UNA COSA MOLT GRAN EN UNA DE MOLT PETITA

dijous, 30 de juliol del 2009

A Carles Riba

Si sabéssiu, Mestre, quanta pols roman en els vostres versos
ostentosament arrenglerats a les biblioteques
dels fabricants del meu poble. Si sabéssiu com són de tediosos
aquells que se certifi quen deixebles
i sota la capa del vostre nom ens fan avorrir la llengua.
Com uns i altres minven les contrades,
com estrangulen els límits secularment damnats.
Com prediquen i prediquen sense adonar-se que encara hi ha gana
i la gana fa tèrbols els noms encara que siguin els més bells.
Si sabéssiu com combreguen tristesa i com hem de negar que som joves
i adelerats del poema per ser agradables als seus ulls miops
en els quals mai no podem retrobar la mirada.
Si sabéssiu les ganes de posseir un Bierville, al més lluny possible
on sense enyor del que ens ha vist néixer crear la raó per cada cosa.
Jo, abans que a vós, ho he explicat tot a Cornelius van der Geest,
creient que els segles li haurien donat pedagogia sufi cient
per poder ajudar-me. He aprofi tat el moment millor
on sols deu persones feien col·loqui.
Però ell no ha sabut comprendre’m, ni els seus ulls vidriosos parlar-me.
Recordant-vos he anat, sense alè, al refugi de l’erudició,
però els manuscrits emmudien al so de la meva passa,
els arxius es tancaven, hermètics,
i les lletres que jo no entenia s’esborraven.
El dubte, el pecat sense penitència de ser jove i d’estimar vehement
persones i coses, m’han fet creure en una condemna eterna.
I he corregut a Portobello per vendre l’ànima,
els he assegurat que era pura i anglesa, però
ells han esbrinat la veritat i m’han dit
que era petita com la meva terra i que no hi havia lloc,
ni en les seves cambres ni en les seves arques, per ella.
M’he fet marxant d’antiga ferralla. He embolcallat el meu deler
en velles cuirasses que qualsevol, en mirar, profanava.
M’he fet llibrer de salms que ningú no deia ni cap religió acceptava.
M’he fet cambrer de delicades dames i sempre m’he trobat
com a l’inici: amb una ploma sense tinta
i milers de paraules sense paper on posar-les.
Però si sabéssiu, Mestre, com s’expliquen els diners,
voltats de les vostres Estances,
i el que es guanya i el que encara no es guanya.
I com, tot anomenant-vos, es fa política estranya
que cap afamat no en porta un bocí a la boca.
Si sabéssiu el poc que costaria d’odiar-vos,
de cremar els llibres per pura asfíxia, per pura impotència.
Si sabéssiu el Bierville que n’han fet de !a nostra casa...

PESSARRODONA, Marta

D’aquest poema tan llarg i dens, que jo vaig sentir fa setze anys recitat per l’autora, destaco coses com el principi, en què la veu poètica es queixa de la pols que s’amuntega sobre els llibres de Riba, el que podria ser una imatge alhora per dir que és un clàssic. Riba és envoltat d’altres que “fan avorrir la llengua”, bo i prenent-ne el nom, de Riba, el prestigi. Agafa després el poema un to social: “la gana fa tèrbols els noms encara que siguin els més bells”: es posa a favor de la poesia que toca de peus a terra. “Si sabéssiu les ganes de posseir un Bierville, al més lluny possible”: un lloc on exiliar-se com Riba, lluny de l’estat espanyol. És una veu poètica que és jove i estima de manera vehement. Voldria passar per anglesa, però han descobert que és petita com la seva terra, Catalunya. S’ha fet “marxant d’antiga ferralla”: treballa amb el passat en la seva obra poètica, incloent-hi la de Riba. Però en contrast amb ell: “sempre m’he trobat /com a l’inici: amb una ploma sense tinta /i milers de paraules sense paper on exposar-les”, li falla allò material i allò immaterial. Això enllaçaria amb el final, i la seva impotència carregada de sentiment, en no poder igualar algú com Riba. Per últim: “la nostra casa”, de la que n’han fet un Bierville, podria referir-se metàforicament a la seva poesia, la de Marta Pessarrodona, que seria exiliada entre la resta de poetes catalans, en general.
Ha florit una dàlia
de color lila
de cara a la paret.
Haig de girar-la
si vull veure-la.
No crec que les flors tinguin
capricis estranys.
Ella deu saber
que per molt de cara que es posi
tu no la miraràs.

