UNA COSA MOLT GRAN EN UNA DE MOLT PETITA

diumenge, 13 de desembre de 2009

XXXIII

Amor, en quin cofí de tulipes has deixat vellutar la memòria?

BESSÓ, Pere Iteràncies, interferències i grafitis

La veu poètica hauria deixat vellutar (amb una veu dolça i vibrant) la memòria d’aquest amor en la poesia, el cofí de tulipes. La pregunta es refereix al dubte d’on trobar aquest amor, en quin cofí de tulipes concret es troba, en quin poema, cosa que seria feina de l’intèrpret. El fet que ho pregunti, faria referència a la mateixa memòria del jo poètic, que no recorda amb claredat. La memòria, i la memòria involuntària, són una part substancial de la intel·ligència i la creativitat.

5 comentaris:

Francesc Mompó ha dit...

Aquesta crida, que per tranquil·la sembla desesperada, que fa el jo poètic al personatge de l'Amor, que per llunyana s'ha arrecerat entre el vellut de les tulipes, és tan dolça i sentenciosa a la vegada que se'ns desfà als llavis quan la llegim; com ens ocorre quan volem apressar la bellesa d'un pètal de rosella i se'ns desapareix l'encanteri de la bellesa.
Dir tant amb tan poques paraules és una joia. Una vegada el Pere em digué que el poeta era aquell que era capaç de veure una porta on tots veien solament un mur.
Fas una gran tasca Helena.

F.Puigcarbó ha dit...

l'amor és quelcom molt més súbtil i senzill que quatre paraules excessivament rebuscades, tot i que sona molt bé. O aixi ho veig jo.
I és que un mur és un mur i una porta és una porta, siguis poeta o no. Altra cosa és ser il·lus, però aquesta és una altra questió.

Helena Bonals ha dit...

El poeta, per a mi, és el qui troba esquerdes d'esperança al mur, una finestra oberta en una paret vella. No pas res més de transcendent, només això.

Però m'agrada la hipérbole del Pere. La imaginació és la que ho possibilita, per més que la realitat ens presenti un mur infranquejable. Ets molt optimista (el primer dels dos Francescs), cosa bona.

Joana ha dit...

Per fi puc entrar al bloc, Helena. Porte tot el dia desitjant-ho.
Amb molt poques paraules ens possibilita Bessó una imatge poètica d'una increïble bellesa.
Potser que el poeta puga veure una porta on tots veiem un mur, però també amb els murs , les angoixes, les fronteres infranquejables i els desitjos no aconseguits són fonts de les quals s'abasteix el poeta per expressar en forma de poema sentiments que li precupen.
Ha estat un plaer compartir les vostres opinions. Jo no puc dir molt més del que he dit. m'agrada la musicalitat que aporta amb aquesta crida, però continuepensantque és un poeta que em costa interpretar, no veig molt clar el sentiments que intenta tranmetre i crec que aquest fet en la poesia pot resultar contraproducent. Si aquest gènere, j per ell mateix és un gènere minoritari, si a més trobem complicacions, el resultat de vegades pot ser el rebuig a insistir en la seua lectura.
no vull dir amb açò que no m'agrde Bessó, però em costa i moltíssim, de vegades em desespere.
Una gran abraçada a tots tres.

Striper ha dit...

Es un escrit de molta bellessa pero amb paraules rebuscades de dificil comprensio directa per el cor que es on ha de arribar la poesia de veritat.