UNA COSA MOLT GRAN EN UNA DE MOLT PETITA

dimecres, 30 de setembre del 2009

Foc

D.H.Lawrence només atinava a mitges:

El foc no pot il·luminar el foc.
Allò que s’ il·lumina pel foc no és foc.
El foc cala la túnica de la primera donzella dessagnada,
el foc il·lumina el cresol de l’alquimista reflectit en la copel·la,
la pudor de les aigües en les nits de marjal.
Tots els focs, un únic foc, element de natura,
passió de la fusta,
pell acaronada predient allò lògic,
un ballo in maschero.
El foc lluent i net,
com si s’oposàs a la foscor i a la brutícia.
Però sovint oblidem que la guspira
naix de la foscor,
com l’arc del cel de la pluja,
i acarem de bades el foc a la mort,
la sang gelada en pacte amb la màquina de Satan.
El foc, l’esperit de la creació, en diem,
però sabem que és també segell solitari.
Foc lliure, maternal i, si de cas, caut:
no esperona el creixement de cap vida,
ni suporta l’amàs de troncs oblidat
sa l’arrossegament de les aigües.
Només el neguitós de la foguera engrandeix
en l’encontre,
a l’aguait del dolç cauteri:
accepta el foc,
accepta de bon grat gran sacrifici,
el rònec honor de la cendra.

BESSÓ, Pere

“D.H.Lawrence només atinava a mitges:/El foc no pot il·luminar el foc/ Allò que s’il·lumina pel foc no és foc.”. No conec aquesta referència, però sí que em sembla que sé quina és la tesi de la veu poètica, en relació a John Donne. El qual deia que una relació amorosa no hauria de ser com el sol que il.lumina la lluna, sinó una relació d’igual a igual: jo sóc el sol i la lluna alhora i tu viceversa amb mi. Però tal i com diu la veu poètica, el foc no pot il.luminar el foc, allò que ja crema. Per estar molt enamorat, l’altre no ho ha d’estar gaire, en definitiva. Una idea molt agosarada.

Podria ser que no existís l’amor d’igual a igual, perquè o estimes o ets estimat, o hi ha contrast, un fosc i l’altre clar, o no hi ha res? En tot cas quan passaria això, estimar i ser estimat, seria un gran amor.

Relacionat amb això: “Però sovint oblidem que la guspira/ naix de la foscor”, de la mateixa manera que l’alba neix de la foscor de la nit, la foscor és necessària perquè ressalti la llum. “El foc lluent i net,/ com si s’oposàs a la foscor i a la brutícia” un element sembla que necessita l’altre, a la vida.

“pell acaronada predient allò lògic,/ un ballo in maschero”: allò lògic, allò que es mostra; les masqueres, allò que s’amaga. La llum del foc, del sol, en definitiva, i la foscor.

“Només el neguitós de la foguera (només el qui vol ser il.luminat pel foc, qui vol entendre un poema, per exemple) “engrandeix en l’encontre”/ “a l’aguait del dolç cauteri” (foc utilitzat per cremar teixits orgànics): pot connotar el sexe, aquest foc.

“Accepta el foc/ accepta de bon grat gran sacrifici/ el rònec honor de la cendra”: accepta el foc i el que comporta, fins i tot el rònec l’honor enderrocat de la cendra, dels sentits. Una reflexió: segons aquest poeta, doncs, un amant de la poesia no pot arribar a constituir un sol per ell mateix, no pot competir-hi, amb l’obra, s’ha de conformar amb fer la llum que fa la lluna. Per altra banda tan bella. Arribar a interpretar el sentit general d’una obra sempre és difícil.

dilluns, 28 de setembre del 2009

Els fluents del palp

A Carmelina Sánchez-Cutillas


Les meues mans
tenen l’afluència dels rius,
l’emprenta dels dits als capcirons de la rosa humida,
la rosa gebrada en les dunes de la consciència,
testimoniatges dels raigs del sol en blat moro,
geografia en la pedra rosetta del fals desert,
el palp del gerro oblidat en les arenes del somni del desert,
la còpia del jo sóc l’altre,
destravat,
refet subjecte del poema.
Les meues mans acaronen l’arena agarena,
el pou del desert en la boca inabastable de gerro
que amb prou feines justifica la buidesa de les paraules,
la mera hipòtesi del desamor a destralades,
la crema de la romeguera
que sí es consumeix amb greix de porc
en la festa de Sant Antoni,
quan els quints es la deixen llepar
per Viliento,el primogènit,
el comte del Pla de Blai
a la porta del cementeri.
Les meues mans tenen el tacte del forrellat de la garjola
amb excrements,
coneixen la maquinació del gest,
la muda del pensar,
la memòria lleu,
la sorpresa de l’estalonament del mannà.
A cadascun, però, el seu sant Martí,
el destí
el desencert,
la potejada de la vida mesurada,
El descompassament del veïnatge,
el beguinatge,
la por –no la joia- de viure,
la vida menuda de les mans que s’alcen.

