UNA COSA MOLT GRAN EN UNA DE MOLT PETITA

diumenge, 25 gener de 2015

El rastre blau de les formigues (IV) de Ponç Pons


Més que posseir-ho, poder i saber-ho gaudir.

Del tenir al ser, que deia Fromm.


Com una plaga, la gent no parla pel mòbil, sinó amb el mòbil.

La gent, també, no frueix de la gent sinó amb la gent.


Aprendre a escriure mirant pintura, aprendre a pintar llegint.

Interpretar un quadre és una bona manera d'exercitar-se en l'escriptura. Il·lustrar un text és el mateix en sentit contrari.


En poesia no és bo qui més sent, sinó qui millor ho expressa i més fa sentir.

El sentiment viscut directament no genera bona poesia. És la forma posterior la que ho fa.


Defectes que, per contrast, accentuen les virtuts.

Trobar-te amb una mala persona et fa apreciar la que no ho és.


Grans autors que ens influencien sense ni haver-los llegit.

Sense pràcticament haver llegit Goethe, la seva biografia et pot fer vibrar.


Esperar la inspiració com si fos el metro o l'autobús.

Qui escriu això més d'un cop ha agafat la ploma i no l'ha deixat fins que no li ha arribat la vena.


Confonen profunditat amb seriositat i cauen dins l'avorriment.

Tots els estils menys l'avorrit, diuen.


Vell amic català.
-T'aguantes molt bé -m'ha dit-. ¿Que fas res especial?
-Gimnàstica cultural.

La gimnàstica cultural et pot fer més noble i innocent, i això et fa semblar més jove.


Dies sense ningú. Vent al cervell.

Els dies de soledat netegen el cap de cabòries.


Amb els seus intel·ligents diaris, Valéry fa certa aquella dita dels pagesos menorquins: "Qui s'aixeca primer, pixa allà on vol".

El primer poeta que diu una cosa pren la novetat als altres.


No hi ha hagut cap decepció, fracàs, desengany, misèria, tribulació que no hagi superat llegint, escrivint o passejant pel camp. La depressió és un clot que jo reblesc amb versos i lectures.

Milena Jesenska, nòvia de Kafka, deia el mateix de caminar pel camp.


El millor paisatge per escriure sempre és l'interior.

El que va de dins cap a fora és el que genera art.


Més que la seva obra, admiren la seva fama.

Qui escriu això ja coneix qui no llegeix el seu bloc però té gelos de l'èxit dels seus recitals.


dissabte, 17 gener de 2015

Banús


de quants espills s'ha de desfer un home
per mostrar la bellesa del cristall?

de quantes pells haurà de prescindir
per assolir la nuesa de l'ànima?

quanta pedra, terra endins, cal picar
perquè en brolle la veta d'or més pur?

no hi ha dits per mesurar l'infinit,
ni hi ha nombres per comptar l'impossible.

l'home és un ésser opac per natura.

BARBERÀ, Elies Equilibrista


La fusta del banús, "de color fosc, dura i pesant, inatacable pels insectes i de textura compacta, molt estimada en ebenisteria", serveix a la veu poètica per parlar del misteri d'opacitat que és qualsevol persona, i més un poeta. Mai serà prou transparent, ni el seu or serà fàcilment accessible. D'això es tracta. El que res no costa res no val.

dilluns, 12 gener de 2015

El rastre blau de les formigues (III) de Ponç Pons



Frases que són fils d'alta tensió on descansen a l'aguait els xoriguers.

Frases que enrampen potencialment, i on els ocells rapinyaires esperen la presa. Frases que són com versos amb molta força, que mosseguen.


Jo sóc jo i la meva biblioteca.

Com a escriptors ens basem en la nostra vida i en el que hem llegit.


El dolor no purifica, fa mal. Versos amb crostera.

La literatura no serveix per redimir-se, simplement fereix, i fa crostes en el lector.


A més d'alzines, xiprers, oliveres, garrovers, un ginjoloer, arbres de fruita... ser, com l'Elzéard de Giono, l'home que plantava versos.

Plantar versos perquè floreixin i fructifiquin en el lector.


