LXIX

L’empremta d’aquells besos;

cordills nuats

al dit de la memòria.

Jesús M. Tibau dins La pluja ha vessat milions de núvols abans

La realitat viscuda en forma de besos fets, la veu poètica voldria recordar-la com a experiència que es vol retenir en la memòria, com quan et fas un nus al dit per a això. És l'empremta de la bellesa, que romandrà a l'inconscient com a mínim gràcies a aquest mateix poema, que és un nus en ell mateix.

Quan m’inclino a veure els anys viscuts
trobo petons a les claus del pany,
riures de confeti a les frontises,
pessics de tendresa als instants amargs
i a les tovalles, molles de pa tou.

TIBAU, Jesús Ma. A la barana dels teus dits (52)

Mira enrere i veu com la seva relació ha amorosit la vida quotidiana. I “a les tovalles, molles de pa tou” que encara no s’ha assecat, bona metàfora. Com el pa d’abans, que li costava de fer-se vell, l’amor seria tou encara, de la mateixa manera que el pa es pot renovar cada dia i no mor mai l’emoció, el sentiment. “El nostre pa de cada dia” cadascú sap a què es refereix en la seva pròpia vida, deia una professora meva, i jo trobo que aquesta relació és envejable.

Aquest és l'últim poema del llibre de Jesús Ma. Tibau que tinc el plaer de comentar.

No em turmenta el cel,
ni un bosc de núvols m’amenaça
amb posat de remugaire incert;
l’aigua de massa pluges m’ha esbandit
el temor que ja no em glaça.

I si d’alguna plaça sóc captiu,
i si em commou alguna flama,
és per l’amor que encara et tinc
i la tendresa que m’empara.

TIBAU, Jesús Ma. A la barana dels teus dits (51)

Els núvols com un bosc, “amb posat de remugaire incert”, foscos, malhumorats com el cel fosc, no els tem pas la veu poètica. No té por de la solitud o la mort. És captiu i lliure alhora, i el foc li recorda el seu amor. W.H. Auden deia que quan diem que estem enamorats volem dir que estem calents. Potser sí, però no en el sentit físic, només.

Àngel o dimoni no m’amago
del vici de tindre’t al costat
i omplo els balcons de domassos
i declaro dia de festa permanent
al regne dels teus passos.

TIBAU, Jesús Ma. A la barana dels teus dits (50)

És una persona, ho faci bé o malament, ella és en la seva obra. Declara el “dia de festa permanent” (és sempre feliç al seu costat), com “l’estat de benestar permanent” de Moustaki. És sempre feliç al seu costat, en un regne, del qual ella és reina, no pas com t’ho diuen en un mercat.

Col•leccionista de tresors com sóc
no em fatiga parar l’ham
ni teixir xarxes amb les mans
on pescar el peix dels teus riures.

TIBAU, Jesús Ma. A la barana dels teus dits (49)

El “col•leccionista de tresors” és el creador, el poeta, que busca els seus bolets en forma d’idees. S’arrisca, s’exposa, té paciència per ella. Teixeix xarxes (poemes) amb les mans, amb la ploma, per atrapar la seva alegria, i proporcionar-la al lector. La joia de viure que és allò que més enamora.

Aprofitant amb avarícia i fam
fins al darrer pessic dels dies,
recullo empremptes dels teus dits
per les lleixes del cor escampades,
i calco les petjades,
i somric totes les nits.

TIBAU, Jesús Ma. A la barana dels teus dits (48)

Vol viure perquè l’estima, el màxim de temps, amb avarícia del “darrer pessic dels dies” (un pessic et desvetlla, et fa sentir viu, i alhora és una part molt petita del dia que no vol perdre’s pas). Amb la poesia recull les seves empremptes (en vol tenir un reflex, d’ella), escampades per les lleixes del cor, els versos dels seus poemes. I somriu davant l’adversitat, de la nit.

El record d'aquell mar,
que has deixat a la vitrina,
batega encara,
i l'onada,
i la sal,
i la gavina.

TIBAU, Jesús Ma. A la barana dels teus dits (47)

La passió, el mar, que té per recordar en una vitrina (podria ser un cargol de mar, o la poesia mateixa), "batega encara", en petites coses, l'onada, la sal i la gavina, que li reporten l'inabastable mar del seu amor. Si es tractés de Carner hi afegiríem la vela. Curt i bellíssim, ple de contingut com un gra de sal.

La clau al pany, la taula parada,
i el sol que s’escampa, lluminós,
pels clivells de la basarda.

Ple és el rebost, ampla la tarda.
ningú enyora el matí
amb el sol de ta mirada.

TIBAU, Jesús Ma. A la barana dels teus dits (46)

Una casa que vol que sigui una llar protegida, però amb una llum que entra per les escletxes fornint esperança, “pels clivells de la basarda”. La seva relació és rica, amb el rebost ben ple d’empatia. No els cal ser més joves, a cap dels dos, amb el foc de l’amor, i la bellesa que té la mirada d’ella -el sol es relacionaria amb el dia i la bellesa, ella; la lluna amb la nit i el sublim, ell, la veu poètica-. És com la placidesa de la tardor al costat dels moviments bruscs de la primavera, de la tarda enlloc del matí. Allò que fa que hom no desitgi de tornar a l’adolescència.

