UNA COSA MOLT GRAN EN UNA DE MOLT PETITA

diumenge, 27 de novembre de 2011

No miris l'encís de la bellesa...


Seu ben quiet quan els reis s'armen,

no tastis el vi que lluu a la copa...


No tastis el vi que lluu a la copa,

i no parlis quan la gent escolta


No paris mai l'orella al cantaire...


De l'or daurat cuita a allunyar el dit;

i lliure el cor, i la mà i els ulls,

viu fàcilment i mor en pau.


Lletra de cançó suposadament popular que surt al capítol 17 d'Una habitació amb bona vista d'E.M.Forster


Les coses populars solen ser molt bones. Sempre m'ha intrigat aquesta cançó, la del "llençar la tovallola" que diu un protagonista, la del deseiximent, "dettachment" en anglès. Saber renunciar a allò que més vols, a la felicitat, per tenir allò que és bo. El que trobo brutal és "no parlis quan la gent escolta", implica un saber no deixar-se portar pel corrent molt important. Alhora, "no paris mai l'orella al cantaire", en sentit invers. Estar de tornada de tot a vegades és bo. Hi ha tantes experiències que ens podríem estalviar d'entrada, quan hi penses. Forster es un gran escriptor, aquesta cançó podria ser ben bé seva.

divendres, 25 de novembre de 2011

En clau de temps i amb molt de patiment.
Vet ací com podem guanyar el combat que de fa tant de temps lliurem, intrèpids.
En clau de temps i potser en solitud, acumulant en cadascú la força de tots plegats
i projectant-la enfora.
Solc rera solc pel mar de cada dia, pas rera pas amb voluntat d'aurora.
Convertirem els silencis en or
i els mots en foc.

MARTÍ i POL, Miquel, poema trobat dins el bloc Moments que compartim

"En clau de temps": les persones no som com déus, no ho sabem tot d'entrada. "Amb molt de patiment", fins que deixem de patir. "Potser en solitud": la vida és nostra, que diu Llach, tot i que no som pas "self-made mans", per altra banda. "Solc rere solc", pas rere pas, una capa rere l'altra. "Convertirem els silencis en or", els silencis que tenen el seu valor igual que les paraules. "i els mots en foc", els convertirem en poemes. Segurament que allò que fa patir la veu poètica és la vida i la mateixa poesia, sofriment i goig alhora.

dimecres, 23 de novembre de 2011

Set aforismes de viatge

Un viatge d'anada i tornada no és un viatge; és una excursió.

A les persones, al revés que en els taxis, "lliure" és el contrari de "disponible".

L'amor és la modalitat més estesa del xantatge.

No hi ha res que es pugui esborrar mai. Tot el que és, és per sempre.

La compassió del vencedor multiplica la humiliació de la derrota.

Era millor quan hi havia molts déus. Els uns ens protegien dels altres.

La maldat és natural i simple. Per fer el bé, cal haver-hi pensat una estona.

VILLATORO, Vicenç, també amb Joan Barril. L'espai immens. Quaderns de Namíbia


Un viatge només inclou l'anada, no la tornada, a vegades no es vol tornar pas.

Una persona "lliure" ho és perquè no té parella, i no en vol tenir, per tant no és "disponible".

El xantatge emocional és molt extès en l'amor, les dones volen una cosa, els homes una altra.

"Tot el que és, és per sempre", sobretot el que diem a internet.

La compassió, com els elogis, solen ser mesquins.

El déu dels jueus i el dels cristians, haurien de tenir un contrast com passava quan hi havia molts déus.

"La maldat és natural i simple", la bondat és com la veritat, no té gens de pura ni simple, que deia Wilde. A vegades allò artificial, que costa, val més que el natural.

dissabte, 19 de novembre de 2011

Et diré que la primavera s'acosta a tu com l'aire a les primeres violetes
i que els corbs tracen signes amb ploma negra i tinta japonesa.
Reverdeixen els arbres i esclaten els iris entre l'herba dels marges.
El cirerer ha florit, granat i rosa, amb densa olor de mel silvestre.
A poc a poc, en el silenci relatiu, tornen la vida i el somriure,
a poc a poc, en el repòs interior, prenen forma els sentits,
hi ha un corrent subterrani, una volta infinita de l'aire i de la terra.
Tot ho porto a les mans i a flor de pell. T'ho porto, ara de nou,
i és una ofrena sense nom, un càntic sense veu i un palau sense regne.

XIRINACS, Olga La pluja sobre els palaus, dins Óssa Major. Poesia completa (1977-2009)

La primavera, la poesia, s'acosta a una persona estimada per la veu poètica, la qual és com violetes a les quals s'acosta l'aire, aquesta poesia. Alhora, els corbs, símbol de la mort, "tracen signes amorosos" amb la cal·ligrafia japonesa, hi són presents (amor i mort). Amb tanta bellesa "esclaten els iris", els ulls brillen. Tot reviu amb aquesta estació, en el poema que la veu poètica ofereix a l'altra persona. No en dirà el nom (com fan els poetes generalment), en farà "un càntic sense veu", el d'aquest poema, i serà un palau sense regne, perquè l'altra persona no hi és i es tracta d'una primavera espiritual, del retorn del passat en abstracte. Però que sol ser molt sentit.

dijous, 17 de novembre de 2011

En capbussar-nos en el mar
deixem de contemplar-lo.

