UNA COSA MOLT GRAN EN UNA DE MOLT PETITA

dissabte, 31 de desembre de 2011

Pairal

El poema sent
la reïna quan trac punta
a la llapissera.

BESSÓ, Pere. De Llibre dels haikus, 2010

La resina cobreix l'escorça de l'arbre com la fusta la mina del llapis. Una cosa recorda l'altra. El poema és el que es troba després de fer molta punta al llapis amb què s'escriu, simbòlicament parlant. Pairal  és la resina que es converteix en ambre, com la poesia que perdura. Un haiku brillantíssim, no penja per cap cantó, ni li trauria ni li posaria res.

dijous, 29 de desembre de 2011

El vent empeny onades de sorra
per damunt de la carretera entre les dunes.
Mentre passin els cotxes,
l'asfalt continuarà net.
Només hi quallarà la sorra
si no hi passa ningú.
Però no cal patir:
les dunes tenen més paciència
que nosaltres.

Carretera a Swakopmund

VILLATORO, Vicenç. L'espai immens. Quaderns de namíbia

Poema al·legòric, de metàfora extesa, en el que la sorra seria com l'art, que perviu per sobre de la nostra vida, per sobre del progrés i la nostra impaciència (ars longa, vita brevis). Si no hi passa ningú, per la carretera, la sorra de les dunes hi pot quallar, de la mateixa manera que la solitud després de l'experiència fa quallar l'amor i l'art en l'inconscient. Però a la llarga la sorra dels somnis predominarà.


dimecres, 28 de desembre de 2011

Cançó d'un doble amor

L'amiga blanca m'ha encisat,
també la bruna;
jo só una mica enamorat
de cadascuna.

Estimo l'una, oh gai atzar!
Estimo l'altra, oh meravella!
Bella com l'una no m'apar,
fora de l'altra, cap donzella.

L'amiga blanca m'ha encisat,
també la bruna;
jo só una mica enamorat
de cadascuna.

Ho fan l'airet o la claror:
estenc els braços per ma via;
va cadascun pel seu cantó,
du cadascun qui jo volia.

L'amiga blanca m'ha encisat,
també la bruna;
jo só una mica enamorat
de cadascuna.

I quan ja són a prop de mi
i ja mos dits les agombolen,
sota les túniques de lli
hi ha dues vides que tremolen.

L'amiga blanca m'ha encisat,
també la bruna;
jo só una mica enamorat
de cadascuna.

CARNER, Josep

Més enllà del sentit literal d'aquest poema, la constatació d'un doble amor, hi haurien els possibles significats per connotació del que seria un poema al·legòric. L'amor per l'amiga blanca i la bruna alhora, pel seu contrast, em recorden el "M'exalta el nou i m'enamora el vell" de Foix. També podria dir: "estimo la poesia transparent tant com l'obscura", per exemple. En aquesta pluralitat de sentits resideix la riquesa de la poesia.

dissabte, 24 de desembre de 2011

Guió


Primer entreu lentament al dormitori

i despulleu-vos l’un davant de l’altre

sense deixar de mirar-vos. Després,

ben nus, serà el moment de descobrir-vos:

braços i ventre i pits, natges i sexe,

el cos sencer i els llavis tremolosos

i la llengua pugnant per un encaix

desmesurat a la boca de l’altre.

Més tard, al llit, repetiu les carícies

però amb més gosadia, masturbeu-vos,

mossegueu-vos els llavis i els mugrons,

desoïu els gemecs, i que ella pugi

damunt vostre, us l’agafi i es penetri.

Comenceu aleshores una dansa,

lenta primer, després més ardorosa,

tots dos plegats accentuant-ne el ritme,

que ella es segueixi masturbant, i vós

premeu-li el cul i els pits, toqueu-li el sexe

fins arribar tots dos junts a l’orgasme.

-Això diu el guió?

-Sí.

         -Doncs, mireu, no sé si ho sabré fer d’aquesta forma.

-Bé, el guió només és indicatiu,

cal saber exactament quin joc es juga

per no caure en pedants romanticismes.

Després tots dos, si cal, de comú acord,

podeu modificar-ne el lloc, el tempo

i sobretot, evidentment, les formes

sense cap llei de por, però sabent

que feu allò que feu, no una altra cosa;

totes les variants són respectables.

-I l’amor?

-No entenc pas de què em parleu.

En el que us dic, l’amor què hi té a veure?

MARTÍ i POL, Miquel, dins Llibre de les solituds

La veritat és que el realisme pornogràfic d'aquest  poema fa feredat. Deia W. H. Auden que quan diem que estem enamorats sempre volem dir que estem calents. Aquest poema separa claríssimament l'amor del sexe. El "guió" prescindeix olímpicament de qualsevol sentiment, o sigui que cal prescindir del guió, si volem trobar l'amor.


dissabte, 17 de desembre de 2011

Homenatge a José Antonio Labordeta

Azules y apacibles,
aún cumbrean mis recuerdos leves
en las estimadas vidas
de Jorcas en luz.


Como en un lienzo,
sueños de alborozo y de quieta tarde
alumbran por retazos
mis poemas de clara voz.


Y así los siento y los guardo yo.
Como un arrullo, mis versos de ayer.
Entre mis manos, mis pobres versos de siempre.
En estas manos
que sin prisa
están aquí.

Manos tuyas, manos mías.
Manos entre manos
que tanto os quieren.


Manos de cierzo que me acunaron
contra miedos y sinrazón. Y manos tiernas
que como una siembra
a mil lluvias sin zozobra
me arrojaron.


Y así pues
os quiero y os espero:
tanto tanto
como un fulgor de piedra antigua,
tanto tanto
como una noche que en desolación
no fuera,

y en una tierra, os digo,
que al fin ponga libertad.

DORCA, Jordi dins el bloc Adverbia


Blaus i afables,
encara onegen lleus records meus
en les benvolgudes vides
de Jorcas a viva llum.

Com en un llenç,
somnis d'alegria i de plàcids vespres
il·luminen a brisalls
els poemes de cristal·lina veu.

I així els sent i els guarde jo.
Com una moixaina, els meus versos d'ahir.
Entre les meus mans, els pobres versos meus de sempre.


En aquestes mans
que sense pressa
ací estan.

Mans teues, mans meues.
Mans entre mans
que tant vos volen.


Mans de cerç que em bressolaren
contra pors i destrellats. I mans tendres
que com llavor
a mil pluges sense desassosec
em llançaren.

I així doncs
vos vull i vos espere:
tant
com un fulgor de pedra antiga,
tant
com una nit que desolada
no siga,



i en una terra, vos dic,
que a la fi pose llibertat.

Traducció de Joana Navarro

"Blaus i afables", blaus com el mar o el cel, espirituals doncs, a més d'afables, empàtics, els seus records es projecten sobre les vides dels habitants de Jorcas, "a viva llum", en ple dia, en plena actualitat. "Com en un llenç", el de l'obra d'art que és el poema, "els somnis d'alegria" inspiren l'abstracció dels poemes, sempre de "cristal·lina veu", nobles. El poeta guarda els poemes de Labordeta, que són com una "moixaina", el fan sentir bé, tant com els seus propis poemes, com aquest, inspirat en el cantant. Els guarda en les seves mans que no tenen pressa per fer el poema, que s'hi recreen. Mans que són les del poeta i les de Labordeta alhora: que l'estimen, alhora que les les mans del cantant l'han bressolat, i l'han acompanyat en la lluita de la vida. En definitiva; espera de nou la presència de Labordeta en aquest homenatge, tant en el record abstracte, "fulgor de pedra antiga", així com en "una nit que desolada no sigui", una mort que sigui una nit amb els estels dels que el recorden.

dimecres, 14 de desembre de 2011

Quan arribis

Vull veure núvols nous travessar els teus paisatges,
que siguis cel immens i que et diguin poeta.
La llum es va alentint quan penetra als portals
perquè el llenç dels teus ulls, amorós, la contingui.
La claror retinguda és un mirall del mar
en què els teus horitzons reflecteixen un somni.
¿Vindràs quan l'aire càlid perfumi aquest desembre
de camèlies rosades i estornells hivernals?
Quan arribis sabré que brotaran les iuques,
que els camins s'estendran entre la neu cansada
i res no morirà perquè seràs la vida.
Em portaràs la llum i entendré la bellesa,
s'amansiran les hores i veuran els jardins
com floreixen de nou els llavis dels poetes.

CLARÀ, Israel. Pluja de nit

Aquest "quan arribis" podria ser una imatge per parlar de quan l'altre arribi a la seva poesia, en abstracte. Els "núvols nous", els poemes, el "cel immens", la poesia. El "llenç dels teus ulls" (la visió de l'artista), "la claror retinguda" (el que queda del dia), serien de nou l'art que és un "mirall del mar" (d'allò més gran), dels "horitzons que reflecteixen un somni", com ho sol fer la poesia. Primer sembla que parla de la poesia de l'altra pesona. En ple desembre, el mes que comença l'hivern, ella ha de venir a omplir la seva pròpia obra de calidesa, en definitiva, arribant a l'inconscient que es projecta en la poesia, els "llavis dels poetes".

divendres, 9 de desembre de 2011

Érem al bosc pels volts de Santa Llúcia.
Hi omplíem una caixa de cartró
de molsa, que guardava la fredor
de la rosada. Cap soldat de Prússia

no emularia el caçador en l’astúcia
d’espiar el cau, abrigat de velló.
D’una herba, en fèiem arbre. Era, el turó,
un roc engelabrit com camps de Rússia.

La nostra mà de nen feia nevar
damunt l’escorça eixuta de la serra;
llaurava el tros, canalitzava un riu.

Teníem el cor fort, prest per cavar
—trencant-ne el glaç— fins la inhòspita terra.
Encara era a la branca, el nostre niu.

LLAVINA, Jordi Sonet per al Nadal de 2011

Pels volts de Santa Llúcia, com ara, l'època en què les hores de sol comencen, tímidament, a créixer. La construcció del pessebre és el motiu del poema, amb tot l'encant de la falsa cova on s'encabeix el naixement de Jesús, els fals riu, la falsa neu. El final del poema trencaria amb la resta. En el context del fred que fa en aquesta època, que recordaria Rússia, parla de com ell i d'altres tenien "el cor fort, prest per cavar/ —trencant-ne el glaç— fins la inhòspita terra": això simbolitzaria la força per fer brillar el Nadal més enllà de la duresa de la vida. "Encara era a la branca, el nostre niu": el nucli familiar paral·lel al de Jesús, era a la branca, que podria ser la feta servir en el pessebre. En definitiva, perquè la família era completa, aleshores. El Nadal fa pensar amb melancolia en aquestes coses.

dijous, 8 de desembre de 2011

Fragments

Torne els fragments de la ferida,
per a recomposar la meua llum de sempre
tot i que no siga gens fàcil.


