UNA COSA MOLT GRAN EN UNA DE MOLT PETITA

diumenge, 1 març de 2015

El meu cos és una casa.
Un enterat diu que tinc les finestres boniques
i ma mare diu que tinc l'arrebossat suau
i el terrat endreçat.
El menjador és ple de sang,
continguda i bona,
i budells eficients
i òrgans que fan la seva feina.
Casa teva també és prou agradable.

SOLÀ, Irene dins Bèstia

La forma del poema és com el cos. Atractiu per fora, contingut per dins, funcional a més de bell. El poema d'algú altre que t'inspira el teu també és així. L'"enterat" seria el crític.

dilluns, 23 febrer de 2015

Estimar és un lloc

Assegut en un tren miro el paisatge
i de sobte, fugaç, passa una vinya
que és el llampec d’alguna veritat.
Seria un error baixar del tren
perquè llavors la vinya desapareixeria.
Estimar és un lloc, i sempre hi ha una cosa
que m’ho desvela: un terrat llunyà,
aquella estrada buida d’un director d’orquestra,
només amb una rosa, i els músics tocant sols.
La teva cambra quan s’alçava el dia.
Per descomptat, el cant d’aquells ocells
al cementiri, un matí de juny.
Estimar és un lloc.
Perdura al fons de tot: d’allí venim.
I és el lloc on va quedant la vida.

MARGARIT, Joan dins Des d'on tornar a estimar

El tren en marxa seria com la vida. Si ens aturem per contemplar la vinya que es veu per la finestra, el que s'identificaria amb l'art, aquesta desapareixeria, perquè només té existència en el nostre desig. "Estimar és un lloc", el "terrat llunyà" que em recorda el "des del pis més alt,/ des d'on es veu el mar" del mateix Margarit. "l'estrada buida d'un director d'orquestra", "i els músics tocant sols": quan ja no existeix l'amor de manera tangible, només en l'inconscient. "la teva cambra quan s'alçava el dia", el començament de la vida de manera metafòrica, en una cambra, una part d'una casa, motiu important en Margarit. "el cant d'aquells ocells al cementiri, un matí de juny", perquè  els ocells són senyal d'estiu igual que el mes de juny, i per tant també s'identifiquen amb la plenitud de l'amor. Els tres darrers versos parlarien de com venim de l'amor i anem cap a ell al llarg de la vida.

diumenge, 15 febrer de 2015

Perdre't és com anar amb banyador.

SOLÀ, Irene dins Bèstia

Perdre algú que et feia sentir protegida és com quedar-te pràcticament despullada, amb l'única forma exterior d'un banyador. Perdre la inspiració també.

dissabte, 7 febrer de 2015

Dorms al meu costat com una muntanya
i ni tan sols ronques,
i ni tan sols abraces.
Algunes nits, els records
pugen com rots de pair
i, l'un darrere l'altre,
deixeu de ser homes
per ser literatura.

SOLÀ, Irene dins Bèstia

La situació és força clara: l'home que dorm al costat de la veu poètica és "com una muntanya", es fa molt pesat, sense roncar ni abraçar, sense ser real. Això dels "records/ que pugen com rots de pair" és una imatge molt poc lírica, però molt efectiva, es tractaria de mals records. "deixeu de ser homes/ per ser literatura", una manera de dir que les seves relacions són mentida al capdavall, perquè "literatura" s'associa amb falsetat normalment, cosa que no passa tant amb "poesia".

diumenge, 25 gener de 2015

El rastre blau de les formigues (IV) de Ponç Pons


Més que posseir-ho, poder i saber-ho gaudir.

Del tenir al ser, que deia Fromm.


Com una plaga, la gent no parla pel mòbil, sinó amb el mòbil.

La gent, també, no frueix de la gent sinó amb la gent.


Aprendre a escriure mirant pintura, aprendre a pintar llegint.

Interpretar un quadre és una bona manera d'exercitar-se en l'escriptura. Il·lustrar un text és el mateix en sentit contrari.


En poesia no és bo qui més sent, sinó qui millor ho expressa i més fa sentir.

El sentiment viscut directament no genera bona poesia. És la forma posterior la que ho fa.


Defectes que, per contrast, accentuen les virtuts.

Trobar-te amb una mala persona et fa apreciar la que no ho és.


Grans autors que ens influencien sense ni haver-los llegit.

Sense pràcticament haver llegit Goethe, la seva biografia et pot fer vibrar.


Esperar la inspiració com si fos el metro o l'autobús.

