UNA COSA MOLT GRAN EN UNA DE MOLT PETITA

dimecres, 27 d’abril de 2016

La casa antiga

He entrat per la porta del darrera
a la casa antiga: silenciosa,
reüllo els rastres del llindar estant:
cartes amuntegades a la catifa,
pols sobre els mobles, totes les plantes
mig mortes de set. Prou voldria regar
la terra eixuta, però renillen els cavalls,
la carrossa no espera: sento les hores
obstinades com cauen pel menjador.

Hoste meu, dorms a la galeria;
no et desperta tota aquesta set?

COLL DOMINGO, Glòria dins Territori inhabitable

Un poema completament al·legòric. La veu poètica ha "entrat per la porta de darrera", amb l'inconscient, el "darrere les paraules" de Margarit, a la casa antiga, l'antic amor. Una casa plena de restes de vida, de records. "Prou voldria regar la terra eixuta", estimar com abans, però "la carrossa no espera", la carrossa del present, amb les seves "hores obstinades".

"Hoste meu", lector dels seus poemes, "dorms a la galeria": observes tot això des de fora. "No et desperta tota aquesta set?": no et commou aquest poema? La casa de Margarit en Dona de primavera esdevé aquí una metonímia de l'amor.


dilluns, 18 d’abril de 2016

I les paraules tocaran el firmament. Ressenya de Llibre de GUARDAMAR de la Safor de Manel Arcos



Aquest Guardamar del títol d’aquest segon -i creiem que encara millor- poemari de Manel Arcos, és un toponímic que ha estat vist per Jordi Dorca com a metonímia de tota la mar Mediterrània, la qual és una constant en la seva veu poètica. Però qui escriu això, després d’una lectura atenta, però no gaire feixuga del poemari (la voluntat de l’autor de ser planer és reeixida), s’ha adonat que Guardamar també pot ser considerat un símbol, força evident per altra banda, del desig del poeta d’encabir la immensitat incommesurable de la mar en els seus versos.

Amb el conflicte entre aquesta immensitat del mar i la limitació de les convencions trobaríem el primer motiu constantment present en els seus versos. Un segon motiu, que entroncaria amb El vol del silenci, el seu primer poemari, és el d’aquest silenci, el que la poesia genera sempre al seu voltant, seria “la mare que el va parir” del poema El tamarit. Un silenci que “no està en venda”, com sí sembla ser-hi la remor omnipresent actualment de la música. I és que sempre es diu que la poesia no ven (amb la paradoxa que molts anuncis són fets de poesia).

Un altre motiu, el passat i el futur estretament lligats, en el país i en l’amor, com es veu en els dos darrers versos de tot el llibre, el de les Cançonetes per a noctàmbuls (els lectors de poesia) –que justament entroncarien amb el primer vers del llibre, “El futur roman callat”- es posa de manifest quan diu: “El futur ha regressat,/ com l’emigrant, a casa”. El futur tindria relació directa amb el passat, el gran amor amb el primer.

La veritat és un altre motiu transversal de tot el llibre, la veritat relacionada amb l’inconscient, la poesia: “el foc del ressec pinyol”, el qual seria en l’origen de tota la seva obra, o bé “la boca de la veritat”, la boca que seria metonímia de la mateixa poesia (totes dues cites del poema XI). I també ho és en el tercer poema dels dotze últims: “Sóc com sóc/ com la veritat/ com la poesia/ t’agrade o no”. Ja ho deia Baltasar Porcel, quan afirmava que només expressava la veritat en la seva obra.

El poema IX, La mar, el més brillant des del punt de vista de qui escriu això, seria un “espill” -mot que apareix al poema-, en el qual es reflecteix l’amor autèntic que persegueix la veu poètica, un altre dels seus motius constants. Diu: “voldria revelar-li a la mar que tancaré les portes del crepuscle/ quan comence a minvar el càlid resplendor de l’autèntic amor”: entenc que està dient que no n’hi haurà cap més després d’ell. El motiu de l’amor també es reflecteix en el poema número VIII dels contundents dotze finals: “Sóc qui sóc:/ clau sorda/ que obri el pany de la passió;/llima dolça/ que poleix la pell de l’amor”: amb les paraules enamores i estimes alhora.