Poema d'Ana Muela Sopeña traduït al català per Pere Bessó


*****

FRAGMENTOS

Retomo los fragmentos de la herida,
para recomponer mi luz de siempre
aunque no es nada fácil.


MUELA SOPEÑA, Ana dins el bloc Laberint de pluja

Quan un poeta uneix paraules, és com si prengués "els fragments de la ferida" per fer-ne un poema amb la seva "llum de sempre". Tant una cosa com l'altra són difícils, però la creativitat sol sorgir de les ferides de la vida, del dolor, tant com del goig. La veu poètica dóna sentit als fragments de la seva ferida, fent-la cicatritzar en el poema.

diumenge, 4 de desembre de 2011

Le métèque

Avec ma gueule de métèque
De juif errant, de pâtre grec
Et mes cheveux aux quatre vents
Avec mes yeux tout délavés
Qui me donnent un air de rêver
Moi qui ne rêve plus souvent
Avec mes mains de maraudeur
De musicien et de rôdeur
Qui ont pillé tant de jardins
Avec ma bouche qui a bu
Qui a embrassé et mordu
Sans jamais assouvir sa faim

Avec ma gueule de métèque
De juif errant, de pâtre grec
De voleur et de vagabond
Avec ma peau qui s'est frottée
Au soleil de tous les étés
Et tout ce qui portait jupon
Avec mon cœur qui a su faire
Souffrir autant qu'il a souffert
Sans pour cela faire d'histoires
Avec mon âme qui n'a plus
La moindre chance de salut
Pour éviter le purgatoire

Avec ma gueule de métèque
De juif errant, de pâtre grec
Et mes cheveux aux quatre vents
Je viendrai ma douce captive
Mon âme sœur, ma source vive
Je viendrai boire tes vingt ans
Et je serai prince de sang
Rêveur ou bien adolescent
Comme il te plaira de choisir
Et nous ferons de chaque jour
Toute une éternité d'amour
Que nous vivrons à en mourir

Et nous ferons de chaque jour
Toute une éternité d'amour
Que nous vivrons à en mourir.

MOUSTAKI, Georges


Amb aquest aire de metec,
jueu errant, pastor grec,
i els meus cabells als quatre vents;
i aquest mirar tan indecís,
ara amargant, ara endolcit,
de dies bons i de mal temps;
potser faig pinta d'haver estat
lladre de fruites i de blats,
de camps que acaricia el sol,
però és que m'hi ajec i hi faig l'amor
com hi he jugat i m'hi he perdut,
sense mai perdre-m'hi del tot.

Amb aquest aire de metec,
jueu errant, pastor grec,
i els meus cabells als quatre vents,
i aquests meus ulls descolorits,
verdosos, blaus, mig enfosquits;
em faig mirall de tots aquells
amb qui he sofert, amb qui he gaudit,
perquè el meu cor no s'ha rendit
ni penedit d'anar més lluny,
d'on algú diu que ens aturem
si no volem anar a l'infern,
cosa que mai no m'he cregut.

Amb aquest aire de metec,
jueu errant, pastor grec,
i els meus cabells als quatre vents,
vinc a trobar-te i a sentir
com és d'immens aquest camí
que encara tornaria a fer;
camí de totes les olors
del gessamí dels meus records
d'Alexandria i d'Istanbul;
i com voldria perdre-m'hi
i enamorar-m'hi com ahir
ans que se m'acluquin els ulls.

i com voldria perdre-m'hi
i enamorar-m'hi com ahir
ans que se m'acluquin els ulls.

(adaptació de Josep Tero, cantada per Marina Rossell)

Amb aquest aire de "xarnego" (el que és un metec a França), reivindica la seva llibertat, la dels cabells als quatre vents, o del qui ha estat lladre de fruites i de blats, i hi ha fet l'amor, sense perdre-s'hi mai del tot, sense deixar de tocar de peus a terra. És mirall de tots aquells amb qui ha sofert o gaudit, en les seves cançons. No es penedeix d'anar més lluny, de prescindir de la seguretat de no anar a l'infern. És un cant a l'enamorament en totes les edats de la vida. La traducció sembla que difereix de l'original, però el "toute une éternité d'amour" pot referir-se al ser capaç de sentir el mateix que en el primer amor. Recordo que Espinàs criticava "l'état de bonheur permanent" d'una altra cançó, que seria paral·lela a aquesta. Crec que el sentit que li dóna aquesta adaptació és correcte.

dissabte, 3 de desembre de 2011

Faré un poema petit

Com tots els que faig
respectant el que sóc.

LLOSA i CUFÍ, Pau. Dins el bloc Versos.cat

Menys és més. Gairebé tots els poemes haurien de ser com aquest. Petit com ho és l'autor, insignificant com ho som tots. Cosa que no és incompatible amb el talent, més gran com menys paraules hagi fet servir el poeta. Sempre m'han semblat pretensiosos els autors de llibres molt llargs, fent una analogia amb la prosa.

dijous, 1 de desembre de 2011

De vegades l'atzar

De vegades l'atzar tan sols és sorra
que primer ens estima com a rosa
i de seguida, una estàtua amb espills
que ballen amb les tombes del passat.

Poema d'Ana Muela Sopeña traduït al català per Pere Bessó


*****

A VECES EL AZAR

A veces el azar es sólo arena
que primero nos ama como rosa
y luego es una estatua con espejos
que bailan con las tumbas del pasado.

MUELA SOPEÑA, Ana

L'atzar, la vida és sorra que s'escapa, "ens estima com a rosa" caduca, fugissera, i de seguida es torna "una estàtua amb espills". La de l'art, la poesia, que reflecteixen, "ballen amb les tombes del passat": allò abstracte, que contrasta amb la vida, que viu del passat mort. Un poema realista sobre la fugacitat de les coses, i l'intent de la poesia de retenir-les.

diumenge, 27 de novembre de 2011

No miris l'encís de la bellesa...


Seu ben quiet quan els reis s'armen,

no tastis el vi que lluu a la copa...


No tastis el vi que lluu a la copa,

i no parlis quan la gent escolta


No paris mai l'orella al cantaire...


De l'or daurat cuita a allunyar el dit;

i lliure el cor, i la mà i els ulls,

viu fàcilment i mor en pau.


Lletra de cançó suposadament popular que surt al capítol 17 d'Una habitació amb bona vista d'E.M.Forster


Les coses populars solen ser molt bones. Sempre m'ha intrigat aquesta cançó, la del "llençar la tovallola" que diu un protagonista, la del deseiximent, "dettachment" en anglès. Saber renunciar a allò que més vols, a la felicitat, per tenir allò que és bo. El que trobo brutal és "no parlis quan la gent escolta", implica un saber no deixar-se portar pel corrent molt important. Alhora, "no paris mai l'orella al cantaire", en sentit invers. Estar de tornada de tot a vegades és bo. Hi ha tantes experiències que ens podríem estalviar d'entrada, quan hi penses. Forster es un gran escriptor, aquesta cançó podria ser ben bé seva.

dissabte, 26 de novembre de 2011

Allà

A deslloc,
sempre a deslloc
m'hi trobe.

A deslloc
allà on les hores
fugen i tornen
pel territori nu de les paraules,
allà on ingràvida,
l'ombra s'esberla
i com espiral invertida
ens congrega al joc,
al joc dolorós de l'estima.

Allà,
allà on la mar
s'hi capbussa
en l'onada del silenci
ofegant el temps
en l'illa,
en l'illa del vesc.

NAVARRO, Joana dins El bosc dels somnis

“A deslloc”: a la veu poètica li costa de trobar la paraula exacta, el vers on la seva poesia trobi bé de residir. “Allà on les hores / fugen i tornen”: perd temps fent els poemes, però amb ells recupera una part del passat, alhora que una altra part es projecta en el futur. “pel territori nu de les paraules”: amb la poesia es despulla. “Allà on ingràvida,/ l’ombra s’esberla”: allà on deixa l’ànima, i “com espiral invertida” (cap a un únic centre, el de l’amor), “ens congrega al joc,/ al joc dolorós de l’estima”: molt ben expressada “la felicitat i el dolor d’estimar” que deia Maurois. Allà on el mar, la poesia, es “capbussa/ en l’onada del silenci”, el que seria el vers i l’espai en blanc que deixa al seu voltant, allà “en l’illa,/ en l’illa del vesc”: la idea única i atapeïda, enganxosa com el vesc, de tan condensada, com ho és aquesta darrera idea en ella mateixa, concepte clau en el poema.

divendres, 25 de novembre de 2011

En clau de temps i amb molt de patiment.
Vet ací com podem guanyar el combat que de fa tant de temps lliurem, intrèpids.
En clau de temps i potser en solitud, acumulant en cadascú la força de tots plegats
i projectant-la enfora.
Solc rera solc pel mar de cada dia, pas rera pas amb voluntat d'aurora.
Convertirem els silencis en or
i els mots en foc.

MARTÍ i POL, Miquel, poema trobat dins el bloc Moments que compartim

"En clau de temps": les persones no som com déus, no ho sabem tot d'entrada. "Amb molt de patiment", fins que deixem de patir. "Potser en solitud": la vida és nostra, que diu Llach, tot i que no som pas "self-made mans", per altra banda. "Solc rere solc", pas rere pas, una capa rere l'altra. "Convertirem els silencis en or", els silencis que tenen el seu valor igual que les paraules. "i els mots en foc", els convertirem en poemes. Segurament que allò que fa patir la veu poètica és la vida i la mateixa poesia, sofriment i goig alhora.

dimecres, 23 de novembre de 2011

Set aforismes de viatge

Un viatge d'anada i tornada no és un viatge; és una excursió.

A les persones, al revés que en els taxis, "lliure" és el contrari de "disponible".

L'amor és la modalitat més estesa del xantatge.

No hi ha res que es pugui esborrar mai. Tot el que és, és per sempre.

La compassió del vencedor multiplica la humiliació de la derrota.

Era millor quan hi havia molts déus. Els uns ens protegien dels altres.

La maldat és natural i simple. Per fer el bé, cal haver-hi pensat una estona.

VILLATORO, Vicenç, també amb Joan Barril. L'espai immens. Quaderns de Namíbia


Un viatge només inclou l'anada, no la tornada, a vegades no es vol tornar pas.

Una persona "lliure" ho és perquè no té parella, i no en vol tenir, per tant no és "disponible".

El xantatge emocional és molt extès en l'amor, les dones volen una cosa, els homes una altra.

"Tot el que és, és per sempre", sobretot el que diem a internet.

La compassió, com els elogis, solen ser mesquins.

El déu dels jueus i el dels cristians, haurien de tenir un contrast com passava quan hi havia molts déus.

