UNA COSA MOLT GRAN EN UNA DE MOLT PETITA

diumenge, 11 de juny de 2017

Que ens envoltin els peus els colors més bells




Jordi Dorca em va comentar que en aquest recull de poemes entrelligats de "Quatre veus", de fet és com si les seves autores fossin com D'Artagnan i els tres mosqueters, Carme Rosanas (La Col·leccionista) amb Montse Marcer (Galionar), Dora català (Novesflors) i Marta Sempere (Fanal blau). Quatre apartats corresponents a les quatre estacions, a les quatre poetes.

Totes quatre tenen un bon nivell, cap d'elles desentona, però si hagués de descriure-les per separat, diria que la Montse sol ser la més extensa (seria l'hivern), Dora em sembla la més intuïtiva (la primavera), la Marta és de les més breus (l'estiu), i la Carme té una mica de totes (la tardor). De fet la Carme ja diu:" Ha estat la primera tardor que volia ser estiu./ I la primera tardor que jo vull ser tardor" (178).

Cada estació es reflecteix en l'aparença formal dels poemes des del primer cop d'ull, t'hi sents a dins, de l'època de l'any.

De la Montse destaco el poema de primavera que conté el text de la contracoberta: "vam obrir el flascó dels versos/ i ens en vam beure el perfum" (71). Una sinestèsia que es relacionaria amb la idea de com els poemes no poden ser llegits en grans tongades, perquè, com els perfums, quan n'has olorat tres de seguits ja no perceps l'olor de cap.

De la Dora:"que beguen els llavis aigua dels meus ulls/ que sense dir diguen les meues paraules" (69), tota una idea clàssica dins la poesia, de com ella parla a través del silenci, de com es pot besar amb els ulls. També "Oh nit amada, recer dels meus temors/ dels meus amors reflex" (122). La nit, com el subconscient, com la poesia, encabeix tots els nostres amors, sobretot els frustrats.

De la Marta, "La poesia pot escriure's a la sorra del buit desèrtic/ i sobreviure a les absències. Ungüent  per a les nafres./ Esperó per a guarir-les" (76). De com la poesia és la millor teràpia, de com ens redimeix, de com permet de continuar estimant.

Finalment, de la Carme, "Tinc una rosa empeltada d'amor/ que em pot punxar els dits" (65): el dolor d'estimar, a través de la rosa que se sol identificar amb la poesia. "Que ens envoltin els peus els colors més bells" (148), és un vers de tardor. Els peus, allò més terrenal, envoltat de la bellesa de les fulles caigudes que els permet d'elevar-se, una mica com aquella rajola de Gaudí que trobem al Passeig de Gràcia de Barcelona, un disseny bellíssim per allò que només ha de ser trepitjat. M'agraden molt, també de la tardor, els versos "Recollint el fruit de totes les veremes/ salvant les restes de tants naufragis", així com "I el torbament es mescla amb el benestar" (165). Vivim per escriure, escribim per entendre el que vivim. Aquest torbament em recorda el desassossec de Pessoa, que al capdavall és felicitat, com pot ser-ho a vegades la pluja.

Tota aquesta meravella de poemes, amb algunes aquarel·les de la Carme, fan d'aquest llibre una joia per llegir i rellegir. El fet que els poemes es trobin entrellaçats, o que parlin del mateix tema, fa que, tot i tractar-se de poesia, costi de deixar de llegir.

Quatre veus Que ens envoltin els peus els colors més bells. Tres Cantos: Edición Punto Didot 2017

dijous, 11 de maig de 2017

El primer amor


Cal envestir el vermell de dret, amb una espasa. Fer-li mal. Recordar-li que tota la nostra vida depèn d’ell. Que som el brau i la capa.
Roig o vermell, ¿què importa?
El vermell ho és fins a la bogeria.
Potser mirem el blau, però abracem sempre el vermell.
Poseu el vermell a la ferida perquè sagni.
El vermell no tolera cap altre color. Mata a qui intenta posar-se-li al davant, com els braus. El vermell és un brau. El brau és vermell.
El vermell és l’únic color que ens mira de cara; no de biaix, com el groc, ni amb els ulls baixos, com el lila.
La nostra esperança és vermella: hipòcrites quan diem que és verda!
Figureu-vos el vermell amb una espasa a la mà.
Vaig exhaurir el vermell en el meu primer amor.

14 de desembre del 1946

PALAU I FABRE, Josep

Fent una analogia amb el sol i la lluna, el brau és alhora brau i capa vermella, estima i és estimat. Cal lluitar per aquest amor, el primer, el que és l'origen de tots els altres. Fer-li mal, perquè sense dolor no s'estima. Tota la nostra vida depèn d'ell, gràcies a ell som poetes, per exemple. La força d'aquest vermell, que ho és "fins a la bogeria", ens fa vibrar, com davant d'aquest poema. Aquest primer amor no en toleraria cap altre en comparació, perquè és alhora el primer i el gran amor. El vermell no enganya com altres colors, és passió directa. Cal lluitar per ell, "amb una espasa a la mà", possible metàfora de la ploma. "Vaig exhaurir el vermell en el meu primer amor": la resta tan sols en són succedanis.

dijous, 13 d’abril de 2017

Escrivim el pas del temps lletra a lletra,
al fil de la mitjanit, quan un dia
se'n va i l'altre comença sabem
de tot allò que hem fet nostre per sempre.

SALVANS, Gabriel Fotografies (Dg. 1/4/ . ...)

"Només s'acaba el que no ha existit mai". Et poden deixar, però si tu estimes, en acabar-se una relació no tens per què deixar d'estimar. Sobretot amb la poesia, amb la qual "escrivim el pas del temps lletra a lletra", el que per metonímia seria vers a vers. "tot allò que hem fet nostre per sempre", per molt que la vida ens vagi per un altre cantó. Un poema que s'escau a l'1 d'abril de qualsevol any.

diumenge, 26 de març de 2017

Poema sense concloure

Dins el Blogdejavier
A Helena Bonals i Barberà

Saps que mai conclouràs
un poema perfecte
però pots publicar
un de meravellós
imaginant moltes variacions
per al seu final
una tarda d'hivern,
des de la finestra
el sol
et convida
a esmorzar fa ja
una bona estona.

SOLÉ, Javier

Aquest poema em fa pensar: "una tarda d'hivern,/ des de la finestra/ el sol/ et convida/ a esmorzar": esmorzar a la tarda és el que jo podria acabar fent, perquè la meva vida va amb retard. Aquesta imperfecció aparent del poema és el que el fa meravellós! Un poema sense concloure, com jo mateixa. No sóc perfeccionista, sí exigent. Diguem que quan cuino cuido el gust, no l'aparença.

dilluns, 30 de gener de 2017

L'escric per a mi, nineta,
sobre una roba amorosida
al tacte de tant safareig,
un poema per a tu, que duc
com un mocador a la butxaca.

SALVANS, Gabriel

Diuen que els poetes parlen sempre, al capdavall, amb ells mateixos. I que no solen posar el nom de la persona estimada. El "tacte de tant safareig" seria l'efecte en el lector, amb l'amorosiment que s'escau en un poema d'amor. La imatge del darrer vers ens captiva moltíssim. És que qui escriu això sempre du un mocador a la butxaca, hivern i estiu. No hi ha cap declaració d'amor etern que superi aquest mocador, doncs. El meu poema preferit fins ara del llibre Fotografies. Un poema per a cada dia de l'any, un mocador per a cada dia de l'any, parafrasegem.