UNA COSA MOLT GRAN EN UNA DE MOLT PETITA

L’ombra definitiva

Ets dona fronterera,
contradictòria:
pell d’eben però corfa de taronja.
Recorda-ho:
al mateix llanguiment
resta l’essència de l’ombra,
semblant a la condemna
de mustigar-te a poc a poc.
No voldries fugir
de la còmoda foscúria a mitges,
però tampoc no se’t permet
de trencar definitivament l’alba.
Ets un excipient confús,
rètol de la llum clandestina,
l’entremig més diàfan.

BESSÓ, Pere Només per a dones

“Ets perillosa,/ no saps el que vols”, diu la cançó en anglès. Podria tractar-se d’una dona que no té pas clar si estima. L’ombra fugissera, alhora és definitiva, una contradicció, doncs. L’eben són fustes molt dures, la taronja de dins és flonja. L’ombra, l’ànima, l’esperit, la idea, resideix “al mateix llanguiment”, l’art s’adquireix amb l’edat en gran part, en “la condemna de mustigar-te a poc a poc” (ars longa, vita brevis). També l'amor creix amb el temps a vegades (d'altres mor amb el temps). No vol fugir, ella, només a mitges de la foscor, però tampoc vol arribar a l’alba, hi ha qui no vol sortir de la caverna per no ser enlluernat. És un “excipient confús”, un continent de no se sap què és, un “rètol de la llum clandestina”, o sigui que proclama als quatre vents una llum que ha de ser amagada, “l’entremig més diàfan” un clarobscur que alhora només és blanc o només és negre, que no sembla tenir dubtes. Tot el poema reflecteix una contradicció constant, en contradicció fins i tot amb la mateixa contradicció que és un entremig. Té una gran riquesa d’imatges, seria una metàfora estesa, no té pèrdua, com es pot veure.