Com a darrer motiu: la inseparabilitat del sentiment i la raó en la construcció del poema i de la pròpia identitat, “la lògica de la casualitat” i “ho fa perquè té una cançó i mil raons” (del Corriol, poema número X).

Interpreto com a una mena de conclusió els quatre darrers versos del poema XI, Després de tot, homenatge a Martí i Pol: “Quan ja no quede cap paraula, / no sabré on aniré ni on arribaré./ El somni creixerà, com un xiquet,/ al caliu del teu albir, Guardamar”. Segurament està dient que no sap on arribarà la seva poesia un cop l’hagi acabat, en les interpretacions dels lectors. Que li haurien de fer justícia com he provat de fer-ho jo.


diumenge, 10 d’abril de 2016

No sempre la muralla es fa visible:
a vegades enganya, es torna símbol,
oposa els pensaments que s'avenien
i es fa dolor entre el desig dels cossos.
Lenta articulació dels anys i els dies
en muntants invisibles, desiguals:
al cantó de la llum fa néixer la memòria, aurora
d'infinit, fugaç, que els déus envegen.
A l'ombra, en canvi, colga el temps perdut,
llarg oblit enterrat a les heures.
Quan m'acosto, furtiva, a la finestra amb reixes,
sento el dolor de la frontera.
Ella separa les presències vives,
la intuïció de la carn i la pausa del goig.
Defensa vertical, dic contra l'aigua imaginada,
contra  el desfici de la sang,
més que un mur és la força defensiva
del seu cos contra el meu.

XIRINACS, Olga La muralla (1993) dins ÓSSA MAJOR. Poesia completa (1977-2009)

No sempre la forma del poema és en el més aparent. També és en els recursos literaris, el símbol que té sentit en el context tant com figurativament. Símbol que trenca l'empatia, "oposa els pensaments que s'avenien", i es torna "dolor entre el desig dels cossos", es torna abstracció. Per un costat d'aquesta abstracció, el lluminós, "fa néixer la memòria" que tendeix a l'infinit en la seva fugacitat d'aurora; per l'altre, el de l'ombra, s'acomiada del temps perdut, "llarg oblit enterrat a les heures", les heures que acaben amb la vida de l'arbre al capdavall, serien imatge del que mor. Quan l'ull poètic s'acosta a la finestra que és el poema, se sent entre dos móns. El poema que separa de la realitat amb el seu cos, la seva forma, que lluita contra el cos físic de la veu poètica. La "muralla" esdevindria un símbol en aquest poema que parlaria d'ell mateix, de la poesia.

dimecres, 9 de març de 2016

Tanka Núm 10

Capitell 10 dins Galeria de Tramuntana

Rúfols i hermètics,
provinents d'una espluga,
blasmen tothora
l'indiscret, el menyspreen.
Refusen simulacres.

CARRERA, Anton, dins RECER


Als poetes freds, intransitius, que no són transparents, que provenen de l'"espluga", la cova del seu fons, no els agrada que no hi hagi misteri, menyspreen els massa directes, "l'indiscret". I refusen interpretacions perquè no tot es pot dir en altres paraules. En el capitell dos animals tapen amb les potes una mena de pilota, la que seria el sentit del poema.

dimecres, 24 de febrer de 2016

Tanka Núm. 6

Capitell dins Galeria de tramuntana


Esventa els grisos
que la claror no juga
a mitges tintes!
Com la podries perdre
si mai no va ser teva?

