UNA COSA MOLT GRAN EN UNA DE MOLT PETITA

dissabte, 21 març de 2015

Per al Dia Mundial de la Poesia 2015

Esguard de l'illa

Als ulls que et miren
sempre és dolça i salada 
l'illa de Buda. 

DORCA, Jordi dins I encara els versos

Una illa que podria ser com l'illa del tresor de Margarit. I més encara perquè ho és tot, la dolçor i la salabror, es tracta d'un tros de terra al mig de l'Ebre quan arriba al mar, al delta. Els "ulls que et miren" serien una illa paral·lela, que també entremescla els dos costats de la mirada. Hi ha l'illa, la bellesa, i hi ha la veu poètica que l'esguarda. Un poema sense pèrdua, molt concentrat.

diumenge, 8 març de 2015

Doble

difícil reconèixer-se a vegades,
quan hi ha hagut tantes expedicions
-nous paradisos a vessar de llum;
davallant averns i llepant tenebra-,
tantes descobertes en tan poc temps
-impensats països interiors-,
que l'home de l'espill no és el mateix
que l'individu que admirat el fita.

impossible conèixer-se a vegades,
quan l'ull no arriba a desxifrar l'estranya
ganyota que ara somriu dins l'espill.

BARBERÀ, Elies dins Equilibrista

És difícil de reconèixer l'artista rere l'obra creada, a través de l'infern de cercar la inspiració i els "paradisos a vessar de llum" de trobar-la, "en tan poc temps", sempre a contrarellotge, trobant el seu món interior en el poema. El poeta és un doble de la persona, no és ben bé el mateix que el seu reflex admirat per aquell que el contempla. 

La veu poètica tampoc acaba d'entendre el que ella mateixa ha creat, el poeta és un vehicle de la poesia, s'acostuma a admetre. Gran metàfora, això del "doble".


diumenge, 1 març de 2015

El meu cos és una casa.
Un enterat diu que tinc les finestres boniques
i ma mare diu que tinc l'arrebossat suau
i el terrat endreçat.
El menjador és ple de sang,
continguda i bona,
i budells eficients
i òrgans que fan la seva feina.
Casa teva també és prou agradable.

SOLÀ, Irene dins Bèstia

La forma del poema és com el cos. Atractiu per fora, contingut per dins, funcional a més de bell. El poema d'algú altre que t'inspira el teu també és així. L'"enterat" seria el crític.

dilluns, 23 febrer de 2015

Estimar és un lloc

Assegut en un tren miro el paisatge
i de sobte, fugaç, passa una vinya
que és el llampec d’alguna veritat.
Seria un error baixar del tren
perquè llavors la vinya desapareixeria.
Estimar és un lloc, i sempre hi ha una cosa
que m’ho desvela: un terrat llunyà,
aquella estrada buida d’un director d’orquestra,
només amb una rosa, i els músics tocant sols.
La teva cambra quan s’alçava el dia.
Per descomptat, el cant d’aquells ocells
al cementiri, un matí de juny.
Estimar és un lloc.
Perdura al fons de tot: d’allí venim.
I és el lloc on va quedant la vida.

MARGARIT, Joan dins Des d'on tornar a estimar

El tren en marxa seria com la vida. Si ens aturem per contemplar la vinya que es veu per la finestra, el que s'identificaria amb l'art, aquesta desapareixeria, perquè només té existència en el nostre desig. "Estimar és un lloc", el "terrat llunyà" que em recorda el "des del pis més alt,/ des d'on es veu el mar" del mateix Margarit. "l'estrada buida d'un director d'orquestra", "i els músics tocant sols": quan ja no existeix l'amor de manera tangible, només en l'inconscient. "la teva cambra quan s'alçava el dia", el començament de la vida de manera metafòrica, en una cambra, una part d'una casa, motiu important en Margarit. "el cant d'aquells ocells al cementiri, un matí de juny", perquè  els ocells són senyal d'estiu igual que el mes de juny, i per tant també s'identifiquen amb la plenitud de l'amor. Els tres darrers versos parlarien de com venim de l'amor i anem cap a ell al llarg de la vida.

diumenge, 15 febrer de 2015

Perdre't és com anar amb banyador.

SOLÀ, Irene dins Bèstia

Perdre algú que et feia sentir protegida és com quedar-te pràcticament despullada, amb l'única forma exterior d'un banyador. Perdre la inspiració també.

dissabte, 7 febrer de 2015

Dorms al meu costat com una muntanya
i ni tan sols ronques,
i ni tan sols abraces.
Algunes nits, els records
pugen com rots de pair
i, l'un darrere l'altre,
deixeu de ser homes
per ser literatura.

SOLÀ, Irene dins Bèstia

La situació és força clara: l'home que dorm al costat de la veu poètica és "com una muntanya", es fa molt pesat, sense roncar ni abraçar, sense ser real. Això dels "records/ que pugen com rots de pair" és una imatge molt poc lírica, però molt efectiva, es tractaria de mals records. "deixeu de ser homes/ per ser literatura", una manera de dir que les seves relacions són mentida al capdavall, perquè "literatura" s'associa amb falsetat normalment, cosa que no passa tant amb "poesia".

diumenge, 25 gener de 2015

El rastre blau de les formigues (IV) de Ponç Pons


Més que posseir-ho, poder i saber-ho gaudir.

Del tenir al ser, que deia Fromm.


Com una plaga, la gent no parla pel mòbil, sinó amb el mòbil.

La gent, també, no frueix de la gent sinó amb la gent.


Aprendre a escriure mirant pintura, aprendre a pintar llegint.

Interpretar un quadre és una bona manera d'exercitar-se en l'escriptura. Il·lustrar un text és el mateix en sentit contrari.


En poesia no és bo qui més sent, sinó qui millor ho expressa i més fa sentir.

El sentiment viscut directament no genera bona poesia. És la forma posterior la que ho fa.


Defectes que, per contrast, accentuen les virtuts.

Trobar-te amb una mala persona et fa apreciar la que no ho és.


Grans autors que ens influencien sense ni haver-los llegit.

Sense pràcticament haver llegit Goethe, la seva biografia et pot fer vibrar.


Esperar la inspiració com si fos el metro o l'autobús.

Qui escriu això més d'un cop ha agafat la ploma i no l'ha deixat fins que no li ha arribat la vena.


Confonen profunditat amb seriositat i cauen dins l'avorriment.

Tots els estils menys l'avorrit, diuen.


Vell amic català.
-T'aguantes molt bé -m'ha dit-. ¿Que fas res especial?
-Gimnàstica cultural.

La gimnàstica cultural et pot fer més noble i innocent, i això et fa semblar més jove.


Dies sense ningú. Vent al cervell.

Els dies de soledat netegen el cap de cabòries.


Amb els seus intel·ligents diaris, Valéry fa certa aquella dita dels pagesos menorquins: "Qui s'aixeca primer, pixa allà on vol".

El primer poeta que diu una cosa pren la novetat als altres.


No hi ha hagut cap decepció, fracàs, desengany, misèria, tribulació que no hagi superat llegint, escrivint o passejant pel camp. La depressió és un clot que jo reblesc amb versos i lectures.

Milena Jesenska, nòvia de Kafka, deia el mateix de caminar pel camp.


El millor paisatge per escriure sempre és l'interior.

El que va de dins cap a fora és el que genera art.


Més que la seva obra, admiren la seva fama.

Qui escriu això ja coneix qui no llegeix el seu bloc però té gelos de l'èxit dels seus recitals.