UNA COSA MOLT GRAN EN UNA DE MOLT PETITA

dimarts, 29 de maig del 2012



A la campana,
s'ha aturat i s'adorm
la papallona.



BUSON


La papallona etèria s'adorm sobre la campana que d'un moment a l'altre podria desvetllar-la i trencar amb la seva delicadesa, a través del seu so. Com la nostra felicitat és fràgil, a punt de ser trencada a cada moment.

dissabte, 26 de maig del 2012

A estudi els bancs són verds


A estudi els bancs són verds.
Hi seuen uns infants que fan brandar llurs cames
amb els llibres oberts.

La llum és mel i vi a la finestra.
Hi ha un rellotge arrupit en un racó.
Un sant a la paret aixeca la mà destra.

Hi ha un cel picat d'ocells i amb uns lleganys
de claredat humida.
A la pissarra els nombres són uns tanys
de fi color de cendra.

Finestra enllà s'albira
una teulada tendra.

La paret té blancor extasiada
El sostre és tot fumat de melangia.
La mar, al mapa, es mou enjogassada.

Al bell fons del tinter
hi ha ninots, veles blanques.
Les hores, al jardí,
salten, lasses, les tanques.
                              



AGELET i GARRIGA, Jaume, dins Els fanals del meu sant


Seria aquest un poema d'enyor del passat a l'escola. La veu poètica descriu una escena escolar, de manera molt lírica. Per exemple, "La llum és mel i vi a la finestra": una doble sinestèsia per dir que la llum i la vista són empatia. Els tanys a la pissarra: són els rebrots en la soca d'un arbre, com ho serien els nens. També són ells una "teulada tendra", encara no consistent, com els bancs verds, amb verdor d'innocència. Fa també una personificació de la mar en el mapa, que "es mou enjogassada", en la imaginació dels nens. El fons del tinter on "hi ha ninots, veles blanques", és perquè en l'escriptura tot és possible. En definitiva: amb l'hora d'esbarjo "les hores, al jardí,/ salten lasses, les tanques", com amb la imaginació del poeta es va sempre més enllà. Hi hauria, doncs, una projecció de la veu poètica en aquesta escola.                               
                        

dimecres, 23 de maig del 2012



Desitjo el tot.
Jo, engruna del no-res,
no espero menys.



NINOT DE NEU, DINS Premis Haikus Ciutat d'Olot 2012


Una cosa molt gran en una de molt petita. Com un sol vers, també "engruna del no-res", la veu poètica aspira a l'absolut, no per més insignificant, la veu, menys ambiciosa.

diumenge, 20 de maig del 2012

No em seduïa
-ni al tornallum del mar-
la xucladora.

KARSTEN. Dins Premis Haikus Ciutat d'Olot 2012

El que ens tiba cap avall, com una xucladora, no aconseguia d'atreure la veu poètica. Ni tan sols en forma de reflex, el que existeix, però no és real, segons Plató. El tornallum del mar, allà on la terra recorda la llum del sol o bé el blau del cel, no ha estat suficient per engolir la veu poètica.

dijous, 17 de maig del 2012



Tronc mil•lenari
i un gat amb set vides.
Som com tres versos.


NINOT DE NEU dins Premis Haikus Ciutat d'Olot 2012

Un tronc mil·lenari és una cosa que perdura, de la mateixa manera que un gat amb set vides, o els tres versos d'un haiku: els poetes son com aquests versos, també fan perdurar i perduren generalment més que la resta dels mortals.

dilluns, 14 de maig del 2012

Simplement


 Til·lers i alzines, roures, oms i avets
són columnes que em guarden de l'horror del cel.
Plàtans i àlbers, castanyers i pins,
fatigats del seu pes fan doblecs a l'escorça,
tal com jo em plego al fet de viure.
Sóc l’herba que s'ajeu, la canya al vent, pissarra,
ignoro per què sóc aquí escrivint com si m'hi anés la vida.
Tampoc els arbres saben per què brosten
un any i un altre, fins que el llamp els venç
o la terra els asseca. Ells, en la seva robustesa,
em protegeixen del buit inclement on em perdria.
Em fan ombra i escalf, i bon sostre,
i paret si convé, i suport pels meus passos.
Estimo els arbres, els escolto, els faig carícies
com al llom d'un cavall tremolós, però ells en ferm.
Ulls d'arbre-catedral, arrels i fruits en harmonia.
Com més creixo i camino, més m'adono
que no cal que interpreti el meu pas ni en busqui les raons:
com ells, els arbres, simplement m'he trobat a la Terra.