BESSÓ, Pere (inèdit)

Les mans de la veu poètica, amb les que pot escriure, són alhora apassionades (amb “l’afluència dels rius”), i delicades (“l’emprenta dels dits”), com “la rosa gebrada”, allò gelat enmig de “les dunes de la consciència”, allò molt càlid. Aquest contrast entre “els fluents del palp”, també seria reflectit en els “testimoniatges dels raigs de sol en blat de moro”: el resultat natural de l’efecte del sol sobre la planta de blat de moro, d’allò que s’estima (el sol) en la poesia. La “pedra rosetta del fals desert”, seria la interpretació de la poesia, que sembla que sigui única i no ho és, generalment. “La còpia del jo sóc l’altre” (el lector de poesia), “destravat” (amb deseiximent en comentar), “refet subjecte del poema” (el subjecte passa a ser el lector, que s’hi projecta). Les dues vegades que surt la paraula gerro són significatives: parla del “pou del desert” en contrast amb “la boca inabastable del gerro” (la superfície del poema, com la del mar). És difícil de dir alguna cosa profunda, que justifiqui la “buidesa de les paraules”, més enllà de parlar del “desamor a destralades”, queixant-se, cal fer “la crema de la romeguera” (desfer-se d’una cosa o persona que és una nosa).

“Les meues mans tenen el tacte del forrellat de la garjola/ amb excrements”: aquell efecte del resclosit a vegades. “coneixen la maquinació del gest” (de calcular l’acció), “la muda del pensar” (el canvi d’opinió), “la memòria lleu” (involuntària, creativa), “la sorpresa de l’estalonament del mannà” (mannà: recursos inesperats que ajuden a resoldre una situació materialment precària, com passa amb la creativitat).

“A cadascun, però, el seu Sant Martí,/ el destí/ el desencert”: cadascú sap què és el que el fa feliç, amb espina i tot (el desencert). “la potejada” (de moure un animal les potes de davant) pot referir-se al tocar de peus a terra i volar amb les mans, lliures (de davant), el que pot fer l’home, que pot alçar els ulls al cel.

“El descompassament del veïnatge, el beguinatge”, és com viure sota certa regla religiosa sense pertànyer-hi, paral.lel al que hem dit que pot fer l’home amb les mans. “La por –no la joia- de viure”: és el vers central en el poema com a conclusió. Em recorda els versos de Wislawa Szymborska -dins aquest bloc-: “Alegria d’escriure./” (no de viure), “Facultat de perpetuar./ Venjança de la mà mortal”. La veu poètica exalta la por irracional del primitiu, el nen, i l’artista davant la natura; la subestimació important de la vida d’aquell qui se sol dedicar a escriure, de qui vol trepitjar al mínim, amb “la vida menuda de les mans que s’alcen”, el món de les convencions, de l’empatia, dels sentits: la veu poètica es decanta doncs, entre els fluents amb què palpa, amb què fa poesia, per l’art, per allò més abstracte, almenys en aquest poema.



diumenge, 27 de setembre del 2009

El cant del cigne dels dubtes

¿A quién llamar?
¿A quién llamar desde el camino
tan alto y tan desierto?

Jacobo Fijman


No entonaré el cant de cigne del darrer amant.
Com tindre l’absoluta certesa
que és ara quan toca cridar i omplir
de sanglots el calder gelat de l’hivern?
En la menuda escala de formigues
en la coïssor del dubte?
En la confusió del desig escaldat
per una subtil irrupció de la febre?
En el crit, al capdavall, de bestiola dolça
que s’enlaira cap al zenit i al nadir,
amb l’amenaça d’afirmar la més arriscada
conjectura arran del seu sexe?
O a l’aguait que el més insidiós recel
comence la multiplicació dels pans i dels peixos?
—comence a dansar amb esparsa urgència
com esperma descaminat que xopa la cara,
massa rabent el pijama que llisca pels llençols
i l’edredó de l’abadia de Paisley
com per a navegar l’estela
que deixà adés el cigne.

BESSÓ, Pere

Sobre la cita del principi: “¿a qui trucar?”: des del camí tan alt i tan desert, des de l’exigència, ens quedem sols. Aquest poema vol decantar el poeta cap a l’acció, la vida, en detriment de la reflexió.

