UNA COSA MOLT GRAN EN UNA DE MOLT PETITA

dissabte, 18 d’abril de 2020

Rauxa

Deu ser que el veritable amor
només admet el temps verbal
del futur condicionat.
Fins i tot les fulles de pi
moren, i s’assequen els rius,
sentim el que no hem viscut.
Ni la ira horrible dels déus
s’eternitza més que un llampuc.

L’amor és com la pols i el llot
i les crostes de terra seca
que ha empedreït l’hivern ventós,
on s’estanca l’aigua salvatge.

Avui, com que no sents dolor
i et veus les ales generoses,
prometràs un amor per sempre.
Demà, però, ¿qui en sap del cos
i de la ment la rauxa estulta?

BORRELL FIGUERA, Josep
dins Desmesura d'amor 

Pagès editors, 2020

Tots els amors són el gran amor, "promet i promet tant cada represa" deia Joan Oliver. Es troben en el futur condicional, no en el present, o alhora potser en el present, però no més enllà. La rauxa és el primer que es perd, que no dura, poc més que un llamp. És estulta, perquè només poden ser feliços els idiotes.  Els arbres de fulla perenne també moren, i els rius s'assequen, l'amor queda en un estancament  "de l'aigua salvatge". 

Però alguna cosa queda... i torna a vegades, per sort. Sempre recordo la meva professora de poesia anglesa afirmant que "love lasts forever". Hi vull creure.

dimecres, 1 d’abril de 2020

Amb la veu als ulls

emmudeixen els ulls
vora la fulla més tendra
quin so tindria la mirada
si no existís la primavera?
la veu n’és, tan sols,
el simulacre.
Gerard Sala
La veu poètica emmudiria els ulls, quan fa poesia, per allò que "l'essencial és invisible als ulls", davant la natura més tendra, la del mes d'abril. Per altra banda, la mirada sense la primavera no sonaria, no trascendiria, per tota la bellesa inherent a ella. La veu del poeta tansols és un simulacre de la primavera, mai li arribarà a la sola, però sovint és l'únic que tenim, que conservem de la felicitat dins la vida. Vista i escriptura van unides en el títol, "Amb la veu als ulls": "L'amor neix als ulls i els ulls el xerren", diu el refrany.
Un poema breu, condensadíssim, que no té pèrdua.

dijous, 19 de març de 2020

Exercicis preparatoris per a un miracle


Davant el solar buit
esperar amb els ulls tancats
fins que la vella casa
torne a ser-hi i a estar oberta

Mirar el rellotge aturat
tot el temps que calga
fins que la busca dels segons
torne a moure's

Pensar en tu
fins que l'amor
a tu novament
puga ser feliç 

Ressuscitar
els morts 
serà llavors 
molt fàcil


Erich Fried

[Traducció de Gustau Muñoz i Marc Granell]

Vaig llegir a L'edat de la innocència, de Edith Wharton, com el protagonista no volia tornar a veure la dona de la qual havia estat enamorat, per no perdre'n la imatge idealitzada que en tenia. És un risc, de recuperar un amor perdut, com és un risc que qualsevol amor es faci realitat. Però a vegades aquell excés de sentiment ens porta a "esperar amb els ulls tancats", a "pensar en l'altra persona "fins que l'amor/ a tu novament/ puga ser feliç". 

És molt senzill, aquest poema, fet d'una metàfora estesa, una al·legoria. Però de "ressuscitar els morts" crec que, al capdavall, només es pot fer en la poesia. El miracle més gran de tots, perquè la poesia val la pena de veritat, i no minva mai la seva capacitat d'enamorar-nos.

diumenge, 2 de febrer de 2020

Natura


El títol d'aquest poemari és una bona síntesi del que l'ull poètic va explicant en els poemes, "natura" com a metonímia de la vida en general, la vida d'una poeta que ha arribat als vuitanta i encara somnia en el paradís perdut de la infantesa. Natura també és allò que l'Olga sempre ha defensat, en contra de l'acció de l'home.

Amor undique floret, es titula el tercer poema, "Els amors arreu floreixen" n'és la traducció. L'edat no és una rèmora per continuar estimant. Aquells "paradisos perduts que ara esperem de nou", com en la traducció al català de Le meteque de Georges Moustaki, que canta Marina Rossell, es diu: "i com voldria perdre-m'hi,/ i enamorar-m'hi com ahir/, abans no se m'acluquin els ulls".