XIRINACS, Olga. Dins La taronja a terra


Les fulles guarden de l'horror del cel, de ser un ser celestial, sense desitjos, de tornada de tot. Els arbres es dobleguen amb el pes, com les nostres vides es dobleguen amb l'existència. L'herba, les canyes, la pissarra que fa baixada en un sostre, també. No sap, la veu poètica, per què és viva, per què vol escriure amb tanta passió, per què repeteix cada dia, cada estació, les mateixes accions, com Sisif. Com els arbres fins que moren. No cal trobar el sentit a la vida, simplement viure-la.

dissabte, 12 de maig del 2012



Bada somort,
efímer i fugaç
l'ullal del temps.

MARA, dins Premis HaikusCiutat d'Olot 2012

No volem ser conscients de la mort que ens espera, en la forma del temps que és com un ullal que espera per ser-nos clavat. Per això "bada somort", el tenim adormit, l'ignorem en els nostres dies de cada dia, efímers i fugaços com ho és el temps.

dijous, 10 de maig del 2012

Cante per fora, plore per dins


Una araboga
plora a l’hivern,
una floreta
somriu a abril
i l’oroneta,
–vol d’embolics–
fa una rialla
cercant son niu.
I allà en el cel,
la carcallada
de colorins.
Jo, passejant-me
pels vells camins,
cante per fora,
plore per dins.


PERIS i SEGARRA, Miquel  «Aiguamoll i senill» (1965-66)
dins Salms

L'araboga, "pluja fina d’aigua mesclada amb neu", en una de les seves accepcions, simbolitza l'hivern. La floreta, l'oreneta i la carcallada de colorins, la primavera. L'araboga plora perquè és pluja, i perquè es relacionaria amb el "cante per fora,/ plore per dins": una imatge de l'empatia cap a fora, i de l'abstracció per dins. Una imatge de la roca de duresa de la nostra vida, coberta per capes de felicitat, que deia Rosa Cabré. Una idea expressada poèticament, que és preciosa.

dissabte, 5 de maig del 2012

Suspicàcies/ Poema

A les palpentes cercaves excuses
com qui sap que tot està perdut.
I t’amagaves en racons inexpugnables
tot confiant no ser descobert.

Però arribà el dia temut
i vas haver d’obrir el cor de bat a bat.
Vingueren els dies de les promeses incalculables,
de les convencions establertes,
de les fases del trobar.

Ara romàs en silenci
esperes perdre`t de nou.

ESTONETES dins Llibres a estones

El progrés, les convencions, l'empatia, porten a voler perdre's de nou, a desconfiar, a tornar a l'abstracció del principi, a ser inadaptat. Això passa quan et cases i malgrat tota la felicitat, tot plegat no t'omple.

Abrusa el sol
un allau de paraules.
Es plany el vers.

MARA, dins Premis Haikus Ciutat d'Olot 2012

El sol de la prosa crema excessivament en les paraules racionals, en allau. Se'n plany el vers que té més relació amb la lluna generalment, que és sempre molt més breu i concís, així com intuïtiu, que no pas la prosa. Si només vivim per aquesta prosa de cada dia, la poesia, la bellesa de les nostres vides se'n ressentirà.

dimecres, 2 de maig del 2012

No vivim, les paraules
ens desviuen i ens fan,
cercadors enfebrits
de bellesa, perduts
presoners d'una pàgina.


Ponç Pons (Alaior, Menorca 1956)



La manera com la poesia pot arribar a substituir la vida, sigui fent-la, sigui llegint-la, en la nostra torre de vori particular. "presoners d'una pàgina", les grans obres d'art són el resultat de moltes renúncies, però és una presó que allibera, l'art mai és esclau, diuen. Les paraules "ens  desviuen i ens fan" alhora, com quan es fa punta al llapis.