UNA COSA MOLT GRAN EN UNA DE MOLT PETITA

dimecres, 20 de maig de 2015

Poema

Molta fusta, llenya
triada, apilada,
guardada, callada: ai-

cremo: esperant-te,
llumí.

CASASSES, Enric dins T'hi sé

Un poema crema de manera passiva tot esperant de vibrar en el lector, que és quan s'encén el llumí i crema del tot en la interpretació que en fa aquest lector, o simplement pel fet d'arribar-li al cor. Un metapoema dels que agraden tant a qui escriu això. L'"ai-xí" amb el guionet suggeriria l'instant brevíssim en què s'encén un llumí. 

dilluns, 11 de maig de 2015

Homenatge a Olga Xirinacs

Metàfora de pedra: no defensa ni amaga
i potser un temps va ser refugi i fortalesa.
Ara és fràgil i em fa pensar el teu cos
bellíssim a la tarda, metàfora d'allò
que un dia es defensava, submergit
al meu fons mineral, encara no fet sang,
informe, sense nom i demanant la vida.

XIRINACS, Olga dins La muralla (1993), Óssa Major. Poesia completa (1977-2009)

La muralla que dóna títol al poemari on es troba aquest poema seria la "Metàfora de pedra". Una muralla que ja no fa la seva funció, per tant "no defensa ni amaga", com ho fan les metàfores fins que algú en troba el sentit. 

Una muralla que s'identifica amb el "teu cos/ bellíssim a la tarda", el cos que seria la forma, la metàfora. La qual prové de l'abstracció, que representaria el "fons mineral", la infantesa anterior a l'empatia de l'edat adulta. Per això era "encara no fet sang", "i demanant la vida". Aquest "informe, sense nom", es relacionaria amb el nom que encara no ha sortit a la superfície, que diria Kundera. Que encara no ha esdevingut imatge poètica.

Un ull poètic que s'amaga i es mostra alhora darrere aquesta muralla metafòrica, que és real alhora, es troba a Tarragona, ciutat d'aquesta escriptora.

[per a l'homenatge de l'11 de maig de 2015]


diumenge, 19 d’abril de 2015

Poeta i mussol, piulades al vol (XIV)

 
A la branca més alta
el teu nom s’ha envolat.
Quin niu al cor l’esguard
dels teus ulls sense gàbia!
 
L'ànima de l'altra persona, a qui el nom es refereix, s'eleva, es fa lúcida i lliure, amb l'art.
 
 
Il dit non avec la tête, mais il dit oui avec le coeur.
(Ell no va dir-ho amb el cap, però ell va dir que sí amb el cor)
 
Quan llegeixes, encara que no entenguis t'arriba.
 
 
lo millor del vent de febrer
són les estrelles que no s’emporta
 
La interpretació no s'endú l'efecte de l'art
 
 
I encara diran
que l’aigua és vida.
Però la vida és set.
 
Això és el que se'n diu una paradoxa, molt ben observada.
 
 
moments clau, busques
sense pany
 
Els moments clau, solen ser virtuals.
 
 
Despullar la veritat és un infinitiu.
Despullada, un participi.
 
La creativitat, la lucidesa, és infinita, l'obra és acabada.
 
 
I amb aquest vent arrelar
pètals.
 
Amb el vent de l'art la superfície es connecta amb el fons.
 
 
Preferisc un llamp ressagant-se a un tro a deshora.
 
La fama que no arriba, millor que ser valorat un cop mort.
 
 
 
 

diumenge, 12 d’abril de 2015



Sóc a la pista de ball
danso desordenada
com els mots.
M'atrapa
l'aclucada d'ull
d'un punt i coma
mentre els punts suspensius
m'abracen la cintura.
Em mires
de lluny
des del punt i a part.
I jo estimo
el ganivet del lampista
el got mig ple
i la teva sabata
esparracada
de tant ballar.

MIRAMELSMOTS (Núria Pujolàs) dins V de Bes

Un poema molt inspirat, que recorda una mica els emoticons fets amb signes tipogràfics a la xarxa 2.0. La veu poètica és a la pista de ball, la vida, segurament. Les connotacions no són només per al punt i coma o el punt i a part, el ganivet del lampista també seria un símbol fàl·lic. El got mig ple es podria referir a l'optimisme, la joia de viure amb els quals l'autora es pren la vida. La "teva sabata esparracada de tant ballar" podria ser la constatació que la vida l'inspira a fons en la seva poesia. Un 10 de poema.

dijous, 2 d’abril de 2015

Font de Maria Rosa



–Contessa, che è mai la vita? 
E’ l’ombra d’un sogno fuggente. 
La favola breve è finita, 
Il vero immortale è l’amor. 

