UNA COSA MOLT GRAN EN UNA DE MOLT PETITA

dissabte, 12 abril de 2014

Sang vençuda

[Dins En la pols de l'aire]

Epíleg

Fossin de cendra
els vells camins. Ulls closos,
quan torni l'alba.

Jordi DORCA

Trencar amb el passat, en aquest epíleg, i no voler saber res del futur, de manera racional. Que l'alba sigui en l'inconscient, l'única alba que val la pena.


DPJ

Plorar no et costa.
Cel i astres t'ho demanen.
Vindrà la pluja.

Jordi DORCA

Com es diu popularment, hi ha coses que clamen al cel, per les quals és lògic de plorar. La pluja exterior acabarà arribant, en una metonímia.


Indòcils

Mirem enlaire,
som animals indòcils.
La gàbia és buida.

Jordi DORCA

Si mirem amunt, com a persones que som, amb les extremitats de davant desocupades, que deia Ciceró, podem veure el cel. Som indòcils, som lliures, la gàbia no pot retenir el nostre esperit.






dissabte, 5 abril de 2014

A TARRAGONA

OBRO ELS ULLS SOBRE EL MAR I ET VEIG TAN CLARA
QUE ET FLOREIXEN ONADES A LA PELL.
LES GAVINES, LA LLUNA ET FAN L'ESCATA,
VENS PENSAMENTS DE FUM I ANELLS DE PLATA.
QUI HA NASCUT ALS TEUS BRAÇOS NO T'OBLIDA:
DEL TEU CAMI DE PEDRA EN TREU LA VIDA
I CULL, EN EL SILENCI, EL TEMPS MÉS BELL.

1979

Gravat en un monòlit a la Punta del Miracle de Tarragona

XIRINACS, Olga dins Óssa Major

Tot el poema sembla que parli de Tarragona talment d'una cosa tan bella com un poema, la ciutat seria un símbol. La veu poètica associa la força del mar, metonímia de Tarragona per trobar-se al seu costat, amb les onades com escates, amb les gavines i la claredat de l'horitzó. Però amb el fum de les fàbriques també, "pensaments de fum", que ven, com els "anells de plata", els de la seva riquesa. "Qui ha nascut als teus braços", com  qui neix a través de la poesia, "no t'oblida". Entre la pedra de l'escriptura i el silenci que l'envolta. Un metapoema, que parlaria d'ell mateix, com tot el que mereix de constar gravat en un  monòlit.




diumenge, 23 març de 2014

Tanka per a Corelli

Del verd frissosa, 
de Corelli, la nota 
extrema, altiva,
cap a ponent dreçant-se, 
gran remor que venia. 

DORCA, Jordi

Anhelant el verd de la primavera, com a músic que amaga el poeta, la nota, que és un instant, la més elevada, com a símbol de la màxima exigència, s'eleva en la posta de sol de la vida. Amb la gran remor del passat.

dissabte, 22 març de 2014

En l'alta proa, 
records de nit invoques. 
Llunyanes ribes, 
dolça i grisa partença, 
veus de pluja portaven.  

DORCA, Jordi

Com Ulisses a la mar. Invoca, vol que tornin, els "records de nit", els de l'inconscient que porta la poesia, com també "les veus de pluja", pluja associada a la poesia també, pel que té d'excepcional. La "dolça i grisa partença", o sigui, no abstracta, no dolorosa, sinó feta amb empatia, amb ganes de ser feliç. "En l'alta proa", anant endavant en la seva aventura personal.

dilluns, 17 març de 2014

Algun dia...




A cada nou vers
desenfarfega el poeta
les xarxes del pensament
amb la paciència
que li regala la il·lusió del retorn.
S'estima tant la immensitat!

A cada nou poema
desendreça el poeta
els mots del sentiment.
Intueix que la felicitat
només es presenta al límit del caos,
dins l'espontaneïtat més irracional,
i lluita per retrobar-la.
Necessita tant estimar!

A cada nova paraula
mor un xic el poeta
per entendre més la vida.
Algun dia,
tant s'hi val si viu o no,
qualcú li entendrà
i en aquell moment precís
serà renaixença per un instant...

ABELLANEDA i FERNÁNDEZ, Joan
dins A l'altre costat del mirall (poemes per sobreviure)

La immensitat d'un vers és veritat que s'estima, perquè amb ell retorna el passat. Amb el poema, la poesia que conté, se li permet al poeta de reviure el sentiment, de continuar estimant. Entenent un poema, fas reviure el poeta, encara que ja sigui mort. Vibrant amb ell també, afegiríem. 

Tot el que envolta, tot el que toca la poesia és embellit per ella, perquè aquest gènere és la més sublim de les arts.

dissabte, 15 març de 2014

Tan sols la paraula nua



Tan sols la paraula nua
la teva, mai la d’un altre,
la que reflecteix una vida
dins d’una solitud
curulla de promeses,
on tot és possible.

S’esvaneixen els dubtes
la foscor claror es torna
i els sols variants i múltiples
cauen damunt cada mot,
el cobreixen i donen força.

Enllà d’aquest ser-hi
tan precís que
s’allarga en el contingut
de cada paraula clara.

Com ho és la poesia

Montserrat Abelló
21 de març Dia Mundial de la Poesia

"Escric per entendre", deia Vicenç Villatoro. "Tan sols la paraula nua", concisa com la de la poesia, on menys és més, és la que permet de contenir el passat en la solitud actual, on és possible que l'amor perduri, per això "tot és possible" en ella.

Els versos ho il·luminen tot, com "sols variants i múltiples", atribueixen vida i força als mots.

En definitiva, la paraula clara i precisa és alhora la que amaga el contingut del poema, en una mena de contradicció.

dijous, 6 març de 2014

nan no ki no / hana to wa shirazu / nioi kana

[ Bashô Matsuo]

aunque no sé
de qué árbol florido,
¡ah, qué fragancia!

[traducció de José María Bermejo]

tot i que llega
d'on és l'arbre florit,
¡ah, quina olor!

[traducció d'Helena Bonals]

desconec quin
és l'origen dels versos,
¡però que inspirats!

[la meva lectura]