"La maldat és natural i simple", la bondat és com la veritat, no té gens de pura ni simple, que deia Wilde. A vegades allò artificial, que costa, val més que el natural.

dissabte, 19 de novembre de 2011

Et diré que la primavera s'acosta a tu com l'aire a les primeres violetes
i que els corbs tracen signes amb ploma negra i tinta japonesa.
Reverdeixen els arbres i esclaten els iris entre l'herba dels marges.
El cirerer ha florit, granat i rosa, amb densa olor de mel silvestre.
A poc a poc, en el silenci relatiu, tornen la vida i el somriure,
a poc a poc, en el repòs interior, prenen forma els sentits,
hi ha un corrent subterrani, una volta infinita de l'aire i de la terra.
Tot ho porto a les mans i a flor de pell. T'ho porto, ara de nou,
i és una ofrena sense nom, un càntic sense veu i un palau sense regne.

XIRINACS, Olga La pluja sobre els palaus, dins Óssa Major. Poesia completa (1977-2009)

La primavera, la poesia, s'acosta a una persona estimada per la veu poètica, la qual és com violetes a les quals s'acosta l'aire, aquesta poesia. Alhora, els corbs, símbol de la mort, "tracen signes amorosos" amb la cal·ligrafia japonesa, hi són presents (amor i mort). Amb tanta bellesa "esclaten els iris", els ulls brillen. Tot reviu amb aquesta estació, en el poema que la veu poètica ofereix a l'altra persona. No en dirà el nom (com fan els poetes generalment), en farà "un càntic sense veu", el d'aquest poema, i serà un palau sense regne, perquè l'altra persona no hi és i es tracta d'una primavera espiritual, del retorn del passat en abstracte. Però que sol ser molt sentit.

dijous, 17 de novembre de 2011

En capbussar-nos en el mar
deixem de contemplar-lo.

SÒRIA, Enric, Mentre parlem, 1991

"Pena arrencar-la,/ també pena deixar-la,/la violeta" (Naojo). He inclòs aquest haiku, que ja havia comentat, perquè aquests dos versos me'l recorden. Entre l'acció i la contemplació es mouen les nostres vides, normalment si tens una possibilitat no tens l'altra, no es pot tenir tot alhora. Mentre vivim no som conscients de la nostra felicitat, és quan reposem que la trobem a faltar.

dimecres, 16 de novembre de 2011

Eva

Al bell mig del somni
es capbussa la consciència
i sura el desig.

BESSÓ, Pere, Llibre dels haikus 2009

L'amor no passa per l'enteniment, que deia Herman Hesse. A vegades no pots dir per què estimes: estimes i prou. El somni es fa visible amb allò menys racional, el desig. El qual fa vibrar com vibra qui escriu això amb aquest poema. Desapareixen les interpretacions, la consciència, i parla el poema, el desig. També en la creació del poema hi ha un punt en que tot sorgeix de l'inconscient. Tot el que s'ha dit és interrelacionat, tots els somnis ho són.

dissabte, 12 de novembre de 2011

L'encís que fuig

Boira que el cim vas fregant volandera,
flaire qui passes amb l'ala del vent,
signe de neu que entre molsa i falguera
dius ta cançó per rocosa pendent,

rous matinals i poncelles descloses,
com jo fruesc vostre encís fugitiu!
Dins el misteri que esfulla les roses
veig la Bellesa qui passa i somriu.

Amb quin plaer d'exquisida recança
jo l'he sentida quan passa pel món,
que en sa escomesa ja duu l'enyorança,
de tan seguit com s'allunya i se fon!

Tota ma vida tremola agraïda
quan un moment l'he sentida vibrar.
Mes ella passa, i què en resta a la vida
sinó el neguit de sentir-la passar?

Oh aquell desfici qua mai s'agombola!
Oh aquella amor consirosa i plaent,
de tot quant fuig, o qui passa, o qui vola,
boira del cim o fontana d'argent!

SALVÀ, Maria Antònia

La "boira del cim": moltes vegades a la vida fem el cim envoltats de boira, com a persones humanes que som. La qual cosa vol dir que ens perdem la vista. Però la boira alhora és romàntica, és inspiradora, com les poncelles, flors descloses, que són un símbol de com la bellesa es marceix. Fins i tot quan es fa notar "ja duu l'enyorança amb ella", de tan ràpid com desapareix, deixant "la seva pols de papallona als dits", que diu Margarit. Tot el poema tracta de reflectir aquesta ambivalència de la bellesa. Ella passa de llarg, tot vibrant i fent vibrar, i alhora omple tota una vida. La "fontana d'argent" final: la vida que flueix, que s'escapa, però amb la brillantor de la plata, de la bellesa malgrat tot, recollida en la poesia.

dimecres, 9 de novembre de 2011

XXXII

La saba d'un esguard és un guardó compartit de saviesa.

BESSÓ, Pere, Iteràncies, interferències i grafitis

L'observador d'un poema comparteix amb l'autor d'aquest poema el guardó compartit de saviesa, la que s'adquireix i es reflecteix en "la saba d'un esguard" (en el seu interior, el seu inconscient), després d'haver llegit i comprès alguna cosa.

dissabte, 5 de novembre de 2011

"I tot seguit reprèn
el viatge
com
després del naufragi
un llop de mar supervivent."

G. UNGARETTI, Naufragis

Passo la mà sobre el poema d'Ungaretti
no per girar cap full, encara, no.
Sinó perquè cal viure el nou sentit
de les paraules velles, i acceptar
que cada dia hi ha naufragis.
I veig la mà que marca un rumb perdut
on s'acumulen ombres tardorals,
on s'esborra el camí de tornada
i que ha cedit al vent com la nau que deriva.
Sóc el mar i la sal del meu plor.

XIRINACS, Olga, Indicis de naufragi. Óssa major. Poesia completa (1977-2009)

La veu poètica llegeix els versos d'Ungaretti que parlen del naufragi (sentimental, s'entén), a través de la imatge d'unllop de mar supervivent, que malgrat tot persisteix, com la mà que no gira full. "cal viure el nou sentit/ de les paraules velles": el passat es projecta en el futur a través de noves interpretacions. "cada dia hi ha naufragis": en un altre poema, Petxines mortes, aquesta autora ve a dir que no hi ha cap naixement que no vagi companyat d'una mort. Amb "ombres tardorals,/ on s'esborra el camí de tornada": el retorn del passat serà sempre misteriós i idealitzat. "i que ha cedit al vent com la nau que deriva": no dominem gran part de les nostres vides. Però és bo de continuar endavant. Sobre l'últim vers, "Sóc el mar i la sal del meu plor": en ella hi ha la immensitat del sentiment, i els versos, la sal que n'augmenta l'abast. Ella és ella més la seva obra.

divendres, 4 de novembre de 2011

En una tarda sola

Hi ha dies que recordo allò que vaig escriure
en una tarda sola: tots els antics poemes
que escrivia en silenci, com escric aquests versos
mentre plou mar endins, en alguna altra terra,
perquè en aquesta terra, ja se sap, fa molt temps
que no plou ni plourà com hauria de ploure.
Però invento metàfores per amansir tempestes,
per refrenar ventades, perquè el sol sempre brilli
a les estances noves que el pensament desitja.
Són records que s’inventa una ment tan malalta
que fins i tot amors ferotges i terribles
li semblen un regal dels anys i la memòria.
Quanta glòria als poemes, quant d’amor que s’explica
en una tarda sola mentre els nens criden lluny
i juguen a pilota. L’estavellen als vidres
de cotxes i finestres i els veïns s’enrabien
i els criden mentre ells riuen, i fugen, i s’amaguen
i tornen i aleshores s’aparten una mica.
En una sola tarda s’escriuen molts poemes
que donen fe de vida sencera del que estima,
perquè el que estima viu infinites vegades
i li calen poetes. Mentrestant, als terrats
es va eixugant la roba, s’estenen les bugades
als patis adossats, i les dones que cuinen
el dinar per demà preparen un suquet
i unes postres molt dolces. Alguns escriurem versos
que llegiran persones que no es perden ni senten
en una tarda sola, i qui sap si algun dia
aquests que no comprenen poemes ni poetes
trobaran als seus versos l’amor que no coneixen.
Les cases, el diumenge, són espais en penombra,
claror de llums secretes, cases on la gent cuina
el dinar dels poetes i estoven les bugades,
i fan la roba neta, i una ventada eixuga
la ràbia que no es renta, el dolor dels que temen.
Passa això mentre penso en Celan i en Pavese,
en tots els suïcides que somien abismes,
en roses que no són de ningú que les vegi,
i escric, i torno a escriure molt més del que caldria,
escric per als que ploren, en una tarda sola,
i s’amaguen als cotxes, rere portes obertes,
en el fum de les cuines, al fred dels safaretjos.
El sabó de la roba que el vent remou i plega
és una escuma d’ona en una mar eterna,
és una tarda sola, mentre penso en Pavese,
en la dona que enyoro, en tants i tants poemes
que vaig escriure un dia a la mare perduda,
als avis que em cuidaven, al pare que m’espera,
als amics que em visiten, a tardes de diumenge
com aquesta en què el món em torna a l’aventura
i va escurçant els dies, i van passant les coses.
Quant d’amor dins els ulls, quanta tendresa fora,
tanta vida viscuda en una tarda sola.

CLARÀ, Israel, Pluja de nit

"En una tarda sola": a vegades darrere un sol vers hi ha una vida sencera, escrita en un període de temps brevíssim en comparació. Lligat amb el títol del poemari, "Pluja de nit", el poeta diu que no plou el que caldria en la seva terra, la de la seva vida, pateix secada immaterial. Tant, que fins i tot valora "amors ferotges i terribles", perquè "li semblen un regal dels anys i la memòria", formen part de la seva vida. "El que estima viu infinites vegades": a través de la poesia sobretot. Mentrestant, la vida corre, però no esborra "la ràbia que no es renta", tampoc es renta amb la poesia, tot i que la ràbia en sigui l'origen. El poeta concentra en aquesta tarda sola molta producció, "molt més del que caldria", segurament obsessivament, com si no hi hagués demà, "el dinar per demà" simbòlic que preparen "les dones que cuinen": la vida paral·lela a ell que escriu. Finalment: "Quant d'amor dins els ulls," (l'amor els ulls el xerren, diu el refrany) "quanta tendresa fora,/" (en els versos), "tanta vida viscuda en una tarda sola": la del passat i la del futur alhora, perquè l'art es nodreix del passat i "s'anticipa a la vida", que diu Gabriel Janer Manila.

dimecres, 2 de novembre de 2011

Habitar en aqueix pensament

Caminar sobre el fil de la navalla, respirar a fons i sentir que la vida val la pena. Mirar l'horitzó, imaginar que penses en mi. Habitar en aqueix pensament...