SÒRIA, Enric, Mentre parlem, 1991

"Pena arrencar-la,/ també pena deixar-la,/la violeta" (Naojo). He inclòs aquest haiku, que ja havia comentat, perquè aquests dos versos me'l recorden. Entre l'acció i la contemplació es mouen les nostres vides, normalment si tens una possibilitat no tens l'altra, no es pot tenir tot alhora. Mentre vivim no som conscients de la nostra felicitat, és quan reposem que la trobem a faltar.

dimecres, 16 de novembre de 2011

Eva

Al bell mig del somni
es capbussa la consciència
i sura el desig.

BESSÓ, Pere, Llibre dels haikus 2009

L'amor no passa per l'enteniment, que deia Herman Hesse. A vegades no pots dir per què estimes: estimes i prou. El somni es fa visible amb allò menys racional, el desig. El qual fa vibrar com vibra qui escriu això amb aquest poema. Desapareixen les interpretacions, la consciència, i parla el poema, el desig. També en la creació del poema hi ha un punt en que tot sorgeix de l'inconscient. Tot el que s'ha dit és interrelacionat, tots els somnis ho són.

dissabte, 12 de novembre de 2011

L'encís que fuig

Boira que el cim vas fregant volandera,
flaire qui passes amb l'ala del vent,
signe de neu que entre molsa i falguera
dius ta cançó per rocosa pendent,

rous matinals i poncelles descloses,
com jo fruesc vostre encís fugitiu!
Dins el misteri que esfulla les roses
veig la Bellesa qui passa i somriu.

Amb quin plaer d'exquisida recança
jo l'he sentida quan passa pel món,
que en sa escomesa ja duu l'enyorança,
de tan seguit com s'allunya i se fon!

Tota ma vida tremola agraïda
quan un moment l'he sentida vibrar.
Mes ella passa, i què en resta a la vida
sinó el neguit de sentir-la passar?

Oh aquell desfici qua mai s'agombola!
Oh aquella amor consirosa i plaent,
de tot quant fuig, o qui passa, o qui vola,
boira del cim o fontana d'argent!

SALVÀ, Maria Antònia

La "boira del cim": moltes vegades a la vida fem el cim envoltats de boira, com a persones humanes que som. La qual cosa vol dir que ens perdem la vista. Però la boira alhora és romàntica, és inspiradora, com les poncelles, flors descloses, que són un símbol de com la bellesa es marceix. Fins i tot quan es fa notar "ja duu l'enyorança amb ella", de tan ràpid com desapareix, deixant "la seva pols de papallona als dits", que diu Margarit. Tot el poema tracta de reflectir aquesta ambivalència de la bellesa. Ella passa de llarg, tot vibrant i fent vibrar, i alhora omple tota una vida. La "fontana d'argent" final: la vida que flueix, que s'escapa, però amb la brillantor de la plata, de la bellesa malgrat tot, recollida en la poesia.

dimecres, 9 de novembre de 2011

XXXII

La saba d'un esguard és un guardó compartit de saviesa.

BESSÓ, Pere, Iteràncies, interferències i grafitis

L'observador d'un poema comparteix amb l'autor d'aquest poema el guardó compartit de saviesa, la que s'adquireix i es reflecteix en "la saba d'un esguard" (en el seu interior, el seu inconscient), després d'haver llegit i comprès alguna cosa.

dissabte, 5 de novembre de 2011

"I tot seguit reprèn
el viatge
com
després del naufragi
un llop de mar supervivent."

G. UNGARETTI, Naufragis

Passo la mà sobre el poema d'Ungaretti
no per girar cap full, encara, no.
Sinó perquè cal viure el nou sentit
de les paraules velles, i acceptar
que cada dia hi ha naufragis.
I veig la mà que marca un rumb perdut
on s'acumulen ombres tardorals,
on s'esborra el camí de tornada
i que ha cedit al vent com la nau que deriva.
Sóc el mar i la sal del meu plor.

XIRINACS, Olga, Indicis de naufragi. Óssa major. Poesia completa (1977-2009)

La veu poètica llegeix els versos d'Ungaretti que parlen del naufragi (sentimental, s'entén), a través de la imatge d'unllop de mar supervivent, que malgrat tot persisteix, com la mà que no gira full. "cal viure el nou sentit/ de les paraules velles": el passat es projecta en el futur a través de noves interpretacions. "cada dia hi ha naufragis": en un altre poema, Petxines mortes, aquesta autora ve a dir que no hi ha cap naixement que no vagi companyat d'una mort. Amb "ombres tardorals,/ on s'esborra el camí de tornada": el retorn del passat serà sempre misteriós i idealitzat. "i que ha cedit al vent com la nau que deriva": no dominem gran part de les nostres vides. Però és bo de continuar endavant. Sobre l'últim vers, "Sóc el mar i la sal del meu plor": en ella hi ha la immensitat del sentiment, i els versos, la sal que n'augmenta l'abast. Ella és ella més la seva obra.

