UNA COSA MOLT GRAN EN UNA DE MOLT PETITA

dijous, 19 de novembre de 2009

Del plany a la rialla,
de la mort a la vida,
de la glòria al no res,
només hi ha una mirada,
una paraula, un gest.
Per què he deixat així
el meu cor, el meu jo,
al capriciós destí
que tu vulguis donar-li?.
Hi jugues i no ho saps...
L’infant orb riu a pler,
de mi, a la meva esquena.

PI i RUSIÑOL, Carla

Som fràgils com “una espurna de mimosa al vent”, que deia Papasseit. Un poema, una paraula, et pot canviar l’estat d’ànim, sobretot si ets sensible, sobretot si ets com un nen. Tot el que puja baixa i tot el que baixa puja, moltes vegades de cop i volta. Els amics costen molt de fer i es perden en un instant. No s’hauria de deixar l’autoestima a les mans dels altres. L’altre no hauria de ser el sol per a hom, com a molt només un raig de llum (això no és meu, però s'escau aquí). Normalment aquest altre és completament inconscient del mal que et fa, rient com un “infant orb”, amb la innocència perversa dels nens, en un sentit diferent a l'anterior ús, la paraula nen, ja que tot té dues cares, com a mínim.

2 comentaris:

Francesc Mompó ha dit...

Has enllestit un comentari molt redó. Hi has acabt traient aigua (Brel).
Una abraçada
Salut i Terra

Joana ha dit...

Jo opine el mateix. Perfecte Helena, et superes per moments.
Endavant amb la tasca.
Una abraçada ben gran