Poema d'Ana Muela Sopeña traduït al català per Pere Bessó


*****

HABITAR EN ESE PENSAMIENTO

.....Caminar sobre el filo de la navaja, respirar profundamente y sentir que la vida merece la pena. Mirar el horizonte, imaginar que tú piensas en mí. Habitar en ese pensamiento...

MUELA SOPEÑA, Ana dins Laberint de pluja

"Caminar pel fil de la navalla": tenir-ho tot alhora. "respirar a fons": arrencar-se l'angoixa i "sentir que la vida val la pena", igual com la poesia. "Mirar l'horitzó": (un altre fil de la navalla), projectant-se en el futur. "imaginar que penses en mi": creure possible l'amor. "Habitar en aquest pensament": pensar en l'altre alhora, habitar en la poesia que els uneix. Seria un poema d'un amor d'igual a igual, en definitiva, de tants "alhora" que l'omplen.

dissabte, 29 d’octubre de 2011

a poc a poc, aniré guardant les meues coses en caixes, i faré com que sóc feliç de marxar. durant un temps, dissimularé la por, jo que tantes vegades l'he dita sense vergonya. la por la posaré en els espills on no em miraré mai.

no faré cap radiografia d'aquest moment, d'aquest cos que viu al revers. ni amb paraules.

Coralet dins la poesia és una cosa seriosa

La poesia que fa la veu poètica, en els espills on es projecta, no és la seva feina d'interpretar-la. No traduïrà en més paraules el que diu, ni en farà cap radiografia del que hi ha al revers del vers. Simplement guarda les seves vivències en capses, en el bloc, fent com si no li fes res d'anar-se'n com anem anant-nos-en tots de les nostres experiències vitals.

diumenge, 23 d’octubre de 2011

Política

POLITICS

How can I, that girl standing there,
My attention fix
On Roman or on Russian
Or on Spanish politics?
Yet here's a travelled man that knows
What he talks about,
And there's a politician
That has read and thought,
And maybe what they say is true
Of war and war's alarms,
But O that I were young again
And held her in my arms!

I en la versió de Marià Villangómez (Quaderns Crema, 1983):

POLÍTICA

¿Com puc, havent-hi aqueixa noia aquí,
fixar la meva atenció
en la política romana
o russa o espanyola?
I amb tot hi ha un que ha viatjat
i que sap de què parla,
i també hi ha un polític
que ha llegit i ha pensat,
i potser és veritat allò que diuen
sobre la guerra i els temors de guerra,
però, ai!, si fos jove una altra volta
i la tingués a ella entre els meus braços!

YEATS, W.B., dins el bloc Flux de Jaume Subirana

Política o literatura: així titula l'entrada al seu bloc Jaume Subirana. I és que la política ja hi té alguna cosa a veure, amb la literatura: l'oratòria, el convèncer amb les paraules. Però un polític, al capdavall, ha de tenir molta sang freda, i s'ha d'ocupar de coses molt prosaiques. Per això el poeta, conscient de què és realment important a la vida, què és més important que la mateixa vida, no dubta a preferir tenir als braços una noia que té al davant, i tornar a ser jove, que no pas tenir notícies de la guerra i els seus pensadors. És una idea molt senzilla, la d'aquest poema, però molt colpidora.

dissabte, 22 d’octubre de 2011

Versos d'amor

Com gossos vells, s'ajeuen al paper,
llepant l'encadenada mà de l'amo.
Però l'amor no ens ha demanat mai
les lleis que li donem.
No li cal sobreviure, sempre busca
els grams del nostre cos
que estan més condemnats.
L'amor és un menjar,
no necessita versos.

ROVIRA, Pere La mar de dins

A la carrera ens deien que per tractar un autor, havíem d'argumentar un cas, com un advocat, encara que no hi estéssim d'acord. Provaré de fer-ho.

Els poetes, "com gossos vells", són massa fidels a "l'encadenada mà de l'amo", la de l'amor que els lliga en el paper que omplen de poemes. Però ja ho diuen que l'amor és fill de la llibertat, i quants cops no ho oblidem. L'autor de "L'amor boig", diu en aquest poema que a l'amor "no li cal sobreviure" perquè en té prou amb fer bonic el més lleig, "els grams del nostre cos/ que estan més condemnats". Quan diu que "l'amor és un menjar,/ no necessita versos" fa una boutade que es pot contrarestar amb el que deia Comadira, que la cuina és una cosa mental, com la pintura.

Jo no crec que tinguem ànima, encara que faig servir sovint aquesta paraula per fer-me entendre, però crec que en l'amor hi ha algun tipus de transcendència. Està molt bé que hi hagi qui opini el contrari.

divendres, 21 d’octubre de 2011

XX

Joia? joc? La carn, l'esquelet. Paral·lelisme de l'ànima.

BESSÓ, Pere, dins Iteràncies, interferències i grafitis.

"Joia" és el que sents quan te'n surts de fer un poema. "Joc" és el que permet que sorgeixi la joia, sense prendre't-ho com un joc no arrenca la poesia. La carn i l'esquelet que són el paral·lelisme, la metàfora del que és propi de l'ànima, la creació poètica. La carn: la reflexió, la joia; l'esquelet: l'acció, el joc.

dimarts, 18 d’octubre de 2011

M'agradaria ser

M'agradaria ser aqueixa dona
que dormira al teu somni abraçada.


Poema d'Ana Muela Sopeña traduït al català per Pere Bessó


*****

ME GUSTARÍA SER

Me gustaría ser esa mujer
que durmiera abrazada a tu sueño.

MUELA SOPEÑA, Ana

Una dona que vol que somniïn amb ella, per abraçar aquest somni (en una oxymoron, ja que una abraçada és una cosa física, i un somni és immaterial). Mentre dorm, o sigui, un somni abraçat a un altre. Li agradaria de ser el Somni de l'altre, en definitiva, sentir-se estimada.

dilluns, 17 d’octubre de 2011

Lletra a Dolors

Em costa imaginar-te absent per sempre.
Tants de records de tu se m'acumulen
que ni deixen espai a la tristesa
i et visc intensament sense tenir-te.
No vull parlar-te amb veu melangiosa,
la teva mort no em crema les entranyes,
ni m'angoixa, ni em lleva el goig de viure;
em dol saber que no podrem partir-nos
mai més el pa, ni fer-nos companyia;
però d'aquest dolor en trec la força
per escriure aquests mots i recordar-te.
Més tenaçment que mai, m'esforço a créixer
sabent que tu creixes amb mi: projectes,
il.lusions, desigs, prenen volada
per tu i amb tu, per molt distants que et siguin,
i amb tu i per tu somnio d'acomplir-los.
Te'm fas present en les petites coses
i és en elles que et penso i que t'evoco,
segur com mai que l'única esperança
de sobreviure és estimar amb prou força
per convertir tot el que fem en vida
i acréixer l'esperança i la bellesa.
Tu ja no hi ets i floriran les roses,
maduraran els blats i el vent tal volta
desvetllarà secretes melodies;
tu ja no hi ets i el temps ara em transcorre
entre el record de tu, que m'acompanyes,
i aquell esforç, que prou que coneixes,
de persistir quan res no ens és propici.
Des d'aquests mots molt tendrament et penso
mentre la tarda suaument declina.
Tots els colors proclamen vida nova
i jo la visc, i en tu se'm representa
sorprenentment vibrant i harmoniosa.
No tornaràs mai més, però perdures
en les coses i en mi de tal manera
que em costa imaginar-se absent per sempre.

MARTÍ i POL, Miquel

El dolor com a font de creació poètica. El provar de sobreviure a la mort de la persona estimada, com una manera de fer-la sobreviure a ella. "Te'm fas present en les petites coses": la poesia ho és, de petita. "Tu ja no hi ets i floriran les roses": quina manera més lírica de dir que la vida continuarà sense ella. Pensa en ella "mentre la tarda suaument declina": la seva vida també decreix. Però ella perdura en la seva poesia de tal manera que no la pot considerar "absent per sempre". Un prodigi de senzillesa amb molt de sentiment.

Lletra a Dolors

Em costa imaginar-te absent per sempre. Tants de records de tu se m'acumulen que ni deixen espai a la tristesa i et visc intensament sense tenir-te. No vull parlar-te amb veu melangiosa, la teva mort no em crema les entranyes, ni m'angoixa, ni em lleva el goig de viure; em dol saber que no podrem partir-nos mai més el pa, ni fer-nos companyia; però d'aquest dolor en trec la força per escriure aquests mots i recordar-te. Més tenaçment que mai, m'esforço a créixer sabent que tu creixes amb mi: projectes, il.lusions, desigs, prenen volada per tu i amb tu, per molt distants que et siguin, i amb tu i per tu somnio d'acomplir-los. Te'm fas present en les petites coses i és en elles que et penso i que t'evoco, segur com mai que l'única esperança de sobreviure és estimar amb prou força per convertir tot el que fem en vida i acréixer l'esperança i la bellesa. Tu ja no hi ets i floriran les roses, maduraran els blats i el vent tal volta desvetllarà secretes melodies; tu ja no hi ets i el temps ara em transcorre entre el record de tu, que m'acompanyes, i aquell esforç, que prou que coneixes, de persistir quan res no ens és propici. Des d'aquests mots molt tendrament et penso mentre la tarda suaument declina. Tots els colors proclamen vida nova i jo la visc, i en tu se'm representa sorprenentment vibrant i harmoniosa. No tornaràs mai més, però perdures en les coses i en mi de tal manera que em costa imaginar-se absent per sempre. MARTÍ i POL, Miquel El dolor com a font de creació poètica. El provar de sobreviure a la mort de la persona estimada, com una manera de fer-la sobreviure a ella. "Te'm fas present en les petites coses": la poesia ho és, de petita. "Tu ja no hi ets i floriran les roses": quina manera més lírica de dir que la vida continuarà sense ella. Pensa en ella "mentre la tarda suaument declina": la seva vida també decreix. Però ella perdura en la seva poesia de tal manera que no la pot considerar "absent per sempre". Un prodigi de senzillesa amb molt de sentiment.

dissabte, 15 d’octubre de 2011

Arquitectura subtil

Guaiteu com les mol·lècules

s'agermanen en el seu nou destí:

refem teranyines invisibles als ulls,

sacrifiquem la son per donar

sentit al cos i a la vida,

sabem que Penèlope treballa

sense sexe, sense color, sense religió...

Refà la casa sencera, cellers, terrat.

