UNA COSA MOLT GRAN EN UNA DE MOLT PETITA

diumenge, 17 de juny de 2018

Nascemos para o sono

(Imatge no identificada presa de la xarxa)
dins el blog El cau de Calpurni



NASCEMOS PARA O SONO

Nascemos  para o sono,
Nascemos para o sonho.
Não foi para viver que viemos sobre la terra.
Breve a penas seremos erva que reverdece:
Verdes os corações e as pétalas estendidas.
Perque o corpo é uma flor muito fresca e mortal.

---

NAIXEM PER A DORMIR

Naixem per a dormir,
Naixem per al somni.
No hem vingut a la terra per a viure.
Aviat serem herba que reverdeix:
Verds els cors i els pètals desclosos.
Perquè el cos és una flor molt fresca i mortal.

[Traducció del portugués feta per Jesús Girón Araque]

---

Nacemos para el sueño, nacemos para el sueño.

No hemos venido a la tierra para vivir. Pronto seremos yerba que apenas reverdece;
verdes serán los corazones y los pétalos abiertos.
Nuestro cuerpo es una flor fresca y mortal.

[Traducció al castellà feta per Antonio Gamoneda: “Mudanza”, diu ell]



Herberto Helder
De Cicle náhuatl en Bebedor nocturn

Un poema que allibera moltíssim. Que "la vida no té importància, que l'important és la rosa" són dos versos d'una cançó de Gilbert Becaud, una afirmació que poca gent subscriu. "Naixem per a dormir,/ Naixem per al somni./ No hem vingut a la terra per a viure". Tres versos que ho diuen tot. L'important, la poesia, fins i tot per als que no ho saben. 

La vida és com els camps a l'agost, completament rossos, secs. El somni, el dormir -que tant en castellà com en portuguès són sinònims, perquè metafòricament són el mateix-, s'escauen a la verdor de primavera que dura tan poc. S'escauen al fet de crear o d'interpretar.

El darrer vers d'aquest poema, "Perquè el cos és una flor molt fresca i mortal": poques vegades s'estima de debò en fer l'acte físic. Però sempre s'estima amb la poesia. L'instant de felicitat, en tot cas, és superior a tota una vida.

dimarts, 1 de maig de 2018

Recapte

 Edvard Munch «The Serpent Being Killed»
(
Alpha and Omega, 1908, litografia 21.5 x 32.5 cm)

Records a contrallum, pàl·lids,
freds i bells com cadàvers.
Cada vers serp que mossega.
Cada vers creu a un vampir.
Cada vers ullal i esquerda.
Records a contrallum, crits.
Només l’ombra blanca encega,
llum a glops devorant, de pura,

l’alfabet silent de penombres.
Recapte de la sang, l’oblit.


PORCAR, Josep dins Salms


Un poema d'aquells que parlen de la mateixa poesia, motiu clàssic en aquest gènere. 


Els "records a contrallum", ho serien els que es troben dins la poesia, que tant mostra com amaga. "freds i bells com cadàvers" perquè són això, records, realitat morta, però que s'idealitza, es fa bella. "Cada vers serp que mossega", perquè, com deia Benedetti, "la poesia mossega perquè és lliure i transgressora", la poesia "sorprèn i pertorba", que deia Oscar Wilde. "Cada vers creu a un vampir", la poesia ens redimeix; "Cada vers ullal i esquerda", perquè obre finestres on només hi havia paret.


"Records a contrallum, crits": fa pensar en El crit, l'obra d'Edvard Munch, autor del dibuix que il·lustra aquest poema, per la qual cosa seria una segona referència a aquest pintor. La poesia crida enmig del silenci de la pàgina en blanc. "Només l’ombra blanca encega", l'ombra paradoxal d'aquest espai en blanc, que acompanya sempre el poema. 


El que el poema diu devora la llum, perquè és lucidesa, quan acabes de llegir un poema hauries de ser més savi. "l'alfabet silent de penombres": l'alfabet seria una metonímia per parlar del text escrit, que parla en silenci aparent. Per últim, "Recapte de la sang, l’oblit", seria de nou parlar de com el poema recull la sang, la vida oblidada, en l'inconscient. 



