UNA COSA MOLT GRAN EN UNA DE MOLT PETITA

diumenge, 19 d’abril de 2015

Poeta i mussol, piulades al vol (XIV)

 
A la branca més alta
el teu nom s’ha envolat.
Quin niu al cor l’esguard
dels teus ulls sense gàbia!
 
L'ànima de l'altra persona, a qui el nom es refereix, s'eleva, es fa lúcida i lliure, amb l'art.
 
 
Il dit non avec la tête, mais il dit oui avec le coeur.
(Ell no va dir-ho amb el cap, però ell va dir que sí amb el cor)
 
Quan llegeixes, encara que no entenguis t'arriba.
 
 
lo millor del vent de febrer
són les estrelles que no s’emporta
 
La interpretació no s'endú l'efecte de l'art
 
 
I encara diran
que l’aigua és vida.
Però la vida és set.
 
Això és el que se'n diu una paradoxa, molt ben observada.
 
 
moments clau, busques
sense pany
 
Els moments clau, solen ser virtuals.
 
 
Despullar la veritat és un infinitiu.
Despullada, un participi.
 
La creativitat, la lucidesa, és infinita, l'obra és acabada.
 
 
I amb aquest vent arrelar
pètals.
 
Amb el vent de l'art la superfície es connecta amb el fons.
 
 
Preferisc un llamp ressagant-se a un tro a deshora.
 
La fama que no arriba, millor que ser valorat un cop mort.
 
 
 
 

diumenge, 12 d’abril de 2015



Sóc a la pista de ball
danso desordenada
com els mots.
M'atrapa
l'aclucada d'ull
d'un punt i coma
mentre els punts suspensius
m'abracen la cintura.
Em mires
de lluny
des del punt i a part.
I jo estimo
el ganivet del lampista
el got mig ple
i la teva sabata
esparracada
de tant ballar.

MIRAMELSMOTS (Núria Pujolàs) dins V de Bes

Un poema molt inspirat, que recorda una mica els emoticons fets amb signes tipogràfics a la xarxa 2.0. La veu poètica és a la pista de ball, la vida, segurament. Les connotacions no són només per al punt i coma o el punt i a part, el ganivet del lampista també seria un símbol fàl·lic. El got mig ple es podria referir a l'optimisme, la joia de viure amb els quals l'autora es pren la vida. La "teva sabata esparracada de tant ballar" podria ser la constatació que la vida l'inspira a fons en la seva poesia. Un 10 de poema.

dijous, 2 d’abril de 2015

Font de Maria Rosa



–Contessa, che è mai la vita? 
E’ l’ombra d’un sogno fuggente. 
La favola breve è finita, 
Il vero immortale è l’amor. 

GIOSUÈ CARDUCCI, Jaufré Rudel


Allí vaig beure, qui sap quan, els primers glopets
d’aquell viatge subterrani emprés sense reserves
i amb un bitllet enigmàtic que revelava a contraclaror
les rutes ignotes de la cara oculta de l’optimisme.

Allí bevia adesiara glopets d’un altruisme instintiu
que surava com un rai de bromera, aïllat i despoblat,
entre un diluvi de pecats eclipsats per un escull coral·lí.
Els hi vaig beure fins al moment que l’ànima bessona
va partir de cop calent en una ploma amb ales de cera
cap a un desert reclòs en un hivernacle de gel glacejat.

No sé si hi beuré algun dia el glopet que traduïsca
el significat d’aquell acomiadament en versió original,
el glopet que esperone el regrés d’un adéu emmanillat
a un fins ara o, inclús, un fins prompte o un fins demà.

Però, si no hi bec de cap de les maneres el glopet
que duga sota el braç l’esperança d’un simple hola,
és clar que sempre ens quedarà París a ella i a mi.

ARCOS, Manel dins El vol del silenci

"Conèixer i estimar un ésser humà és la font de tota saviesa", diu Evelyn Waugh a Retorn a Brideshead. Aquest poema parlaria de com, malgrat la separació, l'amor continua en l'inconscient, almenys, "la cara oculta de l'optimisme". La veu poètica bevia i beu glops de la font d'aquesta relació, esperant d'entendre algun dia per què la seva ànima bessona no torna, sinó que va "cap a un desert reclòs en un hivernacle de cel glacejat", el contrast de la passió amb la petrificació. "és clar que sempre ens quedarà París a ella i a mi", la frase romàntica de Casablanca, que enllaça amb la cita de Giosuè Carducci de dalt. 

dilluns, 30 de març de 2015

El rastre blau de les formigues (V) de Ponç Pons


Més que la seva obra, admiren la seva fama.