OLEART, Maria. Del llibre Enllà. Barcelona: , 1974)

"No miris l'encís de la bellesa... /Seu ben quiet quan els reis s'armen, /no tastis el vi que lluu a la copa... No tastis el vi que lluu a la copa, /i no parlis quan la gent escolta /No paris mai l'orella al cantaire... /De l'or daurat cuita a allunyar el dit; /i lliure el cor, i la mà i els ulls, /viu fàcilment i mor en pau" (E.M. Forster, Una habitació amb bona vista).

A vegades veure certes persones és com veure diners en un banc, que saps que no pots tocar. Al contrari d’un girasol, la dàlia d’aquest poema no es gira de cara a la veu poètica, com si sabés que no hi té pas res a fer. No se la mirarà, la veu poètica la flor, perquè potser la voldria collir. “Per una lògica economia existencial, deixo de banda quasi totes les coses que em donarien gust. No sóc un asceta, sobretot no sóc un místic, però m’agrada estar content de mi” (Blai Bonet).

dimecres, 29 de juliol del 2009

Mantinc
un sord diàleg
amb el silenci
com perfum
de mimosa
tofuda.
La meva raó
no coneix
resposta,
però cada cor
té deu formes
de bategar
i no hi ha
cap veritat
que no tingui
set cares.

OLEART, Maria (Del llibre M'empasso pols quan beso la terra. Palma de Mallorca: Moll, 1983)

Poema breu però intens, espès com el “sord diàleg”, ple del pensament de l’ull poètic. “com perfum/ de mimosa tofuda”: de versos curts, però densos. La raó no entén res, l’enteniment no pot mostrar l’invisible. El cor té deu maneres de funcionar, de “bategar”: a poc a poc, ràpid, amb timidesa, amb força, amb sentiment, amb indiferència, amb odi, amb amor, amb pena, amb alegria... com a mínim. I la veritat té set cares, com les set arts, o com les vides d’un gat, o com un quadre cubista: les coses es poden veure sempre de més d’un costat, no és tot blanc o negre.

dimarts, 28 de juliol del 2009

Oda a Pep Guardiola

Salut, germà dels poltres
de peülla de tro!
Per tu,
la catifa de gespa
arranada
es torna un univers de
planetes que giren
al teu voltant.
Tu t’alces i renilles
i amb ulls punyents
escrutes
l’horitzó bramador.
Sacseges la crinera
del teu dorsal, l’espinada
s’arqueja, mous les cames
esveltes i fràgils
i amb els braços oberts
debanes la madeixa
invisible del joc.
Salut germà dels poltres
de peülla de tro!

Salut, fill de la gràcia
i del vent!Aranya cerebral
que controles els fils
elèctrics de la tarda.
Teixeixes les jugades,
del teixit en fas veles que
s’inflen
i en sostens l’entramat.
La gespa es fa mar blava
de somnis.
Llavors, mentre llisca la
quilla,tu vigiles de lluny i ets a
prop.
Arbre central, pal major
i, alhora,el dofí ensabonat
que segueix el vaixell per
les ones.
Salut, fill de la gràcia
i del vent!
Salut, constructor de
camins.
geòmetre carnal,
arquitectede torres de victòria!
Tu enderroques ruïnes
antigues,
traces els fonaments de
l’edifici nou.
Excaves amb els ulls
negres de voluntat
un feix de rases fèrtils
i, amb el compàs dels
braços,amides, i estableixes el
pilar poderós
d’on sorgiran els nervis de
la màgia.
I si el llapis d’un dit diu:
“aquí”,és aquí on la dansa
comença,
sota la volta esplèndida
que has bastit paral·lela
del cel.
Salut, constructor de
camins.geòmetre carnal,
arquitecte.

Salut, oh pagès radical!
Llaurador impenitent,
arada, espiga,
tany vigorós que t’has
alçat i granes,
feliç, quadribarrat, a les
tardes de glòria
Tu que cobres la glòria
que has donat al company
amb un petó a la galta!
Dius: “aquí”. I és aquí.
I entre els pèls de la cara
neix una rosa mascle.
I riuen entendrides
les mares catalanes.
Salut, fill etern,
adolescent perpetu de
carona bardada!

Salut, símbol del goig
mental
de les ciències exactes!
Salut, cadell suat,
soldat enjogassat
i subtil estrateg de les batalles!
Tu, l’heroi del present,
per més que els segles passin,
no passaràs amb ells.
Romandràs, quan tu i jo
siguem cendra,
vivent en la llegenda de la fama
i en aquesta corona
modesta que ara treno,
amb vers balbucejant,
per no entorpir l’esclat
meravellós
dels versos certs de les
teves passades.
Salut, símbol del goig mental
de les ciències exactes.

COMADIRA del llibre L’art de la fuga, Edicions 62 Empúries, Barcelona, 2002.