En la sèrie de poemes del "Monòleg de la poeta malalta" diu: "Sé que ningú em prendrà per una icona/ de cos de dona que sofreix": malgrat la duresa de la seva malaltia, els seus poemes són lírics, amables. "El dia es cansa del dia,/ jo no em canso de la tarda": això és saber anar endavant; "no hi ha desig ni nostàlgia", això és saber viure el present.

"Aquí, als afores" -del paradís- "he trobat algú que estima:/ ¿qui estima primer i què vol dir estimar?": això em fa pensar en qui és primer, l'ou o la gallina. Hom només sap que estima i és estimat, i amb això n'hi ha prou. Amb "la gent dels defores, on vivim" se situa ella mateixa més enllà del paradís de la infantesa, però no gaire lluny, tansols a la perifèria. "El paradís és buit des que en van marxar els homes", aquell lloc idíl·lic que els homes amb la seva maldat han extingit, que el fet de créixer esborra de les nostres vides.

Una referència a Papasseit, segurament: "i ara, estirada al llit, no enyoraré demà,/ a l'inrevés d'aquell poeta que guardava fusta al moll", dins Monòleg de la núvia que fuig (1). Els motius reverberen entre ells: "Darrere hi ha un naufragi. I davant... ¿qui ho sabria?", també: "¿on és la nena que jo era?, i "Encara hi pensava, en aquella nena antiga; la portava dins, no se n'havia perdut res". Reencarnació i memòria d'abans de néixer, un tema que ja trobem en la seva novel·la Reencarnacions miserables.

També trobem una sèrie de poemes al voltant de composicions musicals, que escolta en un concert, de la mateixa manera com molts clàssics de la literatura tenen una música clàssica associada. "Només tu, pare Bach, vas escriure el temor i la glòria", un possible reflex dels seus temors i glòria personals. La veu poètica diu que "t'interpreto jo també amb paraules", el lirisme de la poesia sobre el lirisme de la música.

Una altra referència literària: "el príncep de Salina/ vessarà una llàgrima sola": em recorda l'escena dins la pel·lícula El gatopardo en què aquest príncep de Salina es mira al mirall conscient de la seva vellesa. El poema on surt aquesta cita, dins la sèrie del concert barroc a la catedral, acaba amb "quan la pluja es barreja amb el plor", que per a mi seria quan el fons del poema s'entremescla amb la forma, quan el que dius lliga amb com ho dius.

Un exemple d'això darrer es podria trobar en els jocs de paraules dins Morats i demorats, un poema que acaba així: "ara demoro tristeses" -les deixa per més tard-, "de móres" -la vida- "contra el morat" -la mort.

Cap al final, dins el poema Contemplació de l'avet, diu que "L'avet és carícia manyaga,/ torre, catedral, cabana". Penso que aquest arbre que sobresurt tant seria com la poeta o almenys com la seva poesia, amb la seva torre de vori, que ha crescut tant amb els anys, que domina tan bé. I que continuem llegint amb goig.

XIRINACS, Olga Natura. Tarragona: Ganzell, 2019

dilluns, 28 d’octubre de 2019



He llegit alguna vegada que voler ser el que tu ets és imprescindible per ser feliç. Si ho veus tot negre, però el negre és el color que més t'agrada, ho tens tot per sentir alegria, de la mateixa manera com El llibre del desassossec podia ser positiu per al seu autor, Pessoa.

dissabte, 6 de juliol de 2019

Tessel·les



Quin títol més bell, Tessel·les, les peces d'un mosaic. Aquest poemari és fet de moltes tessel·les, fragments que parlen sobre el pas del temps. Aquest tema s'escau a la poesia, que és com la música, es desenvolupa sempre en el temps. És un bon motiu sobre el qual parlar quan es fan versos, al costat de l'amor i la mateixa poesia, perquè fa referència a la vida i la mort, el tercer gran tema dins aquest gènere.

