UNA COSA MOLT GRAN EN UNA DE MOLT PETITA

dimecres, 29 de setembre del 2010

CLXXIX

La tardor sempre ens du la pluja d’amors precaris.

BESSÓ, Pere Iteràncies, interferències i grafitis

Hi ha una coincidència que es fa palesa en aquest poema: a la tardor hi sol haver pluja, i les fulles que cauen també són una mena de pluja. La tardor de la vida fa reviure tots els amors que no han pogut ser, amb la pluja, la caiguda dels amors frustrats. Deia un blocaire que aquests són els millors, perquè es queden en el que podien haver estat.

dilluns, 27 de setembre del 2010

A l’atzar

I bé seria, si no res tinguera,
benaurat de saber-me en la mancança
de l’única certesa que m’importa.

No me’n sent digne, encara que l’auguri
de l’oracle s’enganye de fortuna.

Afirme en cada sí l’entusiasme
de buscar i trobar.
Em cal la vida.

MARTÍNEZ MARZO, Isidre Els adéus, 2000, dins Imparables. Una antologia

Si no tingués res, si fos mort, tampoc tindria la poesia, per tant té sort de saber-ho, per a la realització d’aquesta poesia. No se’n sent digne, de viure més, si no li ha de servir per a l’obra, encara que li vagi molt bé. Li cal la vida, sempre en contradicció amb l’art, per poder portar a terme precisament aquest art. No voldria tampoc ser mort en vida, li cal buscar i trobar, no que li sigui donat tot o tret tot d’entrada. “A l’atzar” és com funciona la creativitat, mai és segur que trobis la bona idea. Després de buscar i trobar, ha trobat que li cal la vida.

dijous, 23 de setembre del 2010

De sobte
el carrer ha emmudit,
la bufanda se’m cargola al front
i em tapa la vorera de la dreta
i el pas de pedra i fusta.
Com que no he pres senyal,
l’entrada se’m desmarca,
i la bugada del terrat
no és la teva,
i el test d’esparregueres
no m’indica el teu nom.

XIRINACS, Olga Óssa Major, Llençol de noces

De sobte, es fa conscient que els sentits, metafòricament, no li responen: ni hi veu, ni hi sent, no sap com continuar endavant, és l’hivern. L’entrada al seu món no és la que troba, no en troba cap senyal, i “la bugada del terrat”, el que treu en net en el pensament, no té res a veure amb aquell a qui es dirigeix la veu poètica. Les esparregueres que creixen, la naturalesa, no indiquen el nom de l’altre, la vida va per un altre lloc. Li sap greu d’oblidar, però. És el que Alberoni anomena “petrificació”.

dimecres, 22 de setembre del 2010

De segona residència

Amor, l’oblit, desig, i la luxúria
d’acomplir-se el moment, de proclamar-lo.
Senzilla aquesta pau, i sense espera
viure en silenci la primera joia.

Només qui dubta amaga la certesa.
Només celebra qui s’obstina a creure.

MARTÍNEZ MARZO, Isidre Els adéus, 2000, dins Imparables. Una antologia

“Amor, l’oblit, desig, la luxúria”: coses entremesclades que porten a la joia del moment, viscuda sense espera, però en el silenci i la pau de la poesia. “Només qui dubta amaga la certesa” com els núvols amaguen la lluna o el sol. Només celebra el qui és tossut, apassionat i individual, que venia a dir D.H. Lawrence: el qui té fe, el qui a més d’obstinat esdevé tenaç. Aquest pot arribar a trobar la “segona residència” de l’amor: la poesia.

dilluns, 20 de setembre del 2010

Destrio entre els plecs dels records
moments concrets de bellesa:
la llum tèbia d’un sol que es fon,
la capsa que embolica pessics de tendresa,
l’amarada calma de mirar-te quan dorms.

TIBAU, Jesús Ma. A la barana dels teus dits (44)

“els plecs dels records” serien les pàgines escrites, entre ells troba “moments concrets de bellesa”, instants de felicitat immutables, juntament amb “la llum tèbia d’un sol que es fon”: encara més bell encara, com ho és la maduresa de la vida. “la capsa que embolica pessics de tendresa" seria de nou la poesia que ell fa. Estimar és voler dormir amb l’altre, diu Kundera, sobretot amb aquesta “amarada calma de mirar-te quan dorms”. És un poema rodó.

dissabte, 18 de setembre del 2010

L'arbre

L’esquirol, els ocells evacuaren la capçada
quan s’esbalçà la roca on la rabassa hi ancorava;
ara, les arrels a l’aire em pengen com les cordes
silents d’un arpa, i només a un darrer clivell
de l’espadat una rel m’amarra.
Pel meu tronc s’enfilen encara els escarabats,
una mínima i postrema flama de vida
que he camuflat davall del meu fullam.
A la darrera tempesta els ofrene, amagat
jo mateix per la lluïssor d’horitzons llunyans,
humil i quiet, a penes existent.
Oh tu, que també arreles els vius als morts
en aquest joc magnificent,
que es faça la vostra voluntat.
Que l’aire rere meu retrobe el seu camí,
però deixa’m cantar fins a estimbar-me;
regala’m, en el cant de l’Eternitat, un instant
per a ser fidel, per a viure a prop teu
arrelat per última vegada. Absolutament lliure…