“El cant del cigne”: s’atribueix aquesta expressió a la darrera obra d’un autor. En aquest cas es tractaria d’una extrapolació, d’una imatge: el darrer amor de la veu poètica, i l’“estela” que deixa, el seu cant, en la seva poesia.

“Com tindre l’absoluta certesa/ que és ara quan toca cridar i omplir/de sanglots el calder gelat de l’hivern?”, com saber que és ara que toca de fer poesia de l’amor perdut? Com les formigues que hivernen. Entre el zènit, el punt culminant, l’experiència, i tot el contrari, el nadir, la reflexió, es mou el poeta. L’“insidiós recel” (la desconfiança en l’amor) portaria a “la multiplicació dels pans i els peixos”: l’obra poètica, segurament. “navegar l’estela/ que deixà adés el cigne”: cal anar darrere els bells restes d’aquest amor? Això no cal preguntar-ho, s’ha de sentir. “Massa rabent el pijama que llisca pels llençols”: el moment actual és massa agitat per hivernar, per anar darrere el cigne. Aquests dubtes fan pensar tant la veu poètica, que el resultat n’és aquest poema, si més no.

dissabte, 26 de setembre del 2009

Taló d'Aquil.les

L'art, doncs, del ventall
s'acarnissa en l'ullal de la metonímia:
Voldries saber qui, ai las, de veres sóc?
Recull les móres dels meus turmells...

BESSÓ, Pere

“L’art, doncs, del ventall”: les interpretacions són com els petals d’una flor, com les arestes del ventall. “s’acarnissa en l’ull de la metonímia”: el poema és en connexió directa amb el poeta, prenent l’obra per l’artista fem una metonímia, agafem la part pel tot. “Voldries saber qui, ai las, de veres sóc?: més enllà del que mostra l’obra, el seu taló d’Aquiles, allò que el mostra tal com és definitivament és troba en “Recull les mores dels meus turmells”: recull les interpretacions, els fruits, la pedra de toc del que és. És en els altres que demostra el que veritablement és, en el fet que pugui ésser compartit amb molts d’altres. Hi ha la poesia, el poema, la lectura, i la poesia de nou, generalment.

divendres, 25 de setembre del 2009

Als bells estels lusents
que cauen
res no demano
perquè les coses d’abans
les que esperava
ja són passades.

CONTIJOCH, Josefa

La veu poètica sembla de tornada de tot, o en tot cas prefereix de viure en el passat, “perquè les coses d’abans/ les que esperava,/ ja són passades”: es tracta de la persona que ha tingut la seva part a la vida, i viu del record, sap que no hi ha res més que el pugui superar. Realisme i idealisme alhora. Poques persones poden dir això.

dijous, 24 de setembre del 2009

Plou sobre el meu cor
que ja no és meu: és teu
vaig dir amb un clam
que va somoure el cel

aquell cor de ningú
cor donat a ningú
cansat de no anar enlloc

cap a mi va tornar
va tornar a casa
per estimar-me a mi
per poder estimar-se.

CONTIJOCH, Josefa

El cor s’entrega a l’altre, però en veure que no és ben utilitzat, que no va enlloc, prefereix de tornar a casa, i retrobar l’autoestima. És curiós, perquè l’autoestima se suposa generalment que hauria de contribuir a donar-la l’altre. El que passa és que hi ha situacions, quan plou sobre el cor, que és millor d’estar sol que acompanyat (per molt tòpic que sembli). I al final, que t’estimin només és una cosa que afecta la teva vanitat (Thomas Mann).

dimecres, 23 de setembre del 2009

Li costa a la llum d’eixir

la veritat va ascendint sobre crostes i
esglais
i el refilet final
suau és com el bes d’una boca.

CONTIJOCH, Josefa

“Li costa a la llum d’eixir”: com de la caverna de Plató costa de sortir-ne. El vers que diu això s’eleva, sobresurt respecte els altres, que al seu torn van pujant. S'equival la llum amb la veritat: “la veritat va ascendint sobre crostes i esglais”, sobre males experiències, però el “refilet final”, la corona, és tan agradable “com el bes d’una boca”, com quan s’arriba dalt d’un cim.

dimarts, 22 de setembre del 2009

Banquets i més banquets
que no aturen la fam
quins eren els festins
que alimentàvem?