RECER d'Anton Carrera

És en blanc o negre, "Esventa els grisos": o estàs enamorat o no, o tens dins l'a priori per acabar estant-ho. En aquest cas, ella, d'enamorada no ho ha estat mai. Diuen que la poesia il·lustra el que és obvi, que si no tens res no pots perdre res: si ella no ha estat mai enamorada de la veu poètica, ell no l'ha perdut en cap moment. 

Aquest capitell semblaria la representació d'un animal que es troba al mig de dos animals més, tot queixalant-los. Com el que és gris entre el blanc i negre, com un home entre dues dones. Pel que fa al poema, és dels que es fan rellegir fins i tot després d'haver-lo interpretat.

divendres, 19 de febrer de 2016

Tanka núm. 1 dins Galeria de Tramuntana 

L'alè perfila
l'argila de l'origen
i en fa llinatge.
La polpa de la poma
comporta la fatiga.

RECER d'Anton Carrera

En aquest capitell s'hi pot observar una serp, que seria la del gènesi, com aquest poema és el primer del llibre. També sembla que hi ha un home i una dona que es tapen amb una fulla, després que hagin pecat menjant-se la poma de la qual parla el poema. "l'argila de l'origen", la que fa servir Déu, "l'alè", creant l'home i la dona, fent-ne "llinatge", perquè en teoria tots tenim culpa del pecat original, quan el més lògic és que un fill no tingui culpa del que han fet els seus pares, ni els pares del que fan els fills. "la polpa de la poma/ comporta la fatiga", la que acompanya el pecat original, la de "guanyaràs el pa amb la suor del teu front", i "pariràs amb dolor". Són frases que, com gran part de la Bíblia, són inventades, però es troben en el nostre bagatge cultural vulguem-ho o no. La relació de la tanka amb el capitell és molt ben trobada, s'haurà de veure el que passa amb la resta de poemes del llibre, cadascun d'ells basats en un capitell, a banda dels introductoris.

dilluns, 8 de febrer de 2016

Sonet CXXX de Shakespeare





Alan Rickman dient el sonet 130 de Shakespeare

My mistress' eyes are nothing like the sun;
Coral is far more red, than her lips red:
If snow be white, why then her breasts are dun;
If hairs be wires, black wires grow on her head.
I have seen roses damasked, red and white,
But no such roses see I in her cheeks;
And in some perfumes is there more delight
Than in the breath that from my mistress reeks.
I love to hear her speak, yet well I know
That music hath a far more pleasing sound:
I grant I never saw a goddess go,
My mistress, when she walks, treads on the ground:
   And yet by heaven, I think my love as rare,
   As any she belied with false compare.

                                      William Shakespeare


No són com sols els ulls de l'estimada
ni com corall el seu llavi vermell.
Per què el seu pit no és neu emblanquinada?
Per què és de fosc metall el seu cabell?
Roses blanques i roges he admirat,
però el seu rostre roses no conté;
i qualsevol aroma és més preuat
que aquell perfum que exhala el seu alè.
M'enamora escoltar-la. I, tot i així,
sé que és més delitosa l'harmonia;
no m'he creuat cap dea pel camí,
ja que ella, amb passa ferma, va fent via.
   I això no obstant, oh Cels, ella val tant
   que és fals anar-la amb altres comparant.

                                      William Shakespeare
                                      Versió de Gerard Vergés (Tots els sonets de Shakespeare, 1993)


Un poema antipetrarquià, que s'entén molt bé, per cert. L'amor a Laura en Petrarca era el d'una dona de bellesa clàssica, amb les dents de perla, etc. Shakespeare parla de la seva estimada sense idealitzar-la, però continua estimant-la igual. "No són com sols els ulls de l'estimada", però el captiven igual amb la seva mirada. Ella "amb passa ferma va fent via", és terrenal. I "ella val tant" com a persona, que no val la pena comparar-la amb d'altres. 

Com a poema anticonvencional és molt bo, que d'això es tracta, de dir alguna cosa diferent.