Ara que Josep Guardiola no toca gens de peus a terra, de l’èxit que té, és bo de recordar d’on ve, la “peülla de tro” que podria ser metàfora de les punxes de les bambes dels futbolistes, l’arrel de tot el que ha arribat a ser. El camp, el seu univers, els jugadors, els seus planetes. Arribats aquí és quan es pot començar a establir un paral.lelisme entre la poesia de Comadira i el futbol de Guardiola, la seva manera de jugar, “germà del tro”, perquè les jugades bones són com un llamp, i aquesta comparació també ho seria, un llamp. “L’horitzó bramador”, el públic, que no és prou a l’alçada del talent de Josep Guardiola, de la “madeixa invisible del joc”.

“Teixeixes les jugades,/ del teixit en fas veles que s’inflen/ i en sostens l’entramat”: la realitat, el text d’una poesia, el joc, és un teixit, o sigui allò material, i un entramat, allò espiritual, la idea, el que hi ha al darrere, el que fa aconseguir els gols. La “gespa es fa mar blava de somnis”, molt líric.

És un jugador central, i alhora secundari: ell propicia el gol, no el fa, juga al mig del camp, “geòmetre carnal”: uneix allò intel.lectual i físic. Vet aquí on es veu el paral.lelisme constant amb la poesia: “per no entorpir l’esclat/ meravellós/ dels versos curts de les teves passades”, i “per més que els versos passin, no passaràs amb ells”.

Aquesta poesia devia fer feliç Guardiola en el seu temps, ell que estima tant els poetes. No és estrany que algú així hagi arribat tan lluny.

dilluns, 27 de juliol del 2009

Fàustica

Per a Segismon Serrallonga

Poder llançar de tant en tant
Alguna ullada escadussera
A la pròpia posteritat
I mentre el món no s’extingeixi
Tenir-hi alguna cosa a dir

Quedar citat d’aquí a uns quants segles
Per a un sopar amb en Segimon
Serrallonga en un restaurant
Que ens permeti passar per alt
Certs progressos imprevisibles
I conservar pura la idea
De les coses que ja tenim
És a dir seguir compartint

Que no es perdés la saviesa
Que ell porta dins ni aquest afecte
Que em mou la mà per adreçar-m’hi
Ni la paraula que ens connecta
Ni la ironia que ens preserva

Formosa, Feliu Cap claredat no dorm, 2001

“L’art s’anticipa a la vida”, així és com ho diu Gabriel Janer Manila. Es tracta sobretot de “dir”, no “voler dir”, o simplement ser bonic o decoratiu. A la veu poètica li plauria de veure la perdurabilitat de la seva obra segles enllà.

El desig de la veu poètica és també de tornar a viure per retrobar personatges com Segismon Serrallonga (mort l’any següent d’aquest poema), i, enamorat al mateix temps del passat, “conservar pura la idea” més enllà dels segles. Però, “Seguir compartint” connota sociabilitat per la seva part, de la mateixa manera que un sopar amb Serrallonga ho faria. El voler reviure amb ell una estona, indicaria que aquest poeta l’ha omplert en el seu moment.

Sobretot “Que no es perdés la saviesa/ que ell porta dins ni aquest afecte/ que em mou la mà per adreçar-m’hi” : pren la mà per tota la seva escriptura, ell escriu sota la influència de la seva personalitat, de totes aquelles personalitats que admira, als quals s'adreça. Que no es perdés tampoc “Ni la paraula que ens connecta” (la poesia relaciona els dos poetes) -és així, relacionant, com m’he adonat que “Fàustica” ve del mite de Faust, el qual tindria relació amb aquest poema en el sentit que la veu poètica voldria vendre l’ànima al diable per aconseguir totes les coses que ha anat dient- “Ni la ironia que ens preserva”, el sentit de l’humor no hauria de desaparèixer, com el de la ironia de l’al.lusió a Faust, per exemple.

diumenge, 26 de juliol del 2009

Poeta. L'home.
Sóc encar qui vol néixer.
Foc i mesura.

BARTRA, Agustí, Haikus d'Arinsal

"Poeta": l'art. "L'home": la vida. Unides per aquell "qui vol néixer", encara: en el poema, una vegada rere l'altra, que no vol morir, en el sentit de perdurar. Entre allò menys racional i la raó. És com un entrepà per tots els cantons. Quantes coses en tan poques paraules! El que no sabria dir és si l'estil d'aquest poema encaixa ben bé en el concepte de haikus tradicional del Japó. M'han explicat que en general se n'ha fet una desvirtuació occidentalitzada.

divendres, 24 de juliol del 2009

Sóc una línia

A l’Irim

Sóc una línia
de traç lleuger,
carregat de fletxes,
ratlles i colors
que no he sabut controlar.

