UNA COSA MOLT GRAN EN UNA DE MOLT PETITA

dimecres, 28 d’octubre de 2009

16.

Davant la intensa
Llum del balcó, tu passes.
Deixo d’escriure.

FORMOSA, Feliu

Davant la realitat exterior, al balcó, de la vida, el poeta deixa d’escriure, de reflexionar, d’obsessionar-se. Deixa les cabòries i toca de peus a terra, obre les finestres, per un moment, i surt de la torre de vori de la qual n’estava tan orgullós. Potser ha vist “la poesia en moviment”, que diu la cançó...

4 comentaris:

Joana ha dit...

Potser l'escriptura de vegades és un intent de recrar una realitat millor que la viscuda. Resulta molt complicat saber per quin motiu s'escriu, les respostes poden ser infinites, però davant de qualsevol d'elles, en aquest poema el més important és la llum i la vida de la realitat externa, tot i que també es manifesta mitjaçant l'escriptura. Així que la veu poética no es deslliga del tot del fet d'escriure, té la necessitat de fer-ne ressó al seu poema.

Núria Talavera ha dit...

Jo crec que l'escriptura també potser una manera de gaudir i de reviure el que ja has viscut, és com fotografiar aquell instant que ja ha passat i que, si l'escrius, queda per sempre. De fet, aquest poema tan bonic és una imatge molt nítida que fins i tot pots veure.

Núria Talavera ha dit...

perdó, hauria de ser "pot ser"

Helena Bonals ha dit...

Molt bo, Joana.

Molt bo, Núria. I benvinguda!

Estic observant que aquest poeta, almenys fent haikus, no té pèrdua.