Diuen que és el seu autor de capçalera i no el llegeixen mai, també.

L'home és bo per naturalesa. Els enemics són l'excepció que confirma la regla.

És una molt bona manera de veure-ho, tot el contrari de "L'home és un llop per a l'home".

Teologia de l'alliberació. Per als famèlics infants d'Àfrica i Sud-amèrica, l'Esperit Sant té forma de pollastre a l'ast.

Per als que no tenen benestar, i ni tan sols l'estar, que no els hi vinguin amb religions i moral.

Naturar l'escriptura, caminar el pensament.

Fer que la vida s'apropi a la literatura, i la literatura a la vida.

La literatura és una casa de cites.

La literatura és ficció, com fer sexe amb una prostituta no és amor.

Gent entranyable i encantadora, potencials amics que per qüestions de lloc i llunyania no podrem conèixer mai.

Amb la xarxa 2.0 pots aconseguir de ser amic, encara que potser només virtual, d'aquelles persones que se t'escauen més.

Literatura catalana. ¿Com es pot valorar una obra si d'entrada ja es menysprea la llengua en què ha estat escrita?

Tota obra catalana és un anticànon per definició.

No hi ha Beatrius ni Laures perquè ja no queden Dantes ni Petrarques.

Però continuen havent-hi matrimonis que són prostitucions encobertes.

Escriure, corregir i passar en net. És a dir, tesi, antítesi i síntesi.

Temps i contrast és el que diuen que és necessari per crear.

El millor lloc del món és un bon llibre.

Pràcticament res a la vida m'ha fet tan feliç com un llibre.

Un bon actor no representa, és.

Interpretar és crear.

Paràfrasis d'Espriu. Escric perquè no sé com viure. Em mor perquè no sé com escriure.

L'escriptura et salva, però només quan ho aconsegueix.

M'explica què vol dir i jo el que vull és saber què diu.

Un text no vol mai dir, només diu i prou, sense més voltes.

Sense un objectiu vivim desenfocats.

Sense trobar sentit a la vida, sense fer el que ens fa feliços, només vivim en la boira.

dissabte, 21 de març de 2015

Per al Dia Mundial de la Poesia 2015

Esguard de l'illa

Als ulls que et miren
sempre és dolça i salada 
l'illa de Buda. 

DORCA, Jordi dins I encara els versos

Una illa que podria ser com l'illa del tresor de Margarit. I més encara perquè ho és tot, la dolçor i la salabror, es tracta d'un tros de terra al mig de l'Ebre quan arriba al mar, al delta. Els "ulls que et miren" serien una illa paral·lela, que també entremescla els dos costats de la mirada. Hi ha l'illa, la bellesa, i hi ha la veu poètica que l'esguarda. Un poema sense pèrdua, molt concentrat.

diumenge, 8 de març de 2015

Doble

difícil reconèixer-se a vegades,
quan hi ha hagut tantes expedicions
-nous paradisos a vessar de llum;
davallant averns i llepant tenebra-,
tantes descobertes en tan poc temps
-impensats països interiors-,
que l'home de l'espill no és el mateix
que l'individu que admirat el fita.

impossible conèixer-se a vegades,
quan l'ull no arriba a desxifrar l'estranya
ganyota que ara somriu dins l'espill.

BARBERÀ, Elies dins Equilibrista

És difícil de reconèixer l'artista rere l'obra creada, a través de l'infern de cercar la inspiració i els "paradisos a vessar de llum" de trobar-la, "en tan poc temps", sempre a contrarellotge, trobant el seu món interior en el poema. El poeta és un doble de la persona, no és ben bé el mateix que el seu reflex admirat per aquell que el contempla. 

La veu poètica tampoc acaba d'entendre el que ella mateixa ha creat, el poeta és un vehicle de la poesia, s'acostuma a admetre. Gran metàfora, això del "doble".


diumenge, 1 de març de 2015

El meu cos és una casa.
Un enterat diu que tinc les finestres boniques
i ma mare diu que tinc l'arrebossat suau
i el terrat endreçat.
El menjador és ple de sang,
continguda i bona,
i budells eficients
i òrgans que fan la seva feina.
Casa teva també és prou agradable.

SOLÀ, Irene dins Bèstia

La forma del poema és com el cos. Atractiu per fora, contingut per dins, funcional a més de bell. El poema d'algú altre que t'inspira el teu també és així. L'"enterat" seria el crític.