CONTIJOCH, Josefa

La veu poètica es refereix, evidentment, a la fam espiritual, no satisfeta en el present. “El plaer sense felicitat no és plaer” (Kundera). "Quins eren els festins/ que alimentàvem?": els festins serien l'obra poètica, i són les arrels d'una relació allò que alimentaria els festins del que venen a ser els poemes de la veu poètica actualment. Com tornar a aquells festins materials i immaterials alhora, aquell satisfer el cos i l’ànima a la vegada? La resposta, en el vent...

dilluns, 21 de setembre del 2009

Foc d’encenalls de fàcil abrandada
fugaç com una llambregada
va ser allò que encara és

el rastre persistent que persisteix
deriva de la set que el nàufrag sent
entremig de la mar i les onades.

CONTIJOCH, Josefa

On hi ha hagut foc, sempre hi queden brases, com a mínim. “el rastre persistent que persisteix” (una bona redundància que il.lustra la persistència mateixa), aquell reste de glòria, “deriva de la set que el nàufrag sent/ entremig de la mar i les onades”. Pot estimar tant, encara, perquè li ha costat molt, ha passat molta set abans de descobrir aquesta passió, com la set de qui és envoltat d’aigua que no pot veure. D’aquell que va contracorrent. L’amor exerceix la màxima força en aquell qui més s’hi resisteix, o d’aquell a qui més se li resisteixen. Evidentment això s'extén a qualsevol passió.

diumenge, 20 de setembre del 2009

Si vinguessis d’enlloc
i jo vingués a dir-te
que d’allò nostre res no en va quedar
que el vent s’ho va emportar i no se sap on para
et diria mentida

d’allò en queda tot
memòria dolorosa i alegria
ferida fresca que no qualla ni calla
tions cremant penjats a l’estacada

d’aquella cosa pròpia que no es pot comprar enlloc
d’aquella cosa de veritat que raja
en queda la passió
com una nau desorbitada encesa.

CONTIJOCH, Josefa

“Si vinguessis d’enlloc”, si l’altre tornés del passat remot, cosa impossible, i li digués “que d’allò nostre res no en va quedar”, seria injustament fals. “d’allò en queda tot”, en l’ànima sensible que escriu això, “d’aquella cosa que no es pot comprar enlloc”, com una mare, com l’enamorament, com les espurnes de creativitat. “en queda la passió” en fer poemes, com una nau aïllada enmig del mar, perduda, “desorbitada”, que no toca de peus a terra, però encesa encara ara. De fet la poesia és un reflex d'aquest amor. Dolor i alegria alhora. N'hi ha qui parla de brases: la veu poètica sosté que són "tions cremant penjats a l'estacada". Només s’acaba el que no ha existit mai, diuen. També diuen que només pot durar per sempre un amor si l’altre no t’ha dit mai que no. Però si hom s’hi entossudeix, crec que pot durar per sempre també, tot depèn de si la persona és fidel per naturalesa o no.

dissabte, 19 de setembre del 2009

Van i vénen les onades del mar
xip xap
les nuvolades
van i vénen els meus desigs intactes
i la sang del meu cor
en el record
dessagnant-se.

CONTIJOCH, Josefa

Encara que s’arronsi com les onades, com els núvols, aquell “a priori”, el seu desig original és intacte. No tothom pot dir el mateix ni de totes les relacions. La sang del seu cor es desagna bàsicament, metafòricament, a través de la poesia (de fet el cor és una entelèquia). El record és el que manté aquest desig intacte original, per molt difícil que sembli, quan s’ha esborrat tot reste de la vida que l’envoltava, i només queda allò en abstracte. Hi hauria un joc de paraules, perquè el “record” provindria del “cor”, perquè el cor ve a formar part d’aquesta abstracció de què parlo, d’allò que no es veu.

divendres, 18 de setembre del 2009

Signes

El gat fa piruetes sobre l'herba
i són frases sagrades que s'esborren
mentre me les escolto, analfabet.
Els arbres i els camins fan d'escenari:
saltem i contenim el verb, som ràfegues
d'ensenyaments obscurs, bèsties amb fe.

SUBIRANA, Jaume

“El gat fa piruetes sobre l’herba”: això es refereix a la bèstia, la natura contraposada amb la cultura. "Cada dia s'esborren les pissarres", diu Margarit, la cultura s'esborra, una mica com en un bloc. "Els arbres i els camins": la vida i el que hi anem trobant en ella, fan d'escenari. La veu poètica és analfabeta en “frases sagrades”: o sigui en poesia, segurament, en els “signes” amb significat, un analfabetisme important, que tots patim en algun moment. “Saltem i contenim el verb”, al mateix temps som bèsties i ens reprimim, fem servir la intuïció tant com la raó. “d’ensenyaments obscurs”, no acabem de veure-hi clar. Som, però, “bèsties amb fe”, amb capacitat de transcendir.

dijous, 17 de setembre del 2009

Transmigració

És de nit i m'hi veig
i els cotxes duen llums que ja no necessito.
Als arbres, un mostrari de cent verds,
un munt de formes mudes
que miro d'abraçar amb les mans:
ploc amb els dits a cada fulla,
serpejo a les capçades,
nodreixo les arrels.
Les veus hi són, és cert, i me'n recordo
d'un temps que vaig tenir-hi
alguna cosa a veure.
Ara voldria escriure i sóc tan sols
un lleu soroll als arbres.

