UNA COSA MOLT GRAN EN UNA DE MOLT PETITA

dimecres, 25 de novembre de 2009

Si us perdeu en la nit
busqueu-vos un recer
no espereu a l'albada.

PUIGCARBÓ, F. Bloc Haikus

Davant la foscor gairebé total, convé de no aspirar a trobar l’alba, el blanc o negre, sinó buscar-te un recer temporal, fet de clarobscurs, que et permeti a la llarga de sortir a la llum del dia. El recer temporal pot ser un llibre, molts llibres, un dels millors refugis que tenim les persones, i tot el que l’envolta: el món del que es pot fer actualment per la web 2.0, per exemple.

7 comentaris:

Joana ha dit...

Una veritat com una cas. No cal viure perduts en cap moment i quan això passe, siga de nit o de dia no ens podem quedar de braços plegats, cal buscar l'aixoplug entre allò que millor ens puga fer sentir millor. Un llibre a les mans és com el guant de la nit.

F.Puigcarbó ha dit...

gràcias per posar l'haiku, i també pel comentari, m'ho ha dit na Joana.

Francesc Mompó ha dit...

"No espereu l'albada", cal anar aixoplugar-se o anar a buscar la llum, però l'espera és més nit fosca encara.
Salut i Terra

Florenci Salesas ha dit...

Felicito al senyor Pugcarbó per la frase, un excel·lent consell expressat amb una bella imatge poètica.

Però com haiku no em convenç, em sap greu. Massa comunicació directa entre el jo escritor i el jo lector. En fi, moltes coses. Els haikus no són grans frases.

Tampoc, com a haikus, m'agraden els d'en Marti i Pol, brillant poeta d'esperit occidental, però (la qual cosa no és cap mal, només faltaria). Fa eslògans, aforismes, lliçons de vida, però no haikus, encara que la mètrica sigui impecable.

No és fàcil aquest tema.
Per fer haikus hom s'ha de netejar de tota astúcia. Jo, evidentment, no en sabria mai, això també t'ho dic.

Helena Bonals ha dit...

Florenci:

Els haikus de Formosa tampoc et semblen com els originals?
Em costa de distingir-los com fas tu. Crec que faré com si res, i no posaré la paraula Haikus i ja està.

Florenci Salesas ha dit...

No, dona, fes el que vulguis, només faltaria. Només és com ho veig jo. A més, és sempre l'autor qui té la darrera paraula sobre com vol com es presenti el que fa. I sovint no se'ls deixa tampoc, pobres. I sobre això, ja saps que seria una discusió llarga. Octavi Paz, el gran poeta i estudiós mexicà els va entendre molt bé i té uns escrits molt clarificadors sobre el què dels haikus. Aquí sovint em dóna la sensació que els nostres poetes --em refereixo els occidentals, a l'engrós-- se senten atrets pel joc, les limitacions tècniques, el repte que representa treballar amb una cotilla tan minimalista. I no. Com més lluny de l'ingeni i del jo més bo serà un haiku. Ha de ser un retrat d'un moment --que sí, que pot ser un sentiment personal, d'acord-- , la cosa més burra del món, i a l'hora que sigui com un full en blanc que ens permet sentir-nos tocats fondament. Els haikus més bons són exactament el contrari de tota la tradició occidental. Si li presentessis aquell de la granota, considerat un dels cims del gènere --allò del xap! i tal-- del Basho a Shakespeare, agafat enmig de la febre compositiva en un dels seus sonets, et diria --i amb raó, des de la perspectiva occidental, del que nosaltres valorem com a màxim en una obra d'art-- diria que allò, com a poema, és horrorós, una pocasoltada com una casa. Els haikus d'en Martí i Pol no són pocasoltades aparents, sinó sentencies filosòfiques. Si en un haiku hi ha un consell ha de ser quelcom implícit, que vagi més enllà de l'autor, ha de ser quelcom que el lector li digui a l'autor "però te n'has adonat del que acabes de descobrir en aquest coi de papallona? tot!". Malgrat tot, és cert que hi ha conreadors del haikú --fins i tot de l'era clàssica-- que són menys "purs" i s'acosten a la imatge ingeniosa i al jo. Però el pas del temps, l'element que diu que estem a la primavera, a l'estiu, a la tardor o al'hivern sempre hi ha de ser. La cosa sovint no és clara i jo, encara més sovint, sóc molt ruc per detectar-la, gairebé sempre em cal l'ajut d'algú més agut, un lector més refinat. Aquí a occident tinc la sensació que molts poetes som com guitarristes que, en veure un baix --que només té quatre cordes-- pensen que és com tocar el mateix instrument però, per una banda més fàcil --mira, menys cordes per pensar!-- i a l'hora més difícil per la limitació, acostumats a la riquesa intrínseca de la guitarra. I no: el baix té la seva manera de ser tocat. Què es pot tocar com una guitarra? sí, és clar que es pot intentar. Però la idea de l'instrument és totalment diferent. No sé si és un bon exemple, però el haiku no és només un joc de síl·labes. A més, tenint en compte que el japonès i les llengües europees s'assemblen com una cigonya a un orangutà, mai he entés aquesta necessitat d'ajustar-se a la mètrica japonesa si no és com un joc o, com a màxim, com un exercici, una pràctica més o menys interessant, divertida. La Joana, per exemple, a qui li he llegit només dos haikus, crec que va en el bon camí: els dos són molt sensibles, sí, però són retrats d'un moment. En un hi ha la paraula clau que ajuda a definir primavera, a l'altre no m'és tan clar. Són un moment irrepetible i alhora tonto.

Bé, ja m'he enrotllat massa, bla, bla, bal, sóc un xerraire i encara no tinc temps! Moltes gràcies per la paciència, Helena!

Joana ha dit...

Forenci, gràcies per les floretes, jo els entenc com poemes breus i senzills que representen un prensament profund. La necessitat de comptar la relacione amb la concentració que els japonesos dedicaven com a exercici espiritual. Jo no en sóc gens, però m'ho agafe com un joc inspirat en l'observació d'elements i sensacions de la vida quotidiana.
A classe els practique amb els xiquets i més que haikus ens estan sortint Limwericks que resulten d'un absurde superenginyós. Algun dia en penjaré algun. La ment infantil és molt ingenua i els resultats són fantàstics.