ALOY i ROCA, Montserrat dins el bloc de la cantireta

Guaiteu com avança la ciència, fent agermanar mol·lècules, refent els teixits ("teranyines") que no són a la vista. Ens desvivim per aconseguir que no acabem com uns vegetals. Penèlope, símbol de la prosa, de la constància, que no treballa per a un sexe, un color o una religió, és com els que investiguen els teixits humans per a la humanitat. També la Penèlope d'Homer treballava amb un teixit. Vol refer la casa sencera, no només el cos, sinó els "cellers, terrat", o sigui el més important, l'ànima, en una "arquitectura subtil", metafòrica.

divendres, 14 d’octubre de 2011

12

Ara mateix voldria saber a qui
m'he de dirigir per publicar
aquests versos de tots els dies.
Que em diguen dia, hora i lloc
on es durà a terme la transacció.
Amb els punts del part del poema
faré el que calga per a la difusió
amplia i eficient d'aquest llibre.
Només parlar amb el benefactor
que m'assegure la distribució
d'una obra que ningú no llegirà.
Així, agrair als potencials lectors
de bestreta la seua col·laboració
en el recolzament de la cultura.
Gràcies per llegir les paraules
de qui no el llig ni la seua família.
A tots vostès, senyores i senyors
jutges de la qualitat del producte,
els encomane aquesta nova lectura.
Adéu, adéu siau per sempre.

NÀCHER, Vicent, Un entre tants

Kundera diu que escrivim per dir en algun lloc el que la nostra parella no vol sentir. El que ve a dir la veu poètica en aquest poema, el que passa a qui escriu això amb els seus blocs: que "no el llig ni la seua família". Però el poeta no defalleix, "amb els punts del part del poema", amb el sofriment de la creació, tindrà l'embranzida suficient per fer-ne difusió. Al final diu "adéu siau per sempre", convençut, en una cognició negativa, que aquest poema no serà rellegit. Jo l'he rellegit i comentat, perquè val la pena.

dimecres, 12 d’octubre de 2011

"Clandestine"

El vent moria contra els vidres
i la cambra era nua.
No teníem teulades ni portes
però la pluja no et mullava.
Ni vànoves de seda, ni cortines:
mai no vas tenir fred.
Tu, com el vori, eres tan bella
que una ombra qualsevol,
una ploma de cigne, la flor de la mimosa,
fins i tot un sol vers, una paraula,
no havia de tocar-te. Sobre teu
sols la mirada d'un poeta.

XIRINACS, Olga "Rive Gauche" dins Óssa Major. Poesia Completa (1977-2009)

Quan l'acció ja ha passat és quan se'n sol fer poesia generalment. Per això, encara que no tingués la veu poètica ni teulades ni portes ni protecció, "mai no vas tenir fred": es tractaria d'una intempèrie virtual. Com el vori de la torre de vori de l'artista: les coses belles, també "un sol vers, una paraula", no arriben a tocar la Bellesa, a retenir-la. Només la mirada d'un poeta pot veure-les i transmetre-les, només aquesta mirada arriba a llocs "clandestins" i en fa Poesia.

diumenge, 9 d’octubre de 2011

Els records em veuen

Un matí de juny massa aviat per despertar-me
però massa tard per tornar-se a dormir.

He de sortir a la verdor atapeïda
de records, i em segueixen amb la mirada.

No es veuen, es fonen per complet
amb el rerefons, camaleons perfectes.

Són tan a prop que els sento respirar
malgrat que el cant dels ocells és eixordador.

TRANSTÖMER, Tomas. Premi Nobel de Literatura 2011. Dins el bloc de Mercè Climent Els primers gestos del verd

"El passat no és mort. Ni tan sols és passat", deia William Faulkner. El mes de juny és el nexe d'unió entre el final de la primavera i el principi de l'estiu, com un matí "massa aviat per despertar-se/ però massa aviat per tornar-se a dormir". Els records personificats segueixen la veu poètica amb la mirada, que s'acostuma a considerar que connecta amb el cor. Els records no l'abandonen, en la verdor de la vida hi són ben presents, frescos tot i pertànyer al passat. Se'ls sent respirar: són vius. Els records en el fons són vius en la seva poesia més que no pas enlloc més.

dissabte, 8 d’octubre de 2011

El poeta

Que ell veu coses? Jo escric.
Que jo escric? Ell veu coses.

GRIFOLL, dins Poètica Crapulística

El contemplador i el que fa. El primer, aquell que no pot suplantar la glòria de l'artista, però que pot veure'l, que deia Forster. O, per altra banda, l'artista que crea encara que sigui en la seva torre de vori, encara que ningú no arribi a veure o a entendre el que ha fet. S'allibera, com deia un poema que he llegit alguna vegada. Tot això que jo escric, apart de ser farcit de referències, no pot substituir la força d'aquest poema.

divendres, 7 d’octubre de 2011

A l'estany de foc

Heus,
una
paraula
tan
sols
a
l'estany
de
foc.
Inspiració.


A L'ESTANY DE FOC

Heus, una paraula
tan sols a l'estany de foc.
Inspiració.

Poema d'Ana Muela Sopeña traduït al català per Pere Bessó


*****

LAGO DE FUEGO

Una
palabra
en
el
lago
de
fuego.
Inspiración.


LAGO DE FUEGO

Una palabra
en el lago de fuego.
Inspiración.

MUELA SOPEÑA, Ana

Com en la "teoria de la paraula viva" de Maragall: heus aquí una sola paraula que indica on es troba la inspiració dins "l'estany de foc" de la passió creadora aïllada, única, singular. Una paraula que arrossega la resta de paraules del poema, una paraula com un llamp.

dimecres, 5 d’octubre de 2011

CCXXI

L'as de cors viu en febrer. I ja arriben els primers sanglots.

BESSÓ, Pere Iteràncies, interferències i grafitis

L'as de cors, l'enamorament, es dóna al febrer, mes en el que "ja ve la primavera", que canta Ma del Mar Bonet. Amb l'amor "arriben els primers sanglots", el dolor d'estimar ja es manifesta. De fet es produeix alhora. L'as de cors, sense el qual no hi valdran la resta de cartes en el joc.

dissabte, 1 d’octubre de 2011

juguem a capes invisibles? te'n recordes? aquest cop jo me la faré de paraules, les que he aprés a força de repetir-les, les que tenen la veu de mon pare, les dels amics estimats. em viuran al cos, i poc importarà aquest sopar i aquest ball al voltant de l'esquelet del no res. cada colp del meu cor serà una síl·laba, una de cadascuna de les paraules que em salvaren i que salve per a altres nits com estes, per no sobreviure'm, per viure'm.

Coralet dins el bloc La poesia és una cosa seriosa

Un joc d'infants que desconec, però m'imagino, el de "les capes invisibles". Una capa feta de paraules protectores, les de les persones que signifiquen alguna cosa per a la veu poètica. "aquest sopar i aquest ball al voltant de l'esquelet del no res": com ho és el llenguatge, allò tan immaterial que tenim les persones. Un llenguatge, dins el poema en prosa, que surt del cor, no pas per a la posteritat, sinó per l'ara: "cada colp del meu cor serà una síl·laba". Però que de rebot ho fa, de sobreviure-la.

dimecres, 28 de setembre de 2011

Versets 4-3-2

Som tan xicotets que necessitem estima,
Tan fràgils que no podem estar sols.
Fins i tot hem d’explicar els somnis
per a què ens diguen que no són certs.

Som tan dèbils que patim per no fer patir
Tan mínims que busquem respostes en els altres,
Tan minúsculs que ens importen les paraules alienes

Tan temorencs que preguem cada nit per a què de matí
torne a eixir el Sol.

GUEROLA GIL, Jordi

Com algú deia de Shakespeare, aquest poema ens revela a nosaltres mateixos. De la primera estrofa de quatre versos, a la mena d'epigrama del final. M'arriben especialment els versos següents: "Som tan xicotets que necessitem estima" (hi ha qui diu que que t'estimin només afecta la teva vanitat), "Som tan dèbils que patim per no fer patir" (sol passar, això), "Tan minúsculs que ens importen les paraules alienes" (la recerca d'aprovació clàssica d'un manual d'autoajuda). El final ve a reflectir com d'inútilment patim les persones, perquè facis el que facis, el sol sortirà exactament igual, almenys en vida teva.

dilluns, 26 de setembre de 2011

Pena arrencar-la,
també pena deixar-la,
la violeta.

Naojo, dins El cau de Calpurni

Entre l'acció i la contemplació. Entre la joia de viure i el mirar-se les coses des de la finestra. Pena de viure, i pena de no viure. Quant de sentiment en poques paraules. També, pena d'interpretar el poema, i pena de no fer-ho. Mai no és tothom content.
El meu cos és un pou
de paraules
que malden per eixir-ne.

ABELLÓ, Montserrat, dins «Cada dia escolto neguits...» (El blat del temps, 1986).
Minimàlia

Es compara sovint la creació poètica, artística, amb un part. Un poeta o una poetessa també es poden comparar amb el mateix poema, que, com el seu cos, empresona les paraules esperant que algú les ajudi a sortir a la superfície, les entengui. També es podria relacionar amb el mar, aquest pou. La veritat és que són uns versos, aquests, que parlen sols, sense la meva intervenció.

diumenge, 25 de setembre de 2011

Repiqueteig
de pluja, insistent,
que sense treva
desperta les absències
embastant el silenci.

NAVARRO, Joana dins el bloc El teler del record

Pluja, absències i silenci: tots tres elements fan poesia. Tots de manera continguda: la pluja en el repiqueteig, les absències tot just despertant-se, el silenci tansols embastat. La millor poesia no sol ser l'exuberant, sinó la continguda, la que prové de l'inconscient, de les absències.

divendres, 23 de setembre de 2011

Pluja de nit

Et sé com un estiu constant que arriba
i porta el seu reialme de la llum.
La Rambla s’omple de turistes, bull
el cel amb un vapor suau d’onades
i les aus custodien tots els ports.
Passa un cotxe i el sol, vessat als vidres,
deixa un rastre de taques a l’asfalt.
No sembla que siguem en ple desembre,
que arrecerin les fulles els parterres
i cobreixin de nou els antics passos.
Però et sé el meu estiu constant que arriba
i és bell de nou el cant de l’aigua tendra
desglaçada al teu bes quan tu m’abraces.
Tornes i ho fas amb una boira fina,
amb el vol d’un ocell que ve del fred
per oferir un regal d’estius perennes.
S’escolta la cançó d’un mar que és lluny
i un degoteig que mulla els nostres llavis.
Pluja de nit quan tornes i remuntes
tots els camins que van al meu hivern.

CLARÀ, Israel, Pluja de nit, 1910

"Pluja de nit" seria una redundància: la pluja, per ser ocasional i composta de petites gotes, és com la poesia, els versos. La nit també sol ser el territori de la poesia, més que el dia, el sol, la prosa. Però l'altra persona, alhora, és com l'estiu per a ell que es considera en l'hivern. Ella és sempre estiu, de manera constant (l'estiu en ell mateix ho és molt, de constant), i desglaça l'aigua metafòrica de la veu poètica amb el seu bes. No és un poema que costi d'entendre, però és molt líric, i té el títol de tot el poemari. La pluja d'aquest títol em recorda el bloc d'Ana Muela Sopeña, "Laberint de pluja". Hi ha motius en poesia que són universals.