divendres, 4 de novembre de 2011

En una tarda sola

Hi ha dies que recordo allò que vaig escriure
en una tarda sola: tots els antics poemes
que escrivia en silenci, com escric aquests versos
mentre plou mar endins, en alguna altra terra,
perquè en aquesta terra, ja se sap, fa molt temps
que no plou ni plourà com hauria de ploure.
Però invento metàfores per amansir tempestes,
per refrenar ventades, perquè el sol sempre brilli
a les estances noves que el pensament desitja.
Són records que s’inventa una ment tan malalta
que fins i tot amors ferotges i terribles
li semblen un regal dels anys i la memòria.
Quanta glòria als poemes, quant d’amor que s’explica
en una tarda sola mentre els nens criden lluny
i juguen a pilota. L’estavellen als vidres
de cotxes i finestres i els veïns s’enrabien
i els criden mentre ells riuen, i fugen, i s’amaguen
i tornen i aleshores s’aparten una mica.
En una sola tarda s’escriuen molts poemes
que donen fe de vida sencera del que estima,
perquè el que estima viu infinites vegades
i li calen poetes. Mentrestant, als terrats
es va eixugant la roba, s’estenen les bugades
als patis adossats, i les dones que cuinen
el dinar per demà preparen un suquet
i unes postres molt dolces. Alguns escriurem versos
que llegiran persones que no es perden ni senten
en una tarda sola, i qui sap si algun dia
aquests que no comprenen poemes ni poetes
trobaran als seus versos l’amor que no coneixen.
Les cases, el diumenge, són espais en penombra,
claror de llums secretes, cases on la gent cuina
el dinar dels poetes i estoven les bugades,
i fan la roba neta, i una ventada eixuga
la ràbia que no es renta, el dolor dels que temen.
Passa això mentre penso en Celan i en Pavese,
en tots els suïcides que somien abismes,
en roses que no són de ningú que les vegi,
i escric, i torno a escriure molt més del que caldria,
escric per als que ploren, en una tarda sola,
i s’amaguen als cotxes, rere portes obertes,
en el fum de les cuines, al fred dels safaretjos.
El sabó de la roba que el vent remou i plega
és una escuma d’ona en una mar eterna,
és una tarda sola, mentre penso en Pavese,
en la dona que enyoro, en tants i tants poemes
que vaig escriure un dia a la mare perduda,
als avis que em cuidaven, al pare que m’espera,
als amics que em visiten, a tardes de diumenge
com aquesta en què el món em torna a l’aventura
i va escurçant els dies, i van passant les coses.
Quant d’amor dins els ulls, quanta tendresa fora,
tanta vida viscuda en una tarda sola.

CLARÀ, Israel, Pluja de nit

"En una tarda sola": a vegades darrere un sol vers hi ha una vida sencera, escrita en un període de temps brevíssim en comparació. Lligat amb el títol del poemari, "Pluja de nit", el poeta diu que no plou el que caldria en la seva terra, la de la seva vida, pateix secada immaterial. Tant, que fins i tot valora "amors ferotges i terribles", perquè "li semblen un regal dels anys i la memòria", formen part de la seva vida. "El que estima viu infinites vegades": a través de la poesia sobretot. Mentrestant, la vida corre, però no esborra "la ràbia que no es renta", tampoc es renta amb la poesia, tot i que la ràbia en sigui l'origen. El poeta concentra en aquesta tarda sola molta producció, "molt més del que caldria", segurament obsessivament, com si no hi hagués demà, "el dinar per demà" simbòlic que preparen "les dones que cuinen": la vida paral·lela a ell que escriu. Finalment: "Quant d'amor dins els ulls," (l'amor els ulls el xerren, diu el refrany) "quanta tendresa fora,/" (en els versos), "tanta vida viscuda en una tarda sola": la del passat i la del futur alhora, perquè l'art es nodreix del passat i "s'anticipa a la vida", que diu Gabriel Janer Manila.

dimecres, 2 de novembre de 2011

Habitar en aqueix pensament

Caminar sobre el fil de la navalla, respirar a fons i sentir que la vida val la pena. Mirar l'horitzó, imaginar que penses en mi. Habitar en aqueix pensament...

Poema d'Ana Muela Sopeña traduït al català per Pere Bessó


*****

HABITAR EN ESE PENSAMIENTO

.....Caminar sobre el filo de la navaja, respirar profundamente y sentir que la vida merece la pena. Mirar el horizonte, imaginar que tú piensas en mí. Habitar en ese pensamiento...

MUELA SOPEÑA, Ana dins Laberint de pluja

"Caminar pel fil de la navalla": tenir-ho tot alhora. "respirar a fons": arrencar-se l'angoixa i "sentir que la vida val la pena", igual com la poesia. "Mirar l'horitzó": (un altre fil de la navalla), projectant-se en el futur. "imaginar que penses en mi": creure possible l'amor. "Habitar en aquest pensament": pensar en l'altre alhora, habitar en la poesia que els uneix. Seria un poema d'un amor d'igual a igual, en definitiva, de tants "alhora" que l'omplen.