SUBIRANA, Jaume dins En altres coses (2002)

“És de nit i m’hi veig”: és quan l’inconscient, les arrels, surten de l’interior a la superfície. En viure, nodreix les arrels de l’art, que en el moment d’escriure queda en “un lleu soroll als arbres”, gairebé imperceptible, però que hi és. És la transmigració de la vida en art, dues coses generalment oposades. Les veus es perden, només s’emet un petit so, en els poemes, després de molt bufar. De les arrels, a les branques, del més profund al més superficial, tot és important.

dimecres, 16 de setembre del 2009

Ambició

No només la paret, també l'ombra,
el dibuix de la fulla en passar.
Fregadís de l'instant sobre el nombre:
en el guix, en la idea, ser clar.

SUBIRANA, Jaume dins En altres coses (2002)

“En la idea, ser clar”: en l’amor, ser clar, al mateix temps que misteriós, com l’ombra de “la fulla en passar”. L’instant immutable, “sobre el nombre”: la distinció entre la massa que es produeix en la persona estimada, en la idea poetica bona. Aquesta és la seva ambició, la idea, i el reflex en els sentits, en els versos.

dimarts, 15 de setembre del 2009

Bricolatge domèstic

Ells dos, la paret, el taladre,
la broca, la pols, el forat,
un vis esclatant dins el tac,
més pols i l'anella del quadre.
Les mans, les ulleres i el nas
són tot pols petita, vermella,
que els asseca el cor: la parella
sempre el penja recte, el fracàs.

SUBIRANA, Jaume dins El rastre de l'animal més lliure (1994)

Formalment el quadre que penja la parella, després de molt d’esforç, és recte, en l’interior se’ls asseca el cor. Al.legoria de la buidor de certes parelles, que no s’estimen prou, o gens. Podria tractar-se d’una al·lusió al sexe, per les connotacions del “taladre,/ la broca, la pols, el forat,/ un vis esclatant dins el tac”. La pols és vermella, poser en referència també a la sang assecada.

dilluns, 14 de setembre del 2009

Patrimoni

El verd del vent entre les fulles,
l'ombra de l'hora a la paret,
el gest que fa mentre es despulla
i l'aire que ens envolta, net
de paraules com una treva:
el món és ple de coses meves.

SUBIRANA, Jaume, dins El rastre de l'animal més lliure

Més enllà del que diu el poema textualment, hi ha el que no es veu ni es toca, la Poesia. És en aquest sentit que el món “és ple de coses” seves, del patrimoni del poeta. Però que d’alguna manera ja no són només el seu patrimoni, passen a ser en part dels lectors. La poesia és com el vent, com una ombra, com “el gest que fa mentre es despulla”: metafòricament el poema es despulla del que és accessori, aconseguint d’expressar allò essencial. I literalment, hi ha poesia en el fet de fer un gest “mentre es despulla”, seductor. "l'aire que ens envolta, net/ de paraules com una treva": la poesia és tan important pel que diu com pel que no diu, la buidor de l'aire és comparable a una treva en l'escriptura, de fet els poemes són fets per ser recitats en aquest aire, al capdavall.

diumenge, 13 de setembre del 2009

Nervis

Els dits joguinejaven tremolosos
damunt del marbre blanc, ungles polides
rascaven, perforaven cegament
la bossa de paper del sucre en pols.
Aquelles mans, no les paraules dites.
Les mans, l'estrany dibuix sobre la taula
i el salt dels dits humits fins al paper.
Dos dits plegant i desplegant el full
i l'ungla pertinaç que en repassava el plec.
Les mans, els dits, les ungles fent-lo miques:
una vegada, dues, tres... Un puny
adelerat a empetitir les miques.
I no recordo més.
Després, però,
ve aquest neguit estúpid, contundent
com un migdia esplèndid, la sospita
que entre les mans, a dins del puny, fet trossos,
hi havia algun missatge urgent, irrepetible.

