ple juny (“groc prou aspre” de les espigues del blat). “botons de tiges grises” ( joc de paraula amb la planta del botó i el botó d’una peça de roba que es descorda) la feren recordar, “descordar" (fer visible) "tot l’enyor” contingut: recordar és tornar al cor, etimològicament. Com fa la magdalena de Proust. “Els anys que hi havia al darrere” eren plens de poesia. Eren en runes, però molt líriques, amb l’encant de les herbes silvestres. Els records “amagaven la teva absència, potser el teu oblit”: aquí es posa molt líric, el poema, l’oblit seria com l’“alacaiguda volva de rosa, neu, papallona, ploma” són totes coses molt lleugeres, “tan efímeres com l’alenar dels déus”. Es tracta de l’eterna lluita contra el pas del temps, contra la transitorietat de la vida humana. Jo sóc de les persones que creuen que l’amor és etern, si més no en la memòria. N’hi ha que troben de mal gust de dir versos com “My love is that, that rivers cannot quench”. Però, com en tot, en l’amor també hi ha diferències.

L’ombra definitiva

Ets dona fronterera,
contradictòria:
pell d’eben però corfa de taronja.
Recorda-ho:
al mateix llanguiment
resta l’essència de l’ombra,
semblant a la condemna
de mustigar-te a poc a poc.
No voldries fugir
de la còmoda foscúria a mitges,
però tampoc no se’t permet
de trencar definitivament l’alba.
Ets un excipient confús,
rètol de la llum clandestina,
l’entremig més diàfan.

BESSÓ, Pere Només per a dones

“Ets perillosa,/ no saps el que vols”, diu la cançó en anglès. Podria tractar-se d’una dona que no té pas clar si estima. L’ombra fugissera, alhora és definitiva, una contradicció, doncs. L’eben són fustes molt dures, la taronja de dins és flonja. L’ombra, l’ànima, l’esperit, la idea, resideix “al mateix llanguiment”, l’art s’adquireix amb l’edat en gran part, en “la condemna de mustigar-te a poc a poc” (ars longa, vita brevis). També l'amor creix amb el temps a vegades (d'altres mor amb el temps). No vol fugir, ella, només a mitges de la foscor, però tampoc vol arribar a l’alba, hi ha qui no vol sortir de la caverna per no ser enlluernat. És un “excipient confús”, un continent de no se sap què és, un “rètol de la llum clandestina”, o sigui que proclama als quatre vents una llum que ha de ser amagada, “l’entremig més diàfan” un clarobscur que alhora només és blanc o només és negre, que no sembla tenir dubtes. Tot el poema reflecteix una contradicció constant, en contradicció fins i tot amb la mateixa contradicció que és un entremig. Té una gran riquesa d’imatges, seria una metàfora estesa, no té pèrdua, com es pot veure.

I
Al llindar de la set, hi ha una mar que ens
percaça.

BESSÓ, Pere
Iteràncies, interferències i grafitis


Quan traspasses el llindar de la teva set, en obrir la finestra o la porta del teu cor, es desencadena la pel·lícula, la "mar que ens percaça", que ens cerca amb insistència amb cada onada. És una mica com el naixement de l'alba, s'ha dit que el moment més fosc de tota la nit. Es pot referir tant a l'acte creatiu com a un outburst amorós, perquè si fa no fa és el mateix, a diferent escala.

Pel que fa al títol del llibre, "iteràncies" està dient que hi pot haver repeticions, "interferències" que hi trobarem contrastos, i "grafitis" que es tracta de brevíssims poemes, com les frases a la porta d'un lababo. La veritat és que és un prodigi de creativitat en molt poques paraules.

1986

Com un cop de vent
que obre de bat a bat la finestra,
i omple d’aire nou la meva cambra,
i dóna llum als meus mobles.

Com una onada de cel
que m’inunda, m’arronsa i se m’emporta,
com una vareta màgica
que em transforma,
que em ressuscita cada cop que et veig.

Perquè t’estimo,
perquè m’estimo que m’estimis.

TIBAU, Jesús Ma. A la barana dels teus dits (13)

Senzill, curt i ras (tot i que la veritat rarament és simple, que deia Wilde): està enamorat. Amb una força equivalent a la d’un Petrarca, com es veurà en els versos escrits vint-i-dos anys més tard. L’eufòria de l’enamorament és total, allò que ha de ser recordat d’ara en endavant com l’origen de tot, com “l’arrel de tota saviesa” a la vida, que diu Evelyn Waugh.


2008

M’agrada dir-te,
pronunciar les cinc lletres
que intenten descriure el teu nom,
mentre ondula la roba que et toca,
mentre rellisca l’aigua que et mulla,
juganera, el riure del teu cos.

Però el llenguatge és tendre encara
i el caliu dels mots, abraçat, es fon
a les parpelles que em miren.

TIBAU, Jesús Ma. A la barana dels teus dits (17)

Li agrada de pronunciar el seu nom, el significant que té tant de significat per a ell. “cinc lletres/ que intenten descriure el seu nom”, que no surt en cap poema, només en la dedicatòria al principi del llibre: és habitual en els poetes. Tot i que ja fa vint-i-dos anys de l’anterior poema, “el llenguatge és tendre encara”: som inexperts en tot, sobretot en les relacions sentimentals. “el caliu dels mots, abraçat, es fon/ a les parpelles que em miren”: paraules i vista, esperit i cos, connectats. Vista que se n’aniria cap als poemes, per exemple, punt d’unió, d’amor entre els dos que s’estimen, que encara estan enamorats.

Aquest llibre té tres parts: una escrita el 1986, un sol poema, sobre l’enamorament, la flor. Després venen trenta-set poemes que descriuen l’amor, el fruit. Finalment nou poemes més, que són d’altres temes. Els poemes centrals i els finals sumats fan quaranta-cinc poemes, com l’edat del poeta, que podrien simbolitzar la plenitud d’aquests anys, bàsicament viscuts amb ella i per ella, la Maite.