GIOSUÈ CARDUCCI, Jaufré Rudel


Allí vaig beure, qui sap quan, els primers glopets
d’aquell viatge subterrani emprés sense reserves
i amb un bitllet enigmàtic que revelava a contraclaror
les rutes ignotes de la cara oculta de l’optimisme.

Allí bevia adesiara glopets d’un altruisme instintiu
que surava com un rai de bromera, aïllat i despoblat,
entre un diluvi de pecats eclipsats per un escull coral·lí.
Els hi vaig beure fins al moment que l’ànima bessona
va partir de cop calent en una ploma amb ales de cera
cap a un desert reclòs en un hivernacle de gel glacejat.

No sé si hi beuré algun dia el glopet que traduïsca
el significat d’aquell acomiadament en versió original,
el glopet que esperone el regrés d’un adéu emmanillat
a un fins ara o, inclús, un fins prompte o un fins demà.

Però, si no hi bec de cap de les maneres el glopet
que duga sota el braç l’esperança d’un simple hola,
és clar que sempre ens quedarà París a ella i a mi.

ARCOS, Manel dins El vol del silenci

"Conèixer i estimar un ésser humà és la font de tota saviesa", diu Evelyn Waugh a Retorn a Brideshead. Aquest poema parlaria de com, malgrat la separació, l'amor continua en l'inconscient, almenys, "la cara oculta de l'optimisme". La veu poètica bevia i beu glops de la font d'aquesta relació, esperant d'entendre algun dia per què la seva ànima bessona no torna, sinó que va "cap a un desert reclòs en un hivernacle de cel glacejat", el contrast de la passió amb la petrificació. "és clar que sempre ens quedarà París a ella i a mi", la frase romàntica de Casablanca, que enllaça amb la cita de Giosuè Carducci de dalt. 

dilluns, 30 de març de 2015

El rastre blau de les formigues (V) de Ponç Pons


Més que la seva obra, admiren la seva fama.

Diuen que és el seu autor de capçalera i no el llegeixen mai, també.

L'home és bo per naturalesa. Els enemics són l'excepció que confirma la regla.

És una molt bona manera de veure-ho, tot el contrari de "L'home és un llop per a l'home".

Teologia de l'alliberació. Per als famèlics infants d'Àfrica i Sud-amèrica, l'Esperit Sant té forma de pollastre a l'ast.

Per als que no tenen benestar, i ni tan sols l'estar, que no els hi vinguin amb religions i moral.

Naturar l'escriptura, caminar el pensament.

Fer que la vida s'apropi a la literatura, i la literatura a la vida.

La literatura és una casa de cites.

La literatura és ficció, com fer sexe amb una prostituta no és amor.

Gent entranyable i encantadora, potencials amics que per qüestions de lloc i llunyania no podrem conèixer mai.

Amb la xarxa 2.0 pots aconseguir de ser amic, encara que potser només virtual, d'aquelles persones que se t'escauen més.

Literatura catalana. ¿Com es pot valorar una obra si d'entrada ja es menysprea la llengua en què ha estat escrita?

Tota obra catalana és un anticànon per definició.

No hi ha Beatrius ni Laures perquè ja no queden Dantes ni Petrarques.

Però continuen havent-hi matrimonis que són prostitucions encobertes.

Escriure, corregir i passar en net. És a dir, tesi, antítesi i síntesi.

Temps i contrast és el que diuen que és necessari per crear.

El millor lloc del món és un bon llibre.

Pràcticament res a la vida m'ha fet tan feliç com un llibre.

Un bon actor no representa, és.

Interpretar és crear.

Paràfrasis d'Espriu. Escric perquè no sé com viure. Em mor perquè no sé com escriure.

L'escriptura et salva, però només quan ho aconsegueix.

M'explica què vol dir i jo el que vull és saber què diu.

Un text no vol mai dir, només diu i prou, sense més voltes.

Sense un objectiu vivim desenfocats.

Sense trobar sentit a la vida, sense fer el que ens fa feliços, només vivim en la boira.

dissabte, 21 de març de 2015

Per al Dia Mundial de la Poesia 2015

Esguard de l'illa

Als ulls que et miren
sempre és dolça i salada 
l'illa de Buda. 

DORCA, Jordi dins I encara els versos

Una illa que podria ser com l'illa del tresor de Margarit. I més encara perquè ho és tot, la dolçor i la salabror, es tracta d'un tros de terra al mig de l'Ebre quan arriba al mar, al delta. Els "ulls que et miren" serien una illa paral·lela, que també entremescla els dos costats de la mirada. Hi ha l'illa, la bellesa, i hi ha la veu poètica que l'esguarda. Un poema sense pèrdua, molt concentrat.