No busquen recer a les palpentes
els moments que hem viscut,
ni deixats amb cotó a les calaixeres
s’amaguen del pànic a l’oblit.
Tenen plat a taula,
somien desperts al nostre llit
i a la vora mateixa de les paraules
plàcidament enfilen el fil.

TIBAU, Jesús Ma. A la barana dels teus dits(45)

No s’amaguen, no es volen oblidar “els moments que hem viscut”, ni es protegeixen de ser oblidats, es recorden amb claredat. Formen part de la seva quotidianetat i per tant dels seus poemes. “les paraules/ plàcidament enfilen el fil”: el teixit que és el text del poema, del qual el rerefons n’és la Poesia.

Destrio entre els plecs dels records
moments concrets de bellesa:
la llum tèbia d’un sol que es fon,
la capsa que embolica pessics de tendresa,
l’amarada calma de mirar-te quan dorms.

TIBAU, Jesús Ma. A la barana dels teus dits (44)

“els plecs dels records” serien les pàgines escrites, entre ells troba “moments concrets de bellesa”, instants de felicitat immutables, juntament amb “la llum tèbia d’un sol que es fon”: encara més bell encara, com ho és la maduresa de la vida. “la capsa que embolica pessics de tendresa" seria de nou la poesia que ell fa. Estimar és voler dormir amb l’altre, diu Kundera, sobretot amb aquesta “amarada calma de mirar-te quan dorms”. És un poema rodó.

Esclau voluntari de viure
pendent del teu somriure em declaro.
Atrafegat traductor dels gestos,
de les petjades tendres del teu cos,
professional d’assaborir encara
el tacte dolç i tímid
del primer petó.

TIBAU, Jesús Ma. A la barana dels teus dits (43)

Una oxymoron: és presoner i lliure alhora en el seu amor. També ho és l’obra poètica, un deure gens pesat. Viu perquè ella sigui feliç, el que demostra com l’estima. “Atrafegat traductor dels gestos”: transforma amb la poesia, bàsicament, “els seus actes graciosos barrejats de llum”, que deia Válery. Hi ha la memòria inesborrable del primer petó, com del primer amor. És “professional d’assaborir encara” aquest petó, amb la poesia el perllonga, el reviu com una tasca molt agradable de fer, ben deliciosa.

Amagatall sincer contra el món
que ens vol estafar un dia,
no vaig a dormir de buit,
ni em fa basarda l’alba,
a la barana dels teus dits.

TIBAU, Jesús Ma. A la barana dels teus dits (42)

La poesia és l’amagatall sincer contra “el món/ que ens vol estafar un dia” (és una imatge, un dia per tota la vida). No té por de la nit, ni del dia, ni del que significa la posta, ni del que comporta l’alba: “a la barana dels teus dits”, la seva connexió vàlida amb l’exterior, amb la vida, ho seria per a un poeta relacionat amb el món interior com ho és ell. La seva és una habitació amb bona vista.

Invulnerable al temps,
segur contra nostàlgies,
navegant sòlid sense esculls,
m’aferro amb tendresa, dia a dia,
al tacte suau i càlid
dels teus ulls.

TIBAU, Jesús Ma. A la barana dels teus dits (41)

“Invulnerable al temps”, immutable i etern, ha superat els esculls de l’anterior poema. El tacte i els ulls en sinestèsia, serien també una analogia dels dits i la barana, que és com obrir els ulls. Amb els dits s’obre al món. La visió en forma de tacte que tindria un cec, seria una imatge de com hi veiem, hi comprenem més en la nit, com en el son, paradoxalment.

Rellisquen cabells d’àngel tous
per les galtes d’aterrides nines
Brota pànic dels esculls amarats,
de cors antics fets joguines,
per no besar el teu bes.

TIBAU, Jesús Ma. A la barana dels teus dits (40)

Hi ha un contrast entre allò orgànic, l’empatia, els cabells d’àngel, i les nines sense vida, allò més abstracte, en una personificació d’elles, que són aterrides en adonar-se de la realitat que les envolta al darrere de tot. Si no l’estimés a ella seria com si només jugués. El seu no és, no vol ser un amor fet de pur joc. “Brota pànic dels esculls amarats”, o sigui, es preocupa quan el vaixell de la veu poètica troba un obstacle cobert d’aigua, amagat, causat “per no besar el teu bes”, per no correspondre-li adequadament. En definitiva, té por “de cors antics fets joguines”: voldria que no ho fos mai el seu, de cor, convertit en un joc de nines.

El vent brama i salta el tendal,
s’enfosqueix el vespre abans d’hora
i peta furiosa l’aigua al vidre
espantant somnis de metall.
Tremola el món de fora
i les orenetes busquen recer
al caliu dels nostres ulls que es miren.