D'acord, desconfiaré del sentimentalisme, l'idealisme, el lirisme i l'intimisme confessional, però també dels que en desconfien.

No li interessa l'inefable, però tampoc els que el rebutgen.


Crida i l'eco respon: Calla!

Calla i l'eco respon: Crida!


Poesia. En lloc d'enfosquir la realitat, il·luminar l'invisible.

L'abstracció en art mostra al mateix temps que amaga, la poesia hermètica també.


Poetitzar, travessar els abismes de la vida sobre un fil prim de paraules.

Amb la poesia es pot fer el que no es pot en la vida.


Com els arbres per les fulles, jo respir per les paraules.

Un escriptor de veritat no pot viure sense escriure.


Els poetes som obsessius i les muses no sempre estan disposades a fer l'amor.

Aquest "fer l'amor" de les muses és real i virtual alhora. Les muses es dónen de mala gana com a inspiradores.


L'apreciarien, valorarien i respectarien si fos un poeta antic, mort, però a més de contemporani, també és conterrani seu.

L'apreciarien, però no el llegirien.


M'ho han tornat a demanar:
- I vostè ¿per què escriu?
- Perquè si no em moriria.

Més clar, l'aigua. Com a qui li agrada de buscar bolets.


El trist destí de ser menyspreat en vida i genialitzat en la mort.

Com quan perds un amor, i t'adones del molt que l'estimaves.


Eslogan poètic: Si no emociona no funciona.

Ni metàfores, ni mètrica. Sense sentiment no hi ha art.





dilluns, 29 desembre de 2014

El rastre blau de les formigues (II) de Ponç Pons


Ara resultarà que el realisme és un plagi.

Brillantíssima frase-vers. Com que el realisme imita la realitat, seria el pecat d'un plagi.

¿On està escrit que en públic els poetes sempre haguem de ser brillants, amens, profunds, originals? ¿I el dret a la discreció, la normalitat, el silenci?

Aquest autor poques vegades és discret, fins i tot quan voldria passar desapercebut.

Més que un ofici, ser poeta és un desfici.

Qui ha entrat en el món de la poesia "ha accedit a un món al qual difícilment renunciarà", que diu Margarit.

Els mals poetes solen guanyar traduïts.

La traducció a vegades té alguna cosa de metafòrica, a través de la sinonímia, per això pot millorar un original.

M'he plantejat la pregunta que el psiquiatre Viktor Frankl feia als seus pacients: "Vostè per què no se suïcida?". I he pensat en la Literatura.

Literatura sempre amb majúscules, l'única raó per continuar vivint de certes persones.

Parlen de Shakespeare, però no llegeixen Shakespeare. M'imagín Romeu i Julieta separats i amb fills.

Si llegissin Shakespeare, Romeo i Julieta, veurien la diferència entre un amor real i un d'ideal.

No escriure mai amb la bilis. Sempre amb tinta i, a més, blava.

Costa de fer, això. És la ràbia que a vegades ens fa escriure agressivament. Això de la tinta blava és recurrent en aquest poeta.

Literàriament parlant, n'hi ha que aspiren a ser una estrella i n'hi ha que són una constel·lació.

Ponç Pons és una constel·lació.

Si és ver que vida i Literatura s'imiten, deu voler dir que no són el mateix.

No, no són el mateix, però ho voldrien.

La caverna de Plató va ser la primera sala de cine.

Brutal aquesta imatge. La projecció d'una pel·lícula com a l'equivalent de les ombres a la paret de la caverna de Plató. La pel·lícula també com la llum de fora de la caverna que ens enlluerna.

dijous, 25 desembre de 2014

El rastre blau de les formigues (I)

Per Ponç Pons

L'austeritat com a símbol de llibertat. La bondat com a forma natural de vida.

Les dues consignes a seguir de qui comenta això, contra l'opulència, contra la malícia.


Hi ha llibres contingents. Necessari, el diccionari.

La literatura no és útil, l'únic imprescindible és la llengua amb què s'escriu.


També depèn del paper, però cada ploma té una música i fa una lletra diferent.

No hi ha cap poeta igual, ni en la forma ni en el contingut.