Pluja de nit

Et sé com un estiu constant que arriba
i porta el seu reialme de la llum.
La Rambla s’omple de turistes, bull
el cel amb un vapor suau d’onades
i les aus custodien tots els ports.
Passa un cotxe i el sol, vessat als vidres,
deixa un rastre de taques a l’asfalt.
No sembla que siguem en ple desembre,
que arrecerin les fulles els parterres
i cobreixin de nou els antics passos.
Però et sé el meu estiu constant que arriba
i és bell de nou el cant de l’aigua tendra
desglaçada al teu bes quan tu m’abraces.
Tornes i ho fas amb una boira fina,
amb el vol d’un ocell que ve del fred
per oferir un regal d’estius perennes.
S’escolta la cançó d’un mar que és lluny
i un degoteig que mulla els nostres llavis.
Pluja de nit quan tornes i remuntes
tots els camins que van al meu hivern.

dijous, 22 de setembre de 2011

Ens hauríem dit silencis

No sé
cap altra cosa millor
sinó el Silenci
per a dir
què és la mort,
què és la Vida...
Si mai hagueres estat!...
Ens hauríem dit
silencis
i hauríem conegut
millor
el nostre Silenci.
No sé
cap altra cosa millor
que el Silenci
per a omplir
instant,
dolor,
paraula...

LILIANA POPESCU, Elena

*****

NE-AM FI SPUS TĂCERI

Nu stiu
altceva mai bine
decât Tăcerea
să spună
ce este moartea,
ce este viaŃa...
Să mai fi stat!...
Ne-am fi spus
tăceri
si am fi cunoscut
mai bine
Tăcerea
din noi
Nu stiu
altceva mai bine
decât Tăcerea
să umple
clipa,
durerea,
cuvântul...


Elena Liliana Popescu


*****

NOS HABRÍAMOS DICHO SILENCIOS

No sé
de nada mejor
que el Silencio
para decir
lo qué es la muerte,
lo qué es la vida…
¡Ojalá hubieras estado!
Nos habríamos dicho
silencios
y habríamos conocido
mejor
el Silencio
de nosotros mismos.
No sé
de nada mejor
que el Silencio,
para llenar
el instante,
el dolor,
la palabra…


Elena Liliana Popescu

Del poemari "Canto de Amor", 1999


*****

Original en rumanès i traducció al castellà presa de la pàgina web Arte poética:
http://www.artepoetica.net
Antologia de Poesía Universal dirigida per André Cruchaga

Dins el bloc Oasi de paraules

El silenci seria metàfora de la poesia, que diu sense dir, que permet d'acostar-se a allò que no es deixa entendre, la vida i la mort, i també l'amor, més que no pas res més. "Ens hauríem dit/ silencis" és una reflexió que fa la veu poètica quan s'adona de la força de la poesia, que omple l'"instant", no pas com la prosa, el "dolor", tot curant les ferides, la "paraula", que ens redimeix. El Silenci en majúscula, i en minúscula, omple la nostra vida millor que la música més elevada.

dimarts, 20 de setembre de 2011

La cambra dels espills

Als buscadors de sentit


On encaminar els teus passos
si tot és corromput?
En quin lloc dormir i refugiar-se
fins que la llum torne dels seus orígens?
Entra a la cambra dels espills
i respira fins a ser un amb tot.

Poema d'Ana Muela Sopeña traduït al català per Pere Bessó


*****

Cámara de los espejos

A los buscadores de sentido


¿A dónde encaminar tus pasos
si todo está corrompido?
¿En qué lugar dormir y refugiarse
hasta que la luz retorne de sus orígenes?
Entra en la cámara de los espejos
y respira hasta ser uno con todo.

MUELA SOPEÑA, Ana

Si no pots tenir el sentit, de què et serveix el significant? Gairebé tothom decep: "on encaminar els teus passos, si tot és corromput?", si no n'hi ha ni un pam de net. On dormir i refugiar-se de nit, mentre esperes de tornar a trobar el sol, et preguntaries. "Entra a la cambra dels espills", la de la poesia, "i respira fins a ser u amb tot": les vides dels altres es projecten en la teva, i t'ajuden a viure. Una poesia que no aïlla, sinó que integra, és aquesta.

divendres, 16 de setembre de 2011

Aquest cel

L’increïble d’aquest cel

és que, siguis on siguis

d’aquest món,

just al teu davant,

el carro t’esguarda

VILADRICH, Clàudia, dins Versos.cat, bloc que ha quedat finalista dels Premis Blocs Catalunya 2011, a la categoria "Literatura"

Siguis on siguis, tapat per un núvol, al desert o al pol, el cel és el mateix per a tots, el carro de l'Óssa Major "t'esguarda". També pots ser una persona execrable, pots ser cec, pots viure al tercer món o aquí, i el carro continua brillant exactament igual per a tots. Aquesta democràcia del cel és certament increïble.

dimecres, 14 de setembre de 2011

Enderroc

Hem de saber viure
en el buit
i en l'emplenat,
per a sostindre l'instant
d'enderroc.

Poema d'Ana Muela Sopeña traduït al català per Pere Bessó


*****

Derrumbe

Hay que saber vivir
en lo vacío
y en lo lleno,
para sostener el instante
del derrumbe.

MUELA SOPEÑA, Ana

Hem de saber viure en l'abstracció i en l'empatia, en els dies de sol i els de pluja: tots són normals, venia a dir Pessoa. L'èxit a la vida se sosté en el precís moment de començar a enderrocar-se, les nostres vides són com aquest instant de glòria fugisser. "sostindre l'instant/d'enderroc" és una paradoxa, un anar pel fil del ganivet, tenir-ho tot, l'enderroc i l'edifici sencer, la nit i el dia. S'ha de saber viure-ho tot per retenir l'instant en la poesia. És un poema curt amb molta densitat, per cert.

dimarts, 13 de setembre de 2011

Ullperdut

Per què els ulls plens de núvols, ai?
Talip Apuydin


Una gota d’aigua
un renou de pluja abasta
valls de soledat

BESSÓ, Pere, inèdit, dins Aigües turques, 2009

Els ulls serien plens de núvols, metafòricament, perquè d'ells surten les llàgrimes. Tant una gota d'aigüa, com una pluja sencera, en el que es pot convertir una gota, "abasta/ valls de soledat", és com la poesia que omple la nostra buidor. A vegades amb un sol vers, com una sola llàgrima. L'"ullperdut" seria aquell del qual s'ha després aquesta llàgrima, convertida en sentiment, poesia.

dilluns, 12 de setembre de 2011

Arquitectura

Pel desig de construir no és,
ni per l'afany d'eternitat,
que el desig inventa cases
i l'esperit compra els mobles.
Davant del buit tot és possible,
inclòs allò que no fou mai:
enderrocar el defecte, parlar més bonic
i llogar les golfes de la personalitat.
Imagina que ets brocanter,
vendries defectes de segona mà?

ALOY i ROCA, Montserrat, dins el bloc cantireta

Ni per les raons materials, de construir per construir, ni per les espirituals, de viure en un palau, per exemple, no és per les quals l'arquitecte omple el desig de tenir una casa, ni el bon gust acapara mobles. És pel desig de tenir una llar. "No tingueu res a casa que no sapigueu que és útil o creieu que és bell", deia William Morris. Davant el buit de la casa per fer i omplir, tot es pot projectar, aparentment sense defectes, com si fóssim d'una classe superior, i amb personalitat pròpia. Els mobles no s'accepten mai amb defectes d'entrada, encara que siguin de segona mà. L'arquitectura d'aquest poema també és impecable, per cert.

diumenge, 11 de setembre de 2011

Meditació per a meitats de juny

"Amb quins presents et pagaria jo un cant com aquest? Perquè ni els xiulets del vent de migjorn que s'acosta, ni les platges batudes per l'onada em plauen tant".

VIRGILI, Bucòliques, llibre V


L'amor de juny comença amb el desig
d'una mar d'aventura, no tan lluny
que oblidem la ciutat, urna de vidre,
sepultura dels déus i dels infants
que vam ser per un temps. L'amor de juny
és un amor que arriba com les ones,
com l'estol de gavines, cada vespre:
ja han dominat les altituds marines
i retornen al jaç per somniar
cales, roquers i llunes, el lladruc
dels gossos a la platja i el batec
del sexe dels amants entre les dunes.

XIRINACS, Olga, dins Llavis que dansen (1987), Óssa Major. Poesia Completa
(1977-2009)

La cita de dalt em recorda el que jo penso a vegades quan llegeixo: res no em plau tant com algun dels passatges o algun dels poemes amb què em trobo. Aquest poema de l'Olga Xirinacs també m'agrada molt per això que diu de la ciutat "sepultura dels déus i dels infants/ que vam ser per un temps", o sigui, la raó, el progrés, la maduresa, acaben engolint el déu espontani que vam ser. L'amor de juny no defuig la ciutat, però té desig alhora "d'una mar d'aventura". L'amor de juny es dóna quan la primavera s'acaba, i comença la calma calurosa de l'estiu. Ja ha "dominat les altituds marines", ja ha volat, i retorna "al jaç per somniar (...)", cerca allà on arrecerar-se. Amb la poesia també s'arrecera l'amor, d'aquí la cita de Virgili: "les platges batudes per l'onada" no el plauen tant com la poesia que al capdavall només n'és un record.

divendres, 9 de setembre de 2011

El nen que morí

Dins de la nostra ànima
viu el nen que morí,
però també el nen
que ens ha de sorprendre
amb el seu somrís.


Poema d'Ana Muela Sopeña traduït al català per Pere Bessó


*****

El niño que murió

Dentro de nuestra alma
habita el niño que murió,
pero también el niño
que nos sorprenderá con su sonrisa.

MUELA SOPEÑA, Ana

Com un Peter Pan evolucionat, tots hem deixat enrere la nostra infantesa, normalment feliç. Però, per sort, encara batega en el nostre somriure el nen que vam ser. Que bàsicament ens somriu en cada nou poema, en cada poema que ens surt de l'ànima, de la innocència creadora.

dijous, 8 de setembre de 2011

Les muntanyes (a Olot)

(dos fragments)

Molts cops me us en veniu cap a damunt
que sembleu una mar esvalotada.

-----

La boira fumejant per les muntanyes...

MARAGALL, Joan dins Carnets de viatge per Glòria Casals

En el primer tros, Maragall equipara les muntanyes al mar, perquè, tot i que generalment es contraposen, en el fons són el mateix: un element incommesurable, inabastable, com també ho és el cel.

En el segon fragment, la veu poètica és paradoxal de nou: la boira, freda, fumeja per les muntanyes, perquè és espiritual com el fum, que prové del foc. Un fum tant o més espiritual que la boira.