Com es pot veure, aquest poema no té pèrdua en cap dels seus versos. M'agradaria de saber escriure així, mentrestant en tinc prou amb poder interpretar aquesta joia.

divendres, 12 de gener de 2018

Hegel, Aiguaviva, 1 d'octubre

Sobre la noble taula de fusta les piles
de papers i els llibres rebregats, l'ordinador
en repòs i ell, que ha conegut el primer
la llarga àrdua travessia de l'esperit,
observa de la finestra estant, mans a l'esquena,
com broca proporcional i temperat sobre els cossos
l'estat. El mòbil no deixa de dringar amb els crits
de les formigues sota les ferradures. Baixen
els vídeos: l'udol dels cors, el crac dels cranis
que forçosos entren en raó. La tesi atropella l'antítesi.
Espanya! No és perfecte, però perfecció
és el que cerca i perfecció veu
en el mirall. Rere el vidre, guaita l'estat
espolsar-se com un gos sota el cel deslluït.
Espanya -aquesta ànima del món- ha vingut
a mesurar i dominar. Quin prodigi
l'espectacle del poder en acció. La llibertat
és en ella i s'ha acabat la història.
Fa anys que va acabar. L'any 1978.

calordeforn dins calordeforn. blog de poesia

Per començar, aquest poema sembla que parli del nostre president, "que ha conegut el primer/ la llarga àrdua travessia de l'esperit", que és aquell que ha fet possible l'1 d'octubre. "Rere el vidre, guaita l'estat/ espolsar-se com un gos sota el cel deslluït". Tenint en compte que aquell dia plovia la imatge del gos traient-se l'aigua de damunt no pot ser més escaient. 

"La tesi atropella l'antítesi". No hi ha terme mig, o ets unionista o ets independentista. Però qui escriu això ha observat com alguns unionistes més catalans s'avergonyeixen del tracte que ens fan. "les formigues sota les ferradures" no pot ser més exacte. De fet, ens tracten com a uns escarabats destinats a ser trepitjats per després encara maleir la brutícia sota la sabata. 

"Espanya -aquesta ànima del món- ha vingut/ a mesurar i dominar": és una ànima imperialista. "La llibertat és en ella i s'ha acabat la història./ Fa anys que va acabar. L'any 1978". Això parlaria de l'immobilisme de l'Estat Espanyol, de la falsa llibertat dels que l'interpreten només d'una manera, la pitjor possible.

El títol del poema és molt indicatiu. Hegel, aquest filòsof, crec que també parlava del final de la història a través de la lluita entre tesi i antítesi. Però costa de veure la síntesi ara per ara.

diumenge, 8 d’octubre de 2017

Pòsits i Buit

Pòsits

Cerco, entre els pòsits de la nit,
les abraçades verdes. Tu
m'encerclaves, en jardí edènic
de vivències platejades.
Les recordes? Segur que no.
Hauries d'imitar l'aire que va
de l'albereda a la roureda
i emmarca l'eucaliptus.
L'òbit de l'amor desfeu el llaç
que ens uní, quan només
érem tu i jo a la terra,
capaços de percebre,
en cromàtica abstracció,
la miríada de colors que la inventava.

Buit

Desert silent persegueix l'aurora
mentre invoco paraules gastades,
mancades de significat,
en fila amorfa de faccions.
Sol fermament apagat, marcit,
al cau de somnis absurds.
No hi ha contrapunt;
la cavitat que ens separa
és buit immens, caramullat
de nit interna, exempt de mots.

La sempiterna i versàtil avarícia
del no-res intenta establir,
en antigues morades,
vells alens perfumats,
per tal de transcendir.

VALERO HERRERA, Isabel del Pilar De teulades en amunt. Sant Andreu de la Barca: Editorial Gregal, 2016


Aquests dos poemes em sembla que parlen del desamor, des de dues perspectives diferents. 

"Pòsits" es referiria al que queda del dia, que es troba bàsicament en la poesia. Em recorda el que diu Gabriel Ferrater dels amors que primer s'enfonsen, i al cap dels anys suren en la superfície de l'aigua, que no és res més que el poema. La paraula "pòsits" ja parla del que queda en suspensió. "les abraçades verdes", "la miríada de colors", és el que la veu poètica en recorda, la que veritablement ha estimat, per això pregunta "les recordes? Segur que no", al seu amant absent. És el seu paradís perdut, el "jardí edènic".

"Buit" és el que sent la veu poètica, "desert silent" un epítet que redunda en la buidor que l'acompanya. "la cavitat que ens separa" seria una imatge contundent sobre l'absència de l'altra persona. "la sempiterna i versàtil avarícia" és un oxymoron, una paradoxa que parlaria d'una eterna fam de poesia que alhora muda fàcilment, no la domina prou. Una fam de poesia "per tal de transcendir". Això és el que qui escriu això cerca sempre quan escriu, almenys. Omplir aquest buit, d'això es tracta.

dilluns, 25 de setembre de 2017

100 sonets sol solet



Diuen que els autors sempre parlen del mateix. Al llarg d'aquests cent sonets fets amb la llum de l'alba, en cada un dels indrets on la veu poètica s'ha desplaçat, hi ha força motius recurrents, i entrellaçats.

