UNA COSA MOLT GRAN EN UNA DE MOLT PETITA

dilluns, 28 d’octubre de 2019



He llegit alguna vegada que voler ser el que tu ets és imprescindible per ser feliç. Si ho veus tot negre, però el negre és el color que més t'agrada, ho tens tot per sentir alegria, de la mateixa manera com El llibre del desassossec podia ser positiu per al seu autor, Pessoa.

dissabte, 6 de juliol de 2019

Tessel·les



Quin títol més bell, Tessel·les, les peces d'un mosaic. Aquest poemari és fet de moltes tessel·les, fragments que parlen sobre el pas del temps. Aquest tema s'escau a la poesia, que és com la música, es desenvolupa sempre en el temps. És un bon motiu sobre el qual parlar quan es fan versos, al costat de l'amor i la mateixa poesia, perquè fa referència a la vida i la mort, el tercer gran tema dins aquest gènere.

"Neixen ecos que van d'un lloc a un altre", diu a la introducció de la primera part, en prosa poètica. L'eco, la poesia, però sobretot, la seva interpretació, que va "d'un lloc a l'altre", del poema al lector. Continua amb "la imaginació es posa damunt improvisada talaia", la torre de vori del poeta, que li "permet albirar de manera privilegiada (...) nombrosos racons per descobrir", la poesia que per sobre de tot és creació.

El primer poema, Temps, és una joia. Aquest temps, "cascavell quan naixem/ i mirall sense imatge quan morim": el cascavell ens alerta que som petits, el mirall sense imatge seria el cos sense ànima. "Prop de l'àngel disfressat d'estel", la bondat en forma de poesia, segurament, per l'associació de Margarit de la nit estrellada amb un vers dins Dona de primavera. "Deixa que senti el rellotge interior", el ritme intern del poema, relacionat amb el temps", "quan et vesteixis d'albada", quan neix el poema. "Discorre per la vida/ com ho fa l'aigua quan cerca el mar", la vida i la mort de la famosa obra de Jorge Manrique, Coplas a la muerte de su padre, "com ho fa el vent quan juga/ amb les branques dels arbres", el vent seria la poesia de nou, que és invisible, però se'n noten els efectes com passa amb el vent.

En el poema en prosa de la segona part, acaba dient "que tot canvia, alhora que es manté inalterable", una possible referència a Heràclit, el riu que no és el mateix riu, i Parmènides, la permanència en el temps del que coneixem.

Passant a la tercera part m'ha cridat l'atenció aquest "Tot s'atura, en un món amb presses per arribar enlloc", em recorda el "Que lent el món, que lent el món, que lenta/ la pena per les hores que se'n van/ de pressaQue lent el món, que lent el món, que lenta / la pena per les hores que se'n van / de pressaQue lent el món, que lent el món, que lenta / la pena per les hores que se'n van / de pressa", de Gabriel Ferrater, dins Cambra de tardor. El poema Crisàlide fa pensar que el poema seria la crisàlide, el cuc de seda que té sentit, es converteix en papallona quan tu, com a lector, "sents el que jo sento,/ i em xopes en la distancia".

De l'última part en vull destacar el poema Reverber, que voldria analitzar tot sencer: "Escoltem el silenci/ de ser dos", o sigui, forma i fons, "esfullem/ la margarida del temps", tot anant darrere la vida la vida ens passa. Aquest "en oval daurat" podria fer referència a l'edat d'or, "davant les portes del paradís", el paradís perdut que recordem a la maduresa. També "i embriagueu-nos de blau,/ sota l'ombra de les àmfores"/ on s'adorm el cant líquid": fa pensar en la Cançó blava de Joan Vinyoli, que no és res més que la poesia, aquest "cant líquid", a l'ombra del qual, sota la seva protecció, perquè la poesia ens salva, avancem en el temps, la vida.

Una vida en què la poesia rebervera d'un poema a un altre, d'un amor a un altre. Aquest poemari, més enllà de les meves interpretacions, és un goig de llegir, perquè és molt musical, d'una música molt relaxant, és un parèntesi dins la pressa que ens arrossega a tots quan vivim. La mateixa autora en va gravar fragments recitats per ella per a una emisora de ràdio, que trobareu en aquest enllaç. Un òpal, una joia de llibre.

VALERO HERRERA, Isabel del Pilar Tessel·les. Catalunya: Editorial Gregal, 2019

dilluns, 1 de juliol de 2019

He pogut atrapar un somni
abans que el sol no el fongués
i l'empresono amb paraules
per quedar-me'l sempre més.
No pesa ni fa cap nosa
però és tan gran, per a mi,
que si vols... si tu volguessis,
el podríem compartir.

Joana Raspall

La poeta ha conegut un somni, la felicitat, i l'ha atrapat en les paraules d'un poema, abans de perdre'l, per poder-lo conservar per sempre. Com a poema no molesta a ningú, pot estimar a qui vulgui amb ell, i a més a més el lector hi pot projectar el seu propi amor, compartint el poema amb ella, en el sentit original de la paraula compartir, que no és el que se li dona a les xarxes actualment. Compartir és perdre una part, en aquest cas una part intangible, la del sentit del poema. 

El trobo genial, aquest poema, no té pèrdua.

dissabte, 22 de juny de 2019

Brossa

Punt per a un recital sobre Brossa



"De vegades ens en sortim", canten els Manel. Aquest poema de Joan Brossa i aquest poema visual de Toni Prat són un exemple de l'escaiença de les coses que fa poesia, tal i com deia Mossèn Ballarín. No pot una imatge correspondre's de manera tan directa a aquest, de fet, tros de poema. "Només connecta", deia Forster. L'esponja condensa una part de l'aigua del mar, de la mateixa manera que un poema condensa part de la vida, i ajuda a retenir els instants de felicitat.

dijous, 23 de maig de 2019

Aquells que no obren les finestres
ni les portes per por que els entrin
mosquits a casa es troben, de fet,
sota custòdia dels mosquits.