Els dos fragments són un exemple del concepte de "discordia concors, concordia discors" clàssic, o sigui, trobar similituds en allò aparentment completament diferent.

dimarts, 6 de setembre de 2011

Poemínim 8

Hi ha un hoste al meu cos, un poeta...
Furga en l'espectre del llenguatge
amb els instruments del seu ofici
desvetlant els sons i l'esplendor de la paraula
en la creació d'un poema

GARRIGA, Leticia, traducció al català de Pere Bessó dins el bloc Palabras y Tiempo

Hi ha un hoste poeta en el cos de la veu poètica, de la mateixa manera que es pot trobar poesia en un poema. El poeta té el seu instrument en el llenguatge, hi té el seu ofici (que no és ofici sinó plaer i goig), en "l'espectre del llenguatge", allò que permet de fer aparèixer el que és mort, de retornar el passat. El poeta desvetlla la bellesa del llenguatge, en definitiva. La forma per sobre del contingut, allò que no podria ser dit d'altra manera.


La immersió lingüística és l'única esperança per a la supervivència del català i l'única via per assegurar la cohesió social del país. Si ara callem, estarem signant la sentència de mort a més de mil anys de llengua i cultura catalanes. És l'hora de ser lliures. I tenim pressa, molta pressa!


(crida feta a través de facebook per publicar-ho als murs particulars)

diumenge, 4 de setembre de 2011



La música sosté tot el seu firmament
És la rosa i l'espiga i ens agrupa i dispersa
Després constituïm l'estament de la festa


Fem que totes les cases siguen cases de música
Siguen música i biga i cadira i dinar
Agafareu la música com uns grapats d'argila
Bastireu edificis centrals per a la música


Oh vida per parelles Oh vida tota rams
Oh l'estrella amarada que et regalima al front
Et recorre una fúria tota la calavera


Monuments de la música! Torna la moixeranga
El mocador del vals i la sina florida
Ulls esgarrats de música amb una ala al seu fons!

ANDRÉS ESTELLÉS, Vicent, poema trobat al bloc Adverbia en l'homenatge a l'autor que se li fa aquests 4 de setembre

La música és tot un món apart, abstracte. És "la rosa i l'espiga", la melodia i el ritme, i "agrupa i dispersa" els dansaires en la festa. Les cases haurien de ser fetes de música igual com d'argila. "l'estrella amarada que et regalima al front", seria el reflex del sol amb la suor del ball. "Et recorre una fúria tota la calavera" (l'abstracció és com quedar-se amb els ossos, però és una abstracció tota plena de fúria, de sentiment alhora). La moixeranga, un ball del País Valencià, torna per fer un monument a la música per part dels dansaires. I el final: "Ulls esgarrats de música amb una ala al seu fons", en què "esgarrats" és una ironia, la música no esguerra sinó que cura. "l'ala al fons", la llibertat de la música que residiria al cor, i que transmetrien els ulls. És un homenatge a la música, de la mateixa manera que tots homenatgem el poeta.

dissabte, 3 de setembre de 2011

Inauguro

Inauguro estances amb allò que se’m revela.
Hi guardo la cendra, l’arrel, la cosa que em travessa.
Cada estança té una paraula.
No hi ha portes: tot són balcons.
A fora, al jardí, hi ha una font innominada.
Hi emergeix el llot del somni.

NOGUERA, Laia dins Versos.cat

A la veu poètica la poesia se li revela, i alhora se li rebel.la: se li dóna de mala gana. Però malgrat tot inaugura "estances", porta a terme versos on hi cap la poesia. Hi guarda la cendra del passat, l'arrel del futur, l'emoció que la "travessa", com un llamp. Cada vers conté una paraula, simbòlicament. "Tot són balcons": s'obre al món al mateix temps que se centra en ella mateixa. En la "font innominada" del jardí, l'efecte en l'exterior del seu món interior, "Hi emergeix el llot del somni", sense submergir-se en el llot no s'acaba trobant la bellesa.

dimecres, 31 d’agost de 2011

La pàgina setanta

A Helena Bonals i Joana Navarro, per la seua amabilitat, estima per la literatura, intel·ligència i amistat


Els pètals de llum es fan d’aigua
mentre un lliri blanc es fon
en cascades immenses,
davall de les llunes de Saturn.

Una sendera de síl·labes gronxa
la infinita radiància de la vida
entre arbres immòbils amb brufols que contemplen
els núvols de la història i dels somnis.

En muntanyes d’infantesa
les roques es fan còmplices del verb
que sap cavalcar pels boscos
i rius consagrats d’atzurita.

Cal·líope vos regala
la pàgina setanta
i el codi encriptat
que arriba d’uns altres segles i visions.


Poema d'Ana Muela Sopeña traduït al català per Pere Bessó


*****

La página setenta

A Helena Bonals y Joana Navarro, por su amabilidad, amor por la literatura, inteligencia y amistad

Los pétalos de luz se hacen de agua
mientras un lirio blanco se diluye
en cascadas inmensas,
bajo las lunas de Saturno.

Un sendero de sílabas columpia
la infinita radiancia de la vida
entre árboles inmóviles con búhos que contemplan
las nubes de la historia y de los sueños.

En montañas de infancia
las rocas se hacen cómplices del verbo
que sabe cabalgar entre los bosques
y ríos consagrados de azurita.

Calíope os regala
la página setenta
y el código encriptado
que viene de otros siglos y visiones.

MUELA SOPEÑA, Ana

"Els pètals de llum" (els versos) "es fan d'aigua" (l'aigua és una constant en aquesta poetessa), que pot arribar a ser en cascada, durant la nit, "les llunes de saturn".

Les síl·labes del poema es mouen amb la infinita llum del dia, de la vida, però de nou de nit, amb els mussols que, símbol de la saviesa que s'aconsegueix amb el poema, contemplen allò més eteri, "els núvols de la història i els somnis".

En els records de la infantesa, muntanyes per la seva inasbastabilitat, "les roques es fan còmplices del verb" (la poesia hi és estretament lligada, a la infantesa, generalment).

Cal·líope, musa de l'èpica i de l'el·loqüència, ens regala, a mi i la Joana, la pàgina setanta, la de la comissió per al treball humà de la Biblia, amb la intenció que en fem alguna cosa, de la seva poesia. Amb el codi encriptat que és qualsevol poema, que ve d'uns altres segles i visions, és atàvic.

diumenge, 28 d’agost de 2011

Lend it a hand

El tens tot el cos que desitges,
tot teu dins teu on tot hi cap:
coll, braços, pit, cuixes i cames,
la boca, el front, els ulls i el nas,
els dos fantàstics hemisferis
i la tendresa, a l’engonal,
d’un rossinyol, arrupit ara
entre frondes, i que, més tard,
voldràs que s’enfili, erecte,
al cim del seu dolcíssim cant,
feliç de sentir-lo vessar-se
damunt teu, xop de voluptat.
El tens tot, i no cal que el preguis;
abraça-te-li: una meitat
de la glòria que demanes
és tota teva; i si de cas
creus que et fa falta l’altra, mira:
és clar que la realitat
del cos mai no és cap mentida
(tampoc no és mai prou real),
però, abans que res, el que compta
és la segura veritat
del desig, i el seu poder íntegre
de fer-se fort, més que no pas
la ficció que el satisfaci
un altre cos al teu davant.
Potser, doncs, que no t’hi refiïs.
És el que tens, més aviat,
el cos que ho vol. Veges la solta
d’agraïr-li la voluntat.

FERRATÉ, Joan

Pessoa deia que el defecte del Romanticisme és creure en la lluna com una cosa que es pot tenir. Aquest poema, realista, però molt bell alhora en la manera de parlar de la relació física, el recupero ara. Fa molt de temps el vaig analitzar en aquest bloc, i ara no el veig igual, el trobo deliciós. "Lend it a hand": obre les finestres, si tens desig autèntic, que això no passa gaire sovint. Encara que et sembli difícil de veure la veritat absoluta darrere aquesta relació. Un poema del germà de Gabriel Ferrater que n'és a l'altura.

dissabte, 27 d’agost de 2011

Com vent de llevant

Com vent de llevant
m'empenys al teu pas.
Ni encallada,
ni com vaixell ancorat
puc defugir l'ímpetu del teus mots.
Cega a tota lògica,
ignore les lleis de la raó,
aquelles que punyents,
pronuncia amb veu de llautó,
reiterant-les sense parar
amb una cadència insistent
que lluny, molt lluny, vull desterrar,
amordassar o exiliar,
i reconvertir en dolça melodia
d'un nou vals, alentit en el temps.

NAVARRO, Joana

La veu poètica és empesa pel vent de llevant, el que prové d'on surt el sol, i per tant que l'arrossega a la llum del dia. Tot i que ella s'aferra a la nit, la poesia, per altra banda la raó amb la seva "veu de llautó" l'empeny encara que ella s'aferri, com un "vaixell ancorat", a la "dolça melodia/ d'un nou vals", el que seria metàfora de la seva poesia. "alentit en el temps", com el títol "Vals lent a Cedar Bend", de Robert James Waller. Els seus poemes alenteixen, aturen el temps.

dijous, 25 d’agost de 2011

Màgia quotidiana

A l’Helena Bonals

Són les paraules
la teua màgia quotidiana,
la incertitud.

Com espills, ai, de l’ànima
retornen a la teua pell
i sempre els reflecteixes
sobre l’aigua del món.


Poema d'Ana Muela Sopeña traduït al català per Pere Bessó


*****

MAGIA COTIDIANA

A Helena Bonals

Son las palabras
tu magia cotidiana,
la incertidumbre.

Como espejos del alma
regresan a tu piel
y las reflejas siempre
sobre el agua del mundo.


MUELA SOPEÑA, Ana

Per a una blocaire com jo, que sóc força constant, màgica és la quotidianeitat, com quan el que escric aconsegueix de brillar, sempre en la incertitud fins que els altres em llegeixen.

El que escric vol ser un espill del que llegeixo o veig, que va del fons, de l'ànima de l'obra, a la pell de les lletres amb què ho escric. El que veig es reflectiria en l'"aigua del món", allò que té més profunditat per a nosaltres, que ens trobem sobre la superfície de la terra generalment.

No sé si el que dic li fa prou justícia a l'autora del poema, he de dir que mai m'han dedicat un poema fet especialment per a mi.

dimecres, 24 d’agost de 2011

Aigua de pluja
perduda sobre la mar.
Naufragi del vers.

NAVARRO, Joana

L'aigua de la pluja contra la del mar: igual que la llum d'una espelma, o de la lluna, contra la llum del sol. Naufragi de l'aigua destil·lada en la salada, de la poesia minoritària, perduda entre la prosa; del sentiment, l'emoció, perduts en l'imperi de la raó. Alguna cosa en queda, malgrat tot, sobretot de nit. Aquest poema és inspirat en el d'Ana Muela Sopeña, "Versos de pluja", que jo he penjat i comentat recentment.

dimarts, 23 d’agost de 2011

Versos de pluja


Enllà en la distància
la bellesa de la mar.
Els versos de pluja.