SUBIRANA, Jaume dins Final de festa (1989)

Algú a qui sembla que “un dolç l'amargui”, destrueix una bossa de paper de sucre en pols, engega a dida algú que potser l’estima, algú que es treu de sobre “contundent/com un migdia esplèndid”. Però després ve allò de “la sospita/ que entre les mans, a dins del puny, fet trossos,/ hi havia algun missatge urgent, irrepetible”: brutal, aquest final.

dissabte, 12 de setembre del 2009

On pensaves una cambra

Carrers buits, poble fantasma.
Bufa el vent arran de terra
i matolls lleugers d'herbei
suren, vaguen lentament
en un remolí de pols.
Una finestra grinyola
i s'obre de bat a bat:
del mig de la plaça estant
veus desert i un cel molt blau
on pensaves una cambra.

SUBIRANA, Jaume (de Pel viure extrem)

Es tracta d’un “poble fantasma”, irreal com en un somni, perquè segurament es tracta de l'inconscient. ”el vent arran de terra” seria la poesia que toca de peus a terra, tot i que amb“veus desert i un cel molt blau/ on pensaves una cambra”: es queda amb la vista sense habitació, amb la contemplació sense marc, l’exterior ha entrat en l’interior. Segurament se li fa clara una idea, tan que no necessita el suport físic en forma de lletres, de versos.

divendres, 11 de setembre del 2009

Que sempre fos setembre

Que sempre fos setembre, que l'hivern
ens esperés en va.
Que cada aiguat,
que tot el fred, que tanta absurda pressa,
que tot el que s'acosta, trist octubre,
fos cada cop com la sorpresa amable
de la primera pluja,
de la primera cita,
del retrobat jersei.

SUBIRANA, Jaume (de Pel viure extrem, 1985)

Més que a la primavera, la vida recomença amb el final de l’estiu, amb el començament del nou curs -des d’un altre punt de vista. En la maduresa de la vida, que ens fa savis sense ser excessivament vells: això simbolitzaria el setembre. “que l’hivern/ ens esperés en va”: que no acabés d’arribar mai. “el retrobat jersei”: després de tanta calor, retornar a les peces de roba que abriguen, pot ser tan agradable, com després d’haver sofert es troba agradable la vida quotidiana. De petita, el setembre era el mes de retorn a les amistats que l’estiu havia fet perdre temporalment. La tardor, amb els bolets i els boscos de color vermell i groc, sempre ha estat sinònim de felicitat per a mi. L’única pega, la llum que s’acaba massa aviat. Mai no és tothom content. Els versos: “fos cada cop com la sorpresa amable/ de la primera pluja,/ de la primera cita” son bellíssims. La primera cita sol ser una experiència molt poètica. “Que sempre fos setembre”, doncs, joc de paraules inclòs.

dijous, 10 de setembre del 2009

Paraula nua

Ja no veus en la nit més que terres foranes, paraules perdudes i versos tatxats.

Tu ets només perquè escrius.

El llenguatge romànic que llaures i estimes et fa ser i comprendre. Sense ell tot és buit.

L’escriptura és un fil, un cordó umbilical que t’uneix a la vida que et fuig com embosta de fum de les mans.

Lector insomne que ocult vol ser lliure i secret, t’arrabasses el cor i l’esprems sobre el full.

Àvid d’aire i espai, net de gebre i tardor, mentre mires el bosc que barbull perfumat, lent t’inventes un temps que t’acull i, corcat, cantes ebri l’enyor que ja no pots viure.

PONS, Ponç

El poeta es despulla, parla amb sinceritat. La veu poètica ja no veu en la nit, en el cor, més que “terres foranes”, lluny en el temps, “paraules perdudes” que la memòria no retén, “versos tatxats” per l’experiència. El poeta existeix perquè escriu, no només perquè pensa. El “llenguatge romànic” (perquè és metafòricament antic) que llaura i estima, és l’únic que l’omple, i l’escriptura l’uneix a la vida que perd, al seu passat. El lector o el mateix poeta, exprem el cor “sobre el full”, una imatge fantàstica sobre el procés creatiu: com més has estimat, més rendiment artístic en treuràs! “i, corcat, cantes ebri l’enyor que ja no pots viure”: el corc seria com la mort que se’ns va menjant de mica en mica, la veu poètica seria èbria de poesia, una borratxera impune. “l’enyor que ja no pots viure” indica la fredor, la falta de sentiment a l’hora de descriure aquest sentiment en poesia.

dimecres, 9 de setembre del 2009

Terra de mar.
Ja no hi ha ni horitzó.
Sent plorar les gavines.

PONS, Ponç dins “Pedres cremades”

Quan el mar inabastable es torna terra, es perd l’horitzó, la llibertat. Les gavines fins i tot ploren. Encara que l’horitzó és allò que mai s’aconsegueix, com la perfecció, és bo de no perdre’l de vista, de comptar-hi. Per allò dels matisos.

dimarts, 8 de setembre del 2009

Odes i èglogues.
Les pedres que ara cantes,
sol grec, de llum s’abillen.

