UNA COSA MOLT GRAN EN UNA DE MOLT PETITA

dijous, 29 d’octubre de 2009

17.

Sonen les notes
que un dolor m'alleujaven.
Ara me'l tornen.

FORMOSA, Feliu

"No hi ha res que faci tant de mal com el record dels temps feliços estant en la infelicitat". És per això que la música que alleujava la veu poètica, ara li torna el dolor del record. De totes maneres, als escriptors els hi agrada, malgrat tot, de tornar al passat, el que en queda. Es tracta d'un comportament molt ambivalent, com ho ve a ser tota la vida: la mateixa felicitat i dolor d'estimar.

2 comentaris:

Joana ha dit...

El sentiment de melangia sempre hi és present a la literatura, i sobretot a la poesia, ja ho diu l'item: "qualsevol temps passat fou millor".
En el fons crec que no sols passa a la literatura, sempre recordem allò vital que en algun temps ens donava la vida i ens feia oblidar el dolor, i en recordar "Sonen les notes" però ara en escoltarles, ja no "l'alleugen", ara el multipliquen per la impossibilitat de retindre la música de manera eterna. Tot és fràgil, efímer i finit.
L'obra d'art intenta la inmortalitat d'aquelles sensacions, però es queda amb l'intent. L'espectador, o en aquest cas el lector, serà qui ara en puga gaudir. I és ahí on es materialitzen i es realitzen de forma visual i sobretot sensual, els sentiments, vivències, records... en el missatge artístic.
Helena, no vull seguir perquè ja em coneixes i sempre me'n vaig per les rames.
Disfrute molt amb les teues reflexions i les que en mi provoques, sempre seràs una altra veu amiga.

Una abraçada.

PS: Amb el meu poema intentava acomiadar-me del blog, però em sembla que ara per ara és impossible.

Helena Bonals ha dit...

El teu bloc, plegar? No pot ser pas! Ja ha plegat l'espock i el notaire de "Notes de lletres". És com si m'arranquessin un queixal. Però si se't fa pesat o et fa patir, ho respecto. Jo a vegades he pensat que me'n cansaria, i una cosa em porta a una altra, i vaig fent. Però no tinc gaires rèmores en general, ho porto molt bé, i m'omple molt.

Et recomano per endavant "Camí d'amor" de Francesc Mompó, és deliciós!