Sóc com un dibuix que no pesa,
quiet, senzill,
sintètic
i mai resolt.

NADAL, Ivette

La nostra vida és un camí fet de despropòsits, ficades de pota, equivocacions, etc. El nostre pas pel món és lleuger, intranscendent, i és un dibuix “mai resolt”, que no sol portar enlloc, i que no ens permet de repetir el traç. Però la veu poètica almenys és una línia, la del vers, que val la pena. La pretesa línia recta que hauria de ser la nostra vida és una fal.làcia, amb sinceritat. Errare humanum est.

dijous, 23 de juliol del 2009

Jo em donaria a qui em volgués

Jo em donaria a qui em volgués
com si ni jo me n'adonés
d'aquest donar-me: com si ho fes
un jo de mi que m'ignorés.

Jo em donaria a qui es donés
a canvi meu per sempre més:
que res de meu no me’n quedés
en el no meu que jo en rebés.

Jo em donaria per un bes,
per un de sol, pro que besés
i del besat em desbesés.

Jo em donaria a qui em volgués
com si ni jo me n'adonés:
com una almoina que se'm fes.

22-23 d’octubre de 1940

PALAU i FABRE, Josep

La modèstia, la indulgència d’acceptar el qui s’ofereix, "que res de meu no me'n quedés" o sigui la negació d'un mateix, i alhora la pretensió que s'ofereixi de debò, l'altre: vet aquí l’ambivalència de les nostres vides. Realment, per omplir una vida no fan falta massa besos, només un de sol basta a vegades. Si hom no hi cau, en com es dóna a qui el vol, és bona senyal, “la meravella de la inconsciència infal.lible”, que deia Pla: vol dir que aplica el sentiment per sobre de la raó. És un clàssic bellíssim, aquest poema.

Tinc una segona interpretació, molt relacionada amb el reste de la seva obra. La seva obra, els seus poemes, són els que es donen al lector: "com si ho fes/ un jo de mi que m'ignorés", si el lector hi posa amor, el poema se li donarà. Així de senzill.

dimecres, 22 de juliol del 2009

Em declaro vençut

Em declaro vençut. Els anys que em resten
els malviuré somort. Cada matí
esfullaré una rosa –la mateixa–
i amb tinta evanescent escriuré un vers
decadent i enyorós a cada pètal.
Us llego la meva ombra en testament:
és el que tinc més perdurable i sòlid,
i els quatre pams de món sense neguit
que invento cada dia amb la mirada.
Quan em mori caveu un clot profund
i enterreu-me dempeus cara a migdia,
que el sol, quan surt, m’encengui el fons dels ulls.
Així la gent que em vegi exclamarà:
—Mireu un mort amb la mirada viva.

MARTÍ I POL, Miquel

Hi ha una paradoxa, en aquest poema. Es declara vençut, però amb la mirada viva. La mirada, que com el vers escrit en un pètal, com l’ombra, no són més que la seva obra poètica, que perdurarà més que ell mateix i la seva vida de “vençut”. N’és el seu millor testament, l’únic que importa al capdavall.

dimarts, 21 de juliol del 2009

He descobert l'amor

He descobert l'amor.
D'enamorar-se així
sóc el primer.
Quin desesper,
quins dos espants
que se'm disputen!

No tiraré el barret al foc.
La cadira al mar sí.

CASASSES, Enric

Com tothom quan s'enamora, que sol pensar que aquest és el seu gran amor, la veu poètica diu que és el primer. Tot i això, té dubtes sobre la certesa d'aquest enamorament.

No tirarà "el barret al foc", però la cadira ("dos espants/ que se'm disputen": la cadira es troba entre el terra i l'aguantar-se dret, entre els peus i el cap, o el "barret"), la tiraria al mar per aquest amor. Tant el foc com el mar són dos elements molt lírics, fascinants, després de tot.

dilluns, 20 de juliol del 2009

xap! ...ondes
xap! ...ondes

DACHS, Ramon

Poema minimalista: la poesia tracta sempre de dir el màxim de coses amb el mínim de paraules. En aquest cas, el poeta tractaria de reflectir la manera com d'una acció en prové una reacció, com quan tirem una pedra a l'aigua, i de resultes d'això es generen unes ones. Com de l'enamorament en sorgeix l'amor, del classicisme el barroc, de la feixuguesa la lleugeresa, de l'acció la reflexió, d'una idea un poema, etc.

dissabte, 18 de juliol del 2009

Al teatre

Quan tancarem
les llums d'aquesta escena
és que tindràs un lloc per mi...

