L'encís que fuig

Boira que el cim vas fregant volandera, flaire qui passes amb l'ala del vent, signe de neu que entre molsa i falguera dius ta cançó per rocosa pendent, rous matinals i poncelles descloses, com jo fruesc vostre encís fugitiu! Dins el misteri que esfulla les roses veig la Bellesa qui passa i somriu. Amb quin plaer d'exquisida recança jo l'he sentida quan passa pel món, que en sa escomesa ja duu l'enyorança, de tan seguit com s'allunya i se fon! Tota ma vida tremola agraïda quan un moment l'he sentida vibrar. Mes ella passa, i què en resta a la vida sinó el neguit de sentir-la passar? Oh aquell desfici qua mai s'agombola! Oh aquella amor consirosa i plaent, de tot quant fuig, o qui passa, o qui vola, boira del cim o fontana d'argent! 

SALVÀ, Maria Antònia 

  La "boira del cim": moltes vegades a la vida fem el cim envoltats de boira, com a persones humanes que som. La qual cosa vol dir que ens perdem la vista. Però la boira alhora és romàntica, és inspiradora, com les poncelles, flors descloses, que són un símbol de com la bellesa es marceix. Fins i tot quan es fa notar "ja duu l'enyorança amb ella", de tan ràpid com desapareix, deixant "la seva pols de papallona als dits", que diu Margarit. Tot el poema tracta de reflectir aquesta ambivalència de la bellesa. Ella passa de llarg, tot vibrant i fent vibrar, i alhora omple tota una vida. La "fontana d'argent" final: la vida que flueix, que s'escapa, però amb la brillantor de la plata, de la bellesa malgrat tot, recollida en la poesia.