UNA COSA MOLT GRAN EN UNA DE MOLT PETITA

dissabte, 22 novembre de 2014

Caic en l’abisme,
el vertigen passat
al cor s’enquista.


TEULATS, Sílvia

Com en anglès "fall in love" és caure enamorat, la veu poètica cau en l'abisme de l'autèntica passió, del que és sublim. El "vertigen passat", l'emoció queda gravada al cor, i ja no en fuig. És com quan fas un primer poema, que ja no pots deixar de tornar a fer-ne més d'hora o més tard.

diumenge, 16 novembre de 2014

CRAZY JANE TALKS WITH THE BISHOP
I met the Bishop on the road
And much said he and I.
‘Those breasts are flat and fallen now,
Those veins must soon be dry;
Live in a heavenly mansion,
Not in some foul sty.’
‘Fair and foul are near of kin,
And fair needs foul,’ I cried.
‘My friends are gone, but that’s a truth
Nor grave nor bed denied,
Learned in bodily lowliness
And in the heart’s pride.
‘A woman can be proud and stiff
When on love intent;
But Love has pitched his mansion in
The place of excrement;
For nothing can be sole or whole
That has not been rent.’
JOANA LA BOJA PARLA AMB EL BISBE
(versió de Josep Porcar)
Em vaig topar el bisbe, de camí,
i molt, ell i jo, havíem de parlar.
‘Ara tens tous i caiguts aquests pits,
aviat les venes se t’assecaran,
malda per viure en un casal bonic
i no en una porquera repugnant’.
‘Emparentats, el fàstic i l’encant
van sempre de la mà’, li vaig cridar.
‘Marxaren els amics, però és veritat,
mai no em van negar el llit ni la tomba,
perquè de cos i cor ensinistrats
ells varen nedar i guardar la roba.
‘Una dona pot ser altiva i formal
quan en l’amor posa la seua fe;
però l’amor ha alçat el seu casal
en el lloc de l’excrement;
perquè res no pot ser íntegre i sa
si abans no ha patit cap crebantament’.
Dins el blog Salms, de Josep PORCAR

Per una dona casar-se és arribar a tenir un niu, una llar que no sigui "una porquera repugnant". Però "el fàstic i l'encant van sempre de la mà", el que és noble es fa amb el fang. Els amics que t'han deixat no et traeixen mai del tot. Quan una dona creu en el seu amor és perquè abans no l'ha sabut trobar, el contrast de la diferència amb un crebantament anterior l'hi ajuda. Genials els dos darrers versos, l'experiència serveix d'alguna cosa.

divendres, 14 novembre de 2014



Quanta mirada dura l’amor que estimem sempre?
PORCAR, Josep dins Salms. Poeta i mussol, piulades al vol XIII

La veu poètica sembla que es refereix a la mirada del lector sobre el poema, l'única duració veritable d'un amor etern. La poesia és la sola cosa que fa perdurar l'amor. Encara que li caigui aigua a sobre i la tinta s'escampi.

dijous, 13 novembre de 2014

Latència

Resiliència de Maria Josep Guinovart

És bo saber-ho.
El calvari significava lentitud,
mirada extensa, latència d'un crit
com la pluja,

sang vençuda
d'un Déu que ens vulnera.

DORCA, Jordi dins En la pols de l'aire

És bo d'enfrontar-se a la veritat. Perdre la felicitat representa no rendir, no centrar-se, amb el rerefons d'un llamp acompanyat de pluja, de llàgrimes. "sang vençuda", passió acabada des de fora, però que continua a través del déu de la creativitat, que ens toca profundament.


divendres, 7 novembre de 2014


El rou s'hi posa.
Atrapat en bellesa,
surts a besar-la.

DORCA, Jordi



Només besar
la bellesa infinita
no se sent.

ROSANAS, Carme

[dins I encara els versos]
La meva millor amiga de petita era tan i tan maca que un dia li vaig fer un petó cast com el que surt a Peter Pan. Un infant, en principi, si té bellesa en té molta, i si és una noia encara més. El rou que s'associa amb el principi de la vida recau en el poema com si d'una planta es tractés. El qual es fa estimar, com l'autor del poema es fa estimar de retop.

Només amb besar la "bellesa infinita" d'un poema no n'hi ha prou. Has d'anar al cor del poema.

dimarts, 4 novembre de 2014

El color de la terra

D'una foto de sa lluna. Il·lustració de Carme Rosanas


Erma, la terra, 
i encara els bells colors. 
Força amagada, 
i suau, el seu traç. En el silenci, criden matolls 
esparsos, com instants ben nets, 
de solitud a l'ànima.

ROSANAS, Carme dins Col·lecció de moments

La terra després de l'estiu, de la plenitud, ara erma, agostada. Però tant o més bella, de manera continguda, de traç suau, no com a la primavera. Amb els "matolls esparsos" que criden com ho fa la poesia. Que parlen de la solitud a l'ànima, la invisible, la més difícil de constatar, la que fa més mal.

dissabte, 25 octubre de 2014

Haiku

ve la saliva al full blanc
petroli a la boca
la difícil escriptura

BARBERÀ, Elies dins Equilibrista

De tot el petroli que duem a la boca, negror en contrast amb el full en blanc, allò que hem de depurar per acostar-nos a la delicadesa de la poesia, la saliva, metonímia de la comunicació, és el que roman finalment en un poema.