quan desarem
els cants i les disfresses
és que faràs lloc per a mi

fa fred pels estels
pel estels fa fred
tu em mires sempre sense saber que
jo també et miro amb els meus ulls tan
cecs

quan altres veus
millors que aquesta meva
facin festeta en el teu cor

i quedin lluny
els meus talents de fira
és que dins teu tindré un racó

pren-m'hi, pren-m'hi fort
pren-m'hi, pren-m'hi fort
m'has mirat sempre sense imaginar
que també et veig i així m'he enamorat

quan tot baixant
talons i bambolines
l'únic teatre sigui el món

jo no sabré
morir sense mentides
és que em faràs recer al teu cor

tinc tard, tinc tard, sol
fins mai, fins mai, sol
i mentre em mires pensant que no et veig
jo et miro, et sento i t'estimo en secret

de tants amors
que han vorejat la riba
l'únic que em queda és el teu

no em cal el cos
et prenc sols el somriure
hi ha poc camí, i és tan breu... i en tinc
prou

fa fred pels estels
pel estels fa fred
em mires sempre pensant que no veig...

LLACH, Lluís, dins Nu

L’art i la vida en relació a l’amor. L’admiració de l’espectador, la persona seduïda-seductora. La intempèrie d’aquest enamorament: l’amor “sense casa” de Maria Mercè Marçal, el “fa fred pels estels” relacionat amb Margarit. La música, el teatre, es traspassen a la vida, la persona que canta no pot viure sense enganyar-se, sense mentides, ni deixar de tenir la lucidesa del cec. És així com la desitja de lluny, l’altra persona, físicament i mentalment, li “pren sols el somriure” (que bell!). La modèstia del cantant és modèlica: “quan altres veus/ millor que aquesta meva (...)" L’únic que desitja és que li faci un lloc al seu cor. “tinc tard, tinc tard, sol/ fins mai, fins mai, sol”: un amor impossible, en una de les cançons més aconseguides de Llach.
L'ull en el cel

No tinc costa on aferrar-me aquesta tarda de dissabte
interminable en la programació esportiva
quan repeteixo el teu nom astorat davant el pastís
de núvols que torna blanca la mirada on és escrit.

L'altura és el mar on veig el teu cos,
el cel roig darrere l´home que neteja l'espigó
i no pensa en tu ni quan la brisa xoca contra la galta
acabada d'afaitar abans d´entrar al torn de nit.

Es mouen els gats pel passeig de la Mar Bella,
crits sords cap al cementiri dels sons,
cap a l'abocador de paraules dites i no dites,
cap al silenci immens de no tenir el teu silenci.

CASTILLO, David

L'ull en el cel, sembla que sigui ella, que ve a ser com el sol. La veu poètica repeteix apassionadament el seu nom davant els núvols que tapen la seva mirada metafòricament. Ella és a l'altura de la profunditat del mar també. De nit ja, els "crits sords" que fa, se'n van "cap a l'abocador de les paraules dites i no dites": tan importants les unes com les altres en una relació. Cap a la buidor, el "silenci immens" de no tenir el seu "silenci": paraules que parlen soles, fins i tot sense ser pronunciades, sense ser interpretades.

divendres, 17 de juliol del 2009

No crec que un món amb la teva presència
Sigui substituïble,
Perquè és massa complex desarrelar-te
De tots els seus fenòmens,
Ni sé amb quin altre nom
Et puc buscar en el buit.

Així doncs, existeixes.

FORMOSA, Feliu

La veu poètica no pot substituir l’altra persona tant en el món real com en l’abstracte, la poesia. Tot i que parla del nom amb el qual pot buscar-la en el buit, el nom no surt, com també passava en els sonets de Shakespeare. De la mateixa manera com Descartes deia Cogito ergo sum, que l’altra persona visqui en els poemes, permet d’allargar la seva existència en la vida de la veu poètica.

dimecres, 15 de juliol del 2009

Si pertot deixes senyals,
com és que no et puc haver?

Si encara parles de nit
per què haig de viure despert?

Si no sento el pas del temps,
per què no em dius si tu el sents?

Si vull convertir-me en tu,
per què m'haig de desdoblar?

Si m'avinc a recordar,
per què m'haig de destruir?

Si has doblegat aquest full,
per què no em dius què segueix?