PONS, Ponç dins “Pedres cremades”

Les formes poètiques que anomena el poema, provenen del món clàssic. En ser recitades o cantades, el “sol grec” il.lumina el món actual, on pedres significaria la literatura, ja que antigament s’associava la literatura amb allò escrit sobre pedres (i “lletra” ve de “lite”, pedra, em sembla recordar). Reviu, doncs, el món clàssic en la cultura occidental, de la manera com sol tornar el passat.

dilluns, 7 de setembre del 2009

Llengua mortal.
També efímer fulgeix
el que escric damunt l’aigua.

PONS, Ponç dins “Pedres cremades”


Hi ha un llibre de Manuel Quinto titulat El nom escrit a l’aigua, molt poètic, perquè es tracta d’allò que més distingeix l’ànima d’una persona, el nom, escrit allà on no perdurarà ni un segon. Allò suposadament etern escrit en allò transitori. La llengua és “mortal”, o sigui, ho és la persona que la fa servir, ho és per metonímia. També ho pot ser la llengua de Catalunya, amenaçada de mort, per exemple. Per la seva poesia també “fulgeix”el que escriu, de forma efímera, com si en comptes de ser imprès, fos escrit en l’aigua, hipérbole que funciona.

diumenge, 6 de setembre del 2009

Senhal

Tornaves de la mort. Camí de casa,
vas trobar un mocador que el sol d’abril,
empegueït i clar, descoloria. Amb fil vermell,
les inicials gravades d’aquell nom
et van llançar a la cara, com un puny,
el perfumat misteri d’assutzenes
que algú, cos femení, deixà oblidat
entre els furtius papers de la teva memòria.

PONS, Ponç

“Tornaves de la mort”: se’n sortia de l’infern d’una pèrdua, segurament. Es troba, la veu poètica, un mocador que el sol d’abril descoloreix, menys en el fil vermell, amb les inicials d’un nom, el “senhal”, que li revifen en el seu record, en l’inconscient, “el perfumat misteri d’assutzenes/ (...)/ entre els furtius papers” de la seva memòria. La poesia s’identificaria amb la memòria per metonímia, hi va lligada, com es pot deduir. La memòria involuntària serveix tant per recordar un amor, com és aquest el cas, com per crear inspirant-se en aquest amor. Tot plegat, com amb la magdalena de Proust, el "senhal".

dissabte, 5 de setembre del 2009

Androgos

Dante mentia.
Menteix tothom qui escriu.
No hi ha cap cercle,
ni abims, ni mars ni embuts.
Només poetes
i monstres d’ulls sagnants.
El foc no crema.
El temps és limitat.
Plató pinta ombres.
Heràclit neda a un riu.
Sota les voltes,
voleien muricecs.
El cel és d’obra
i hi ha una obscura estela
de fang que diu:

“Les dones són pecat.”

Déu ni les mira.

PONS, Ponç

L’únic significat del títol, plausible, seria el composat per “andro”, d’home, i “gos”, de ca. Així com l’“andrògin” és aquell ésser entre home i dona, “androgos” seria un home-gos. I és que tot el poema tracta, sembla, de fer tocar de peus a terra el lector. El començament és molt contundent: “Dante mentia. Menteix tothom qui escriu”. La tesi de Dolors Ollé, que “ningú es pren seriosament els poetes”, hi seria relacionada. És la tesi contrària a la d’aquells que afirmen que és la vida, la mentida. “No hi ha cap cercle” (no existeix la perfecció), ni “abims” (els abismes romàntics), ni “mars ni embuts” (mars com a realitats incommesurables, i embuts com a cavitats per on pot sortir aigua o lava). “Només poetes/ i monstres d’ulls sagnants”: o la buidor de la cultura per ella mateixa, o la feredat de la natura salvatge. “El foc no crema”, si no t’hi acostes, segur que no, deia Florenci Salesas. “El temps és limitat”, i Plató i Heràclit també són limitats. “El cel és d’obra”, de fang, perquè només amb allò artesanal es pot expressar el sublim. “Les dones són pecat”, “Déu ni les mira”: Déu, com tot cer celestial, és de tornada de tot. Com ho ve a ser tot poeta de poesia romàntica.

