UNA COSA MOLT GRAN EN UNA DE MOLT PETITA

dimarts, 8 de desembre de 2009

No veure

No veure la tele, no llegir,
no escoltar la ràdio
ni fullejar els diaris,
tampoc pensar gaire
ni preocupar-me per res.
Els mots encreuats
com a obligació única,
i la prioritat del dia.
Viure doncs ignorant
i ignoratde tot i per tots.
Vaguejar indolent l’únic esforç
i el més important a fer.
Després de resoldre els mots,
jugar a escacs amb mi mateix
o al solitari sense fer-me trampes
deixan't que passi el temps.
I viure així com un exiliat,
entre les restes de ma decadència.

PUIGCARBÓ, Francesc (Bloc Anoharra)

“No veure la tele”: “no tengo pacienza pal televisor”, diu la cançó. “No llegir, no escoltar la ràdio/ ni fullejar els diaris”: el primer que fem amb el cotxe parat és obrir la ràdio, us hi heu fixat? Deixar de pensar, de preocupar-se, en un dia de festa. Desaparèixer del mapa metafòricament. Només fer els mots encreuats, jugar sense fer-se trampes, no voler guanyar. Viure com un exiliat, fora del context habitual, “entre les restes de ma decadència”, però viure, que la vida continua exactament igual, encara que sigui amb limitacions. "No veure" ara, per a veure-hi més després.

6 comentaris:

Florenci Salesas ha dit...

Una espècie de poema sense aparents imatges. Sembla més aviat una agenda, un recull de propòsits apuntats a un paperet d'aquells grocs enganxts a la nevera. M'agrada la manera com està escrit, amb sequetat, sense cap element embellidor extra. Agafa molt bé la puresa d'un moment, d'una necessitat concreta.

Estic d'acord amb la lectura que en fas, amb això de la necessitat de buidar-se, de jugar sense fer trampes general. Jo, com suposo que tothom, m'hi sento identificat per a certs moments. Per a d'altres, m'encanta la sorollada del món. Jo no tinc terme mig: o passo del no-estímul, a l'estímul extern constant. En això sóc refotudament un producte de la nsotra època i no me'n sento gens culpable (ni especialment orgullós, tampoc). M'agrada (m'agrada dir "m'agrada" he, he)que el poema no em vingui a donar lliçons en aquest sentit. Com a foto d'un estat d'ànim és molt bo.

F.Puigcarbó ha dit...

Haig de dir que aquest poema està inspirat en un de Jaime Gil de Biedma que m'agrada molt:

De vita beata

En un viejo país ineficiente,
algo así como España entre dos guerras
civiles, en un pueblo junto al mar,
poseer una casa y poca hacienda
y memoria ninguna. No leer,
no sufrir, no escribir, no pagar cuentas,
y vivir como un noble arruinado
entre las ruinas de mi inteligencia.

Jaime Gil de Biedma.

es diferent però ve a dir el mateix.
Gràcies per publicar-lo i comentar-lo.

Joana ha dit...

Hui, és ja la segona vegada que he llegit aquest poema, però la meua lectura es un poc diferent de la vostra.
El sentiment que a mi em transmet és la mancança d'il·lucions que tots experimentem en moments determinats de la vida.
"Viure com un exiliat" en el lleguatge figurat seia viure fora de lloc, tenir la sensació de no pertanyer a cap lloc, de trobar-se com perdut en un camí on sembla que ja està tot fet i dit.
"Deixant que ppassi el temps" suposa viure sotmés a un estat contemplatiu, sense implicarte en la acció.
Crec que expressa un estat anímic que es caracteritza per un gran pesimisme existencial. Crec que tothom l'ha sentit alguna vegada i és per això que crec que quan ens sentim així cal constriur castells amb "le restes de ma decadència"

Gràcies per les vostres lectures, compartir-les és tot un luxe

Olga Xirinacs ha dit...

A una filla meva i a mi mateixa ens agradaria hivernar, entès com un passar el temps sense sentir, en un ambient amable que ens hem anat fent al llarg dels anys.
Cadascú es fa la seva closca, com els ermitans (vull dir d'ermites, no els cargols, que també).
La vida ens ha dissenyat d'altra manera, però la tendència, ara que es parla tant de tendències, hi és.

F.Puigcarbó ha dit...

ben vist Joana, diguessim que va ser un estat d'ànim temporal en un moment determinat. Els poemes a vegades s'han de saber ubicar en el seu espai temps. I la culpa "per suposat" es de Jaime Gil de Biedma, parent molt a pesar seu soposo si ens ho pogués dir, de Doña Esperanza Aguirre y Gil de Biedma

mossèn ha dit...

curiós ... salut