Versió d’un poema de Paul la Cour per Josep Porcar

Hi ha una personificació, una al·legoria amb l’arbre que parla, que és la veu poètica. Les “cordes silents d’un arpa”: sense que ningú les toqui, sense que ningú el llegeixi, no serveixen de res, com les arrels a l’aire. Els escarabats són l’únic que l’uneix amb la vida d’abans, els paràsits de l’obra del poeta. Els ofrena a la darrera tempesta, allò que l’inspira. “humil i quiet, a penes existent”: com ho és per una banda la poesia. Sembla que parla amb Déu: “arreles els vius als morts”, sense que anem morint no hi cabríem a la terra, els arbres que resisteixen es mengen els més febles. Vol cantar fins estimbar-se, o sigui, fer poesia fins la mort. Que Déu li regali “en el cant de l’eternitat, un instant per ser fidel”: allò etern en l’instant immutable, el de la poesia, que permet de ser fidel perquè perllonga la vida, encara que només sigui per un segon. Com podem ser fidels si no és que desitgem de compartir una altra vida amb algú, pregunta Kundera. Per últim, la veu poètica convertida en arbre vol viure “arrelat per última vegada, absolutament lliure...”, deixant de ser arrelat, sense tocar de peus a terra, és lliure de debò, per altra banda, i encara continua a la terra, transformat en les lectures de la seva obra, quan potser ja no hi sigui.

dimarts, 14 de setembre del 2010

El primer amor

Estic enamorat del meu amor primer.
Els ulls, fidels al cor, flors d'ella hi han brunyit.
Les pluges dels hiverns m'han dut a aquell recer
que és, en l'esclat del cel,
un bell racó de nit.

PALAU i FABRE, Josep

El primer amor sol ser el més gran. És normal, al cap dels anys, de tornar-ne a estar enamorat. En la poesia, en la nit, en l’hivern, es manifestarà més que mai fins i tot. Els ulls són “fidels al cor”, no ha deixat de recordar la seva imatge, lligada directament al cor segons Gilabert de Pròixita. Es tracta d’un amor que no té passat només, és present encara, i només el podrà substituir un amor de la mateixa alçada.

dilluns, 13 de setembre del 2010

III

Si et plau de retornar a la memòria, que el cant de
l’ocell abatut no et destorbe. Siga el raig del sol tebi
el teu sender.

BESSÓ, Pere Iteràncies, interferències i grafitis

Si vols recordar, que no sigui allò dolent, en què has perdut, allà on has caigut. Sinó que sigui tant la bellesa de l’alba com la posta el que et faci caminar. O sigui, el raig de sol contingut, el que no fa veure les coses únicament en blanc o negre, sinó amb clarobscurs.

dissabte, 11 de setembre del 2010

Amor

La lluna s’ha esmunyit
darrere les muntanyes;
ja comença l’exili.

La mesquita és ben plena,
fins al pas del llindar.
Millor que avui, ahir.

D’esquenes a la vida,
tot sovint discutim
de coses impossibles.

Cercant una llumeta enmig de la tenebra
som cecs a la claror
de la lluna del cel.

El seny ja s’ha assecat.
Han cavat en el cor
per a fer-hi un refugi.

Escupen a la vida.
L’horitzó està barrat
quan s’oblida l’amor.

ZENIA, Salem Sol cec, Poemes d’amor i de lluita Traduit per Carles Castellanos

Si perdem de vista la lluna, o sigui el que ens parla del passat (“Millor que avui, ahir”), si esdevenim “cecs a la claror/ de la lluna del cel”, que és com esdevenir-ho del sol, de la vida que ella reflecteix, començarà l’exili interior, se’ns assecarà el seny, discutirem de "coses impossibles". Cal fer un refugi en el cor. En definitiva: se’ns barrarà l’horitzó, el futur, si oblidem el passat.

dijous, 9 de setembre del 2010

Ruptura

El meu cor és amb tu
i m’ha deixat ben buit, com càntir exhaurit.

I n’estic tan gelós perquè a tu s’abalança
que per això hem trencat.

El meu cor i jo no parem d’enganxar-nos
car em barra el camí que em porta al meu amor.

Ell sí que t’ha guanyat i a mi m’ha deixat sol
Pietat, estimada, uneix-me amb el meu cor!