En definitiva: la veu poètica descriu un home que s’arrossega més aviat per terra, com un gos, sense aprofitar les mans lliures per mirar una mica més el cel, tal i com aquestes mans lliures li ho permetrien.

divendres, 4 de setembre del 2009

Poètica

S’alça el vespre i cau lent
el vel gris de la fosca.
Assegut al llindar
del poema que dur
trenca regles i normes
el vers és un clar
pur silenci ple d’ombres
que fugen quan vull
jugar amb elles i es fa
sense cap barca mut
el meu somni que es mor
sol enfront d’aquest mar
desolat del llenguatge.

PONS, Ponç

“La poesia mossega, perquè és lliure i transgressora”, deia un poeta que no recordo. “Assegut al llindar/ del poema que dur/ trenca regles i normes”, aniria per aquí. A continuació una paradoxa: “el vers és un clar/ pur silenci ple d’ombres”, que descriu perfectament la necessitat de claredat i d’ombra, alhora, en un poema perquè funcioni. En el fons una crítica també té necessitat de clarobscurs, de no pretendre desvelar-ho tot. Les ombres, la poesia, fugen de la veu poètica quan vol “jugar amb elles”, i si no troba cap “barca”, si no se'n surt, es farà mut davant les possibilitats inabastables del llenguatge, d'aquest mar. Que ho és, d'inabastable, el llenguatge, per les seves connotacions: els dos elements, mar i llenguatge, són molt espirituals. En les paraules hi cap tot el món, al capdavall. Una bona reflexió sobre la poesia, que sol ser un tema recurrent dels poetes.

dijous, 3 de setembre del 2009

Absència

Desperta la nit oberta,
el món gira indiferent,
la lluna l'ombra fugissera
esvaeix.
No, ja no t'hi veig.
Desconfie del teu univers,
imagine el teu vers,
l'esguard que no veig,
la veu que no tens.
No, tu no hi ets.
I ara què?
Res, formiguetes al paper.

JOANA dins el bloc El bosc dels somnis

És de nit, però hi ha una mica de llum de lluna. No es veu l’altre, la persona estimada, se suposa, per la foscor física i anímica. Se l’ha dimaginar, en tot allò que aquesta altra persona podria escriure, mirar o dir. Definitivament no hi és. “I ara què?”: li queda el poema, fet de formiguetes, les lletres, aparentment insignificants. Perquè existeix la tesi que estimar és molt més rendible literàriament, si ja no a la vida, que no pas ser estimat. De fet ho subscric plenament.

dimecres, 2 de setembre del 2009

Incertesa

Som reflex a les puplil·les,
llum renovada,
perfecta transparència,
ombres incertes,
extrema incertesa,
l'ambigüitat de l'ésser.
...
Som l'ara i l'adés,
memòria fràgil,
esperança present,
la infinitud,
la son eterna.
...
Mai no és llarga l'esperança,
és la dansa en el temps,
temps del destemps.

JOANA dins El bosc dels somnis

“Som reflex a les pupil.les”, reflex de la persona estimada, en el poema (com passa a la nineta dels ulls, i tal i com reflecteix la llum la lluna), en el poema que surt del cor. Amb “llum renovada” (cada dia surt el sol), o sigui nous amors. Al costat de "perfecta transparència", s'ha de tenir en compte que l'ambigüetat pot ser una cosa bona (i som les dues coses, transparència i ambigüetat alhora) perquè com més significa una paraula, més rica és. L’esperança “mai no és llarga” (hauria de ser-ho), el temps no sempre és igual en la nostra percepció. "Som l'ara i l'adés": alhora passat i futur. En definitiva, la incertesa envolta el poeta i la vida, moltes vegades més del que voldríem. La certitud absoluta seria com la lluna. Parafrassejant Carner: per una "certesa" en el mar blau/ daria un ceptre...

dimarts, 1 de setembre del 2009

Emmudida

Una paraula,
una i prou,
que atapeïda de sons
trenque l'amarg silenci,
la remor de la mar,
la llarga nit.
...
Una paraula,
una i prou,
com pluja a la nit
que es perd sobre la mar,
ompli versos al capvespre
i aixeca metàfores al vol.
...
Una paraula,
una i prou,
per a omplir silencis,
guarir epèrits,
orejar l'infinit.

Joana dins el bloc El bosc dels somnis

Amb una paraula n'hi ha prou, com un llamp, per il.luminar el poema. “Emmudida” és la paraula que inspira aquest. Poema que serà mut fins que algú no el llegeixi, especialment en veu alta. Una paraula que és com una cosa molt petita que n’inclou una de molt gran, “el remor de la mar”, “la llarga nit”, o bé “l’infinit”. Una paraula que cura l'ànima, que és “com pluja a la nit/ que es perd sobre la mar”: absolutament insignificant i rellevant alhora, talment la vida humana, enmig de l’univers.