"Neixen ecos que van d'un lloc a un altre", diu a la introducció de la primera part, en prosa poètica. L'eco, la poesia, però sobretot, la seva interpretació, que va "d'un lloc a l'altre", del poema al lector. Continua amb "la imaginació es posa damunt improvisada talaia", la torre de vori del poeta, que li "permet albirar de manera privilegiada (...) nombrosos racons per descobrir", la poesia que per sobre de tot és creació.

El primer poema, Temps, és una joia. Aquest temps, "cascavell quan naixem/ i mirall sense imatge quan morim": el cascavell ens alerta que som petits, el mirall sense imatge seria el cos sense ànima. "Prop de l'àngel disfressat d'estel", la bondat en forma de poesia, segurament, per l'associació de Margarit de la nit estrellada amb un vers dins Dona de primavera. "Deixa que senti el rellotge interior", el ritme intern del poema, relacionat amb el temps", "quan et vesteixis d'albada", quan neix el poema. "Discorre per la vida/ com ho fa l'aigua quan cerca el mar", la vida i la mort de la famosa obra de Jorge Manrique, Coplas a la muerte de su padre, "com ho fa el vent quan juga/ amb les branques dels arbres", el vent seria la poesia de nou, que és invisible, però se'n noten els efectes com passa amb el vent.

En el poema en prosa de la segona part, acaba dient "que tot canvia, alhora que es manté inalterable", una possible referència a Heràclit, el riu que no és el mateix riu, i Parmènides, la permanència en el temps del que coneixem.

Passant a la tercera part m'ha cridat l'atenció aquest "Tot s'atura, en un món amb presses per arribar enlloc", em recorda el "Que lent el món, que lent el món, que lenta/ la pena per les hores que se'n van/ de pressaQue lent el món, que lent el món, que lenta / la pena per les hores que se'n van / de pressaQue lent el món, que lent el món, que lenta / la pena per les hores que se'n van / de pressa", de Gabriel Ferrater, dins Cambra de tardor. El poema Crisàlide fa pensar que el poema seria la crisàlide, el cuc de seda que té sentit, es converteix en papallona quan tu, com a lector, "sents el que jo sento,/ i em xopes en la distancia".

De l'última part en vull destacar el poema Reverber, que voldria analitzar tot sencer: "Escoltem el silenci/ de ser dos", o sigui, forma i fons, "esfullem/ la margarida del temps", tot anant darrere la vida la vida ens passa. Aquest "en oval daurat" podria fer referència a l'edat d'or, "davant les portes del paradís", el paradís perdut que recordem a la maduresa. També "i embriagueu-nos de blau,/ sota l'ombra de les àmfores"/ on s'adorm el cant líquid": fa pensar en la Cançó blava de Joan Vinyoli, que no és res més que la poesia, aquest "cant líquid", a l'ombra del qual, sota la seva protecció, perquè la poesia ens salva, avancem en el temps, la vida.

Una vida en què la poesia rebervera d'un poema a un altre, d'un amor a un altre. Aquest poemari, més enllà de les meves interpretacions, és un goig de llegir, perquè és molt musical, d'una música molt relaxant, és un parèntesi dins la pressa que ens arrossega a tots quan vivim. La mateixa autora en va gravar fragments recitats per ella per a una emisora de ràdio, que trobareu en aquest enllaç. Un òpal, una joia de llibre.

VALERO HERRERA, Isabel del Pilar Tessel·les. Catalunya: Editorial Gregal, 2019

dilluns, 1 de juliol de 2019

He pogut atrapar un somni
abans que el sol no el fongués
i l'empresono amb paraules
per quedar-me'l sempre més.
No pesa ni fa cap nosa
però és tan gran, per a mi,
que si vols... si tu volguessis,
el podríem compartir.

Joana Raspall

La poeta ha conegut un somni, la felicitat, i l'ha atrapat en les paraules d'un poema, abans de perdre'l, per poder-lo conservar per sempre. Com a poema no molesta a ningú, pot estimar a qui vulgui amb ell, i a més a més el lector hi pot projectar el seu propi amor, compartint el poema amb ella, en el sentit original de la paraula compartir, que no és el que se li dona a les xarxes actualment. Compartir és perdre una part, en aquest cas una part intangible, la del sentit del poema. 

El trobo genial, aquest poema, no té pèrdua.