FORMOSA, Feliu Cançoner

El dret a la “pataleta”: si l’altre ha marxat però deixant senyals per tot arreu, si la nit, l’inconscient fan perdurar el seu amor, per què hauria de voler “viure despert”, o sigui, amb empatia, d'acord amb la vida tal i com la coneixem exteriorment? Si el temps no passa i la veu poètica no aconsegueix d’oblidar, si vol perdre la seva identitat en l’altre, per què ha de tenir dues identitats, la del dia i la de la nit? Si és d’acord a recordar, per què ha de destruir el que resta d’aquest amor? Per què l’ha deixat en la incertesa? Perquè la vida és així de dura, de cruel. Sort n’hi ha amb la poesia, per alliberar-se’n una mica.

dimarts, 14 de juliol del 2009

Meditació última

Sóc amic de la tarda d'hivern que em disposa a un poema
que no pot ésser escrit. Sóc amic de la idea perduda,
de l’inútil esforç perquè sonin uns mots dins la vall
que m’ha fet com sóc ara i del clos de la qual surto poc.
Mentre torno a estimar l’enyorança de l’adolescent
que vaig ésser llavors que de Mozart ben poc en sabia,
sóc amic de la tarda d’hivern que em disposa al poema.
És difícil salvar les fronteres del pur exercici
i comprendre el llenguatge atzarós dels objectes inerts.
Innombrables vegades he vist el castell que domina
unes terres on fou conreat aquest gest de la mà
que acarona la pedra escalfada, la terra dels avis,
tot sabent que el desig d’imitar-lo amb paraules ritmades
no seria acomplert. Sóc amic de la tarda d’hivern.
Sóc amic de les notes que obliden un cor massa gràvid
i de totes les coses que són més enllà dels meus límits.
Sóc amic de la tarda d’hivern que em disposa al poema
i he sabut finalment que el poema mateix no pot ser.

FORMOSA, Feliu

La meditació última, en una “tarda d’hivern”, que simbolitza el final de la vida doblement, "tarda" i "hivern" respectivament, i que alhora la transcendeix. És un poema que “no pot ser acomplert”, que “no té fi” (això dit al final del poema). Perquè la Poesia va més enllà del poema concret. Tàpies té un quadre sense pràcticament res més que la indicació “infinit” a cada banda. Seria la imatge d’aquest poema. La veu poètica que expressa una idea, i el lector que interpreta, troba la seva, d’idea, van més enllà del poema, d’“el llenguatge atzarós dels objectes inerts”, de “la pedra escalfada, la terra dels avis”: en definitiva, dels atavismes que regeixen la vida. La poesia pot tenir, doncs, la infinitud del cel estrellat, no perceptible a simple vista.

diumenge, 12 de juliol del 2009

Dits

Lleugera, s'iniciava
la pluja d'una nit.
Lleugers, es confiaven
els teus dits entre els meus dits.
Un instant menut d’adéu.
Oh, només per dos dies.
Em somreies a través
del llagrimeig que plovia
damunt el teu abric de cuir.
Tremolor dels bruscos túnels
per on te'm perds: cor confús,
aquesta nit faig engrunes
amb la traça del record
que tinc als dits. Buits dos dies,
van prémer l'ombra del toc
dels teus dits, quan te'm perdies.

FERRATER, Gabriel

Una separació "lleugera" com la pluja, els dits lleugers entre els de l'altre. Per dos dies, una separació que només tindria la durada metàfòrica de la interrupció dels "bruscos túnels" en una carretera; per on malgrat tot l'altra persona se li perd. Ara es troba fent engrunes (poesia), amb "la traça del record" que té als dits, feta "ombra del toc" dels dits de l'altra persona: o sigui una qüestió immaterial com una ombra, un record, allò que li ha quedat en perdre-la. Per a l'altra persona, coberta amb un "abric de cuir", la pluja no és res. Per a la veu poètica, desprotegida, la intempèrie de la pluja simbòlica esdevé difícil d'aguantar. El motor constant de la poesia de Ferrater, he llegit alguna vegada, és l'amor, els seus amors frustrats.

dijous, 9 de juliol del 2009

M’agrada una altra música.
El meu temperament
és insignificant però cert.
El pitjor de la música
és la petulància inflada
dels instruments.
Els sentiments, potser,
no volen tanta fressa.
El soroll, sofistica
la manera autèntica de ser.
És sempre ben trobat
que la música pugi,
que ascendeixi,
però les més bones llunes
es produeixen tres dies abans
de fer el ple.

PLA, Josep Versos del retour d’age

Aquest poema és gairebé líric, en comparació amb d’altres del mateix autor. Tenint en compte com Pla avorria el Palau de la Música, per excessiu, no és estrany que somniï una música menys embafadora de com ho sol ser la música clàssica. El seu punt de vista té validesa, per molt minoritari que sigui. “Els sentiments, potser,/ no volen tanta fressa”: volen més contenció. La senzillesa és molt important en qualsevol activitat artística. “És sempre ben trobat/que la música pugi”: més és amunt, menys és avall. Però quan s’arriba a la plenitud comença el declivi, com passa amb la lluna. Aquesta és una proclamació als quatre vents que a Pla li agrada la senzillesa, que no vol dir pas que sempre ho aconsegueixi.

dimecres, 8 de juliol del 2009

Επιθυμίες / Desigs

Com cossos bells de morts que no han envellit
i els han tancats, amb llàgrimes, dins una tomba esplèndida,
amb roses per capçal i llessamins als peus-
així semblen talment els desigs que han passat
sense que els satisfessin; sense una sola nit
de goig que els fos donada, o un sol matí lluent.

