UNA COSA MOLT GRAN EN UNA DE MOLT PETITA

dimarts, 24 de novembre de 2009

Som tots u:
pell cremada i ossos adormits
que adoren el sol aspergint-se d’aigua residual,
ben preparats per esdevenir vidre tou.
Terra.
Pols.
Aigua altra vegada.
Boira.
Ells ja calculaven una altra creació.

Acabàvem el passeig del matí
a l’altra platgeta dita dels capellans,
ben lluny, és clar, de la que us contava abans.
Allà es banyaven, xafarderies, amb banyadors ratllats
tots els clergues de les rodalies
i fins i tot algun seminarista gran,
i devien jugar també a pilota, havent desat el breviari
curosament embolicat per mor de la sorra.
Però jo, els capellans
sempre els havia vist més aviat esblanqueïts.
La via seguia recta amunt, lluent
cap a Barcelona, no aspiràvem pas a gaire més.
Oliveres i atzavares punxaven l’aire blanc i blau
que aromava apartaments i banyadors rossos
de noies brunes.
Els pins eren torts i miraven tots al nord.

XIRINACS, Olga, Óssa Major

“Som tots u”, “pell cremada i ossos adormits”, “per esdevenir vidre tou”: la nuesa ens unifica, i tornant-nos morenos sembla que ens fonem, essent més unificats encara (sense connotacions negatives). “Terra./ Pols./ Aigua altra vegada./ Boira.”: el cicle normal de la vida, que no és eterna, de la terra al cel i de nou a la terra. “Ells ja calculaven una altra creació”, només de la terra al cel, la pretesa a través d’Adam i Eva, la dels capellans, que són més aviat esblanqueïts, per puritans. “Oliveres i atzavares” són plantes del sud. “Els pins eren torts i miraven tots al nord”: s’han de cargolar molt per mirar cap al nord, simbòlicament, al fred. O bé és que és al nord que tendien els banyistes atrevits en la postguerra. Cap a Barcelona, “no aspiràvem pas a gaire més”. Poema que critica la mentalitat religiosa de l’època, la de la dictadura.

5 comentaris:

Francesc Mompó ha dit...

M'agrada la imatge. "esdevenir vidre tou". Tot i que semble una contradicció, no ho és. Jo sóc de família de vidrers i he vist moltes vegades el vidre fos i tou per donar-li la forma que es desitjara.
Una abraçada
Salut i Terra

Helena Bonals ha dit...

"esdevenir vidre tou" per arribar a ser lliure, per fer agafar la forma que es desitgi, suposo. I en relació al prendre el sol també.

Joana ha dit...

M'encanta com descriu l'essència de l'ésser que es recicla amb els elements de la natura i la relaciona amb una nova creació a la primera estrofa.
La segona pinta una escena costumbrista molt significativa on predomina la figura dels capellans amb una imatge totalment diferent a la normal que podriem comparar amb la dels pins torts.

Gràcies unaa altra vegada, Helena, per la teua tria i pels teus magnífics apunts.
Una abraçada

Helena Bonals ha dit...

Molt interessant el que dius, Joana.

Olga Xirinacs ha dit...

Helena, quina agradable sorpresa, trobar-me transportada per les teves mans...
Un llunyà 76 aquest i tot un recull guanyaven la Flor Natural dels Jocs Floirals de la Llengua Catalana, a Lausana. La primera vegada que vaig pujar a un avió, amb aquella alegria que et pots imaginar..., ¡Gràcies!