En primer lloc, la mateixa poesia, els cent sonets que s'ha proposat de fer, que neixen amb l'alba perquè amb l'alba tot reneix, perquè de l'alba de la nostra vida prové la poesia normalment. "El noranta-nou és d'escuma", diu el sonet número 9. Crec que és una bona descripció del que m'ha arribat d'aquests poemes, sovint sobretot un parell de versos de cada poema, la resta sol ser envoltada de misteri per a mi. O sigui, que l'important per al lector sovint no és més que un u per cent del que la veu poètica ha escrit. També he llegit alguna vegada que el talent és un u per cent d'inspiració i un noranta-nou de treball. "Deixo guspires que ens guarden un lloc/ escollit i cent bombolles amb foc", diu també en aquest poema. Les cent bombolles que cal fer explotar per interpretar aquests cent poemes.

"Ets presonera del meu pensament/ de cada instant", i afegeix també "dins els meus poemes", en el sonet número 20. Els poemes voldrien atrapar la poesia, i amb ella la persona estimada. Continuant amb la referència a la mateixa poesia, també el lloc on s'escriu el poema és rellevant, sovint amb un joc de paraules. El número 24 parla de "poemes erms" i és fet a Els Erms de Sant Hipòlit de Voltregà. El número 26 parla dels "Records d'un ahir, mal cardat", fet a l'antiga fàbrica tèxtil "La Blava" de Roda de Ter. En relació al poeta com aquell que fa servir "l'eina de filat", perquè un text se sol relacionar amb un teixit, hi ha el poema 58, un dels més rodons, que comença amb aquests dos versos: "No busquis què vull dir, sinó/ què vols que et digui". El lector ha de tenir vida interior per poder fer alguna cosa més que enllaçar lletres amb la vista.

El segon tema que jo hi veig, l'amor, és a vegades, com en els sonets 64 i 65, acompanyat d'erotisme. Un amor que s'obre al món com una "eixida" en una casa, motiu que consta en els poemes 35 i 93. Com una càmera de fotografia també és una eixida del món interior del fotògraf. Això enllaçaria amb un tercer tema, la fotografia. En més d'una ocasió fa referència al sistema de captura d'imatges i revelat que hi havia abans. Una fotografia per revelar que és com  el full en blanc que l'ull poètic es troba cada vegada i que omple amb el seu talent.

Que l'amor és infant de la llibertat es reflectiria en "T'allibero del meu amor. Vull que siguis feliç, del tot", dins el 91. Això ens duria a: "Què fer de l'amor si l'amor se'n va?" (sonet 68). La resposta és fàcil: cal fer-ne poesia i més poesia. Tot i que sempre "M'espera l'amor amb bicicleta" (número 17), o sigui, un amor fet de cos i ànima, cadascuna de les dues rodes, entremesclades en l'emoció de la bicicleta en marxa. A vegades, com diu la cançó de Jarabe de Palo, La flaca, amb un bes tan sols ens bastaria: "que volgués, ni que fos només promès,/ un sol bes, que besés per ser feliç" (sonet 82).

Per acabar, un parell de sonets que m'han cridat l'atenció. En el 84 parla de dur " tres euros al moneder, el DNI, els carnets de conduir..., la VISA, la puta d'oros, les claus, i l'estampa de cap per avall". La "puta d'oros" parlaria per a mi de la possibilitat de renegar ("malfia't del vell que no renega", diu Margarit). Jo que me'n faig, de vella, renego sovint. L'estampa de cap per avall no seria res més que la fotografia que sempre ha estat copsada per la màquina tradicional a l'inrevés fins que és revelada. La fotografia, el poema en potència que cal dur sempre de manera latent amb nosaltres. De Gabriel Salvans he après que cal posar-se davant del full en blanc fins que sorgeixi el poema, si cal.

El poema 98 conté un vers preciós. "Cauen lents flocs de neu sobre els records". M'agradaria haver fos algun d'aquests flocs de neu als ulls del lector amb la lectura que he fet d'alguns dels sonets d'aquest poeta. Personalment, i d'acord amb ell mateix, crec que en els poemes que no requereixen complir cap mètrica el poeta aconsegueix de dir millor el que vol, però això no vol dir que no se n'hagi sortit pas. Un 10 pels 100 sonets.

SALVANS, Gabriel 100 sonets sol solet. Sant Hipòlit de Voltregà: Gatedicions, 2013

dissabte, 9 de setembre de 2017

Llum de sol, llum de lluna




Aquesta coberta seria una molt bona il·lustració de la idea que hi ha darrere el títol d'aquest blog. Una cosa molt gran en una de molt petita. El títol del poemari m'ha recordat el "mig del sol, mig de la lluna" de Gabriel Ferrater dins el poema Cambra de tardor.