KAVAFIS, K. P.

(Traduït del grec per Joan Ferrater)

Poema basat en una comparació: una persona morta de jove, amb un cos encara bell, seria com un desig amorós no fet realitat. És el tema recurrent de Kavafis, la defensa de l'experiència, "una sola nit de goig" justificaria una relació. Els poemes de Kavafis són sempre tan originals i alliberadors, va tan a la seva!

dimarts, 7 de juliol del 2009

Capvespre d'agost

Ha plogut molt. De tot arreu m'arriben
sentors de terra molla.
Bec, golut,
la llum esplendorosa del crepuscle.

Ara pertot la vida recomença
poderosa com mai;
i els amants que són lluny l'un de l'altre
s'enyoren i es desitgen.

¿I jo qui sóc sinó algú innominat
que sols viu si tu el penses ?

Miquel Martí i Pol Els bells camins

La terra molla després de ploure, igual que el crepuscle, indica renovació, vida. Aquest crepuscle ens introdueix a una comparació entre l'amor a una persona, la qual, amb la posta de sol, s'enyora i es desitja, i l'amor a un poema, que només viu "si tu el penses". La crítica, la interpretació d'un poema és sempre una demostració d'amor. De fet és una manera més d'estimar tots els amors que hom ha tingut, hagin pogut ser o no. A més, el poeta no és ningú sense el lector, que proporciona vida al poema, en últim terme. Una vida que també s'ha de renovar en cada lector, una vida immaterial. La paraula "capvespre" em sembla molt poètica, per cert. El mes d'agost seria una cosa paral.lela al capvespre, també indica el final de la calor.

dilluns, 6 de juliol del 2009

Escrits a la pell

M'alço en nom propi i de ningú més,
La meva història és breu
com els mots que ara enfilo;
els imagino, els penso, els dic,
els escric, els rento i els estenc al món,
clars com la inquietud de primavera.

Després, aquí els llegiu.

PORTEROS i LIROZ, Helena

La veu poètica explica una vivència personal, en fa poesia, breu com la seva pròpia vida. La metàfora estesa en què compara el poema amb una peça de roba que renta i estén (quina coincidència en les meves paraules!) és molt ben trobada. També quan compara la claredat dels poemes amb la inquietud de primavera: o hi entres o no, igual que "la incerta glòria d'un dia d'abril" que deia Shakespeare.

Després, "aquí els llegiu": passen a ser dels lectors que els llegeixen, els poemes, els fan seus, hi projecten les seves vivències individuals, els seus sentiments. El poema va del concret a l'abstracte, i de nou al concret, la pell.

diumenge, 5 de juliol del 2009

La Poesia?...

La Poesia?
Cal cercar-la on tu saps ja
que és, com la Gràcia
o l'aigua pura i dura
d'una font emboscada.

RIBA, Carles

Per mi la Poesia es troba a la "font" de la vida, en la infantesa, generalment. És emboscada, o sigui difícil de trobar, però la Poesia és una font d'aigua que no és més que "neu que es fon", que diu una cançó. La Poesia, així, en majúscules, es estimada per la majoria de persones. Llegeixi o no poemes, hom sap què és, i sap on és, en el fons del fons.

divendres, 3 de juliol del 2009

Tam-tam

El costellam de l´esquelet del poema no pot suportar
aquest batec bantú, zulú del nostre cor.
La sang, a rierades, corre per les temples.
La paraula se´ns torna palmell fred de mà.
El vers arrampat al naixement de la bragueta.
Jo sóc un poema vaginal.
Tu ets una verga poètica.
Això és amor. El Sena ho sap.
No sé parlar.
No puc dir res.
Tinc la llengua paralitzada a la teva boca.
Sóc un animal ajaçat dins del jóc de la teva boca.
Sóc un animal assedegat de l´aigua de la teva boca.
Tot el món per una dolça construcció del Nosaltres en l´Un.
El món ho sap.
Això és l´amor.
Tam-tam antics a la selva de les venes.
L´esquelet del poema no pot suportar aquesta embranzida.
Defalleix sense ser ni no ser.
Ja no tinc veu.
Et tinc ben meu.
Tu i jo ho sabem. Això és l´amor.

