Si un núvol plora
Quan la pluja s'esmuny
entre escletxes de llambordes i esborancs
és més endins.
L’aigua s’encasta contra els cabells i aigualeix idees,
i desitjos.
S hi apaga el foc i en surt la cendra. I aquesta cendra s'escola, al seu torn, dins el cap
i enterboleix la mirada.
I, de sobte, topem amb una i altra soca per tornar a caure,
sota la pluja.
Quan es fa de nit, els núvols s'emporten els núvols d’aigua.
Hi sobreviu la lluna, persistent.
ANTÚNEZ, Marina, dins el bloc versos.cat
La pluja -la tristor- quan penetra arriba més al cor. La falta d’empatia fa desaparèixer la felicitat superficial, o més elevada també, les “idees, desitjos”. L’aigua apaga el foc de la passió, la cendra del qual “enterboleix la mirada” en el cap, li treu lucidesa. Ensopega, s'equivoca com a resultat. Els núvols deixen, malgrat tot, de nit, que sobrevisqui la lluna, persistent com les coses que són de veritat, alliberadores, immutables: la poesia, en definitiva.
Fa 1 dia
Entrades
