UNA COSA MOLT GRAN EN UNA DE MOLT PETITA

dissabte, 30 de març del 2013


Mots contra el vidre,
baf a la mirada,
el camí s’emboira,
el silenci esclata.

PORCAR, Josep. Poeta i mussol, piuades al vol dins Salms

La boira és com el qui té baf a la mirada, com"mots contra el vidre", els de la poesia, els que no arriben a ser interpretats, que no són transparents. Com el silenci que esclata, el de la creació, sempre muda en la superfície.

dimecres, 27 de març del 2013


Hi ha mots que el silenci pronuncia,
però el seu eco també és silenci.
Hi ha mots que la veu pronuncia,
però el seu eco és el mateix silenci.

PORCAR, Josep. Poeta i mussol, piulades al vol 
dins Salms

La prosa pot ser tan silenciosa o misteriosa com la poesia, al capdavall. L'eco és el silenci perquè en últim terme no es pot interpretar, una obra.

dimarts, 26 de març del 2013



Treure una cadira del lloc on sempre ha estat
i ensopegar durant dies amb un buit.

PORCAR, Josep. Poeta i mussol, piulades al vol dins Salms

L'home és un animal de costums. Cal adaptar-se fins a les coses bones.

dimarts, 19 de març del 2013

Sobre les ressonàncies d'un poema


Aquesta és la meva darrera entrada a la revista Nervi, sobre un poema de Margarit, el que més valor ha tingut per mi i segurament per tothom que el conegui de fa temps.

dissabte, 16 de març del 2013

Només la veu, per al Dia Mundial de la Poesia


Emmudit el vent,
inventem el silenci, l’equilibri.
Només la veu, el poema,
atansa espais oberts,
acull el temps
—arena que sense pietat
llisca i no es detura—,
arrela l’instant, tan fràgil.
Només la veu, el poema,
desxifra la clau, el somni,
el so profund dels morts,
els signes ara obscurs de la mirada,
la ferida encesa dels amants,
la vermellor dels núvols
a trenc d’alba,
els contrallums opacs dels paisatges
i les llunes surant sobre les aigües.
Només la veu, el poema,
dissol els temps dels verbs,
sotmet l’oblit.
El vers reté als dits el gest,
el calfred intacte de la pell.

BURGOS, Zoraida per al Dia Mundial de la Poesia

"Emmudit el vent", quan l'acció ha passat, també quan ha acabat una relació, "inventem el silenci", el de la poesia, "l'equilibri", el de la creació, que connecta contraris. La poesia, "la veu, el poema", atrapa el temps, (ell que no es detura mai), i fixa l'instant fugisser. Només ella permet d'entendre molts misteris, molts somnis, l'amor, la bellesa de l'alba i la natura de nit i de dia. Només ella es gira en contra de l'oblit. En definitiva, ella fa perdurar els sentits més enllà del cos on habiten, fa perdurar "el gest,/ el calfred intacte de la pell". Un poema, aquest, que troba molt de sentit a la poesia.


dissabte, 9 de març del 2013

InConNexes


Ara sé del cert, i ho dic avergonyit, que tots els poemes que he escrit, en el fons eren per mi.

És veritat que en últim terme, l'artista l'únic que vol és sortir-se'n, encara que, tancat a la seva torre de vori, no sigui llegit mai per ningú.

No desaprofitis aquest vall, la música després mai sona igual.

El riu és i no és el mateix, que deia Heràclit. Però no fa pas falta d'aprofitar tots els balls.

No tothom necessita que el valorin, però ben segur que a tothom li agrada que ho facin.

Una mica de vanitat ajuda.

Si t'hi fixes bé al mirall i li aguantes la mirada et veuràs per dins.

El mirall de la poesia, efectivament, et mostra per dins, si saps entrar dins del poema.

La llum no s'apaga ni s'encén perquè tu t'adormis o et despertis. Tal com la vida, a ella s'entra i d'ella se surt però mai no es posseeix.

El sol no gira al voltant de la terra, sinó la terra al voltant  del sol.

ABELLANEDA, Joan dins 2012+1