Aquí teniu la meva selecció de haikus trobats en aquest llibre. La tipografia en rodona s'escau sempre a Xavier Pujol, la itàlica a Carme Rosanas. 


A l'aigua uns pètals.
el sol de juny amable
allarga el dia.



Cauen els pètals
busquen de nou les branques.
Les del mirall.

(52)

El haiku de la Carme em fa pensar en com a través de l'art, el reflex en l'aigua, els pètals tornen de nou a les branques, encara que sigui de manera més o menys virtual. O sigui, que amb l'art revivim el que no es destrueix, sols es transforma.



El groc dibuixa
la flor de Barcelona
després del xàfeg.




Pètals caiguts
sobre els panots encara
volen ser flors.

(55)

La idea d'aquests haikus és semblant a la de l'anterior imatge. Encara que de forma abstracta, les flors són doblement flors. És veritat que aquest panot és la flor de Barcelona, el seu símbol. Un panot que competeix amb el de Gaudí al Passeig de Gràcia. 



El meu camí
amb el sol ben amunt
entre les branques.




A cada passa 
el revolt se'ns apropa
amb sol i ombres.

(56)

El camí de la vida, tortuós i amb arbres que amaguen el sol, no fa oblidar-lo pas, sempre el tenim present. 



La plaça buida
un matí de diumenge.
Només les passes.




El sol dibuixa
una primera ratlla.
Després inunda.

(57)

El haiku del Xavier parlaria de les passes del que ja ha passat en la plaça buida. El de la Carme parlaria de l'a priori, la "primera ratlla" de sol, que sempre precedeix qualsevol talent, qualsevol enamorament.



M'embadaleixo
davant tanta bellesa.
els haikus dormen.




Vora de l'aigua
els haikus es desperten.
Remor de riu.

(62)

La bellesa s'escauria amb el dia, la vida, així com el sublim amb la nit, la poesia. Els haikus dormen quan s'és viu de forma conscient, però hi són de forma latent.



Floretes blaves
com els ulls de la mar.
Un cel de somnis.




Les flors més blaves
duen el cel a l'heura
una promesa.

(72)

Els ulls de la mar, com els ulls blaus, com les flors blaves, una cosa molt gran en una de molt petita.



La pluja fina
sobre el terra dibuixa
una aquarel·la.




Pinzell de pluja
vorera de paper.
L'art més efímer.

(77)

Les dues sinestèsies, "pinzell de pluja/ vorera de paper", s'escauen molt a aquesta imatge. Un pinzell porta pintura que és líquida com la pluja. La vorera, tot i ser de ciment, s'humanitza amb les fulles, que aviat seran escombrades, com "l'art més efímer".



Ermita antiga.
Campanes de silenci,
toquen les hores.




No hi ha campana.
El silenci repica
en la memòria.

(85)

Podríem invertir-ho: la memòria repica en el silenci. L'ordre dels factors no canvia el resultat, i aquest haiku obté un efecte més gran en el lector. La imatge presa en el moment que hi ha l'ocell de cara a l'ermita té un valor afegit. L'ocell a punt de volar del fotògraf i poeta.

Finalment he de dir que he tingut el privilegi de rebre una còpia d'aquest llibre, i que espero haver-li fet justícia.

Carme Rosanas/ Xavier Pujol Llum de sol, llum de lluna. Barcelona, 2017

diumenge, 20 d’agost de 2017

La poesia

A Matei Calinescu

La poesia és l'ull que plora
És l'espatlla que plora
l'ull de l'espatlla que plora
És la mà que plora
l'ull de la mà que plora
És la planta del peu que plora
Oh, vosaltres, amics,
la poesia no és llàgrima
és el plor mateix
el plor d'un ull no inventat
la llàgrima de l'ull
de qui ha de ser bell,
la llàgrima de qui ha de ser feliç.

STANESCU, Nichita dins Ànima gramatical. Antologia poètica 1960-1984
traducció de Lilita Voicu-Brey i Xavier Montoliu Pauli
Lleonard Montaner Editor , 2017
dins el blog Enfilant finestres

Un poema que parla a través d'una sèrie de metonímies per dir que la forma del poema és sentiment per ella mateixa. L'ull, l'espatlla, la mà, la planta del peu, allò físic, però que té contacte com una metonímia amb l'espiritual, ploren a través de la poesia, de les metàfores. Però, així com les metàfores s'inventen, el sentiment és el "plor d'un ull no inventat". L'ull "de qui ha de ser bell", de qui transforma els sentiments en bellesa, poesia; "la llàgrima de qui ha de ser feliç", perquè la poesia, en darrer terme, serveix per fer feliç qui l'escriu i qui la llegeix, encara que pugui fer mal d'entrada. Aquest poema, fa feliç, sens dubte, qui escriu això.