Poema d'Ana Muela Sopeña traduït al català per Pere Bessó


*****

Versos de lluvia

En la distancia
la belleza del mar.
Versos de lluvia.

MUELA SOPEÑA, Ana

He comentat molts poemes i pocs em captiven com aquest. La mar seria com la bellesa de la prosa, la pluja com els versos, perquè són, en essència, una cosa molt petita, com ho és una gota, que pot arribar a ser torrencial en la seva força. De moment el mar és distant, només comptem amb l'aigua de la pluja, la poesia. Aquest poema és també com una gota de pluja preciosa.

diumenge, 21 d’agost de 2011

Vigilants

Només l'ombra ens manté vigilants
en els espills de la nit.

Poema d'Ana Muela Sopeña traduït al català per Pere Bessó

*****

Vigilantes

Sólo la sombra nos mantiene vigilantes
en los espejos de la noche.

SOPEÑA, Ana Muela

Tansols la foscor ens permet de continuar reflectint la llum del sol en "els espills de la nit", com ho fa la lluna en les seves diverses fases. Ens mantenim "vigilants", lúcids, justament perquè és de nit, perquè no hi veiem amb la llum racional del dia. Les ombres fan estimar més la claror.

dissabte, 20 d’agost de 2011

Buscant-te

Les paraules són
recipients dels ocells
darrere de tu.

Poema d'Ana Muela Sopeña traduït al català per Pere Bessó

*****

Buscándote

Son las palabras
recipientes de pájaros
que van buscándote.

MUELA SOPEÑA, Ana

Les paraules són significants amb un significat i un sentit extern, en lingüística. Les paraules dels poemes encabeixen els ocells, allò eteri, la idea de l'amor, la poesia que cerca el poeta en darrer terme. Un poema molt concís i bell.

dijous, 18 d’agost de 2011

Només al poema

.....Només al poema la meua identitat és pura i primigènia, com el
foc del món. En els altres espais navegue fragmentada en la
penombra.

MUELA SOPEÑA, Ana, poema traduït per Pere Bessó, dins el bloc Laberint de pluja

Sólo en el poema

.....Sólo en el poema mi identidad es pura y primigenia, como el fuego del mundo. En los otros espacios navego fragmentada en la penumbra.

MUELA SOPEÑA, Ana

No és per què sí que mirar el foc és fascinant, que fer carn a la brasa ens agrada tant, ja que el foc és pur i primigeni, com diu aquest poema, atàvic fins i tot. Només en el poema la veu poètica pot expressar-se amb la claredat del foc, alhora que misteriosament. En la resta de coses prosaiques només es troba "fragmentada en la penombra", com un trencaclosques de difícil solució. Margarit diu que només en el poema diem el que volem dir i no diem mai, així com el que volem sentir i no sentim mai.

dilluns, 15 d’agost de 2011

Fuster mallorquí

Esclau des clau.

RUIZ-TRILLO, Daniel, dins Versos.cat

Esclau de la feina de fuster, per exemple, només ho és qui no treballa en el que l'agrada, bàsicament qui no és artista. Esclau del clau ("es clau" en mallorquí), només ho és qui només viu per cardar.

dissabte, 13 d’agost de 2011

Petxines mortes

De nit escolto
vora les altes
torres de pedra
com salta l'aigua,
com creix la lluna,
com surt la branca.

Borden els gossos
darrera preses
imaginades.
Un aire pàl·lid
escampa els núvols
sobre les palmes.

A l'horitzó
les llums són altes,
neixen les hores
entorn de l'alba.
L'escuma deixa
petxines mortes
sobre la platja.

XIRINACS, Olga, Suite marítima, dins Óssa Major. Poesia completa (1977-2009)

Per arribar a l'alba s'ha de passar per la nit, la dels gossos que borden "darrere preses/ imaginades", el ser cec, tot cercant un indici de llum, que em sembla que deia Margarit. L'"aire pàl·lid" seria una metonímia, l'aire no té color però agafaria el del cel per ser-hi relacionat; així com també és una sinestèsia i una personificació la d'aquest aire: tot sembla indicar que l'ambient és apagat abans de l'alba.

Al capdavall, amb el nou dia, "l'escuma deixa/ petxines mortes/ sobre la platja": allò que neix sempre va acompanyat d'allò que mor. No és pas gratuït de reeixir.

dijous, 11 d’agost de 2011

TRIC TRAC

De cas no t'estimes una dona sense ribes?
Suad As-Sabah


Què em val el teu amor
si ja no vius la follia,
el frec dels meus versos...

BESSÓ, Pere, Llibre dels haikus, 2010

Què n'ha de fer el poeta de l'amor de l'altra, si ja no viu l'enamorament, el "tric trac" dels seus versos fregant-la, la dona el riu de la qual baixaria tan desmesurat que no tindria ribes. La poesia normalment és del costat de la passió. Tota la resta, per la prosa.

diumenge, 7 d’agost de 2011

Desbrido l'eina
i refaig les paraules
que han pogut passar l'hivern.

RIERA, Josep

La veu poètica s'allibera amb la poesia, com un cavall s'allibera de les brides. Amb la qual aconsegueix de refer el que li queda del passat, a través les paraules, com les runes clàssiques. Tot el que ha anat més enllà de l'hivern, de la petrificació, de la travessia del desert. És un poema molt concís i bell, com es pot observar.

dissabte, 6 d’agost de 2011

Llarga joventut

Toques el glaç amb la punta dels dits
i t’estremeixes.
Però tens temps,
molt de temps. I ho saps.
És per això que cerques l’Amor,
en majúscules.
El gran, l’únic, el veritable.
Aquest amor-quimera que només es troba
quan no es busca.
Aquesta flama.

BOSCH i VILARDELL, Teresa, dins el bloc Versos.cat

"L'amor que no es pot abastar ni retenir mai", que es diu en una interpretació de Margarit, "l'amor que mai no minva, que mai no mor", que em sembla que deia Carner. Això precisament és el que busca la veu poètica, el demés són hòsties... Per trobar el gran amor no hi ha pressa, per un cantó és una quimera, per l'altre "només es troba/ quan no es busca", com passa amb les idees. Encara que pot ser que ens vingui mitjançant la recerca, es podria afegir.

dimecres, 3 d’agost de 2011

He heretat l'esperança

He heretat l'esperança dels avis
i la paciència dels pares.

I de tots dos els mots
dels quals ara em serveixo
per parlar-vos.

MARTÍ i POL, Miquel

L'esperança i la paciència: totes dues miren cap al futur.

Els mots, en canvi, provenen del passat, dels orígens. Sense la llengua que li van donar els pares, no hi hauria la seva poesia. Sense els sentits, no hi haurien idees, per inducció, en aquest cas almenys.

diumenge, 31 de juliol de 2011

Com un crim

Tènues ídols de vent i ales,
endreceu-me oblits,
acolliu-me en la llarga nit salvatge,
enllestiu-me com un crim

i per sempre, doncs,
beseu-me en ferma calma
del bell cim per Tu sagnant.

DORCA, Jordi dins el bloc Itineràncies poètiques

La veu poètica es dirigeix als idolatrats poetes, els que tenen vent i ales, perquè facin un lloc als seus oblits de fer poemes. Vol que l'acullin a la "llarga nit salvatge" de la Poesia, del "bell cim" per Ella sagnant, com se sofreix per fer poesia. "beseu-me en ferma calma": vol ser reconegut pels altres poetes. "enllestiu-me com un crim": crim que vindria donat pel dolor, pel cim sagnant, que és un oxymoron, el cim sol ser cobert de neu, en tot cas no pot sagnar. Del cim, del cap, neix el poema. En una primera lectura, aquest poema no m'ha mostrat res del que dic, val la pena de rellegir-lo.

dimarts, 26 de juliol de 2011

Quan la tarda s'enyora del cos (Maresmes del Llenguadoc)

Algú ha estès sobre el mar un mocador de seda
per recollir el desig que es va negar.
M'ha semblat que hi trobava els teus ulls,
potser he pensat enyors que no existien
però era tard. El sol s'havia mort,
es refredaven els camins, les barques
i el vent que alçava l'aigua sense pressa.
Les canyes inclinaven els plomalls;
vençuts els cossos ínfims, els silencis
obrien les finestres sense llum
amb tremolors als vidres de ponent.

Un fred intemporal eixuga el plor
d'aquest moment fugaç.
T'he recordat en un instant perdut,
quan la tarda s'enyora del cos
i sols abraça l'ombra.

XIRINACS, Olga Suite marítima, 1987 dins Óssa Major. Poesia completa 1977-2009

El mocador de seda estès sobre el mar seria el poema que recull la poesia. Tot és decadència, el final del dia en una al·legoria. Les finestres sense llum, sense vida s'obren malgrat tot amb el reflex del sol. "Un fred intemporal", la petrificació després de l'enamorament, torna insensible la veu poètica, "eixuga el plor d'aquest moment fugaç". El final és preciós: malgrat el desamor, ha recordat l'altra persona "en un instant perdut", quan el que queda del dia "s'enyora del cos i sols abraça l'ombra", sols abraça la idea de l'amor en la poesia.

divendres, 22 de juliol de 2011

Insol(v)ència

En el mar del desig, he pagat amb versos
Allò que m'oferies amb carn, amb vida,
Amb ànima i amb entranyes, insolvent
Com qui ha escurat les butxaques del tot.

I he fracassat, m'he ofegat en la buidor
Que embolcalla cada racó del meu cos,
Que ja no sap com caminar per la senda
D'una albada per als llavis famolencs.

En el mar del desig, l'embat insolent
D'un cop de vent, el llagut d'un amor flèbil
Naufraga, cau al fons on res no reviu.

I m'he adormit en el bressol d'una mare,
La mar de la solitud, en el silenci
Que m'amara i que necessito, cor meu.

DEOMISES dins Itineràncies poètiques

Bellíssim sonet: a la primera estrofa plantejaria com es pot pagar allò material amb el que és espiritual, els versos. Però el qui no pot pagar de debò és el qui representa allò físic. La buidor del seu cos, els seus "llavis famolencs", de totes maneres, es mereixerien més. "En el mar del desig", el mar que envolta tota relació, finalment el sentiment de l'altra persona, feble com és, naufraga, i hi ha la mort irreversible del que es considerava amor. De la "mar del desig", a "la mar de la solitud", paradoxalment. En el silenci reflexiu que necessita la veu poètica després de la vivència frustrada. La insolvència del poeta ha estat violentament sacsejada per "l'embat insolent" que ha acabat amb la relació.