MIQUEL ABELLÀ, Dolors

Heus aquí un poema que posa el cor, els sentits, per sobre de l'espiritualitat, metafòrica, del quedar-se amb els ossos i prescindir de la carn, en l'amor. El tam-tam primitiu dels salvatges corre en les venes, a la sang. Tot i que, paradoxalment, s'associa l'abstracció, els ossos, amb els primitius, és una veu poètica que no té por de la natura, com la tenen els primitius, generalment. O sigui que per un cantó defensa allò més salvatge i per l'altre no. La paraula esdevé massa freda, per descriure aquesta passió. El Sena, un riu, podria ser metàfora de la força de l'amor. L'esquelet del poema, les interpretacions, la lectura d'ell que en fem, també, no suporta tanta passió, defalleix sense dir ni permetre que s'escolti res més, el poema té vida pròpia, intraduïble en més paraules. Com a la cançó de Lili Marlene, "sabem que ens estimem", és un saber que no passa per la raó, que només el sap la veu poètica i el seu amant. A favor, en definitiva, de la saviesa, la lucidesa en l'amor, en darrer terme, que no pas la ceguesa.

dimecres, 1 de juliol del 2009

Digues, pastor de ramats,
a la vora del camí,
el vent que passa, què et diu?

Que és vent i que passa,
que abans ja passava
i passarà després.
És això el que et diu?

-Moltes més coses que no això,
parla de moltes altres coses.
De memòries i enyorances,
de coses que mai no van ser.

-Mai no has sentit com passa el vent.
El vent només parla de vent.
Ço que dius és mentida,
i la mentida està dins tu.

PESSOA, Fernando, Poemes d’Alberto Caeiro

El pastor de ramats no ve a ser res més que el poeta: els ramats serien els poemes. Tenint en compte que se sap que el llibre que inclou aquest poema el va escriure d’una tirada, en un dia, aleshores gairebé era ell mateix com “la llum del Sol que no sap què fa,/ i per tant no s’erra, i és comuna i bona”. La tesi d’aquest poema, com de la major part del llibre, és que l’art, com el vent, no necessita d’intèrprets, almenys en últim terme. El vent passa, i ja està, no vol referir-se a res, ni ser un misteri. És un element objectiu, extern, mentre que les interpretacions són subjectives, en l’interior, per a la veu poètica, doncs, són mentida. Es posicionaria en contra del Romanticisme, que defensa el món interior, i a favor de la natura, dels sentits. Té una gran força, una gran claredat aquest llibre, he de reconèixer que és del millor que he llegit mai en poesia, del més rotundament ben escrit i original.
He Perdut Alguns Versos

L’àngel de la canalla
Vindrà de grat amb una
delegació dels seus.
Bartomeu Fiol, “Canalla lluny de Grècia”

Són com animals esquius,
a cops se’m passegen per sobre
o se m’esmunyen entre els peus
i em fan ensopegar.

N’he caçat sovint en l’última revinglada,
en els moviments més convulsos de l’amor;
després, endormiscat, he mig obert la mà
i han escapat d’entre els dits, com insectes.

També n’he perdut per mandra
de llevar-me del llit;
si els enganxo a un paper
sovint acaben diluïts
en el sabó de la bugada.

O els ha espatllat l’esperit d’un licor,
una visita que venia de Porlock,
la urgència de l’últim cigarret
o els viatges imprevists al banc.

A moments em pensava
que la memòria, l’amant voluble
que no pot evitar trair-me,
els subjectava i no els deixava anar.

Com sempre , m’equivocava,
descurada com és, els va deixar
a l’abast de l’oblit.

El pitjor és que sóc conscient
que els versos fugitius
se’n van a un poema que rellegeixo
sovint al mig de la nit, i que no puc recordar
quan em treu del llit, amb la llum de l’alba,
la bóta de ferro del dia.

AGUILÓ, Josep Lluís Llunari

Els versos solen venir “de mala gana”, deia algun escriptor. A més, fan ensopegar el poeta amb la vida, s’esmunyen entre els peus, tot fent-lo caminar malament, sense poder tocar plenament de peus a terra. Li vénen amb l’amor, se li escapen en el moment de crear, “endormiscat”, metàfora del millor moment creatiu, essent entre despert i adormit. Els versos a vegades es perden perquè no s’anoten, d’altres perquè eren al pantaló amb la bugada. L’espiritualitat també pot ser interrompuda per una visita al banc. Sembla que allò important no s’oblida: doncs també. La lleugeresa dels versos, en definitiva, que se li escapen, contrasta amb una cosa molt pesada, “la bota de ferro del dia”, una metàfora molt il.lustrativa de la feixuguesa de la vida.