TIBAU, Jesús Ma. A la barana dels teus dits (39)

Ja pot enfonsar-se el món, que el seu amor no varia, fins i tot és un refugi pels que no en tenen, un referent, reflectit en la seva poesia. Hi ha la idea ben trobada que les orenetes emigren de la fredor al caliu dels seus ulls. El lector que no coneix o no recorda l’amor, també en participa, de la seva llum. Tot plegat, enveja sana.

Escampades a la taula
dibuixen abstractes mapes, les molles,
camins il.legibles de tendresa
entre dos plats.
I presencien geloses l’art,
de vegades absent de paraules,
d’estimar-nos.

TIBAU, Jesús Ma. A la barana dels teus dits (38)

Hi ha una comparació entre el seu art d’estimar i el dibuix de les molles, abstracte en el que diu, com un mapa, com ells dos sense parlar. Les molles podrien ser com les lletres dels poemes, geloses perquè prescindeixen d'elles.“camins il·legibles de tendresa/ entre dos plats”, allò que no es pot explicar ni en aquests poemes tan bells. De totes maneres, hi ha qui té la tesi (Alberoni) que l’amor no es pot aprendre, no és un art. Hi és o no hi és, i evidentment aquí hi és.

Els teus ulls juguen
a no amagar-se dels meus dits,
i, quan rius, el gest inconfusible dels llavis
pentina cicatrius.

Dibuixant insomne dels sentits
que m’aculls,
amb colors de cireres i pessics,
a l’ample drecera del gust.

TIBAU, Jesús Ma. A la barana dels teus dits (36)

“el gest inconfusible dels llavis/ pentina cicatrius”: esborra el desordre de les ferides. Pot ser tant físicament com metonímicament: els llavis substituirien la poesia. Passa a parlar d'ella amb “Dibuixant” (fa art amb els dits, amb les carícies), “insomne dels sentits”: els sentits que s'identifiquen, generalment, amb la nit, i "insomne", perquè s'és més lúcid, paradoxalment, en aquesta nit. Una nit en la “que m’aculls” (estimar és protegir), “a l’ample drecera del gust”, una oxymoron i sinestèsia alhora, perquè les dreceres no són amples, ni tenen gust, generalment (com les cireres no lliguen amb els pessics): va a ella per la drecera, l’entrada personal que li té, sobretot amb la poesia.

Si els almiralls del vent tinguessin esma
de cantar sempre el teu nom,
s’obririen finestres,
s’alçarien persianes
i plourien esperances al dol.

Del teu nom banderes foren
excuses d’estimar,
i ni ordres caldrien
i badarien himnes absorts
de la sort dels teus vespres.

TIBAU, Jesús Ma. A la barana dels teus dits (35)

El nom d’ella allibera,“s’obririen finestres”, eleva, “s’alçarien persianes” i alleugereix, “plourien esperances al dol”: és màgic per a la veu poètica. No estima perquè li obliguin: “ni ordres caldrien”, sinó pel seu carisma. El seu nom és com el nom d’una pàtria, acompanyat de banderes i himnes, igual com per a d'altres l'amor és un temple. Els seus vespres no són tristos gràcies a ella, al seu nom, que la identifica, en definitiva.

Remor de platja a la vora del llençol,
refugi, llar, matí i font.
Quan neix el sol,
els dits que em busquen
no tanquen portes al vol.

Al dematí dels teus ulls
els somnis prenen forma.

TIBAU, Jesús Ma. A la barana dels teus dits (34)

La platja seria una imatge del llençol, perquè l’aigua també cobreix més o menys el cos que s’hi submergeix. Es tractaria d’un “refugi” (perquè protegeix), “llar” (perquè uneix), “matí” (perquè porta al principi del dia), i “font” (de tota llum, de tota saviesa, com quan neix el sol). Els dits no tenen por del que trobaran, de la natura, “no tanquen portes al vol”, a l’empatia. És tant ara com ahir, en el dematí encara viu de la seva relació els somnis eteris es fan tangibles. És doncs, la tesi de la felicitat del dia, de la llum del sol, que es contraposaria amb la suposada lucidesa de la nit, la tesi contrària en alguns poemes.

Sents?
L’aigua bull a la cuina
i sense angúnia,
alegre amb el so,
imita els besos de joguina que em fas.

Veus?
El baf d’aigua calenta a l’aire
dibuixa jocs mentre et dutxes,
i espanta el rastre d’absències
si ets amb mi.

Notes?
el solc dels dies es fa tou
al pas dels peus que m’acompanyen.

TIBAU, Jesús Ma. A la barana dels teus dits (33)

A través de tres sentits diferents, l’oïda, la vista i el tacte, recorda a l’estimada com els besos fan soroll d’aigua bullint, l’amor que vessa, encara que sigui tot jugant; la companyia esborra la solitud, visiblement; i es nota menys la duresa de la vida gràcies a ella. També s’ho recorda a ell mateix, la veu poètica, perquè sempre hi pot haver un dubte en la seva fe. Però si aquest amor és tan gran com el que descriu, no ha de patir pas.