Sonet hivernal

A wintry sonnet

A Robin said: The Spring will never come,
And I shall never care to build again.
A Rosebush said: These frosts are wearisome,
My sap will never stir for sun or rain.
The half Moon said: These nights are fogged and slow,
I neither care to wax nor care to wane.
The Ocean said: I thirst from long ago,
Because earth’s rivers cannot fill the main.

When Springtime came, red Robin built a nest,
And trilled a lover’s song in sheer delight.
Grey hoarfrost vanished, and the Rose with might
Clothed her in leaves and buds of crimson core.
The dim Moon brightened. Ocean sunned his crest,
Dimpled his blue, yet thirsted evermore.

ROSSETTI, Christina

Sonet hivernal

“No tornarà mai més la primavera”,
digué un pit-roig, “ja no em caldrà fer res”.
Féu un roser, “quin cansament de gebre,
ni sol ni pluja la saba enardeixen”.
La mitja lluna: “En nits de boires lentes
tant se me’n dóna créixer o bé decréixer”.
Digué l’oceà: “Tinc set de fa temps,
els rius de la Terra no m’omplen més”.

Va arribar la primavera, el pit-roig
va fer-se el niu, cantà l’amor, joiós.
El glaç va desfer-se i la rosa
es vestí amb fulla i poncelles carmí.
La lluna mat brillà. L’oceà al sol
s’encrespà blau, p’rò assedegat sens fi.

Traducció de Jordi Joan

A vegades la travessia del desert es fa tan dura que tens la temptació de pensar que no hi haurà una nova primavera. Tens la idea de deixar de fer, de no construir més nius. Penses que si la boira no deixa veure la lluna, per què evolucionar cap a lluna plena o al revés. Però, evidentment, la primavera acaba tornant, i el mar, el cor, beu dels rius, però això sí, sense sadollar mai la seva set del tot.