Intentar com Spinoza prescindir de riqueses, honors, plaers i vanitats. Polir, com si fossin lents, versos rotunds plens de vida, bellesa i veritat.

Sacrificar-ho tot per la poesia.


Les gallines no poden volar perquè tenen les ales massa curtes. Certs poetes també.

Tot i que aquests poemes que analitzem aquí són tan curts, cal molta intel·ligència per escriure'ls. N'hi ha que s'estenen més sense aconseguir volar.


Dormir sempre amb el bolígraf i el quadern vora el llit. Somiar un poema preciós i, en despertar, no poder recordar-lo.

A qui comenta això aquesta experiència li ha passat més d'un cop.


Davant un haiku de Basho, la poètica de Boileau és pura faramalla.

Tothom té el seu estil, nosaltres ens quedem amb el breu.


L'estil és moltes vegades una qüestió d'impotència.

L'estil com a metonímia de l'escriptura, és el producte del dolor i ràbia en la vida de no poder tenir l'amor.


En la nit de Sa Figuera Verda, m'il·lumín d'estels i espelmes. Viure és escriure'm amb l'alfabet dels sentits.

Viure és com escriure, però amb el llenguatge del cos.


Figurar, provocar, escandalitzar... és fàcil. El que és difícil és ser un gran artista.

Sense cridar l'atenció pots dir coses molt profundes.


Una mania. Escriure amb tinta negra em sembla convocar la mort. I la tristesa.

El títol del llibre on surt aquest poema en prosa ja indica la predilecció pel blau de la veu poètica. Normalment s'escriu amb tinta blava, una convenció que potser té a veure amb el que es diu aquí. Però sigui com sigui, la impremta imprimeix en negre.


Versos que són com trinxeres excavades en el camp de la realitat.

La poesia com a fugida d'estudi de la vida.


El gran art té efectes secundaris.

El gran art té efectes secundaris i danys col·laterals. Pot canviar la manera de pensar d'una persona.


Escriure amb el pensament, sense ploma, sense mans, i que quedi registrat en el quadern.

A vegades el poema neix sense ni posar-se a escriure'l, i no s'oblida pas.


Llegir amb els ulls tancats. Escriure a les fosques.

Llegir encara que sigui inintel·ligible; escriure sense saber què diràs.


L'alegria canta, la tristesa escriu.

La joia per la músca, l'estat d'ànim baix per la lletra de la cançó.


Llegeix amb la boca oberta. Escriu estrenyent les dents.

Llegeix admirant, absorvint; escriu amb contenció i concisió.


Les paraules ens miren.

La literatura interpreta sovint les imatges, la realitat, i ens interpel·la a nosaltres.


diumenge, 21 desembre de 2014

La gralla txeca



Saviesa de l'herència,
atzar del creixement,
cada plançó és l'esquema
de l'arbre que l'ha fet:
simple caricatura
d'un rotund rostre auster.
El fill té poc de gralla,
que és un altre el seu tremp:
sensible, feble, tímid,
només gralla al paper.

JULIÀ, Jordi dins Art K. 

Poema inspirat en Kafka, com tots els del poemari il·lustrat Art K. Kafka tenia un pare de "rotund rostre auster", ell en va heredar la saviesa però també va evolucionar com una caricatura "de l'arbre que l'ha fet". Aquest escriptor té poc d'instrument estrident, el de la gralla, "el seu tremp", la seva força, només es manifesta en l'obra escrita. Aquest "sensible, feble, tímid" n'és una gran descripció.

divendres, 12 desembre de 2014

Nit sola

Eixiu, sigueu ardits,
el trasbals del cor us espera,
les venes us desitgen.
Un tall sec, pregon.
Dos cossos ja són la llum.

DORCA, Jordi dins I encara els versos

Caldria eixir a la superfície com ho fan les venes que s'aproximen a la pell. Hi ha un contrast entre el "tall sec, pregon" de la relació física consumada i la llum que els cossos fan per si sols, tan lírica. Per comentar aquest poema s'ha de ser "ardit", segurament tant com per escriure'l. Que "dos cossos ja són la llum" és la tesi del poema.