UNA COSA MOLT GRAN EN UNA DE MOLT PETITA

dimecres, 23 de desembre de 2009

Si no culls

M'assec i espere.
Plou a les antigues andanes.
Sentor de rovell.
S'atura el temps en les sabates
dels passatgers que corren; perden
el temps perquè pensen que perden
el tren.
L'estació és un lloc perfecte per a mirar la gent que es mira
el mòbil. Qui els estima? A qui estimen? Jo estime
el meu avi. Contemple un toll i el recorde...
Irene, si no culls, espigola.

CLIMENT, Irene (bloc Llast)

Aquest poema és dels que mostra una veu poètica que li agrada de viure en el passat. Espera tranquil·lament en una estació, que simbolitza l’obrir-se al món. Hi ha qui diu que un aeroport metaforitza la solitud, perquè consisteix en un lloc on tothom arriba i marxa, ningú s’hi queda, de manera semblant a una estació. La “sentor de rovell”, que denota vellesa, és paral·lela a “Plou a les antigues andanes”: el passat és envoltat de les inclemències del temps, no sembla un bon moment per recordar. Tot i això, és una idea molt brillant de dir que els passatgers “perden/ el temps perquè pensen que perden/ el tren”: no es preocupen prou del passat, ni del present, ni de la poesia, només s’haurien d’aturar a badar una mica. Ella va a contracorrent: s’estima el seu avi. Contempla “un toll i el recorde”: com una imatge poètica, que sol ser un reflex, l’aigua del terra li recorda l’avi. El toll seria, doncs, imatge de la poesia, on reviu la memòria del seu avi. El vers final és molt suggerent: “si no culls, espigola”: si, per exemple, no pots complir els teus desitjos de viure fent poesia, sempre pots fer-ho a estones perdudes, allò que no és mai perdre el temps. Sembla que sigui una frase sàvia del seu avi.

3 comentaris:

F.Puigcarbó ha dit...

aquest Irene...., Si nos culls espigola, és un final perfecte per el poema.

Joana ha dit...

Un poema equiparable al mon`leg intern, pensaments que la mateixa poetessa es dirigeix a ella mateixa i que es fan patents en l'acabament del poema, on s'aconsella de manera molt subtil la manera de poder gaudir dels sentiments del passat mitjançant el record del seu avi.
Molt bonic!

coses2 ha dit...

M'ha encantat això de "perden el temps perquè es pensen que perden el tren".

La gent corren vers un promesa de futur que no arriba mai i perden el moment present i tot el que aquest pot evocar.