UNA COSA MOLT GRAN EN UNA DE MOLT PETITA

dilluns, 5 d’octubre de 2009

Les acàcies salvatges

Les acàcies salvatges s’estan vora el camí,
esveltes, amb la vesta molt tènue i florida.
El capvespre de maig exhala un aire fi
i la flor queia, lenta, amb l’aroma esvaïda.

Tal, les dolces amigues, en la pàl.lida llum
d’algun record llunyà, esveltes i lleugeres:
el vent imperceptible fa un vol de cabelleres
i cada ombra diàfana deixa un poc de perfum.

MANENT, Marià La collita en la boira 1920

Les acàcies, equivalents de “les dolces amigues”, vora el camí de la vida, amb el capvespre perden flor i aroma. Però “el vent imperceptible” de la poesia, de cada ombra de noia “diàfana”, recolleix “un poc de perfum”. El que queda de cada dolça amiga, allò que semblava perdut per sempre, el poema ho ha recollit, a través d’ell els seus amors perduren, fins i tot els que no han pogut ser. Són salvatges, les acàcies, perquè no han estat domesticades, doncs.

2 comentaris:

Joana ha dit...

Helena, tens una sensibilitat especial per a escollir els poemes. Aquest m'agrada especialment per la forma.
Hi sóc amb tu amb la temàtica, jo també la relacione amb l'amor idílic, aquell que no ha pogut ser, però hi és.
És un plaer visitar el teu niuet de poesia, sempre em fas passar una agradale estoneta, tant pel poema que ens ofereixes, com pels teus magnífics apunts.
Una abraçada.

Helena Bonals ha dit...

Escolleixo el que m'agrada, el que entenc, i el que val la pena: faig el que puc! Gràcies per ser-hi al peu del canó.