Xi Chuan, poeta xinès (1963)

dins Rodamots, 23 de maig de 2019

"De com fracassa sense risc la vida", diu Margarit. Si no deixes entrar els mosquits tancant finestres i portes, et converteixes en un esclau dels mosquits, deixant de ser lliure. Obrir les finestres, metafòricament parlant, acostuma a ser bo.

dilluns, 5 de novembre de 2018

Miratges


S’esmuny el teu trepig entre les fulles
dels faigs, amuntegades sobre el terra
daurat de sol, aquest matí d’hivern
que esquitxa claror entre les brancades
desertes. Només una simfonia
de fullaraca trenca la quietud
del bosc enterbolit i enyorat.
Camino enllà de l’ombra esquinçada
amb el bagatge ple de pensaments
modulats mentre es barreja el paisatge.   

SALVANS, Gabriel dins Eros

"S’esmuny el teu trepig entre les fulles/ dels faigs", la poca vida que et resta en l'hivern de la vida, que "esquitxa claror entre les brancades/ desertes": és una buidor, la de l'hivern, que permet al sol d'arribar-nos més, el sol de la infantesa. "Només una simfonia/ de fullaraca", només l'art "trenca la quietud/del bosc enterbolit i enyorat", del poeta que recorda amb el poema. "Camino enllà de l’ombra esquinçada", per la llum del sol que fereix fins i tot. Continua: "amb el bagatge ple de pensaments",  amb la poesia plena de vida interior, "modulats mentre es barreja el paisatge", entremesclant art i vida com el paisatge es barreja de llum i ombra. 

El "miratges" del títol parlaria de com el retorn del passat en el poema es redueix a un miratge, al capdavall, la realitat va per un altre cantó.

dilluns, 24 de setembre de 2018

Poeta i mussol, piulades al vol (XXIII)

Don’t look for meaning in the words. Listen to the silences.
SAMUEL BECKETT

Per dir-les, algunes coses necessiten ser traduïdes al silenci.



A vegades es diu "t'estimo" optant per no dir-ho. La contenció té sentit.
~.~

De l’esperança ens cal
solament l’engruna:
petxines vora mar
i aquesta nit feta a mà
amb les més brunes
trenes de la lluna.




L'esperit apassionat es nondreix d'engrunes, deia Thomas Hardy. La nit és feta a mà perquè el sublim és sempre manufacturat, en art.

~.~

Gairebé dos mil anys i fer olives.
No sé si dir-ne amor o poema.



Amor o poema, és el mateix, allò que dóna fruits molt més tard en el temps del moment en què es produeix.

~.~

Qui escolta ocells
aixeca el cap, enlaira
ulls i mirada.



Els ocells volen, i nosaltres mirant-nos-els també ens elevem i gairebé volem.
~.~

Mentre jo bevia la sang
del crepuscle, els mosquits,
xuclaven la meua.
La justícia poètica pica.



Una cosa molt gran, el crepuscle, relacionada amb una de molt petita, la picada d'un mosquit. La justícia poètica sempre es fa notar, perquè l'art mossega.
~.~

Flaires, memòria,
com l’eco de la llum
d’unes campanes.

Les flaires, com la magdalena de Proust, es relacionen directament amb la memòria, amb l'eco, en una sinestèsia, de la realitat en l'art, la llum de les campanes d'aquesta foto.
~.~


Si sospeses l’immòbil,
trampolí la balança
que es desbressola sola
i en l’onada et desperta.



Aquest quadre immòbil és carregat de moviment suggerit, en una onada que et desperta perquè et fa vibrar.
~.~

També en la mudança
la llum dibuixa versos.




En la mudança, la posta de la llum del sol, aquesta dibuixa poesia en les parets on es reflecteix.
~.~

Cal desfer-se de tot
el que caldrà demà
i, en canvi, recordar
tot el que, en anhel
pur, volíem. Somiar
sempre ve de més
enrere que més enllà,
com l’àngel secret
d’una fulla que mai
no aprèn a caure.

Els somnis són directament relacionats amb el paradís del passat. Som una fulla que "mai/ no aprèn a caure", no perd mai l'esperança.
~.~

Ai la poesia, eixa nit
estesa a contrallum
com una radiografia
a la qual clous els ulls,
com si somiares,
per no veure-hi
els ossos trencats
ni el cor a la mà.

La poesia conté els ossos trencats de tota l'experiència al llarg de la vida, en el seu interior. També el "cor a la mà", el sentiment que mai vol abandonar.
~.~

Pujaré al terrat, aixecaré la crossa,
brandaré un llampec i deixaré escrita,
entre la pluja i l’aire, una sola i última paraula.
I, quan tornes, ja sense pressa, del teu vell futur, 
continuaràs sense entendre res.
La poesia no consola. Allibera.

Tot i no entendre-hi res, d'aquest "vell futur" que trobem en el poema, ja ens allibera, i no pas "consola", com algú podria pensar. És una diferència de matís. Escribim per alliberar-nos, encara que no sortim de la nostra torre de vori, encara que ningú ens llegeixi, encara que continuem patint.
~.~
Tota la nit
la música de la gota
al fil d’estendre.
~.~
La música de la gota
al fil d’estendre
tota la nit.
~.~
La gota al fil
d’estendre tota la nit
la música.

La gota, per connotació, la poesia. El fil d'estendre, el poema on habita. La música, pel lirisme inherent. En l'ordre que sigui.


PORCAR, Josep dins Salms