Qui escriu això més d'un cop ha agafat la ploma i no l'ha deixat fins que no li ha arribat la vena.


Confonen profunditat amb seriositat i cauen dins l'avorriment.

Tots els estils menys l'avorrit, diuen.


Vell amic català.
-T'aguantes molt bé -m'ha dit-. ¿Que fas res especial?
-Gimnàstica cultural.

La gimnàstica cultural et pot fer més noble i innocent, i això et fa semblar més jove.


Dies sense ningú. Vent al cervell.

Els dies de soledat netegen el cap de cabòries.


Amb els seus intel·ligents diaris, Valéry fa certa aquella dita dels pagesos menorquins: "Qui s'aixeca primer, pixa allà on vol".

El primer poeta que diu una cosa pren la novetat als altres.


No hi ha hagut cap decepció, fracàs, desengany, misèria, tribulació que no hagi superat llegint, escrivint o passejant pel camp. La depressió és un clot que jo reblesc amb versos i lectures.

Milena Jesenska, nòvia de Kafka, deia el mateix de caminar pel camp.


El millor paisatge per escriure sempre és l'interior.

El que va de dins cap a fora és el que genera art.


Més que la seva obra, admiren la seva fama.

Qui escriu això ja coneix qui no llegeix el seu bloc però té gelos de l'èxit dels seus recitals.


dissabte, 17 gener de 2015

Banús


de quants espills s'ha de desfer un home
per mostrar la bellesa del cristall?

de quantes pells haurà de prescindir
per assolir la nuesa de l'ànima?

quanta pedra, terra endins, cal picar
perquè en brolle la veta d'or més pur?

no hi ha dits per mesurar l'infinit,
ni hi ha nombres per comptar l'impossible.

l'home és un ésser opac per natura.

BARBERÀ, Elies Equilibrista


La fusta del banús, "de color fosc, dura i pesant, inatacable pels insectes i de textura compacta, molt estimada en ebenisteria", serveix a la veu poètica per parlar del misteri d'opacitat que és qualsevol persona, i més un poeta. Mai serà prou transparent, ni el seu or serà fàcilment accessible. D'això es tracta. El que res no costa res no val.

dilluns, 12 gener de 2015

El rastre blau de les formigues (III) de Ponç Pons



Frases que són fils d'alta tensió on descansen a l'aguait els xoriguers.

Frases que enrampen potencialment, i on els ocells rapinyaires esperen la presa. Frases que són com versos amb molta força, que mosseguen.


Jo sóc jo i la meva biblioteca.

Com a escriptors ens basem en la nostra vida i en el que hem llegit.


El dolor no purifica, fa mal. Versos amb crostera.

La literatura no serveix per redimir-se, simplement fereix, i fa crostes en el lector.


A més d'alzines, xiprers, oliveres, garrovers, un ginjoloer, arbres de fruita... ser, com l'Elzéard de Giono, l'home que plantava versos.

Plantar versos perquè floreixin i fructifiquin en el lector.


D'acord, desconfiaré del sentimentalisme, l'idealisme, el lirisme i l'intimisme confessional, però també dels que en desconfien.

No li interessa l'inefable, però tampoc els que el rebutgen.


Crida i l'eco respon: Calla!

Calla i l'eco respon: Crida!


Poesia. En lloc d'enfosquir la realitat, il·luminar l'invisible.

L'abstracció en art mostra al mateix temps que amaga, la poesia hermètica també.


Poetitzar, travessar els abismes de la vida sobre un fil prim de paraules.

Amb la poesia es pot fer el que no es pot en la vida.


Com els arbres per les fulles, jo respir per les paraules.

Un escriptor de veritat no pot viure sense escriure.


Els poetes som obsessius i les muses no sempre estan disposades a fer l'amor.

Aquest "fer l'amor" de les muses és real i virtual alhora. Les muses es dónen de mala gana com a inspiradores.


L'apreciarien, valorarien i respectarien si fos un poeta antic, mort, però a més de contemporani, també és conterrani seu.

L'apreciarien, però no el llegirien.


M'ho han tornat a demanar:
- I vostè ¿per què escriu?
- Perquè si no em moriria.

Més clar, l'aigua. Com a qui li agrada de buscar bolets.


El trist destí de ser menyspreat en vida i genialitzat en la mort.

Com quan perds un amor, i t'adones del molt que l'estimaves.


Eslogan poètic: Si no emociona no funciona.

Ni metàfores, ni mètrica. Sense sentiment no hi ha art.