UNA COSA MOLT GRAN EN UNA DE MOLT PETITA

Lluna de gener

A fora fa una nit d’argent molt clara,
i jo arraulit vora del foc mesquí!
La lluna està vetllant com una mare
el llogaret, l’alzina, l’estany que s’adormí.

Prou sento com un gran desig amara
el meu cor, i em voldria deixondir
i caminar sota la lluna clara,
pels senderons on brilla, gebrat, el romaní.

Però m’estic vora el meu foc mesquí.

MANENT, Marià La branca, 1918

Una d’aquelles frases que s’escau més vegades a una obra d’art és aquella que diu “l’home se sol trobar entre el seu anhel de transcendència i la seva consciència de finitud”, que he llegit algun cop. Marià Manent, catòlic, molt intel.ligent, i de “peus” mètrics “forçats” (segons Pla el 31 de gener del 1919 a El quadern gris), es troba entre el crit agosarat de la lluna de gener, que denota fredor extrema -“Fa fred pels estels”, que canta Llach- i el foc dins de casa, l’escalfor de la seguretat. En el conte “Els morts” de James Joyce, dins Dublinesos, també es contrasta l’escalfor buida de la casa i la fredor plena de romanticisme de l’exterior. “Però m’estic vora el meu joc mesquí”, diu Manent, no es veu amb cor d’arriscar-se. En el conte de Joyce, un personatge “mor per amor”, simplement perquè s’exposa al fred, estant malalt, lluitant per la seva estimada.