UNA COSA MOLT GRAN EN UNA DE MOLT PETITA

dimarts, 22 de desembre de 2009

Quan la van treure ofegada de la bassa,
jo sabia que l’havia besada cent vegades sota l’aigua
-aranya, teixidor, cap-gros,
ombra de fulla de codonyer,
vol rasant de libèl·lula,
verdet de bassiol d’estiu,
melic de poma enfonsada, poma?
de cara verda, gerda de créixens,
cabells de planta aquàtica, sedosa, filosa, lli endormiscat,
tel apagat d’ulls engolits, per quí?
cadàver nostàlgic ofegat cent voltes, on m’esperaves?
la teva olor era escampada arreu,
continguda en milers de larves llefiscoses,
els teus pits empassats amb golafreria,
succionats en el silenci de vellut viscós.

Tota aigua em retornava la teva imatge,
però no sabies una cosa:
tenies les mans massa fredes.

XIRINACS, Olga Óssa Major

Tot el poema parla d’un cos tret de l’aigua, menjat pels cucs, per desembocar en aquesta conclusió: “Tota aigua em retornava la teva imatge,/ Però no sabies una cosa:/ Tenies les mans massa fredes”: seria una al.legoria de com retorna una persona en els poemes, amb una diferència respecte la persona que era abans, amb les mans massa fredes. Es tracta d’una relació morta, per més que tota aigua, tota vida en ella retorni la imatge de l’altra persona. Però que no deixa de ser, el record, tot i els elements orgànics que va enumerant, una abstracció, per contrast, una idea, un sentiment que allunyen de la vida, que va sempre en una altra direcció.

6 comentaris:

Joana ha dit...

Helena, d'aquest poema m'encanta sobretot el diaàleg que manté el jo poètic amb la imatge que surt de l'aigua. Un diàleg viu i transparent com tota la seua poesia que ens demostra una vegada mes la eternitat i immortalitat dels sentiments i que en aquest poema estan molt per damunt del cos sense vida.

Olga Xirinacs ha dit...

¿Com podria pagar-te, Helena, aquest pensament que exposes i que fa memòria dels meus poemes?
Fas extensió de mi i, llegint-los, noto que el pas del temps els ha respectat i els fa actuals, comunicables, com la vida que s'encomana.
Gràcies i per molts anys de poesia.

Helena Bonals ha dit...

Olga:

No m'has de pagar més que fent més poemes!

No sempre estic segura dels meus comentaris, o sigui que si et fa contenta a tu m'ho fa a mi.

Alyebard ha dit...

La primera imatge és el record d'un quadre dels prerafaelites britànics; una Ofèlia. La segona és la pregunta; Saben els morts que estan morts? M'agraden els textos que m'obliguen a reflexionar. Aquesta setmana no dono per a més. Dis Manibus

Helena Bonals ha dit...

Molt brillant, Alyebard, és el que em faltava per acabar d'entendre el poema.

Això de Dis Manibus, al teu bloc, d'on ho has tret, per cert? Quanta cultura que tens!

Alyebard ha dit...

La Religió romana tenia els grans déus (Júpiter,Vesta,Mars,Minerva, etc.) Però els que respectaven/temien realment els romans eren els deus sense forma, els Guardians de la Llar (Manes et Penates) la Sort del dia d'avui(Fortuna Huisque)i les ombres dels familiars traspassats (Dis Manibus) que connectaven el món dels vius i el dels morts.(de fet les coses que realment ens preocupen més: La Llar i la família, el que ens passi avui, i que hi ha darrera la mort). El post està dedicat al meu pare, ja traspassat, en el dia del seu aniversari. Cultura no, cultureta, no m'adormia a les classes de llatí de BUP, això sí no em facis fer derivades ni integrals. Sóc de lletres :D