ZENIA, Salem Sol cec, poeta berber traduït per Carles Castellanos

Raó i cor contraposades. L’intel·lecte està gelós del sentiment, de l’emoció, els únics que porten a l’altra, de la mateixa manera que no hi ha poesia sense sentiment. Hi ha un “triangle amorós” metafòric entre la raó, el cor d’ell i el cor de l’altra. És en lluita amb ell mateix, en definitiva, voldria trobar l’amor que fós racional, i l’amor no hi sol passar per l’enteniment, que deia Hesse.

dimarts, 7 de setembre del 2010

Esclau voluntari de viure
pendent del teu somriure em declaro.
Atrafegat traductor dels gestos,
de les petjades tendres del teu cos,
professional d’assaborir encara
el tacte dolç i tímid
del primer petó.

TIBAU, Jesús Ma. A la barana dels teus dits (43)

Una oxymoron: és presoner i lliure alhora en el seu amor. També ho és l’obra poètica, un deure gens pesat. Viu perquè ella sigui feliç, el que demostra com l’estima. “Atrafegat traductor dels gestos”: transforma amb la poesia, bàsicament, “els seus actes graciosos barrejats de llum”, que deia Válery. Hi ha la memòria inesborrable del primer petó, com del primer amor. És “professional d’assaborir encara” aquest petó, amb la poesia el perllonga, el reviu com una tasca molt agradable de fer, ben deliciosa.

divendres, 3 de setembre del 2010

Vicent Andrés Estellés

Reprodueixo un tros d'una entrada del mes de febrer del 2009 en relació amb la "Diada Estellés", el 4 de setembre del 2010.

Els amants

(La carn vol carn
Ausiàs March)

“No hi havia a València dos amants com nosaltres.
Feroçment ens amàvem des del matí a la nit.
Tot ho recorde mentre vas estenent la roba.
Han passat anys, molts anys; han passat moltes coses.
De sobte encara em pren aquell vent o l’amor
i rodolem per terra entre abraços i besos.
No comprenem l’amor com un costum amable,
com un costum pacífic de compliment i teles
(i que em perdoni el cast senyor López-Picó)
Es desperta, de sobte, com un vell huracà,
i ens tomba en terra els dos, ens ajunta, ens empeny.
Jo desitjava, a voltes, un amor educat
i en marxa el tocadiscos, negligentment besant-te,
ara un muscle i després el peçó d’una orella.
El nostre amor és un amor brusc i salvatge,
i tenim l’enyorança amarga de la terra,
d’anar a rebolcons entre besos i arraps.
Què voleu que hi faça! Elemental, ja ho sé.
Ignorem el Petrarca i ignorem moltes coses.
Les Estances de Riba i les Rimas de Bécquer.
Després, tombats en terra de qualsevol manera,
comprenem que som bàrbars, i que això no deu ser,
que no estem en l’edat, i tot això i allò.
No hi havia a València dos amants com nosaltres,
car d’amants com nosaltres en són parits ben pocs.”

ANDRÉS ESTELLÉS, Vicent, Mort i pam. Antologia poètica. A cura de Carmina Andrés Lorente. Carena editors. València 2004. Pàg. 23

He escollit aquest poema d’Estellés perquè, tot i defensar el contrari del que jo crec generalment (“sólo digo mi canción para quien conmigo va”), tot i que jo admiro Petrarca i Riba, té tanta força aquest poema, i tanta part de raó, i és tan ben musicat per Ovidi Montllor, que em rendeixo als seus peus, al seu primitivisme. Eric Fromm ha dit que l’amor ha de ser mancat d’avidesa, que només ha de ser tendresa. I la passió?
LXXVII

Per a què aquesta nit d'escuma si no hi ha jocs de mar?

BESSÓ, Pere Minimals, 1999

Per a què el plaer, sense la felicitat? Per a què el gerro, sense aigua? O bé el marc de la finestra, sense una bona vista?

dimecres, 1 de setembre del 2010

Capricis

Interior d’hivern.
Fa boira. Rera els vidres, la llum
té les ales netes.
En un pitxer tinc violetes
sense perfum.
La soledat és plena de ferides
del meu rellotge, que té les sagetes
adormides.
Al cendrer, un cigarret es consum
i es torna com l’ardència dels poetes,
una mica de cendra i una mica de fum.

Màrius Torres (1933)

Interior d’hivern: a l’hivern es tendeix sempre més a l’interior, hivern que és metàfora de la mort que espera la veu poètica. A més, fa boira, la del poema sempre misteriós. “La llum té les ales netes” a l’exterior, malgrat tot la poesia viu. Les violetes no tenen perfum, i les sagetes del seu rellotge són adormides: la decadència l’envolta, enmig de la seva soledat. La imatge del cigarret és molt brillant: “es torna com l’ardència dels poetes, una mica de cendra” (la idea es consumeix en la plasmació del poema), “i una mica de fum” (sempre sol quedar reflectit allò més immaterial del poema en la interpretació). La poesia en ella mateixa és feta de capricis, no d’allò que en principi dura més, la prosa. Però al capdavall és immutable.